Batalla de Salamina
La batalla de Salamina (en grec: Ναυμαχία τῆς Σαλαμῖνος, Naumakhía tḗs Salamīnos) va ser un combat naval, que va enfrontar a una aliança de ciutats-estat gregues en la flota del Imperi persa en el 480 a. C. en el golf Sarónico, a on l'illa de Salamina deixa dos estrets canals que donen accés a la baïa d'Eleusis, prop d'Atenes. Este enfrontament va ser el punt àlgit de la segona guerra mèdica.
Per a frenar l'alvanç persa, els grecs varen bloquejar el pas de les Termópilas en una chicoteta força mentres una armada aliada, formada essencialment per atenienses, s'enfrontava a la flota persa en els propencs estrets d'Artemisio. En la batalla de les Termópilas va ser aniquilada la retaguàrdia de la força grega, mentres que en la batalla de Artemisio els helens varen sofrir grans pèrdues i es varen retirar en tindre notícia de la derrota en les Termópilas, lo que va permetre als perses conquistar Beòcia i el Ática. Els aliats varen preparar la defensa del istme de Corinto a el hora que la seua flota es replegava fins a la propenca illa de Salamina.
Encara que molt inferiors en número, el ateniense Temístocles va convéncer als aliats grecs per a combatre de nou a la flota persa en l'esperança de que una victòria decisiva impedira les operacions navals dels medos contra el Peloponeso. El rei persa Jerjes I desijava un combat definitiu, per lo que la seua força naval es va internar en els estrets de Salamina i va tractar de bloquejar abdós, pero l'estrechez dels mateixos va resultar un obstàcul, puix va dificultar les seues maniobres i els va desorganisar. Aprofitant esta oportunitat, la flota helena es va formar en llínea, va atacar i va conseguir una victòria decisiva gràcies a l'afonament o captura d'a lo manco 200 navío perses.
Jerjes es va tindre que retirar cap a Àsia junt en gran part del seu eixèrcit, pero va deixar al seu general Mardonio i a les seues millors tropes per a intentar completar la conquista de Grècia. No obstant, a l'any següent lo que restava de l'eixèrcit medo va ser derrotat en la batalla de Platea i l'armada persa en la batalla de Mícala. Despuix d'estos revessos els perses no varen tornar a intentar la conquista del món helé. Les batalles de Salamina i Platea varen marcar un punt d'inflexió en el curs de les guerres mèdiques, puix en avant les polis gregues varen prendre l'iniciativa i varen passar a l'ofensiva. Alguns historiadors creuen que una victòria persa en Salamina haguera alterat profundament l'evolució de l'antiga Grècia, i per extensió de tot lo món occidental, motiu pel que la batalla de Salamina és considerada un dels combats més importants de l'història de l'humanitat.[1]
Context històric
[editar | editar còdic]
Les polis d'Atenes i Eretria havien recolzat, sense èxit, una tumult en Jonia liderada pel sátrapa de Mileto, Aristágoras, entre el 499 i el 494 a. C. contra l'Imperi persa de Darío I. L'imperi persa era llavors relativament jove i sofria freqüents tumults entre els pobles que havia somés.[2] A això s'unia que Darío era un usurpador, i va haver d'afrontar i extinguir numerosos alçament contra la seua autoritat.[2] El tumult jonia va amenaçar l'integritat dels seus dominis, per lo que el rei persa va prometre castigar a tots els involucrats en ella i especialment als poders foràneus que la varen recolzar.[3][4] Al temps, Darío va vore l'oportunitat d'expandir el seu imperi costa del fragmentat món de l'antiga Grècia.[4] En eixa intenció va enviar una primera expedició militar al mando del seu general Mardonio en el 492 a. C., assegurant les terres pròximes a Grècia gràcies a la reconquista de Tracia i a la subjugació del Regne de Macedònia, que va passar a ser vassall de Pèrsia.[5]
