Drama

Drama

El drama, també conegut com a lliteratura dramàtica, és un gènero lliterari que, junt a la poesia i la èpica, és un dels primers grans gèneros en els que es va dividir la lliteratura. El terme prové del grec δράμα, que significa “fer” o “actuar”; no obstant, el seu significat en espanyol inclou, dins de les seues accepcions, al text lliterari l'intenció del qual és la de ser posat en escena. El drama és qualsevol text lliterari escrit per a ser representat davant un públic. Les dos caraças associades al drama representen la tradicional divisió genèrica entre comèdia i tragèdia.

L'us del vocablo «drama» en un sentit més estricte per a designar un tipo específic d'obra data de l'era moderna. En este sentit, «drama» es referix a una obra que no és ni una comèdia ni una tragèdia; per eixemple, l'obra de Zola Thérèse Raquin (1873) o l'obra de Chekhov Ivanov] (1887). És este sentit més restringit el que les indústries cinematogràfica i televisiva, junt en els estudis cinematogràfics, varen adoptar per a descriure «drama» com un gènero dins dels seus respectius mijos. El terme «radionovela» s'ha utilisat en abdós sentits: originalment es transmetia en directe. També pot utilisar-se per a referir-se a la part més intelectual i séria de la producció dramàtica de la ràdio.

La representació dramàtica en teatre, portada a terme per actors en un escenari davant un públic, presupon modos de producció colaborativa i una forma de recepció colectiva. La estructura dels texts dramàtics, a diferència d'atres formes de lliteratura, està directament influenciada per esta producció colaborativa i recepció colectiva.

En el gènero dramàtic, l'autor du el desenroll de l'acció a l'escena: els fets no es relaten, sino que es representen. La seua forma expressiva és el diàlec i els personages adquirixen vida gràcies a un grup d'actors i actrius que ho escenifiquen. Sol cridar-se drama a aquella obra que inclou temàtiques, passages o elements sérios o greus, especialment quan té un "final tràgic", pero el terme fa referència també a les obres còmiques (a lo manco en la cultura occidental, a on es considera que va nàixer del terme drama). Com a gènero inclou, puix, tant a la tragèdia com a la comèdia.

Antecedents històrics

A pesar de que varen existir antecedents en diverses parts del món, els estudiosos coincidixen que el gènero dramàtic va tindre el seu orige en Grècia. A l'inici, les representacions teatrals estaven relacionades en el cult a Dioniso, deu del vi i l'alegria, i posseïen per lo tant un caràcter sagrat. Dites representacions consistien en himnes dedicats a eixa deidad o divinitat. Més vesprada, varen ser introduint-se canvis als vores; d'esta forma sorgix el gènero dramàtic pròpiament dit.

Els dramaturcs grecs més importants varen ser: Tespis, el primer en traure a un integrant del cor per a crear un diàlec, al que va cridar protagoniste; després, Esquilo trau a un atre integrant del cor i ho posa a dialogar en el corifeo (cap del cor), i ho va cridar deuteragonista; per últim, Sófocles introduïx al tercer actor (triagonista), el decorat i aumenta els coreutas (els demés integrants del cor).CR

De la Antiga Grècia, l'obra dramàtica va passar a Roma; no obstant, ans que Grècia fora conquistada pels romans, estos últims ya havien desenrollat la farsa a manera de peces molt breus, còmiques o bufonescas sense un text escrit; destaquen les atelanas, que són reconegudes per alguns especialistes com a antecedents de la comèdia dell'art. En esta cultura, que es va caracterisar pels seus jocs o ludi, a on els més populars eren els ludi circense o circs romans (consistents en carreres de carros, combats de feres i baralles de gladiadores); els ludi scaenici, que eren els jocs dedicats al teatre, es varen inclinar per la comèdia, la qual va anar molt més exitosa i va seguir el model de la comèdia nova, propost per Menandro. Els autors més destacats varen ser comediógrafos, i els que han transcendit fins als nostres dies són Plauto i Terencio, mentres que Séneca es reconeix com l'únic dramaturc destacat.CR

Durant el primer periodo de la Edat Mija, el gènero dramàtic es va extinguir, i es varen oblidar per complet les obres gregues. Al voltant dels sigles XI i XII els europeus varen reinventar el teatre, i varen sorgir comèdies escrites en llatí, que eren representades en monasteris, corts i universitats; no era un teatre per al poble, sino que va sorgir en les iglésies i va consistir en la dramatización de certes escenes del Evangelio. Dites representacions, escrites en llengua vulgar, es portaven a terme principalment en les tres festes més importants de la llitúrgia: Nadal, Epifanía i Resurrecció.

