Mal

Archiu:The Inferno by Herri met de Bles (582x800).jpg

Mal

L'idea de mal o maldat s'associa als accidents naturals o comportaments humans que es consideren perjudicials, destructius o immorals i són font de sofriment moral o físic. Des d'este segon punt de vista menys general i vinculat a lo humà, es denomina més be perversidad.

Pot ser estudiada per la psicologia, la ètica o la moral, la antropologia, la sociologia, la política, el dret, la religió, la història i la filosofia. Com tal ho estudia la ponerología.

Algunes definicions indiquen que la maldat és el terme que senyala l'absència de la bondat que deu tindre un ent segons la seua naturalea o destí. D'esta forma, el mal seria la característica de qui té una carència, o de qui actua fòra d'un orde ètic, convertint-se, en conseqüència, en algú o alguna cosa mal.

Atres definicions prenen al mal o la maldat com l'ombra personal, aixina denominada per la psicologia analítica de Carl Gustav Jung (1875-1961). Esta es va desenrollant des de l'infància a partir de les nostres experiències i aprenentage social, a on anem rebujant aquelles idees o conductes que no considerem adequades segons les normes morals i el context cultural en el que nos hem educat. Quan un chiquet té un pensament o conducta que creu que és inacceptable per a la societat en que viu, sentirà un chispazo d'ansietat tan desagradable que termina reprimint o adormeciendo eixa part de sí mateix que considera prohibida. I per a reblir eixe buit l'infant crea un fals Yo, la funció del qual és mitigar el sofriment per la pèrdua de la seua integritat original, la seua totalitat individual.

El mal per a la psicologia

Una investigació en que han participat sicòlecs danesos i alemans i que va realisar 2500 enquestes ha resumit el caràcter de la maldat humana o perversidad en nou traces que han cridat "factor obscur de la personalitat" o "Factor D". Estes traces "maximizar l'interés individual" conscientment "sense tindre en conte la seua inutilitat ni el dany que pot eixercir sobre una atra persona o els demés". Eixos "nou traces obscures" són:

1. Egoisme, definit com "preocupació excessiva pel benefici propi a costa dels demés i de la comunitat".
2. Maquiavelismo: "Actitut manipuladora i insensible cap als demés, acompanyada de la convicció de que el fi justifica els mijos".

1. Desconexió moral: "Un estil de processament cognitiu que permet comportar-se de manera amoral sense sentir remordiment algun per això".
2. Narcissisme: "Una auto-admiració excessiva, acompanyada d'un sentiment de superioritat i d'una necessitat extrema d'atraure constantment l'atenció dels demés".
3. Arrogància sicològica: "Creència persistent en que un és millor que els demés i per tant mereix ser tractat millor".
4. Psicopatía: "Falta d'empatia i autocontrol, a lo que s'agrega el comportament impulsiu".
5. Sadisme: "Desig de infligir dany" o violència "mental o física a uns atres per plaure".
6. Interés propi: "Desig de promoure i destacar el propi estatus social"
7. Rencor: "Destructividad i disposició a causar violència o dany a uns atres, inclús a costa de infligir dany a sí mateixa".
8. Enveja: L'enveja és un sentiment complex que es caracterisa pel desig de posseir lo que un atre té, ya siga bens materials, qualitats, guanys o relacions.
9. Ira: L'ira és una emoció intensa que s'experimenta en resposta a situacions percebudes com a amenaçants, injustes o frustrants la persona pot actuar de forma agressiva.

El mal per a l'ètica

Per a l'ètica és una condició negativa atribuïda en ser humà que indica l'absència de principis morals, bondat, caritat o afecte natural per l'entorn i els ents que figuren en ell.

El mal per a la sociologia

Actuar en maldat també implica contravindre deliberadament els còdics de conducta, moral o comportament oficialment correctes o ortodoxos en un grup social, acostant-se al concepte sociològic d'anomia. Philip Zimbardo va sugerir en 2007 que els actes malvats de la gent són el resultat de la identitat colectiva, fundant-se en la seua experiència prèvia del Experiment de la presó de Stanford, que va ser publicada en el llibre The Lucifer Effect: Understanding How Good People Turn Evil.