En el 491, Darío va enviar emissaris a totes les polis gregues exigint «terra i aigua» com a gest de sumissió.[6] Havent tingut una demostració del seu poder l'any anterior, la majoria de ciutats gregues es varen vore obligades a acceptar. En Atenes, no obstant, els embaixadors medos varen ser duts a juí i eixecutats, mentres que en Esparta simplement varen ser tirats a un pou.[6] Això va significar que Esparta estava, de fet, en guerra en Pèrsia.[6]
Darío va reunir en el 490 una força amfíbia d'atac que va posar baix mando de Datis i Artafernes i que va atacar Naxos, en lo que va conseguir la sumissió del restant d'illes Cícladas. Esta força es va traslladar despuix a la ciutat de Eretria, que va ser sitiada i arrasada.[7] Finalment, es va dirigir a Atenes, per a lo que va desembarcar en la baïa de Marató, a on va ser enfrontada per un numerós eixèrcit ateniense. En la resultant batalla de Marató els atenienses varen conseguir una sonada victòria que va obligar als perses a retirar-se a Àsia.[8]
El rei Darío va començar a crear un nou i enorme eixèrcit en l'intenció de subyugar tota Grècia, pero en el 486 a. C. els seus súbdits egipcíacs es varen alçar i varen obligar a pospondre indefinidament l'invasió del món helé.[9] Darío va fallir durant la preparació de la marcha a Egipte, i el tro de Pèrsia va passar al seu fill Jerjes I,[10] qui va esclafar el tumult egipcíac i ràpidament va reprendre els preparatius per a l'invasió de Grècia.[11] Degut a que anava a ser una invasió a gran escala, va requerir molt temps de planificació, aprovisionament i reclutament de tropes.[11] Jerjes va decidir crear uns pontones en l'estret del Helesponto per a que el seu eixèrcit creuara a Europa, i també que es devia cavar un canal a través de l'istme del mont Athos per a rodejar un promontori en el que havia segut destruïda una flota persa en el 492.[12] Estes eren dos ardits d'excepcional ambició solament a l'alcanç d'un gran imperi.[12] Al començament del 480 els preparatius s'havien completat i l'eixèrcit que Jerjes havia reunit en Sardes va començar a marchar cap a Europa creuant el Helesponto a través de dos ponts de pontones.[13]
Els atenienses també havien estat preparant la guerra contra els perses des de mediats de la década del 480, i en el 482 varen prendre la decisió, baix guia del polític ateniense Temístocles, de construir una enorme flota de trirremes per a combatre contra els medos.[14] No obstant, els atenienses no tenien hòmens suficients per a lluitar en terra i mar, per lo que la lluita contra els perses requeriria una aliança de polis gregues. En el 481 a. C. Jerjes va enviar embaixadors per tota Grècia exigint de nou «terra i aigua», pero va ometre deliberadament a Atenes i Esparta,[15] polis que varen començar a aglutinar a respals. Es va reunir un congrés de polis en Corinto cap a finals de l'autumne del 481 del que va eixir una aliança confederada de polis,[16] en el poder d'enviar emissaris per a demanar ajuda i destacar tropes de les ciutats membres en punts defensius despuix de realisar consultes. Açò era un fet sense precedents en el desunit món grec, especialment si tenim en conte que algunes de les polis estaven tècnicament en guerra entre elles.[17]