Plantilla:Vt A partir de la Alta Edat Mija, les iglésies varen escenificar versions teatralizadas d'acontenyiments bíblics, conegudes com drama llitúrgics, per a animar les celebracions anuals. L'eixemple més antic és el tropo de Pasqua ¿A quí busqueu? (Quem-Quaeritis) (Plantilla:Circa). Dos grups cantaven responsivamente en llatí, encara que no es personificaban personages. En el XI, s'havia estés per Europa fins a Rússia, Escandinavia i Itàlia; excloent Espanya de l'época islàmica.

En el X, Hrosvitha va escriure sis obres en llatí inspirades en les comèdies de Terencio, pero que tractaven temes religiosos. Les seues obres són les primeres que es coneixen compostes per una dòna dramaturga i el primer drama occidental identificable de l'era postclásica. Més vesprada, Hildegarda de Bingen va escriure un drama musical, Ordo Virtutum (Plantilla:Circa).

Una de les més famoses de les primeres obres de secular és l'obra pastoral cortesana Robín i Marion'], escrita en el sigle XIII en francés per Adam de la Trobe. El interludio de l'estudiant i la chicona (Plantilla:Circa), una de les primeres conegudes en anglés, sembla ser la més propenca en to i forma a les farses franceses contemporànees, com El chicon i el cego.'

Es conserven moltes obres de França i Alemània de la Baixa Edat Mija, quan es representava algun tipo de drama religiós en casi tots els països europeus. Moltes d'estes obres contenien comèdia, diables, vilàs i pallassos. En Anglaterra, els gremis comercials varen començar a representar vernàcula «mystery plays», que es componien de llarcs cicles de molts playlets o “pageants”, dels quals quatre són extant: York (48 obres), Chester (24), Wakefield (32) i les cridades «N-Town» (42). La segona obra dels pastors del cicle de Wakefield és una farsa sobre una ovella furtada que la seua protagonista, Mak, tracta de fer passar pel seu fill recent naixcut dormit en un breçol; termina quan els pastors als que ha furtat són convocats a la Natividad de Jesús. Obres de moral del cicle de Wakefield.

Les obres morals (un terme modern) varen sorgir com una forma dramàtica distinta cap a 1400 i varen florir a principis de la época isabelina en Anglaterra. Els personages solien representar diferents ideals ètics. Everyman, per eixemple, inclou figures com les Bones Accions, el Coneiximent i la Força, i esta caracterisació reforça el conflicte entre el ben i el mal per al públic. El castell de la perseverança (Plantilla:Circa-1425) representa el progrés d'una figura arquetípica des del naiximent fins a la mort. Horestes'] (Plantilla:Circa), una «moral híbrida» tardana i un dels primers eixemples d'obra de venjança anglesa, reunix l'història clàssica d'Orestes en un Vici de la tradició alegórica medieval, alternant escenes còmiques, slapstick en atres séries, tràgiques. També varen ser importants en este periodo els drames populars de la Mummers Play, representats durant la Nadal. Les mascaradas de la cort varen ser especialment populars durant el regnat d'Enrique VIII.

La primera obra teatral escrita completament en llengua espanyola va ser el Auto dels Reis Macs. Es conserva incompleta (142 versos); falta la part final, que devia mostrar la adoració dels reis al Chiquet Jesús. Esta representació es va escriure a fins de el XII o principis de el XIII i, com totes les del seu temps, és anònima.

Característiques

És un gènero destinat a ser representat públicament front a un auditori, per #lo que comprén totes les manifestacions teatrals. Lo que succeïx en l'obra no està descrit ni narrat, ni comentat directament pel dramaturc, sino vist per l'espectador. L'obra està escrita, pero lo principal en ella és lo que ocorre (per açò, existixen obres dramàtiques sense paraules, en les quals s'utilisen gests i actituts que expressen el conflicte).

L'obra teatral es caracterisa per la reunió d'elles en diversos còdics, com el verbal, el paraverbal i el no verbal. Quan parlem de còdic paraverbal, nos referim a aquell que complementa al verbal, açò és entonament, émfasis i pauses. En la categoria de còdics no verbals trobem els gests, la música, el sò, l'allumenament, l'escenografia, el vestuari i el maquillage. Esta confluència de còdics permet donar vida en l'escenari al món creat per un escritor (que crea l'obra dramàtica) i el director, que és el responsable de l'espectàcul o obra teatral.

Gèneros dramàtics històrics i contemporàneus

La teoria lliterària ho ha dividit de diverses maneres; Aristóteles i Horacio, en les seues respectives poètiques, varen distinguir a la tragèdia i dins d'esta a la comèdia. Posterior a dita classificació, apareixen atres formes teatrals:

• el auto;

• el pas;
• el entremés;
• el sainete;
• la tragicomèdia;
• la peça;
• el melodrama;
• la obra didàctica.

