Batalla de Leuctra

La batalla de Leuctra (6 de juliol de 371 a. C.) va ser un enfrontament entre Tebas i Esparta, acompanyats dels seus aliats respectius, que en general s'engloba entre els conflictes que es varen succeir despuix de la guerra del Peloponeso i la guerra de Corinto. La batalla va tindre lloc en els terrenys propencs a Leuctra, un poble de Beòcia.

Va terminar en la victòria tebana gràcies a les innovadores tàctiques del seu comandant, Epaminondas. La batalla va supondre el començ de la hegemonia tebana i el començ del fi de l'influència política de Esparta.

Preludi

Al començament de el IV, les ciutats de Tebas i Esparta estaven enfrontades políticament en chocs bèlics esporàdics provocats pel fet de que Esparta intentava mantindre la seua posició com a ciutat-estat grega predominant, mentres que els tebanos lluitaven per expandir la seua pròpia influència. Un dels principals assunts que enfrontaven a les dos faccions era la regió de Beòcia, que es trobava baix l'influència política de Tebas.

La disputa va esclatar quan una coalició de ciutats-estat de Beòcia va apelar a Esparta per a que els lliberara del control polític de Tebas. Els espartanos varen exigir que els tebanos retiraren al seu eixèrcit d'ocupació, pero estos es varen negar, per lo que el rei espartano Cleómbroto I va marchar a la guerra des de Focea.

En lloc de prendre la ruta més fàcil cap a Beòcia a través d'un desfiladero, els espartanos varen marchar creuant els monts, aplegant per sorpresa i prenent una fortalea i dotze trirremes tebanas ans que ningú es donara conte de la seua presència. Va ser ahí en a on l'eixèrcit del Peloponeso, compost per uns 10 000 hoplitas, es va enfrontar al de Beòcia (de 6000 a 7000 soldats). A pesar de l'inferioritat numèrica i de la dubtosa llealtat dels aliats beocios, Epaminondas va acceptar lluitar en el camp de batalla front a la ciutat.

La batalla

Vore també: Falange

La batalla va donar començ en els peltastas mercenaris espartanos (hostigadores armats en javalinas) atacant i fent fugir del campament beocio als acompanyants i a atres persones que no desijaven lluitar. A continuació es va produir un enfrontament de les cavallerias d'abdós bandos, en la que els tebanos varen conseguir expulsar als seus enemics del camp de batalla.

Inicialment, l'infanteria espartana es va vore descolocada quan la fugida de la seua cavalleria va interrompre l'intent de Cleómbroto I de superar a la falange tebana pels flancs, i es varen trobar a la seua volta atacats pel flanc per Pelópidas i el Batalló Sagrat de Tebas. Va ser llavors quan va tindre lloc la trobada decisiva entre les principals forces de Tebas i Esparta.

La pràctica habitual dels espartanos (i, en general, de totes les batalles hoplíticas en l'Antiga Grècia) era establir una massa compacta d'infanteria pesada, denominada falange, de 8 a 12 files de hòmens. Es considerava que ahí es trobava l'equilibri entre la profunditat (i l'espente que suponia) i la llongitut (espai que podia cobrir la primera llínea de la falange). L'infanteria alvançaria en bloc de manera que l'atac resultara en un impacte de tota la falange contra l'enemic.

Per un atre costat, la falange tenia tendència en alvançar de desplaçar-se cap a la dreta, degut a que en carregar en la llança en la mà dreta i l'escut en l'esquerra, els soldats busquen inconscientment la protecció de l'escut del soldat que es troba a la seua dreta. Els comandants grecs normalment combatien este efecte situant a les seues tropes en major experiència i de més renom en l'ala dreta (per a contindre el moviment), mentres que les tropes més dèbils o novelles se situaven a l'esquerra.

En canvi, Epaminondas va colocar a les seues tropes d'una forma completament distinta a la tradicional. Va situar a tota la seua cavalleria i a una columna de cinquanta hòmens de profunditat d'infanteria tebana (la d'èlit, en el seu cas) en la seua ala esquerra, i va enviar a esta massa de soldats directament contra l'ala dreta d'Esparta. Per la seua banda, el centre i l'ala dreta de la seua formació eren molt manco profundes i més dèbils, pero es varen situar de manera que anaren retrocedint per a estar cada volta més a la dreta i en la retaguàrdia de la columna principal, en una formació oblicua.

Els hoplitas es varen trobar, i la formació tradicional de dotze llínees de profunditat de Esparta va comprovar que no era capaç d'aguantar l'impacte de la columna de cinquanta hòmens que havien colocat contra ells. Va haver una breu trobada en el que els espartanos tractaven de mantindre arrere la massa jagantesca de tebanos i del Batalló Sagrat fins que varen ser agranats per la columna. L'ala dreta espartana va ser derrotada en baixes d'uns 1000 hòmens, dels quals 400 eren espartiatas (tropes d'èlit de ciutadans espartanos), i entre els que es trobava el rei Cleómbroto.

Para quan el centre i la dreta de l'eixèrcit tebano havien alvançat lo suficient com per a enfrontar-se a l'enemic, l'ala dreta de Esparta havia segut devastada. En eixa situació, i veent la seua ala dreta derrotada, el restant de l'eixèrcit peloponesio, compost per aliats i uns atres combatents en poc interés en la batalla, es varen retirar i varen deixar a l'enemic el control del camp de batalla. Per una atra part, l'arribada d'un eixèrcit de Tesalia va servir per a que un segon eixèrcit espartano comandado per Arquidamo II decidira no intervindre i retirar-se, mentres que els tebanos varen preferir cessar la seua persecució sobre els espartanos supervivents.

Vore també

Referències

Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica
Jenofonte, Helèniques, vaig vore,4,3–15
Diodoro Sículo, Biblioteca històrica, xi,53–56
Plutarco, Pelópidas 20–23
Pausanias, Descripció de Grècia,ix. 13. 210

Notes

Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Leuctra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.