Columna de les Serps

La Columna de les Serps. Al fondo pot observar-se el Obelisc de Teodosio.

En l'actualitat, part d'una dels caps es troba en el Museu arqueològic d'Estambul.

La Columna de les Serps (Plantilla:Lang-tr), també coneguda com la Columna Serpentina, el Trípode de Delfos i el Trípode de Platea, és una antiga columna de bronze situada en l'antic Hipòdrom de Constantinopla, actualment «Plaça Sultà Ahmet» d'Estambul, Turquia; el lloc va ser conegut com Atmeydanı «plaça dels cavalls» durant el periodo otomà. La columna, que forma part d'un trípode de sacrificis de l'Antiga Grècia, originàriament es trobava en Delfos i va ser traslladada a Constantinopla per Constantino I el Gran en l'any 324. La columna, de huit metros d'alt, contava en tres caps de serps que varen permanéixer intactes fins a fins de el XVII. Una d'elles s'exhibix actualment en el propenc Museu arqueològic d'Estambul.

Història

Procedència

La Columna de les Serps és un dels objectes de la Grècia i Roma antigues (el seu orige es remonta a fa uns 2 480 anys) que es mencionen més extensament en la lliteratura i que encara perduren en l'actualitat. Junt en el trípode i el bol d'or originals (abdós desapareguts fa temps), formava part d'un trofeu o ofrena dedicada a Apolo en Delfos. Dita ofrena es va realisar en la primavera de l'any 478 a. C., varis mesos despuix de la derrota del eixèrcit aqueménida en la batalla de Platea (agost de 479 a. C.) a mans de les ciutats-Estat gregues, que s'havien aliat per a repelir l'invasió persa a la Grècia continental.

Entre els escritors antics que fan alusió a la Columna es pot trobar a Heródoto, Tucídides, el pseudo-Demóstenes, Diodoro Sículo, Pausanias, Cornelio Nepote i Plutarco. Ya en la modernitat, Edward Gibbon va descriure el trasllat de la columna per part del Emperador Constantino a la seua nova capital, Constantinopla; per a este relat, Gibbon cita el testimoni dels historiadors bizantino Zósimo, Eusebio, Sócrates i Sozomeno.

Batalla de Platea

Artícul principal → Batalla de Platea.

L'invasió persa de Grècia va començar en l'any 480 a. C., baix el mando de Jerjes I. L'expedició, que combinava unitats terrestres i marítimes, era para Jerjes un assunt pendent despuix de la derrota de l'eixèrcit que havia enviat el seu pare, Darío I, en la batalla de Marató (490 a. C.) davant els atenienses. La nova expedició tenia dos objectius: forçar la sumissió de les ciutats estat de la Grècia continental que es negaren a entregar un tribut simbòlic de «la terra i l'aigua» a l'emperador persa, i castigar a els qui havien recolzat als grecs jonios en la tumult contra els perses, liderada per Aristágoras de Mileto. Açò posava en el punt de mira principalment a les ciutats d'Atenes i Eretria).

Després del triumfo sobre els grecs en les Termópilas i la retirada per part dels mateixos en Artemisio (agost de 480 a. C.), l'estratègia dels aliats grecs es trobava en ruïnes. Res podia evitar que els perses alvançaren, prengueren i saquejaren Atenes. Només el strategos (general) ateniense Temístocles, en la seua lluenta planificació i eixercite per a evacuar als habitants d'Atenes a l'illa de Salamina, les seues estratagemas per a convéncer a les ciutats peloponesias reluctantes de que s'enfrontaren als seus enemics en una batalla naval en l'estret de Salamina en lloc de retrocedir al Istme, i la seua astúcia per a conseguir que Jerjes atacara a la sura grega en l'estret (setembre de 480 a. C.) varen proporcionar als aliats el respir que necessitaven. Despuix de Salamina, Jerjes es va retirar a Sardes, pero va deixar una força terrestre en Tracia a càrrec de l'experimentat general Mardonio. Mardonio va tornar a capturar Atenes en la primavera de 479 a. C. i, davant el fracàs de les negociacions d'Alejandro I de Macedònia en nom dels perses per a conseguir la pau en Atenes, la guerra va continuar. En enterar-se de que un eixèrcit espartano s'aproximava des del Peloponeso, el general persa va incendiar Atenes i va retirar les seues forces a una posició estratègica en Beòcia, al nort del riu Asopo. Els grecs, baix el mando de Pausanias, regente de Esparta, varen prendre els terrenys elevats al sur del riu Asopo i sobre la planicie de Platea, adoptant una posició defensiva. Despuix de varis dies de escaramuzas i canvis en la posició dels grecs, Mardonio va llançar un atac total. El resultat de la batalla va ser una victòria decisiva de les forces espartanas. Mardonio va ser abatut durant el combat i els perses varen fugir liderats per Artabazo I, el segon al mando del seu eixèrcit.

L'importància de la batalla de Platea

Pese a no posar fi a la guerra, les victòries gregues contemporànees en Platea i Mícala varen conseguir que l'Imperi Persa no tornara a intentar una invasió a la Grècia continental. En conseqüència, Pèrsia va eixercir la seua política a través de la diplomàcia, els soborns i els enganys, fent que les ciutats estat s'enfrontaren entre sí. No obstant, gràcies a dits triumfos, i per mig de la Confederació de Delos, Atenes va poder consolidar el seu poder en una floreciente democràcia baix el liderage de Pericles, fill de Jantipo.

