Decàlec de Solón

Solón. Xilografia de la Crònica de Nuremberg

El decàlec de Solón és una llista de dèu màximes o aforismes que s'atribuïxen a dit sapient ateniense, similars als d'atres "sabio de Grècia" i a les màximes délficas, pero també als dèu manaments de la religió judeua. També són denominats "lleis de Solón", encara que solament en esperit poden considerar-se resum de la seua llabor llegislativa com a llegislador (nomothete) i fundador de la democràcia ateniense. S'interpreten com un intent d'establir una justícia de dret comú.

L'enunciat del decàlec, arreplegat per Diógenes Laercio (qui cita com la seua font a Apolodoro), és:

Kαλοκἀγαθίαν ὅρκου πιστοτέραν ἔχε. Μὴ ψεύδου. Τὰ σπουδαῖα μελέτα. Φίλους μὴ ταχὺ κτῶ· οὓς δ' ἂν κτήσῃ μὴ ἀποδοκίμαζε. Ἄρχε πρῶτον μαθὼν ἄρχεσθαι. Συμβούλευε μὴ τὰ ἥδιστα, ἀλλὰ τὰ ἄριστα. Νοῦν ἡγεμόνα ποιοῦ. Μὴ κακοῖς ὁμίλει. θεοὺς τίμα, γονέας αἰδοῦ.

Tingues per més fidel la probitat que el jurament. Pensa en accions ilustres. No faces amics de preste, ni deixes els que ya haver fet. Mana quan haver ya deprés a obedir. No aconselles lo més agradable, sino lo millor. Pren per guia la raó. No et familiarices en els mals. Venera als deus. Honra als pares.

Eixa font presenta estes màximes no com nomos νόμος (llei), puix no són lleis normatives de cap polis; ni com a preceptes religiosos (la religió grega carix de dogmas), sino com "consells" que "donava als hòmens" (Τοῖς τε ἀνθρώποις συνεβούλευσεν). De fet, comença la seua biografia de Solón en una referència a la sisactia (seisachtheia σεισάχθεια), llei que impedia l'esclavitut per deutes, i a les demés lleis que va establir, "el catàlec del qual seria llarc de formar", i indica que "les va publicar escrites en taules de fusta", lo que ho assembla més encara a Moisés i a atres llegisladors iniciadores del dret escrit.

En la traducció espanyola (de el XVIII) sembla haver-se omés la segona màxima: Μὴ ψεύδου ("no mentes"). Sobre la tercera (segona en la traducció espanyola -"pensa en accions ilustres"-), i que en l'original grec és Τὰ σπουδαῖα μελέτα, la traducció francesa és "aplica't a coses útils" (appliquez-vous à dones choses utiles) i l'anglesa "perseguix objectius dignes" (pursue worthy aims). Per la seua banda, la novena i dècima (relatives a la veneració deguda a deus i pares), que en les tres traduccions es donen com separades, en el text grec no ho estan.

Aclariments

• Kalokagathia καλοκἀγαθία ("bellea i bondat", l'ideal grec de perfecció humana) és el terme en el que comença la primera màxima. Es traduïx en la versió espanyola per "prob idad" ("honradea", "rectitud d'ànim, integritat en l'obrar", "honestitat", "qualitat de honest" -"probo, recte, honrat"-) i en la francesa per probité (qualité de qui observe parfaitement els règles morals -"qualitat de qui observa perfectament les regles morals"-, moralitat); encara que eixos conceptes podrien correspondre millor al grec vaig clavar τιμή ("honor", pero també "valor" i "preu" -"aprecie", "valoració", "estimació", "mèrit"-). En la versió anglesa es traduïx per "noblea de caràcter" (nobility of character). És un àmbit tan ampli que pot assimilar-se en el de "virtut", especialment en la virtus romana (l'ideal de comportament varonil, o l'ideal caballeresco medieval i modern), que també s'expressa en un atre terme grec, usat en la sexta màxima: areté ἀρετή ("l'excelència", "lo ilustre"; també "lo millor" -aristoi són "els millors"-). Lo "excelent" també es pot denominar en el terme grec stoudaia σπουδαῖα, utilisat en la tercera màxima. La sexta màxima identifica "lo millor" en "lo difícil", com en la metàfora del camí fàcil pero erròneu front al camí penós que du a bon destí.
• Pseudo ψεῦδο ("lo fals", "la mentira"). La mateixa font (Diógenes Laercio) arreplega que Solón "va prohibir a Tespis la representació i ensenyança de tragèdies", per ser una pseudología ψευδολονία ("fals discurs", "falsa paraula" -"falsilocuencia" en esta traducció-); i una anècdota en la que les comparava en una impostura de Pisístrato (presentar-se ferit davant el públic per a obtindre una guàrdia armada, en lo que va iniciar la seua tirania).

• Orkos όρκος ("jurament" -epiorkeo és el perjuri-); el sacramentum llatí, també traducible com "jurament", és traducible en grec com mysterio μυστήριο ("misteri"). El sentit de la primera màxima vindria a ser alguna cosa semblat al refrà castellà "obres són amors, i no bones raons" (en este cas, "fia't dels fets més que dels jurament").
• Philia φιλία ("amistat" -les phylé φυλή són les tribus gregues-). L'amistat apareix en vàries màximes, en el sentit de "cuida les teues amistats", "no et juntes en males companyies". Un de les traces essencials de les reformes de Solón (com posteriorment les de Clístenes, en les que en realitat s'assimilen en la perspectiva dels grecs de l'época clàssica -el sigle de Pericles-) és la superació dels agrupamientos basats en els llaços familiars (γένος genos) en benefici dels agrupamientos purament polítics basats en la convivència urbana. L'amistat és un dels temes recurrents en la filosofia grega, i protagonisarà el diàlec Lisis de Platón.

• Nous νοῦς ("intelecte", "inteligència", "pensament"); és el terme que es traduïx per "la raó" en esta traducció, encara que eixe concepte podria correspondre millor al grec logos λoγος. La principal contribució de la civilisació grega s'ha descrit com el pas "del mit al logos".
• Kakoi κακοί ("els mals", que para Solón eren una part del donem, la caracterisada pel desig d'impondre un repartiment igualitario de terres, i que es diferenciava d'aquella que estava somesa a una servitut indigna; el pensament aristocràtic -oligàrquic, al que s'oponia Solón- els identificava en "els molts" -hoi polloi οἱ πολλοί-, mentres que els aristoi eren hoi olligoi οἱ ὀλίγοι -"els pocs"- o gnorimoi -"notables" o "poderosos"-).
• Eusebeia Εὐσέβεια, equivalent a la Pietas llatina ("religiositat", "devoció" -la que es té en els deus, pero també la que es té en els pares-). En realitat, la paraula usada en el text grec per a descriure lo pels deus és τίμα (de vaig clavar τιμή -"honor"-), mentres l'usada per a descriure lo pels pares és αἰδοῦ (compare's en douleia δουλεία -que en el cristianisme designa al cult que es deu als sants-, paraula derivada de doulos δοῦλος -"esclau"-, lo que apunta al tipo de sumissió que s'espera del fill cap als seus pares). Estes dos últimes màximes s'identifiquen en el primer i quart manament de les Taules de la Llei mosaica: "amaràs a Deu sobre totes les coses" i "honraràs al teu pare i a la teua mare" (en grec Tίμα τον πατέρα σου και τη μητέρα σου Tíma ton patéra sou kai tu mitéra sou).