Sagrat

Sagrat (del llatí sacrāels teus) és lo que es considera digne de veneració o objecte de cult per atribuir-se-li un caràcter diví o una relació en la divinitat o les forces sobrenaturals. Per extensió, també es denomina "sagrat" a qualsevol cosa digna de veneració i respecte o d'una importància tal que es considera irrenunciable.

Homo sacra res homini ("l'home és per a l'home coser sagrada")

Séneca

El sociòlec francés Émile Durkheim considerava la dicotomia entre lo sagrat i lo profà com la característica central de la religió: "la religió és un sistema de creències i pràctiques relatives a les "coses sagrades", és dir, les coses apartades i prohibides". En la teoria de Durkheim, lo sagrat representa els interessos del grup, especialment l'unitat, que es plasmen en símbols grupales sagrats, o utilisant el treball en equip per a ajudar a eixir d'una corruixa. Lo profà, per un atre costat, implica preocupacions individuals mundanes.

Etimologia

La paraula sagrat descendix del llatí sacer, referint-se a lo que és 'consagrat', 'dedicat' o 'purificat' als deus o qualsevol cosa en el seu poder, aixina com a sacerdots. El llatí sacer procedix a la seua volta del protoindoeuropeo *seh₂k- "sagrat, cerimònia, ritual".

Sagrat

Encara que els térmens sagrat i sant tenen un significat similar, i a voltes s'utilisen indistintament, comporten sotils diferències. Santitat s'usa generalment en relació en persones i relacions, mentres que sagrat s'usa en relació en objectes, llocs o successos. Per eixemple, un sant pot considerar-se sant pero no necessàriament sagrat. No obstant, algunes coses poden ser tant santes com a sagrades, com la Santa Bíblia.

Encara que sagrat i sant denoten alguna cosa o algú destinat al cult de Deu i, per tant, digne de respecte i a voltes de veneració, sant (la paraula més forta) implica un caràcter inherent o essencial. La santitat s'origina en Deu i es comunica a les coses, llocs, temps i persones compromeses en El seu Servici. Aixina, Tomás d'Aquino definix la santitat com aquella virtut per la que la ment de l'home s'aplica a sí mateixa i a tots els seus actes a Deu; la classifica entre les virtuts morals infusas, i l'identifica en la virtut de la religió. No obstant, mentres que la religió és la virtut per la que un oferix a Deu el degut servici en les coses que pertanyen al servici diví, la santitat és la virtut per la que un fa que tots els seus actes estiguen subordinats a Deu. Aixina, la santitat és el resultat de la santificació, eixe acte diví pel qual Deu justifica lliurement a una persona i pel qual l'ha reclamat com a seua.

Etimologia de sant

La paraula anglesa holy es remonta a la paraula protogermánica hailagaz d'al voltant del 500 AEC, un adjectiu derivat de hailaz] ('sancer'), que s'usava per a significar 'ilés, sà, saludable, sancer, complet'. En contexts no especialisats, el terme sant es referix a algú o alguna cosa que s'associa en una poder diví, com aigua utilisada per al batisme.^{cita requerida}

Lo sagrat i lo profà

Lo sagrat (per oposició a profà) és una autoritat que, aplicada a una creència, permet a un grup o una societat humana denotar una separació binaria espiritual o moral entre diferents elements que la componen, la definixen o la representen (objectes, actes, idees, valors...) La dicotomia sacrado-profà és la característica central de la religió para Émile Durkheim.

El terme s'utilisa en els grups basats en l'iniciació (rito de pas, societat secreta) o la revelació (religions revelades) per a descriure els elements que els constituïxen i fonamenten, aixina com tot allò que està lligat a ells (manifestacions, organisacions, etc.) Per eixemple, en la majoria de les religions lo sagrat designa tot lo que atañer a lo més fonamental del seu cult.