El mal per a la filosofia

Artícul principal → Problema del mal.

La més recent exposició del problema del mal des del punt de vista de l'història de la filosofia l'ha fet Rüdiger Safranski en la seua Dones Böse oder Dones Drama der Freiheit / El mal o El drama de la llibertat (1997). La qüestió filosòfica sobre la naturalea del mal depén de si la moralitat és absoluta, relativa o ilusoria. Segons això s'oponen distints conceptes i escoles de pensament: per al absolutisme moral, el ben i el mal són conceptes incondicionados i establits per una deidad o deidades, per la naturalea, per la moral, pel sentit comú o per alguna atra font. Per al relativisme moral, les normes del ben i del mal són variables i productes d'una cultura local, costum o prejuí determinats. Per a la amoralidad, el ben i el mal carixen de sentit, ya que no existix un ingredient moral en la naturalea. El universalisme moral intenta trobar un compromís entre el sentit absolut de la moral i el punt de vista relativista, afirmant que la moralitat solament és flexible fins a cert punt, i que lo que és realment bo o mal es pot determinar per mig de l'examen de lo que es considera comunament com el mal entre tots els sers humans.

Per al fenomenólogo Max Scheler, els valors són noemas essencials i absoluts, pero la seua realisació històrica no és absoluta; l'home els va descobrint i realisant en l'història progressivament. Aixina, Scheler descriu el fenomen de ceguera axiológica en l'Història: hi ha époques en les que no es veuen certs valors que posteriorment són palpables. Aixina que determina l'existència d'un ethos històric. Aixina com els valors són absoluts en l'ètica, en l'ètica històrica són relatius a l'época considerada; hi ha una certa relativitat temporal, i això condiciona les nostres pròpies decisions de valor.

Entre els problemes que l'existència de mal ha plantejat tots els temps, un és de particular importància: la qüestió de lo que és el mal o la maldat i per qué existix aixina com el seu concepte antagónico, el ben o bondat. Escoles filosòfiques dualistas com el maniqueísmo plantegen l'existència d'estos dos principis antagónicos. Sócrates, en la seua teoria del intelectualisme moral, identifica el mal en la ignorança. Per al seu discípul Platón el mal és allò en lo que no participa de cap manera l'idea del Ben i entén que com les ideas són perfectes i positives, tot lo mal és imperfecte i exclusiu del món sensible, i va escriure que hi ha relativament poques formes de fer el ben i pel contrari infinitat de maneres de fer el mal i que poden tindre un impacte molt major en les nostres vides i les vides d'atres sers capaços de sofriment. En Plotino, la matèria és identificada com el mal i com la privació de tota forma d'inteligibilitat.

El teòlec de el V Agustín de Hipona va mantindre en la seua Enchiridion sobre la fe, l'esperança i l'amor que el mal existix com una "absència del ben". L'ignorança és un mal, pero solament és l'absència de coneiximent, que és bo; aixina mateix la malaltia és l'absència de salut i la crueltat ho és de compassió. Ya que el mal no té realitat positiva per es, no pot causar-se la seua existència, per #lo que Deu no és el responsable d'ella. En la seua forma més forta, este principi identifica al mal com a absència de Deu, que seria l'única font de tot lo que és bo. El teòlec de el XIII Tomás d'Aquino va sistematisar la concepció agustiniana del mal, completant-la en les seues pròpies reflexions en la Summa Theologica.

Escriu Sant Agustín en el Enchiridio: Deu, per ser el ben sum, de cap manera permetria que hi haguera algun tipo de mal en les seues obres, a no ser que, per ser omnipotent i bo, del mal traguera un ben. Açò pertany a l'infinita bondat de Deu, que pot permetre el mal per a traure d'ell un ben.

