Afirmacions de l'oràcul de Delfos
Categoría:Wikipedia:Traducciones para mejorar
Pitia (en griego: Πυθία) era la sacerdot que presidia l'Oràcul d'Apolo en Delfos. Hi ha més de 500 supostes afirmacions oraculares que han sobrevixcut procedents de vàries fonts que es referixen a l'oràcul de Delfos. Moltes són anecdòtiques i han sobrevixcut com a proverbis. Algunes estan redactades de forma ambigua, aparentment per a mostrar a l'oràcul de forma positiva, independentment del resultat. Tals profecies eren admirades per la seua destrea en la redacció.
La següent llista presenta algunes de les més destacades i històricament significatives.
Periodo primerenc (arcaic)
[editar | editar còdic]Licurgo
[editar | editar còdic]Algunes de les primeres afirmacions oraculares de Delfos poden haver segut entregades a Licurgo, el semilegendario llegislador espartano (cap a el VIII).
Segons l'informe d'Heródoto (Històries A.65, 2-4), Licurgo va visitar i va consultar l'oràcul abans d'aplicar les seues noves lleis a Esparta,
Tant Jenofonte com Plutarco atribuïxen també a Licurgo l'introducció d'una moneda molt engorrosa feta de ferro (per a evitar el apego a la riquea). En el relat de Plutarco i Diodoro, açò també es va basar en una declaració oracular,
La suposta afirmació oracular es va interpretar retrospectivament com si s'haguera complit ya que l'or i l'argent que els soldats de Esparta varen enviar a casa despuix de la guerra del Peloponeso anaven a ser la perdició de Esparta, segons Plutarco. No és provable que este oràcul fora entregat, si és que és històric, al propi Licurgo, ya que la moneda no s'havia introduït en la seua época.[3]
630 A.C.
[editar | editar còdic]En l'any 630 a. C. el rei de l'illa de Thera va acodir a Delfos per a oferir un regal en nom de la seua ciutat natal, i l'oràcul li va dir:
Com el rei no sabia on estava Líbia, no va fer res. Més tarde Thera es va vore afectada per la sequia, els theranos varen tornar a dirigir-se a l'oràcul que va dir:
Seguint el consell de l'oràcul, els theranos varen demanar consell als cretenses sobre on estava Líbia i es va establir una colónia de Thera en Platea. Pero la mala sort els va seguir durant atres dos anys, aixina que varen visitar l'oràcul una tercera volta. Ella va dir:
Els theranos varen demanar consell als libios locals, que els varen donar un nou emplaçament, i la colónia va prosperar.
595 A.C.
[editar | editar còdic]En l'any 595 a. C., els assunts de l'Oràcul es varen considerar massa importants per a deixar-los en mans dels delfianos, i la santitat del lloc va passar a ser protegida per la Lliga Anfictiónica, una lliga de 12 ciutats que existia des de l'any 1100 a. C. En eixe any, la propenca Kirra va començar a cobrar un peage als peregrins, lo que va donar inici a la primera guerra sagrada. Despuix de cinc anys de lluita, l'Oràcul va decretar que el lloc de Kirra quedara baldío, consagrat a Apolo. Açò va donar pas a un periodo de gran prosperitat.
594 A.C.
[editar | editar còdic]En l'any 594 a. C., Solón, el llegislador ateniense, que pretenia arrebatar l'illa de Salamina a Mégara i Cirra, va ser informat per l'oràcul:
"A quí cobrix ara la planura ondulante de la justa Asopía",
"Tombats en les tombes dels héroes en els seus rostres tornats cap a la posada de sol",
Ho va fer, i prenent com a voluntaris a 500 jóvens atenienses que els seus ancestros provenien de Salamina, va tindre èxit en la conquista de l'illa que anava a resultar tan important en el història ateniense posterior. Solón mai va deixar de recolzar i donar crèdit a l'oràcul pel seu respal en declarar que l'illa era originalment jónica.
En elaborar les seues famoses reformes constitucionals per a Atenes, Solón va tornar a demanar consell a l'oràcul que li va dir:
Com a resultat, Solón va rebujar l'oportunitat de convertir-se en un tirà revolucionari i va crear una constitució per la que ell, i Atenes, varen anar justament honrats. Per mig del juí en jurat, un sistema d'imposts progressius i la condonació dels deutes, va impedir que creixquera la brecha entre els "rics" i els "desposseïts". Pero es va negar a acceptar les confiscs dels bens dels rics, creant aixina una classe mija ateniense. Va conseguir que el Consell de Magistrats ateniense jurara que si violaven estes lleis dedicarien una estàtua d'or a l'Oràcul de Delfos d'igual pese que ells.[5]
560 A.C.
[editar | editar còdic]En l'any 560 a. C., Creso de Lidia, en un juí d'oràculs, va consultar a tots els oràculs famosos sobre lo que anava a fer en un dia senyalat. Segons Heródoto, l'oràcul va proclamar:
Delfos va ser declarat vencedor. Creso va preguntar llavors si devia fer la guerra als perses i si devia prendre per a sí alguna força aliada. Els oràculs als que va enviar esta pregunta varen ser els de Delfos i Tebas. Abdós oràculs varen donar la mateixa resposta, que si Creso feya la guerra als perses, destruiria un poderós imperi. Ademés, li varen aconsellar que buscara als pobles grecs més poderosos i s'aliara en ells.