Inicialment, el congrés va estar d'acort en defendre l'estret del vall de Tempe, en la frontera de Tesalia, per a bloquejar allí l'eixèrcit de Jerjes.[18] No obstant, una volta que varen aplegar al lloc varen ser advertits per Alejandro I de Macedònia de que la vall podia ser travessat per un atre pas, i que l'eixèrcit de Jerjes era marejant, per lo que els grecs es varen retirar.[19] Poc despuix, varen rebre la notícia de que els perses havien creuat el Helesponto, per lo que els aliats varen adoptar una segona tàctica. La ruta cap al sur de Grècia (Beòcia, el Ática i el Peloponeso) duria a l'eixèrcit de Jerjes a travessar l'estret pas de les Termópilas, que podria ser fàcilment bloquejat per les falanges d'hoplitas grecs a pesar de l'enorme superioritat numèrica de l'enemic. Per una atra part, i per a evitar que els perses botaren les Termópilas per mar, els atenienses i els seus aliats tancarien els estrets de Artemisio. El congrés va adoptar esta estratègia dual.[20] No obstant, les ciutats del Peloponeso varen fer plans de replec per a defendre l'istme de Corinto si fora necessari, a el hora que les dònes i els chiquets d'Atenes varen ser evacuats en massa a la ciutat peloponesia de Trecén.[21]
En una batalla llegendària, un chicotet eixèrcit grec va detindre durant tres dies en el pas de les Termópilas a l'abrumadorament superior força persa, fins que varen ser traïcionats i flanquejats per un pas de montanya. La majoria de l'eixèrcit helé va poder retirar-se, pero la retaguàrdia, composta per espartanos i tespios, va ser rodejada i aniquilada.[22] En la simultànea batalla naval de Artemisio es va aplegar a un punt mort,[23] pero quan varen aplegar les notícies de lo ocorregut en les Termópilas, l'armada aliada també es va retirar, ya que la defensa dels estrets de Artemisio ya no tenia sentit.[24]
Preludi
[editar | editar còdic]
La flota aliada llavors va navegar des de Artemisio a Salamina per a ajudar en l'evacuació final d'Atenes. Estant en ruta, Temístocles va deixar inscripcions dirigides als tripulants grecs jonios de la flota persa en totes les fonts d'aigua en que tindrien que parar, demanant-los que desertaren per la causa aliada. Despuix de la seua victòria en les Termópilas, l'eixèrcit persa va procedir a cremar i saquejar les ciutats de Beòcia que no s'havien rendit, Platea i Tespias, abans de marchar cap a la ya evacuada Atenes.[25] Els aliats, essencialment peloponesios, es varen preparar per a defendre l'istme de Corinto destruint l'únic camí que ho creuava i construint un mur.[26] No obstant, esta estratègia era errònea a menos que la flota aliada fora capaç d'impedir a la flota persa el transport de tropes a través del golf Sarónico. En un consell de guerra convocat despuix de l'evacuació d'Atenes, el comandant naval corintio, Adimanto, va defendre que la flota devia reunir-se front a la costa de l'istme per a elaborar un bloqueig.[27] No obstant, Temístocles es va mostrar partidari d'una estratègia ofensiva en la finalitat de destruir la superioritat naval persa. Per a això es va basar en les lliçons depreses en Artemisio, senyalant que «una batalla a curta distància nos beneficia».[27] La seua opinió va prevaldre i l'armada aliada va permanéixer front a les costes de Salamina.[28]
El moment exacte de la batalla de Salamina és difícil de definir.[29] Heródoto presenta la batalla com si s'haguera produït immediatament despuix de la captura d'Atenes, pero en cap moment ho diu explícitament. Si les Termópilas i Artemisio varen ocórrer en setembre, va poder ser aixina, pero és més provable que els perses ampraren dos o tres semanes prenent Atenes, reparant la seua flota i reabasteciéndose.[29] Sí sabem que en algun moment despuix de la captura d'Atenes, Jerjes va celebrar un consell de guerra en la flota persa, alguna cosa que segons Heródoto va succeir en el port de Falero.[30] Artemisia, reina d'Halicarnaso i comandant del seu esquadró naval dins de la flota de Jerjes, va tractar de convéncer al rei persa per a que esperara a que els aliats es rendiren, puix creïa que combatre en Salamina era un risc innecessari.[30] El rei Jerjes i el seu assessor cap, Mardonio, varen decidir atacar de tots modos.[31]