Suma teològica - Part I - c.2 - 3

Ya en el renaixença, para Maquiavelo, els hòmens solament són mals quan el seu irrefrenable inclinament a asseciar els seus propis anhels no troba oposició provocant el mal dels atres, #lo que fa necessària a la llei i a l'Estat; aixina que, els hòmens solament són mals quan li'ls juja segons el criteri del ben comú. Para Thomas Hobbes, inversamente a Rousseau, l'home és mal per naturalea i a causa d'un egoisme fonamental i per un primari instint de supervivència en la guerra de tots contra tots, "és un llop per a l'home"; Spinoza afirma que lo bo és tot lo que és útil per a nosatres, mentres que el mal és "lo que sense dubte sabem que nos impedix posseir tot lo que és bo". Ademés afirma que "el coneiximent del mal és un coneiximent inadequat" Leibniz afirma en el seu Ensaig de Teodicea. Sobre la bondat de Deu, la llibertat de l'home i l'orige del mal (1710) que el ben és més abundant en el món que el mal, perque vivim "en el millor dels móns possibles". David Hume, en la seua obra Diàlecs sobre la religió natural (1755), torna a formular el problema en els térmens en els que ya ho havia formulat el grec Epicuro: “¿És que Deu vol previndre la maldat, pero no és capaç? Llavors no seria omnipotent. ¿És capaç, pero no desija fer-ho? Llavors seria malévolo. ¿És capaç i desija fer-ho? ¿D'on sorgix llavors la maldat? ¿És que no és capaç ni desija fer-ho? ¿Llavors per qué cridar-ho Deu?”.

La ilustració en el XVIII va tornar a replantejar-se la qüestió. Rousseau afirmava que "l'home és bo per naturalea" i és la societat la que lo corrompe; aixina mateix, "no fer el ben ya és un mal molt gran"; Voltaire, en canvi, no distinguix entre el mal de la naturalea o físic i el mal moral o perversidad i rebuja la doctrina del pecat original, pero no obstant proclama l'existència del dolor i la seua consciència en l'home i el benefici de l'esperança. Edmund Burke afirma que "per a que triumfe el mal, n'hi ha prou en que els hòmens de be no facen res". En Kant, el ser humà tindria un clim cap al mal, a pesar de la seua disposició original per al ben. La tasca del bondadoso seria, puix, segons el seu imperatiu categòric, la de donar eixemple com héroe o màrtir.

Ya en el XIX, Arthur Schopenhauer va sostindre que el mal és alguna cosa real, sent est la norma més que l'excepció i que el ben és l'absència del mal. En El món com a voluntat i representació va criticar la cosmovisión optimiste de filòsofs com Leibniz segons la qual este és el millor dels móns possibles en concloure que vivim en el pijor dels móns possibles, a lo manco físicament, puix si el món estiguera organisat d'una manera una miqueta pijor, la vida ni tan sols podria existir; després "el món és tan mal com pot ser possible, si existix en absolut". La gran cantitat del mal en el món li va servir a Schopenhauer com a evidència de mal disseny. "[M]i conclusió va ser que este món no podia ser l'obra d'un Ser que tot ho ama, sino més be la d'un dimoni, que havia dut a l'existència a les criatures per a delectar-se en el seu sofriment".

Friedrich Nietzsche va intentar redefinir l'ètica en la seua Més allà del ben i el mal (1886), a on s'afirma que cal superar la moral judeocristiana i els filòsofs del futur deuen transmutar els seus valors creant-se uns atres més propis i fundats en la voluntat de poder, el vitalismo dionisiaco, l'imaginació i la autoafirmación, negant una moral universal i per tant un mal únic per a tots els sers humans. Hannah Arendt, en Eichmann en Jerusalem. Un estudi sobre la banalidad del mal (Barcelona: Lumen, 1999) repren/reprén la qüestió del mal radical kantiano, politisant-ho. Analisa el mal quan este se cenyix a grups socials o al propi Estat. Segons l'autora, el mal no és una categoria ontològica, no és natural ni metafísic. És polític i històric: és produït per sers humans i es manifesta solament quan troba espai institucional i estructural per a això, per una elecció política. A la trivialización de la violència correspon, per a Arendt, el buit del pensament a on la banalidad del mal s'assenta.