Una de les classificacions més acceptada és la que distinguix entre gèneros realistes i gèneros no realistes. En un primer moment es va reconéixer dins dels gèneros realistes a la tragèdia i la comèdia, més vesprada es reconeixeria a uns atres, tals com la obra didàctica i la tragicomèdia (també coneguda com a comèdia tràgica clàssica), mateixos que varen escomençar a generar-se des del Renaixença. Per últim ha de sumar-se la farsa, considerada per alguns com el "gènero impossible". Tots ells tenen en comú la representació d'algun episodi o conflicte de la vida dels sers humans per mig del diàlec dels personages o del monòlec; ademés es caracterisen per amprar la funció apelativa del llenguage. Este gènero posseïx diversos elements interns que són:

• Acte: la subdivisió més important de l'obra dramàtica, marcat pel tancament o caiguda del teló, o per un obscur.
• Escena: divisió interna d'acte, en a on actuen els mateixos personages. Es canvia per l'entrada o eixida d'un personage.
• Quadro: és l'ambientació física de l'escenografia (lo que es vol mostrar).

Una atra classificació acceptada pels especialistes és la que reconeix gèneros majors i menors. Segons la teoria contemporànea d'Eric Bentley i Luisa Josefina Hernández, existixen sèt gèneros teatrals majors:

• Tragèdia: gènero realiste. En la tragèdia hi ha personages ilustres, la finalitat dels quals és produir una crisis, és dir, una purificació del receptor (llector o espectador) i que culmina en moltes ocasions en la destrucció social o física del protagoniste. És el més important dels sèt. Edipo rei de Sófocles és un eixemple d'este gènero.
• Comèdia: gènero realiste. En la comèdia, els personages són complexos, comuns i corrents que encarnen els defectes i vicis dels sers humans, el conflicte que es presenta és possible i provable en la vida real, si ben el seu contingut s'exagera o ridiculisa en l'intent per provocar la rialla del receptor. El protagoniste en este conflicte lluita en el seu antagonista en un intent fallanc per conseguir els seus propòsits; fallanc, perque els seus intents els duen a diverses situacions, en les quals fracassa o és objecte de burla. El desenllaç presenta una solució alegre al conflicte en la qual tots els problemes s'alegren i tots queden feliços. Generalment els autors a través de la rialla intenten que el receptor reflexione sobre lo que succeïx en l'obra i d'esta manera puga extraure una ensenyança si es veu identificat en algun dels personages. Per això, alguns autors consideren que la comèdia és moralista. Tartufo o el impostor de Molière és un eixemple.
• Peça: gènero realiste (també conegut com Teatre Sicològic o Teatre Burgués). Es caracterisa per tindre personages comuns i complexos que s'enfronten a situacions llímits de la seua vida que terminen per reconéixer, encara que açò no necessàriament genera un canvi intern en el protagoniste. Els fruts caiguts de Luisa Josefina Hernández és un eixemple, un atre eixemple és Casa de nines d'Henrik Ibsen. Ademés dels mencionats, són reconeguts com a autors d'este gènero Strindberg, Chéjov i Arthur Miller.
• Melodrama: gènero no realiste. Les anècdotes complexes a on els personages són simples és la característica fonamental d'este gènero. Busca que l'espectador tinga una resposta emocional superficial davant els successos de l'escena. Els personages tenen reaccions emocionals exacerbadas davant les accions dels atres personages. Hi ha un conflicte de valors oposts que poden estar en qualsevol àmbit: moral, estètic, etc. Nostra Natacha d'Alejandro Casona és un eixemple.

• Tragicomèdia: gènero no realiste. El personage protagónico simple, generalment un arquetip, està en busca d'un ideal: l'amor, l'amistat, la fraternitat, etc. L'anècdota és complexa. A pesar de lo que el nom puga sugerir, es tracta de l'unió o mescla de la tragèdia i la comèdia. A este gènero pertanyen la majoria dels contes infantils (Hansel i Gretel, per eixemple) encara que ha segut treballada per grans autors com Ibsen (Peer Gynt).^{cita requerida}
• Obra didàctica: gènero no realiste. Caracterisada per presentar-se en forma de silogisme que invita a la reflexió de l'espectador i que a partir d'ella tinga un aprenentage. Els personages són simples i l'anècdota complexa. El círcul de tiza caucasiano de Bertolt Brecht és un eixemple clar.
• Farsa: gènero impossible. La seua característica principal radica en l'unió d'una substitució de la realitat (de llenguage, de lloc, etc.) en elements de qualsevol dels atres sis gèneros, per això no és un gènero pur. És simbòlica. Els seus orígens es remonten a Aristófanes pero és en el XX quan este gènero pren verdadera importància i rellevància. La cantant calba d'Eugène Ionesco és el més clar eixemple d'això.

