Teatre grec (arquitectura)

Teatre grec (arquitectura)

La construcció dels teatres grecs «clàssics» comprén des de el V fins a el III a. C.. És relativament fàcil identificar un centenar. Els teatres clàssics grecs estan presents en tota la Grècia continental i insular, aixina com en Magna Grècia i Àsia Menor.

Característiques generals

Teatre grec de Dodona.

Localisació

Pel que fa al tipo de representacions, en els seus començos les representacions consistien en danses i vores i moltes coses més que es realisaven en un espai obert prop de l'altar del deu en el honor del qual se celebraven, per la qual cosa no és estrany el que hi haja un temple junt al teatre. Poc a poc es varen ser introduint assents per als espectadors. Estos, despuix d'un desplome en Atenes, es varen convertir en sòlides grades de terra. S'ubicaven en llocs amplis.

Disposició del terreny

Els teatres es construïen en l'ala d'una montanya, per a poder apreciar l'obra representada, a diferència dels romans, molts dels quals s'alçaven en terreny pla i elevaven les seues grades per mig de voltes i arcs.

Comparant els teatres grecs en els romans s'observen vàries característiques: Cap teatre grec està en terreny pla, degut a que els grecs no sabien construir voltes de formigó, pero sí reblien els laterals si era necessari, com en Dodona, Epidauro i sobretot en Argos, a on pràcticament s'ha construït tot el koilon.

El tamany de l'orquesta es donava de forma circular, a diferència dels teatres romans a on l'orquesta es disponia de forma semicircular, ya que li donaven menor importància al cor durant la representació.

Assent de pedra calcàrea per al arcont epónimo en el teatre de Dioniso.

L'immensa majoria de teatres romans també estan respalats per un tossal, ya que la construcció en pla era un lux.

Tenien decorats treballats per molt temps com els arcs ponts o adorns de paper.

Acústica

Els teatres de les grans ciutats estaven construïts en gran escala per a acomodar a un gran número de persones en l'orquesta, aixina com a la major cantitat d'espectadors (fins a 18.000). Les matemàtiques varen jugar un paper molt important en la construcció d'estos teatres, i el seu disseny semicircular permetia tant bona visió com acústica.

Els grecs varen comprendre esta última de manera inigualable; els dissenyadors varen ser capaços de crear una acústica immillorable en els teatres, de tal manera que les veus dels actors pogueren ser sentides en tot el teatre, incloses les persones que estaven assentades en l'última i més alta fila d'assents; actualment és difícil trobar un teatre modern de gran tamany capaç de millorar-la. En el teatre d'Epidauro es pot sentir des de les més altes grades qualsevol murmuri dit en la skené. Es pot supondre que açò seria igual en molts dels teatres, tots construïts de forma semicircular, si estigueren en un estat de conservació tan bo com el famós santuari d'Asclepio.

Materialidad:

Segons recents estudis de l'Institut Tecnològic de Geòrgia la gran acústica del teatre té la seua raïl en els seus assents de calcàrea, que absorbixen les ones per baix de 500Hz.

Característiques de l'edifici

Tant els teatres grecs com els romans constaven de tres parts principals: koilon, orchestra i skené.

Parts representatives del teatre grec.

Koilon

El koilon era el conjunt de grades a on s'assentaven els espectadors. Ocupava l'ala de la montanya, i va rebre també el nom de theatron, el significat del qual és "lloc des del que es mira", que més vesprada va passar a referir-se a tota la construcció. Tenia forma semicircular i els assents estaven situats en grades. Estava dividit en sectors (kerkís): de forma vertical, per escales i en horisontal, per passadiços (diazoma).

Al principi els assents de les primeres files estaven fets de fusta, i el restant de la gent s'assentava directament sobre la terra; pero al voltant de 499 a. C. es varen començar a construir llínees de blocs de pedra en l'ala del tossal per a crear assents permanents i estables, que es varen ser fent cada volta més comuns; els de la primera fila varen ser cridats prohedria, eren de millor calitat i estaven reservats per als sacerdots i per als ciutadans més respectats. Entre el koilon i l'orchestra hi havia un murete cridat balteus.

Orchestra

Del grec «orcheisthai», el significat del qual és ballar.

Era la part més antiga del teatre, i era utilisada pels cors i les danses rituals. En els primers temps tenia un altar en el centre, thymile, a on se sacrificava un corder en honor del deu Dioniso abans de començar la representació. L'altar va ser disminuint de tamany en el temps fins a desaparéixer.

Les obres estaven conformades per un ditiram, és dir, un cor format per 50 persones entre hòmens i chiquets, a on l'element més important era el ritornello, crit llançat per a cridar l'atenció del Deu.

Era un espai circular o semicircular en la base de la cávea. Estava dedicat a l'actuació del cor. Els integrants del cor caminaven o ballaven junts, comentaven cantant lo que succeïa en l'escenari i, en ocasions, intervenien directament en l'acció.Quan es va crear la skené, esta s'adinsava en ocasions en el círcul fins a ocupar un sèptim del seu diàmetro. En el centre es colocava una plataforma, encara que no en tots ells: en Dodona no ho hi ha, i en Eretria lo que hi ha és un forat conectat a un túnel.

També varen existir orchestras semicirculares, com en el teatre de Epidauro i de teatre de Metaponto, i a partir de el V alguns teatres també tenien en l'orchestra una zona ampliada anomenada logeion usada per als discursos.

Skené

Quan ademés de cors va començar a haver un argument i actorés, es va construir la skené. Era una plataforma allargada i estretix situada junt a l'orchestra, en el costat opost al koilon. En el temps es va elevar prop de tres metros sobre l'orchestra, sostinguda per una columnata.

La mort d'un personage sempre ocorria ob skené, fòra d'escena, ya que era inapropiat mostrar una matança a ulls de l'audiència; d'esta expressió deriva la paraula obscé. En 465 a. C. els dramaturcs varen començar a usar un teló per a estos casos, que penjava darrere de la skené simulant un decorat, i que també servia als actors per a ocultar-se darrere i canviar de vestuari durant l'obra; es va convertir en una paret de rajola o pedra en 425 a. C., cridada paraskenia, i des de llavors va ser un element comú en els teatres; consistia en una paret llarga proyectada cap a davant pels costats, la qual podia tindre portes per a les entrades i eixides dels actors. Just davant de la paraskenia, entre ella i l'orchestra, la skené va rebre el nom de proskenion.

Cap al final de el V, al voltant de l'época de la guerra del Peloponeso, la paraskenia tenia dos pisos d'altura i va ser cridada epskenion.

Skené =(cobertizo). Quan la skené no era realisada en material de pedra, li la pintava en alguna de les seues superfícies. esta era la grafia de la skené, d'allí s'unixen les paraules skené i graphos i es produïx l'escenografia.

Parodoi

Vore també: Párodo

Els teatres grecs tenien entrades per als actors i els membres del cor cridats parodoi (plural de parodo). Els parodoi eren dos entrades que s'obrien entre la skené i l'orchestra, que també varen rebre el nom de eisodoi. Tenien una funció dramàtica, ya que, per conveni, els més occidentals representaven l'eixida cap a la mar o el camp i els més orientals a l'acrópolis. Per lo tant, depenent de per on entraren o ixqueren els cors o personages, el públic sabia a on anaven o venien.

Proskenion

Artícul principal → Prosceni.

El proskenion (davant de l'escena), adornat en columnes i estàtues, era el lloc a on actuaven els actors i era similar al prosceni actual. La paraskenia es decorava en figures i pintures, segons el lloc en que l'acció es desenrollava.