Creso va pagar una elevada suma als délficos i després va enviar a l'oràcul la següent pregunta: "¿Durarà molt la seua monarquia?". La Pitia va respondre:
Creso va pensar que era impossible que una mula fora rei dels medos i, per lo tant, va creure que ell mai perdria el poder. Per això, va decidir fer causa comuna en algunes ciutats-estat gregues i atacar a Pèrsia.
No obstant, va anar el seu imperi, no el dels perses, el que va ser derrotat, complint-se la profecia pero no la seua interpretació de la mateixa. Segons pareix, va oblidar que Ciro, el vencedor, era mig medo (per la seua mare), mig persa (pel seu pare) i, per tant, podia ser considerat una "mula".[6]
En l'oda de Báquides,[7] composta para Hierón de Siracusa, que va guanyar la carrera de carros en Olimpia en l'any 468, Creso, en la seua esposa i la seua família, va montar en la pira funerària, pero ans que les flames pogueren envoldre al rei, este va ser arrebatat per Apolo i dut als hiperbóreos. La versió de Heródoto inclou a Apolo en un modo més "realiste": Ciro, arrepenedit per l'inmolaació de Creso, no va poder apagar les flames fins que va intervindre Apolo.[8]
cap al 550 a. C.
[editar | editar còdic]En la seua biografia de Pitágoras en la seua Vides i opinions de filòsofs eminents, Diógenes Laercio (III) cita l'afirmació d'Aristoxeno (IV) de que Temistoclea va ensenyar a Pitágoras les seues doctrines morals:
Porfirio (233-305 d. C.) es referix a ella com Aristoclea (Aristokleia), encara que no hi ha dubte de que es referix a la mateixa persona.[9] Porfirio repetix l'afirmació de que va ser la mestra de Pitágoras:[10]
Heródoto en 1.66 en la seua història de les guerres perses comenta que els espartanos varen consultar a Delfos sobre els seus plans d'invadir les terres dels seus veïns, els arcadios i la seua ciutat de Tegea. La Pitia va respondre:[11]
cap al 525 a. C.
[editar | editar còdic]Heródoto afirma[12] que en l'época de la fundació del Tesor de Sifón, se'ls va dir als sifnianos:
Periodo clàssic
[editar | editar còdic]480 A.C.
[editar | editar còdic]En l'any 480 a. C., quan Jerjes, fill de Darío el Gran de Pèrsia, va retornar per a terminar la tasca de conquistar als grecs en la que el seu pare havia fracassat, els atenienses varen consultar a l'oràcul. Se'ls va dir:
Era inequívoc. Quan se li va persuadir per a que demanara consell per segona volta, l'oràcul va donar una forma d'escapar a la perdició dels atenienses. Quan Atenea es va dirigir al seu pare per a que ajudara a la seua ciutat, Zeus va respondre que concediria que "només un mur de fusta no fora capturat, una bendició per a tu i els teus fills".[13]
L'oràcul va tornar a aconsellar als atenienses que fugiren:
Mentrestant, els espartanos també varen consultar a l'oràcul i se'ls va dir:
o en la versió de Heródoto:
Agesilao, el rei agarre de Esparta, que va accedir al tro espartano en l'época de Lisandro a pur de atacar als seus enemics en tots els àmbits, va perdre el control de les mars a mans dels perses, que varen atacar les localitats costeres espartanas. En la seua obsessió per Tebas, va incitar als tebanos baix el mando d'Epaminondas a contraatacar. Els espartanos varen ser derrotats per primera volta pels tebanos en la batalla de Leuctra en el 371 a. C.; açò va conduir a l'invasió de la pròpia Esparta i a la seua derrota en la batalla de Mantinea en el 362 a. C.
359 A.C.
[editar | editar còdic]En l'any 359 a. C., Filipo II de Macedònia va consultar a l'Oràcul i se li va dir:
El rei va tractar llavors de controlar les mines d'argent del veí regne tracio i ilirio, i les va utilisar per a sobornar i obtindre victòries inicials, enfrontant a un estat grec en els demés, i aïllant als seus enemics per mig de soborns a possibles aliats.
Filipo també tenia un potro negre molt brioso que ningú podia montar. L'Oràcul de Delfos va afirmar que qui poguera montar este cavall conquistaria el món, pero a pesar de molts intents ni Filipo ni cap dels seus generals va poder montar el cavall. El seu fill, Alejandro, que més vesprada es cridaria Magne, ho va conseguir en donar-se conte de que el cavall tenia por de la seua pròpia ombra. Filipo va entregar el cavall Bucéfalo a Alejandro, que va dur el corcel a la conquista d'Àsia.