Definicions de filòsofs

• Tomás d'Aquino: "ya que tot ser, en quant tal, és bo, i el mal, en la mida en que existixca, pertany al no-ser".
• Francisco Suárez: "[...] El mal no pot ser alguna cosa positiu que per la seua naturalea i en sí mateixa siga mal totalment, el mal pel que una cosa es denomina mala no és una cosa o forma positiva ni tampoc és una mera negació, sino que és la privació de perfecció deguda a la seua ser".
• Descartes: "[...] Segons la filosofia, el mal no és res real, sino solament una privació".
• Malebranche: "El mal es pot prendre de tres maneres: com a privació del be, com a dolor, o com la cosa que causa privació del ben o que produïx dolor".
• Leibniz: "El mal pot ser metafísic, físic i moral; el mal metafísic consistix en la simple imperfecció, el mal físic en el padecimiento, i el mal moral en el pecat".
• Sartre: "El mal és el atre naixcut de la por que l'home honest té davant la seua llibertat, és una proyecció i una catarsis [...] el atre que el ser, el atre que el be, el atre que sí mateix".

El mal per a l'antropologia

L'antropòlec nortamericà Ernest Becker, qui segons el filòsof Sam Keen és un pioner en el desenroll d'un "Ciència del Mal", afirma que "la dinàmica del mal es deu a la negació de la condició de criatures", és dir, quan la "armadura del caràcter" (desenrollada per la persona per a reprimir el fet de que es va a morir) falla en crear una autoilusión protectora, i l'individu es veu llavors davant una impotència que comença per infundirle oix i, per fi, terror. Ya no és un ser humà "normal", que la seua neurosis prové de la "negació de la mort" i és amortiguada per un conjunt de símbols i conceptes capaços de fer-ho viure una vida adaptada. No: ara ell està sense caraces davant la vida. El món se li presenta com un ambient hostil, #lo que li obliga a intentar modificar-ho per a eliminar els accidents, l'inseguritat, que en el fondo no són més que aspectes inherents a la vida en la Terra. Per a Becker, al no conseguir-se actualisar la transferència original, és dir, no depositar la seua necessitat de seguritat psíquica en un Ser transcendental, l'individu comença a negar la seua condició de criatura i, per tant, també la dels seus semblants, els quals poden llavors ser eliminats en el procés de fer el món un lloc més segur, i d'ahí el mal.