En el teatre contemporàneu coexistixen numeroses formes i estils teatrals, més o menys teorizadas:

• el teatre de l'absurt;
• el teatre existencialiste;
• el teatre surrealiste;
• el teatre realiste;
• el teatre épico;
• el teatre de la crueltat;
• el teatre social;
• el teatre d'agitació;
• el teatre de vanguarda;
• el teatre experimental.

Diferència entre el drama i teatre

Alguns teòrics de el XX insistixen en la diferenciació categòrica entre el drama i el teatre. El primer seria la versió constituïda en lo absolut per elements llingüístics, formant part llavors de lo que es considera un gènero lliterari, la particularitat del qual és el predomini de la funció apelativa del llenguage, l'absència d'un mediador (intérprets, actors) entre el món creat (la realitat fictícia) i el llector i la possibilitat virtual de ser representat.

El teatre és la concreció del drama i inclou l'actuació, la música, etc. És dir, elements que no li són propis al drama com a realitat llingüística acotada solament al discurs. L'anàlisis d'un drama pot fer-se des de la crítica lliterària, mentres que l'anàlisis del teatre deu incloure factors com l'actuació, l'evaluació de l'espectàcul, els músics, l'allumenament, etc.

Des de la perspectiva de la etnoescenología (camp interdisciplinari que estudia els fenomens i comportaments humans espectaculars organisats, PCHSO), el teatre és un subgrup dins del conjunt de formes espectaculars organisades. Es poden distinguir tres aspectes claus dins de l'anàlisis d'una forma espectacular: la espectacularitat, la Performatividad (Teatre) i el fenomen de relació simbiòtica o d'empatia que es construïx en la relació en el públic (Pradier, 1996).

La pertinència de l'evaluació d'estos aspectes del teatre com a forma espectacular residix en el fet de que tota forma espectacular respon a un context social. En este sentit, la dramatúrgia i la seua manifestació espectacular per mig del teatre s'organisen per mig de còdics que no són universals, sino que són particulars a un context històric i cultural.

Formes de representació verbal

El diàlec: és l'intercanvi de mensages entre dos o més persones, alternant els papers d'emissor i receptor. Es representa a través dels parlaments dels personages o veus dramàtiques.

• El monòlec: és una forma discursiva que permet al personage estant sol en l'escenari, plantejar dubtes sobre les decisions o compromisos que va a prendre en el seu fur intern. És l'expressió de pensaments i sentiments sense esperar resposta.

• El soliloquio: és una forma discursiva en la qual el personage parla en veu alta, estant sol, referint-se no a sí mateixa, sino més be en ocórrer en presència d'un auditori no necessàriament identificable. La seua diferència en el monòlec és molt sotil i està en la presència d'un interlocutor. Molts autors no noten la diferència entre ells i prenen els térmens com a sinònims.
• El aparte: és una forma discursiva en a on un personage parla en veu alta, suponent que els demés no ho escolten, establint ademés certa complicitat en el públic.
• El mutis: es caracterisa com el silenci d'un personage, que senyala la seua retirada de l'escena.

El drama com a gènero cinematogràfic

Artícul principal → Cine dramàtic.

Com gènero cinematogràfic, el drama sempre planteja conflictes entre els personages principals de la narració fílmica i provoca una resposta emotiva en l'espectador, a qui commou, degut a que interpela la seua sensibilitat. Els problemes dels personages estan relacionats en la passió o en problemes interiors.

La temàtica d'este tipo de películes és diversa, pero el seu eix principal és el amor. Quan l'émfasis en lo amorós/emocional és exagerat, el drama es coneix com melodrama: en ell, els personages queden llimitats al caràcter simplista de bons o mals.

La major part de les películes o obres teatrals promouen la moralitat com a eix central i, per això, tenen una dimensió didàctica acusada. La presència de la música i la fotografia accentuen la credibilitat de l'obra.

Vore també

• Dramatúrgia
• Dramaturc
• Gènero lliterari
• Text dramàtic
• Pantomima
• Periodisme radiofònic
• Violència familiar

Bibliografia

• Bentley, Eric (1990). La vida del drama, Mèxic, Paidós Studio.
• Pavis, Patrice (1998). Diccionari del teatre: Dramatúrgia, estètica, semiologia. Espanya: Paidós.