Esta noció s'utilisa hui en dia de manera més general en atres contexts: una nació pot definir com a sagrats els principis que la funden; una societat pot definir com a sagrats alguns dels seus valors, etc. Els antropòlecs contemporàneus diuen ademés que la noció de sagrat és massa borrosa per a aplicar-la a l'estudi de les religions –encara que seguixquen treballant en això–.^{cita requerida}

Els elements de lo sagrat solen considerar-se immutables: la seua manipulació, inclús en el pensament, deu obedir uns rituals ben definits. No respectar estes regles, inclús actuar contra les mateixes, es califica d'ordinari com un pecat o crim real o simbòlic: és lo que cridem sacrilegi. El pijor dels sacrilegis és la profanació, que es definix com l'introducció d'elements profans en un recint sagrat (real o simbòlic).

Note's que la noció de lo sagrat es troba en totes les societats.

"Les coses sagrades són les que les protegixen i aïllen de les coses profanes ,són a les que s'apliquen estes prohibicions i que deuen permanéixer apartades d'aquelles. La relació (o l'oposició, la ambivalencia) entre lo sagrat i lo profà és l'essència del fet religiós." (Durkheim)

"Lo sagrat és el respecte a la vida. L'espiritualitat és el respecte de lo essencial: amar la vida, amar totes les vides." (Bruno San Marque)

^{cita requerida}

El terme s'ampra a voltes per extensió, eventualment per no creents, per a calificar valors que apareixen com a essencials per a una civilisació (eixemple: El respecte de la propietat és una cosa sagrada, etc.).

En este sentit apareix en La Marsellesa:

Amor sagrat a la Pàtria

¡Guia, sostingues els nostres braços ...

Llibertat, lliberteu volguda

¡Combat junt als teus defensors!

Lo sagrat no està lligat sempre a la repressió violenta. És Deu (o els deus) l'encarregat d'aplicar-la, a través d'els qui siguen els seus voceros. Encara que qualsevol individu pot atribuir qualitats sagrades a alguna cosa a lo que se li tinga molt aprecie. S'evita aixina la profanació, que funciona com una atra forma de violència que, al no ser dogmàtica, amenaça a la cultura, ya que no oferix la substitució de tots els símbols que implica. El sacrilegi (profanació o robo d'alguna cosa sagrat) lleva de la trama social els elements simbòlics que protegixen la seua orde (la pau interna).

Mircea Eliade interpreta la religió no solament com "creència en deidades", sino com "l'experiència de lo sagrat", analisant la dialèctica de lo sagrat. Lo sagrat es presenta en relació en lo profà. La relació entre lo sagrat i ho profane no és d'oposició, sino de complementarietat, ya que lo profà és vist com hierofanía.

Rex sacrorum

Artícul principal → Rex sacrorum.

Vore també: La branca dorada

Sagrario

Artícul principal → Sagrario.

En el cristianisme, "sagrario" és la part interior de les iglésies, a on es guarden les "coses sagrades", com poden ser les relíquias; i més específicament el lloc a on es conserva el copón en les hòsties consagrades, habitualment en una custòdia. És alguna cosa similar al Sanctasanctórum ("sant dels sants") de l'antiga religió judeua (en Roma existix també un Sancta Sanctorum a on es conserven les principals relíquies).

Acollir-se a sagrat

Artícul principal → Asil en sagrat.

Segons el DRAE, "sagrat" és el "lloc que, per privilegi, podia servir de refugi als perseguits per la justícia". La costum de acollir-se a sagrat produïa que, en el Antic Règim, algunes iglésies s'ompliren de delinqüents (com es descriu en la lliteratura picaresca -"En el meu mocedad sempre anava per les iglésies, i no de pur bon cristià", diu El Buscón-); o en cas de disturbis, dels que escapaven d'ells (com durant la tumult anticonversa de Toledo de 1467). Inclús en el XX, el respecte que la policia devia mantindre al sagrat de les iglésies va fer que en elles tingueren lloc algunes reunions d'oposició al franquisme ("capuchinada" de 1966) o protestes laborals, #lo que va ser vulnerat en alguns casos (successos de Vitòria del 3 de març de 1976).

Acollir-se al sagrat dels temples era també una costum pròpia dels grecs, i el no respectar-ho era considerat un sacrilegi gravíssim, ejemplificado en el desterro dels alcmeónidas.