És difícil establir qué va ser lo que va dur finalment a que es lliurara la batalla, assumint que cap de les parts va atacar sense premeditació.[29] Està clar que en algun moment abans de la batalla li varen començar a aplegar a Jerjes notícies de les desavenències en el bando aliat, puix els peloponesios volien evacuar Salamina mentres encara hi haguera temps.[32] Esta suposta divisió entre els aliats va poder ser simplement un ardid per a forçar als medos a combatre.[33] Per una atra part, este canvi d'actitut entre els aliats (que havien esperat pacientment front a Salamina a lo manco una semana mentres Atenes era saquejada) podia ser una resposta a les maniobres ofensives perses.[29] Possiblement, un eixèrcit persa havia segut enviat a marchar contra l'istme per a provar el nervi de la flota.[29][33]
Siga com anara, quan Jerjes va rebre les notícies va ordenar a la seua flota eixir a patrullar front a les costes de Salamina i bloquejar l'eixida sur.[33] Després, a la vespradeta, va ordenar que es retiraren, segurament per a tentar als aliats a mamprendre una evacuació afanyada.[33] Eixa nit Temístocles va intentar lo que hui nos sembla un èxit espectacular de l'us de la desinformació. Va enviar a Jerjes un sirviente, Sicino, en un mensage proclamant que Temístocles estava «del costat del rei, i preferia que prevalguera la seua causa a la dels helens».[34] Temístocles dia que el mando aliat estava enfrontat, que els peloponesios planejaven evacuar eixa mateixa nit i que, per a conseguir la victòria, tot lo que els perses tenien que fer era bloquejar els estrets.[34] I això era exactament lo que Jerjes volia sentir, que els atenienses podrien estar disposts a sometre's a ell i que seria capaç de destruir al restant de la flota aliada.[33] Jerjes va mossegar el ham i la flota persa va ser enviada eixa mateixa nit per a iniciar el bloqueig.[35] El rei persa va ordenar que es disponguera un tro en les ales del mont Aigaleo, en vistes a l'estret, per a presenciar la batalla de manera immillorable i anotar els noms dels comandants que millor s'eixercitaren.[36]
D'acort en Heródoto, els aliats varen passar la nit discutint acaloradament el curs de les accions.[37] Els peloponesios volien evacuar,[38] i va anar en eixe punt quan Temístocles va intentar el seu truc en Jerjes.[34] No va ser fins que va aparéixer Arístides, general ateniense exiliat que va aplegar eixa nit seguit per alguns desertors dels perses, en notícies sobre el desplegament de la flota persa,[39][40] que els peloponesios varen acceptar que no tenien escapatoria i devien lluitar.[41] No obstant, s'ha sugerit en raó que els peloponesios varen prendre part en el ardid de Temístocles i que varen acceptar serenament que tenien que lluitar en Salamina.[42] L'armada aliada va poder aixina preparar-se adequadament per a l'imminent batalla, mentres que els perses varen passar la nit en la mar, buscant sense èxit la suposta evacuació grega. El matí següent els perses varen navegar als estrets per a atacar a la flota helena. No està clar quàn, cóm ni per qué es va prendre esta decisió, pero sí és evident que varen buscar el combat en els aliats.[36]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hanson, pp. 12–60
- ↑ 2,0 2,1 Holland, p47–55
- ↑ Heródoto V, 105
- ↑ 4,0 4,1 Holland, 171–178
- ↑ Heródoto VI, 44
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Holland, pp178–179