El mal per a la política

Enfrontat a les utopias polítiques de la renaixença, Maquiavelo presupon que la malignidad humana és ineludible i no pot ser erradicada: lo únic que es pot fer és cultivar una virtù que permeta una audaç política del mal menor per mig de la cridada raó d'Estat. Queda, naturalment, per a escàndal dels sigles posteriors, si açò no supon en realitat voler el mal o un abandó de lo més bell de la condició humana, el desig de be i d'utopia, com afirma el filòsof alemà Peter Sloterdijk en la seua influent Crítica de la raó cínica (1983), puix Hannah Arendt va escriure que "la debilitat de l'argument del mal menor ha segut sempre que els que varen triar el mal menor obliden molt ràpit que han triat el mal". Pero insistint en les idees relativistes del maquiavelismo, Hobbes afirma que: «Mentres els hòmens viuen sense ser controlats per un poder comú que els mantinga atemorisats a tots, estan en eixa condició de guerra, guerra de cada home contra cada home». És dir, que el poder polític colectiu atemorisa als hòmens (keep them all in awe) i gràcies a eixe «temor reverencial», gràcies a la por, es constituïx un cos polític capaç de frenar per mig de domini i violència (és dir, per mig del mal) la guerra i el caos continu. L'inclinament malvat dels hòmens fa de nou necessària l'aliança del poder en el mal mateix per a produir els resultats adequats de la convivència i la pau. Per al lliberalisme, el poder és un mal, des de després... i un mal necessari, pero, per això mateixa, si volem gojar de la seguritat que produïx front a l'anarquia, també devem controlar-ho i llimitar-ho, ya que sense esta contenció no és útil, no produïx les seues funcions assignades, que són la seguritat, la pau i la convivència; el mal, puix, ya que nos és necessari, ha de ser domat (esgrimint front a ell els nostres drets), somés (al consentiment dels creguts), tornat sensible als nostres interessos (per mig de la representació), dilacerat (dividint els seus poders), regulat (sometent-ho a l'imperi de la llei). Pero el fet és que, front a les #tirania que expressaven en el món antic les formes malvades de l'estat, les utopies modernes que neguen la complexitat de l'home reduint-la a una definició llimitada han terminat forjant formes noves i sense precedents d'estat maligne denominades totalitarismes: el nacionalisme, el nazisme o el estalinismo i que segons Hannah Arendt es funden en lo que crida banalidad del mal, «un sistema o institution tal que inmuniza als seus membres contra la realitat de lo que és comés i contra la inhumanidad dels seus còdics, i els torna còmpliços de la seua opressió mútua». Aixina, este mal es funda en l'absència de pensament, en l'incapacitat per a pensar o jujar; per a ella esta superficialitat, esta falta de profunditat, precisament, la passivitat i la rutinización de l'obediència, és lo que permet el sorgiment del mal absolut. L'holocaust és indesligable de la racionalitat tecnològica, de la burocratización del pensar i l'actuar, de les #jerarquia socials que permeten eludir el juí per un mateixa, remetent-se a lo que determinen les autoritats establides. Para Zygmunt Bauman és propi de les "#mentalitat de jardiner", per a les quals l'image del món és una selva que ha de transformar-se en un jardí per mig de la modificació i la manipulació fins a «domar-ho» i ajustar-ho a les exigències ideològiques de modo que siga de manera absoluta «lo que deu ser». Per una atra part, el psiquiatra Andrzej Łobaczewski (1921-2008) afirma que el mal tendix a disfrassar-se i instalar-se en el poder (patocracia) en el seu llibre Political ponerology: a science on the nature of evil adjusted for political purposes (Gran Prairie: Ret Pill Press, 2006).

El mal per a la religió

Artícul principal → Problema del mal.

En moltes religions es representa el concepte de mal en la personificació d'un ser o entitat maligna, a voltes personificado en diversos noms: Satanás o Lucifer, Iblís, Ahrimán, Mara, Angra Mainyu, Qlifot, Kroni...

Per a les religions abrahamánicas (judaisme, cristianisme, islam) la concepció del mal deriva del dualisme en el ben i de la relació en un principi cridat Deu; es reduïx al concepte de pecat. Per al teòlec lliberal Walter Wink i la teologia de la lliberació, no obstant, el mal pot ser també estructural i una forma de violència.

El budisme creu més be en el principi del karma i que el sofriment és la conseqüència inevitable d'afectes klesa que impedixen la lliberació o nirvana, principalment tres: la ignorança, l'aversió o ira i la avidez o desig (conegudes entre els budistes com els tres verins). Perque el concepte de mal de l'ètica budista és consecuencialista en la naturalea i no es funda en deures per a en una divinitat.

El Hinduismo de forma similar veu la representació del mal a través del karma, en anar en contra del dharma, i el deixar-se dur per l'ignorança (maia).

En el Taoisme, el mal seria conseqüència de les accions que van en contra del Tao.

Vore també

• Arbre del coneiximent del ben i del mal
• Absència del ben
• Banalidad del mal
• Ben comú
• Ben (filosofia)
• Dilema del presoner
• Ètica
• Experiment de Milgram
• Moral
• Nihilisme
• Problema del mal
• Risc moral
• Tamas
• Teodicea
• Trampa social
• Violència

Enllaços externs

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Mal en el Viccionari. Archiu:Wikiquote-logo.svg Mal en Viquidites.