En els círculs acadèmics

Hierología

Hierología (Grec: ιερος, hieros, 'sagrat o 'sant', + -logía) és l'estudi de lliteratura sagrada o folclore. El concepte i el terme varen ser desenrollats en 2002 per l'historiador de l'art i bizantinista rus Alexei Lidov.

Història de les religions

Analisant la dialèctica de lo sagrat, Mircea Eliade esbossa que la religió no deu interpretar-se només com "creència en deidades", sino com "experiència de lo sagrat". Lo sagrat es presenta en relació en lo profà; la relació entre lo sagrat i ho profane no és d'oposició, sino de complementarietat, puix lo profà és vist com una hierofanía.

Sociologia

El sociòlec francés Émile Durkheim considerava la dicotomia entre lo sagrat i la profà com la característica central de religió: "la religió és un sistema unificat de creències i pràctiques relatives a les coses sagrades, és dir, les coses apartades i prohibides". En la teoria de Durkheim, lo sagrat representava els interessos del grup, especialment l'unitat, que s'encarnaven en símbols sagrats del grup, o tòtems. Lo profà, per un atre costat, implicava preocupacions individuals mundanes. Durkheim va declarar explícitament que la dicotomia sagrat/profà no era equivalent a ben/mal. Lo sagrat podia ser bo o mal, i ho profane també podia ser-ho.

En religió

Religions índicas

Les religions d'orige indi, a saber, el hinduismo i les seues branques budisme, el jainismo i el sijismo, tenen el concepte de venerar i conservar l'ecologia i el mig ambient tractant diversos objectes com a sagrats, com a rius, arbres, boscs o arboledas, montanyes, etc.

Hinduismo

Els rius sagrats i la seua veneració és un fenomen que es dona en vàries religions, especialment en les que tenen el creència ecologista com a núcleu de la seua religió. Per eixemple, les religions d'orige indi (budisme, hinduismo, jainismo i sikismo) veneren i preserven com a sagrats els arbres, boscs, montanyes i rius. Entre els rius més sagrats del hinduismo es troben el Ganges, Yamuna, Sarasvati rius en els que varen florir els rius rigvédicos. Els vedas i el Bhagavad-gītā, els texts més sagrats dels hindús, varen ser escrits a la vora del riu Sarasvati i codificats durant el regne Kuru en l'actual Haryana. Entre atres rius sagrats secundaris del hinduismo es troben el Narmada i molts més.

Entre les montanyes sagrades, les més sagrades són el mont Kailash (en TIbet), Nanda Devi, les montanyes Char Dham, les Cuevas de Amarnath, la montanya Gangotri, la montanya Yamunotri, la montanya Sarasvotri (orige del riu Sarasvati), Dhosi Hill, etc.

Budisme

En el budisme Theravada Budisme es troba la designació de ariya-puggala ('persona noble'). Buda va descriure les Quatre etapes del nirvāna d'una persona en funció del seu nivell de purea. Esta purea es medix per quins dels dèu samyojana ('grilletes') i Klesa han segut purificats i integrats de la corrent mental. Estes persones són anomenades (en orde de santitat creixent) Sotāpanna, Sakadagami, Anāgāla meua, i Arahant.

Vejau també

Sacralización redirigix ací, per a atres significats, vejau:

• Consagració
• Santificació
• Sacralización de la quinta vèrtebra lumbar (fusió de la quinta vèrtebra lumbar en el os sacre), una anomalia vertebral congènita.

Bibliografia

• Durkheim, Emile (1915) The Elementary Forms of the Religious Life. London: George Allen & Unwin (originally published 1915, English translation 1915).
• Eliade, Mircea (1957) The Sacred and the Profane: The Nature of Religion. Translated by Willard R. Trask. (New York: Harcourt, Brace & World).

• Thomas Jay Oord and Michael Lodahl (2006) Relational Holiness: Responding to the Call of Love. Kansas City, Missouri: Beacon Hill. ISBN 978-0-8341-2182-9
• Pals, Daniel (1996) Seven Theories of Religion. New York: Oxford University Press. US ISBN 0-19-508725-9 (pbk).
• Sharpe, Eric J. (1986) Comparative Religion: A History, 2nd ed., (London: Duckworth, 1986/La Salle: Open Court). US ISBN 0-8126-9041-9.