- ↑ Heródoto VI, 101
- ↑ Heródoto VI, 113
- ↑ Holland, p203
- ↑ Holland, pp206–206
- ↑ 11,0 11,1 Holland, pp208–211
- ↑ 12,0 12,1 Holland, pp213–214
- ↑ Heródoto VII, 35
- ↑ Holland, p217–223
- ↑ Heródoto VII, 32
- ↑ Heródoto VII, 145
- ↑ Holland, p226
- ↑ Holland, pp248–249
- ↑ Heródoto VII, 173
- ↑ Holland, pp255–257
- ↑ Heródoto VIII, 40
- ↑ Holland, pp292–294
- ↑ Heródoto VIII, 18
- ↑ Heródoto, VIII, 21
- ↑ Heródoto VIII, 50
- ↑ Heródoto VIII, 71
- ↑ 27,0 27,1 Holland, pp302–303
- ↑ Heródoto VIII, 63
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 Lazenby, pp164–167
- ↑ 30,0 30,1 Heródoto VIII, 68
- ↑ Heródoto VIII, 69
- ↑ Heródoto VIII, 74
- ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 Holland, pp310–315
- ↑ 34,0 34,1 34,2 Heródoto VIII, 75
- ↑ Heródoto VIII, 76
- ↑ 36,0 36,1 Holland, p318
- ↑ Heródoto VIII, 78
- ↑ Heródoto VIII, 70
- ↑ Heródoto VIII, 81
- ↑ Heródoto VIII, 82
- ↑ Heródoto VIII, 83
- ↑ Holland, p316
Bibliografia
[editar | editar còdic]Fonts antigues
[editar | editar còdic]- Heródoto, Històries. Els nou llibres de l'Història
- Esquilo, Els perses
- Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso
- Ctesias, Pèrsica
- Diodoro Sículo, Biblioteca històrica
- Plutarco, Temístocles
- Éforo de Cime, Història Universal
Fonts modernes
[editar | editar còdic]- Burn, Andrew Robert (1984). Pèrsia and the Greeks: The Defence of the West, C. 546-478 B.C., 2.ª edició (en anglés), Stanford University Press. ISBN 9780804712354.
- Davis Hanson (2002). Carnage and culture: landmark battles in the rise of Western power (en anglés), Anchor. ISBN 9780385720380.
- Fehling, Detlev (1989). Herodotus and his sources: citation, invention and narrative art (en anglés), Francis Cairns. ISBN 9780905205700.
- Fuller, J.F.C. (1979). Batalles decisives del món occidental i la seua influència en el història, Edicions Eixèrcit. ISBN 9788450032475.
- Garoufalis N. Demetrius, Η ναυμαχία της Σαλαμίνας, η σύγκρουση που άλλαξε τον ρού της ιστορίας (La batalla de Salamina, el conflicte que va canviar el curs de l'història), Στρατιωτική Ιστορία (revista Història militar), 24 edició, agost de 1998.
- Green (1996). The Greco-Persian wars (en anglés), University of Califòrnia Press. ISBN 9780520203136.
- Green (1970). The year of Salamis, 480-479 BC. (en anglés), Weidenfeld & Nicolson.
- (2001) Els nou llibres de l'història, 5.ª edició, EDAF. ISBN 9788476403518.
- Holland, Tom (2006). Persian fire: the first world empire and the battle for the West (en anglés), Little, Brown Book Group. ISBN 9780349117171.
- Ιστορία του Ελληνικού Έθνους (Història de la nació grega), vol Β', Ekdotiki Athinon, 1971.
- Kinder, Hermann; Hilgemann, Werner (1996). Atles Històric Mundial: dels Orígens a la Revolució Francesa, Istme. ISBN 9788470900051.
- Lazenby, John Francis (1993). The defence of Greece, 490-479 B.C. (en anglés), Aris & Phillips. ISBN 9780856685910.
- Llig, Felicia R. A Layered Look Reveals Ancient Greek Texts The New York Claves, 27 de novembre de 2006. (en anglés)
- National Geographic Society(1967).National Geographic Magazine.1967(12)
- Strauss, Barry (2004). The Battle of Salamis: The Naval Encounter That Saved Greece -- And Western Civilization (en anglés), Simon and Schuster. ISBN 9780743274531.
- Tucídides (1989). Luis M. Macía Aparicio (ed.). el+peloponeso&hl=és&sa=X&ei=qiyVT7uWMqLH0QW86bHTAQ&vore=0CDIQ6AEwAA#v=onepage&q=història%20de%20la%20guerra%20de el%20peloponeso&f=false Història de la Guerra Del Peloponeso, AKAL. ISBN 9788476003565.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Salamina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.