En l'any 353 a. C. va esclatar una tercera Guerra Sagrada quan Tebas va impondre una multa a Fócida, i esta, per a pagar la guerra, va gravar fortament al poble de la propenca Delfos i es va apoderar del Tesor de Delfos. La Lliga Anfictiónica dirigida per Filipo va declarar la guerra a Fócida. Filipo va tractar d'unir a tota Grècia en Macedònia en la Lliga Anfictiónica per a atacar a Pèrsia.
En el 339 a. C. Filipo va tornar a enfrontar-se a l'aliança anfictiónica quan els crisios varen invadir els terrenys sagrats d'Apolo. Filipo va castigar als crisios i, a continuació, en el 338 a. C. va derrotar als eixèrcits combinats de atenienses i espartanos, convertint-se aixina en la força dominant en els assunts grecs. Finalment, en la batalla de Queronea va triumfar contra atenienses i tebanos, pero va ser assessinat abans de poder dirigir l'invasió de Pèrsia.
336 A.C.
[editar | editar còdic]Alejandro Magne va visitar l'oràcul de Delfos desijant escoltar una profecia segons la qual pronte conquistaria tot lo món antic. Per a la seua sorpresa, l'oràcul li va negar un comentari directe i li va demanar que vinguera més vesprada. Furiós, Alejandro va arrastrar a Pitia pels cabells fòra de la cambra fins que va cridar: "¡Eres invencible, fill meu!". (ἀνίκητος εἶ ὦ παῖ). En quant va escoltar estes paraules la va deixar caure, dient: "Ara tinc la meua resposta".[14]
sobre 300 A.C.
[editar | editar còdic]Diógenes Laercio va relatar que quan Zenón de Citio "va consultar a l'oràcul qué devia fer per a viure de la manera més excelent, el Deu li va respondre que devia adquirir la mateixa complexió que els morts, de lo que va deduir que devia aplicar-se a la llectura dels llibres dels antics. En conseqüència, es apegó a Crates de Tebas...."[15]
279 A.C.
[editar | editar còdic]En el 279 a. C., saquejat per una invasió celta, l'oràcul va declarar:
Els celtes es varen trobar en terremots, remugades i una enorme tormenta de neu que els va obligar a retirar-se. Pero els romans eren una atra cosa. En l'any 191 a. C., el santuari de Delfos va caure en l'esfera d'influència romana, i l'oràcul va recolzar en general l'ascens de Roma en lo sucesivo.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Heródoto, en traducció a l'anglés de A. D. Godley. Cambridge: Harvard University Press, 1920 [1]
- ↑ Diodoro VII.12.5, també Plutarco Moralia 239 ss
- ↑ Kenneth Royce Moore, Was Pythagoras Ever Really in Sparta? [2] archivat en Wayback Machine., Rosetta Journal Issue #06, Primavera 2009.
- ↑ Arthur Stanley Pease, Notes on the Delphic Oracle and Greek Colonization (Classical Philology, Vol. 12, No. 1 (January, 1917), pp. 1-20)
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Fontenrose, Joseph (1981). The Delphic Oracle, Its Responses and Operations, with a Catalogue of Responses, University of Califòrnia Press.
- ↑ Herodotus, "Histories" (Penguin Classics, Harmondsworth)
- ↑ Bacchylides Ode 3.23–62.
- ↑ Just such an intervention in extinguishing a funeral pyre was adapted by Christian hagiographers as a conventional literary talps in the martyrdom of saints.
- ↑ Gilles Ménage, (1984), The history of women philosophers, p. 48. University Press of America. "The person who is referred to as Themistoclea in Laërtius and Theoclea in Suidas, Porphyry calls Aristoclea."
- ↑ Porphyry, Life of Pythagoras, 41
- ↑ «Herodotus, The Persian Wars, 1.66».
- ↑ Herodotus – The history of Herodotus: A new English versió, ed. with copious notes and appendices, illustrating the history and geography of Herodotus, from the most recent sources of information; and embodying the chief results, historical and ethnographical, which have been obtained in the progress of cuneiform and hieroglyphical discovery, Volume 2 from (...and, G Rawlinson (The Histories) [Recuperat el 19 de març de 2015]
- ↑ Fontenrose, Joseph (1981). The Delphic Oracle, Its Responses and Operations, with a Catalogue of Responses, University of Califòrnia Press.
- ↑ «Alexander».
- ↑ «Diogenes Laertius: Life of Zenon (Zeno of Citum)».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Parke, H. W., A History of the Delphic Oracle, Basil Blackwell, 1939.
- Plutarco, Obres Morales i de costums - Moralia. Ed. Gredos, 1992 Plantilla:ISBN/10 Plantilla:ISBN/13
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Afirmaciones del oráculo de Delfos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.