Despuix de la batalla de Platea, l'últim combat corresponent a les guerres mèdiques, els grecs varen construir una columna de bronze en tres serps entrellaçades (en grec: Τρικάρηνος Όφις [serp de tres caps]), els cossos dels quals formaven la columna, per a commemorar la participació de les 31 ciutats estat gregues en la batalla. Segons Heródoto, la columna de bronze es va construir utilisant armes perses foses. Dites armes també es varen amprar per a construir un trípode d'or. El monument es va dedicar en la seua totalitat a Apolo i es va situar junt a l'altar del deu en Delfos, sobre una base de pedra (un capitel bizantí invertit).

En escrits antics

Heródoto

Despuix de descriure la victòria grega en 479 a. C. en Platea, Heródoto fa un reconte del botí conseguit, que efectuen els hilotas (siervo espartanos), els qui havien pres part en la batalla, i posteriorment registra la decisió grega de dedicar-li una ofrena a Apolo en Delfos:

Una volta reunit el botí, una dècima part va ser apartada per al deu de Delfos i, per a acollir l'ofrena, es va fabricar el trípode dorat que s'alça sobre la serp de tres caps més propenca a l'altar

Heródoto, Història

En el mateix capítul, Heródoto conte que es varen efectuar atres ofrenes a Zeus en Olimpia i a Poseidón en l'istme de Corinto. Resulta significatiu que es donara preferència a Apolo en Delfos, a pesar de l'ambigüitat de les respostes de l'oràcul sobre el resultat de la guerra i de la sospita de medisme de Delfos.

Tucídides i el pseudo-Demóstenes

Els passages següents permeten la comprensió de les disputes polítiques per part del bando guanyador de grecs en relació en este monument. Ple d'arrogància per la seua victòria en Platea i la consegüent facilitat en que havia castigat als líders tebanos pel seu respal als perses, Pausanias va ordenar una dedicatòria en la columna a on se li atribuïa el triumfo únicament a ell. Els acontenyiments posteriors varen revelar el seu altiva ambició, ya que es trobava negociant en els perses i en els hilotas de Esparta per a portar a terme una rebelió i ocupar el càrrec de tirà en el respal de l'Imperi Persa. Pese a que en un principi Esparta no va creure en dita traïció, els éforos de la ciutat finalment varen descobrir que era certa a través del esclau personal de Pausanias, fet que va dur a la mort del general. Tucídides descriu la sospita per part dels espartanos de que Pausanias, el comandant en cap de les forces gregues en Platea, es trobava pròxim a la traïció, i de que havia acodit als perses, citant la qüestió de la Columna de les Serps com a base de tal sospita:

En el discurs Contra Neera, el pseudo-Demóstenes realisa una descripció significativament distinta dels fets. L'orador recorda la conducta de Pausanias en relació en la Columna de les Serps, després de la derrota dels perses en la batalla de Platea:

L'autor també argumenta que dit accionar va irritar als lacedemonios i va ser un dels principals motius per a que, 50 anys despuix, estos convenceren als tebanos de llançar un atac nocturn sobre Platea en 431 a. C., donant començ a la guerra del Peloponeso, tal com descriu Tucídides en el segon llibre de la Història de la Guerra del Peloponeso.

Diodoro Sículo

En el I, Diodoro Sículo va escriure que la dedicatòria personal i illegal de Pausanias va ser reemplaçada per un dístico compost pel poeta Simónides:

Pausanias

En el II, el geógrafo i historiador Pausanias va mencionar el monument en Delfos del següent modo:

Els grecs, de comú acort, varen dedicar sobre la base del botí adquirit en la batalla de Platea un trípode d'or colocat sobre una serp de bronze. La secció de bronze de l'ofrena encara es conserva, pero els líders focidios no varen deixar l'or, tal com feren en el bronze.

Pausanias, Descripció de Grècia

El general focidio Filomelo es va fer en el tesor en 355/4 a. C. per a pagar el cost dels mercenaris que varen participar de la tercera guerra sagrada. Dit acte va ser considerat un sacrilegi extrem i va tindre com a conseqüència que Filipo II de Macedònia expulsara a Fócida de la Lliga Anfictionía, i que se li imponguera una multa de 400 talents.

Inclús en l'época de la visita de Pausanias, la via sagrada que duya cap al temple d'Apolo estava cobert a abdós costats per monuments, estàtues i tesors que commemoraven acontenyiments importants en el història de Grècia. Segons Heródoto, la Columna de les Serps era «la més propenca a l'altar». Sobre les mateixes s'erigia una enorme estàtua d'Apolo en bronze i, damunt del arquitrau del temple, varis escuts que celebraven el triumfo dels grecs sobre els gals. Tant la base de la columna com la de l'altar, que estava dedicada als habitants de Quíos, han segut trobats.

Pausanias també va identificar l'ofrena a Zeus en Olimpia i va mencionar els noms de les ciutats gravades en ella.

Vore també

• Batalla de Platea
• Confederació de Delos
• Tumult jónica
• Pausanias (general)
• Pausanias (geógrafo)
• Pericles
• Jerjes I

Bibliografia adicional

• Cambridge Ancient History, volum 4
• G. B. Grundy, The Great Persian War [Biblioteca del Congrés dels Estats Units, número de catàlec: 71-84875]
• Broken Bits of Byzantium (1891), de C. G. Curtis i Mary A. Walker, Part II, tal com es menciona en Broken Bits of Byzantium de J. Freely en Istanbul 1, Myth to Modernity, Selected Themes, pág. 23-24