Anar al contingut

Trípode (moble)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Trípode (moble)
Hidria ática de figures negres (ca. 520 a. C.): Apolo i Heracles lluitant pel trípode délfico]. Pintor de Madrit. Museu Arqueològic Nacional (Espanya).
Trípode de ceràmica protoática, c. 850 a. C.
Relleu romà en el que es veu un incensario sobre un trípode.

Un '___protected_title_0___' (Plantilla:Lang-grc, en latín: tripus – ‘trípode’) és un soport o recipient antic en tres pates.[1][2]

El trípode,va existir en casi totes les époques i cultures. En l'Antiga Grècia els trípodes (principalment de metal, en menys freqüència de ceràmica o pedra) s'usaven en major freqüència com a pedestal per a un caldero o atres recipients. El trípode, un recipient semiesfèric (a sovint en tres anells en les vores superiors per a la seua fixació i una tapa) sobre tres pates, servia com a recipient per a cuinar. Formava part de l'equip bàsic dels habitants errantes o dels soldats. Els trípodes, molts dels quals (especialment en l'época clàssica) es distinguien per la seua exquisita manufactura i rica decoració, servien com a símbols de victòria sobre l'enemic, premis per victòries en competicions (incloses les atlètiques,[3] o com ofrenes votivas a deidades.[4][1]

En 1952, l'erudit britànic Michael Ventris va dessifrar el text d'escritura llineal B en una tablilla de fanc (en forma de full i trobada en tres peces) descoberta en la sala d'archius del palau micénico del jaciment arqueològic de Epano Englianos en Mesenia i va demostrar que els antics micénicos parlaven grec. Per eixemple, en el text, en combinar els tres caràcters ___protected_title_1___, va obtindre l'equivalent silàbic de la paraula grega ___protected_title_2___ (trípode). El text també menciona recipients, com una font per a hornear (escara, i-ka-ra), un recipient ritual fia-la (pi-je-ra). Va publicar estes troballes en 1953] en el seu colaborador John Chadwick en un famós artícul que va canviar per complet l'image anterior de l'Edat del Bronze del Egeo.[5]

En les epopeyas d'Homero, el tripous és un producte molt preciós. Per eixemple, en el nové llibre de la Ilíada, els aqueos desigen assossegar a Aquiles en regals, entre ells sèt trípodes nous (sense tocar pel fòc), o en el decimotercer llibre de la Odissea, Odiseo ho rep com un preciós obsequie dels feacios.[6]


Una impressionant ofrena votiva colectiva va ser el trípode d'or, dedicat a Delfos pels Estats grecs per a commemorar la seua victòria sobre els perses despuix de la batalla de Platea (479 a. C.). Este trípode estava decorat en serps de bronze entrellaçades en les seues pates, i la seua base tenia gravats els noms de les treinta y uno ciutats-Estat gregues que varen lluitar contra els aqueménidas.[7] Segons el historiador Tucídides, originalment contenia un pareado elegíaco en el següent text: ___protected_title_1___. Este pareado va ser compost pel poeta Simónides de Ceos.[8]

En l'oràcul de Delfos, la sacerdot Pitia s'assentava en un trípode dorat i, en un estat místic d'èxtasis (provablement baixe l'influència de vapors embriagadores), emetia sons indistints que varen ser gravats per dos sacerdots i després processats en respostes difícils d'entendre.[9] El historiador Diodoro Sículo escriu sobre el trípode en l'oràcul de Delfos: ___protected_title_2___.[10] Segons Pausanias, en complir-se el vigèsim any de la Guerres mesenias, la Pitia va anunciar el resultat: ___protected_title_3___. La Pitia va anunciar la victòria als espartanos solament si recorrien a algun truc, advertint a l'atre bando de les artimañas espartanas. Al final, els espartanos varen guanyar esta guerra, duent trípodes de ceràmica al temple mesenio del deu Dia en el mont Itome, mentres que els mesenios varen dedicar solament trípodes de fusta d'inferior calitat al seu deu.[11]


Els carrers més amples (12 m) de l'antiga Atenes eren la Via Panatenaica i la Via del Trípode.[12] La Via del Trípode (que conduïx des del centre de la ciutat fins a les portes) va rebre el seu nom dels trípodes de bronze que s'entregaven a les tribus dels coregos (associacions tribals militars i de cult) com a premi en les competicions corals poètiques (ditirámbicas) en les Dionisias (competicions dramàtiques teatrals). Els ditirams eren interpretats per un cor de 50 membres sense caraça, que ballaven i cantaven en l'orchestra del teatre (a costa d'un corego adinerat designat per la tribu). El corego victoriós (___protected_title_0___) dedicava llavors el trípode als deus.[13] També es construïen trípodes en les teulades de menuts temples. Com aumentaven ràpidament (cada any s'otorgaven dos premis: un per a la victòria dels chics i un atre per a la dels hòmens), es va crear un carrer sancer a partir d'ells.[14]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Samuel Birch (2015). History of Ancient Pottery, Cambridge University Press, pp. 91. ISBN 978-11-0808-191-7.
  2. ↑ (1874) Chambers's encyclopædia (en en), Chambers W. i R., ltd, p. 553.
  3. ↑ Peter Wilson (2003). The Athenian Institution of the Khoregia (en en), Cambridge: Cambridge University Press, p. 200. ISBN 978-05-2154-213-5.
  4. ↑ Toby Schreiber (1999). Athenian Vase Construction (en en), Malibu: Getty Publications, p. 145. ISBN 978-08-9236-465-7.
  5. ↑ Sarah B. Pomeroy (2011). Ancient Greece: A Political, Social, and Cultural History (en en), New York: Oxford University Press, p. 34. ISBN 978-01-9530-800-6.
  6. ↑ Homero, Odissea, 13,10-13
  7. ↑ John Pedley (2005). Sanctuaries and the Sacred in the Ancient Greek World (en en), Cambridge: Cambridge University Press, p. 150. ISBN 978-05-2180-935-1.
  8. ↑ Tucídides (2010). Dejiny peloponézskej vojny I-IV (en sk), THETIS, p. 94. ISBN 978-80-970115-4-3.
  9. ↑ Martino Menghi (2003). Encyklopédia starovekého Grécka (en sk), Bratislava: Perfekt, p. 44. ISBN 80-8046-328-X.
  10. ↑ Diodoro Sículo, ___protected_title_0___, 16, 26,4-5.
  11. ↑ Pausanias (1973). Pausaniás, cistella po Řecku I. (en cs), nakladatelství Svoboda, p. 305 1.
  12. ↑ Bemporad Marzocco (1970). Klasické Atény (en cs), Bratislava: Tatran, p. 24.
  13. ↑ (2011) Starověké Řecko (en cs), Praha: Slovart, p. 272. ISBN 978-80-7391-580-3.
  14. ↑ Bemporad Marzocco (1970). Klasické Atény (en cs), Tatran, p. 192.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Trípode_(moble)&oldid=860603»