Dualisme

Dualisme

Es diu dualisme a la doctrina que afirma la possible existència de dos principis suprems, increados, coeternos, independents, irreductibles i antagónicos.

El concepte més comú de dualisme és el ben i el mal, per l'acció del qual s'explica l'orige i evolució del món; pero també, en un sentit més ampli, a les doctrines que afirmen dos órdens de ser essencialment distints, en més o menys radicalisme: per eixemple, ser ideal i ser real, Deu i món, naturalea i gràcia (en el pla cognoscitivo raó i fe), matèria i esperit, orde físic (de la necessitat) i orde moral (de la llibertat i el deure) (en el pla cognoscitivo constatació i valoració ètica), conéixer i voler (pla de l'activitat conscient), be i mal (pla de l'activitat moral), felicitat i tristor, etc. Dualisme teològic, cosmogónico (relatiu a l'orige del cosmos) o religiós; en el segon cas es pot parlar d'un dualisme filosòfic o metafísic, que s'opon de modo irreductible al panteisme i el holismo.

El terme va ser introduït en francés per Pierre Bayle en 1697, en el seu Dictionnaire historique et critique, en referència al religió maniquea, que opon el Ben i el Mal sense reconciliació. Després va ser aplicat a la filosofia en 1734 pel filòsof alemà Christian Wolff en el seu Psychologia rationalis, per a descriure el sistema de Descartes, que separa la res extensa (extensió mesurable o matèria, inclós el cos) i la res cogitans (pensament, o l'ànima).

El concepte pot utilisar-se per a descriure moltes atres teories religioses o filosòfiques, per eixemple l'oposició entre naturalea i gràcia, o entre idees platòniques i apariències mòvils. Una concepció dualista, ya siga particular o general, planteja el problema llògic de reconciliar els dos principis o entitats distinguits.

El filòsof i historiador de les idees nortamericana Arthur Lovejoy ha descrit els numerosos intents dels pensadors contemporàneus per refutar o evitar el dualisme, particularment en la seua forma epistemològica, com el «tumult contra el dualisme»; en la seua opinió, tots han fracassat.

Orige del terme

La relació ment i cos no ha permaneixcut estable en el temps. Ya des de l'antiga Grècia Platón de certa manera va propondre una espècie de dualisme psicofísico (cos i ànima). El terme dualisme és utilisat per primera volta per Tomás Hyde en sentit teològic per a designar el dualisme de la religió persa; la mateixa significació té en Pierre Bayle i Gottfried Leibniz. Per la seua banda Christian Wolff va introduir el seu sentit metafísic i ontològic, en amprar el terme dualisme per a significar les relacions de l'ànima en el cos.

El dualisme teològic

El dualisme religiós apareix en molts pobles antics, com China i Egipte, pero especialment en Pèrsia. La seua religió, impulsada i reformada per Zoroastro cap a el vaig vore, establix un principi diví del be, Ormuz o Ahura Mazda, i un atre del mal, Ahrimán. Formes de dualisme es troben despuix en l'orfismo (cap a el vaig vore), el gnosticismo (ii), el maniqueísmo, la doctrina gnóstico-maniquea prisciliana i ya en l'Edat Mija, en els bogomilos, albigenses i càtars. La més influent d'estes doctrines, despuix del mazdeísmo de Zoroastro, va anar el maniqueísmo.

En el Taoisme els térmens yin i yang s'utilisen per a indicar dos forces fonamentals opostes, complementàries i interconectadas; pero que en occident se sol relacionar erròneament en el concepte d'una «dualitat» present en tot lo existent en l'univers. No obstant a nivell més profunt són solament dos cares opostes d'una realitat taoísta no dual representada en el Tao.

Traces comunes de les doctrines dualistas

En llínees generals, les doctrines dualistas coincidixen en les següents traces: el principi del Ben és identificat en la Llum i l'Esperit; el principi del Mal en les Tenebres i la Matèria, o en el diable o dimoni (maniqueísmo). La matèria és, puix, mala, i principi del mal; o ben creada per un demiürgue distint del deu bo (gnosticisme de Marción), o pel diable, principi del mal (Prisciliano), rigorista i extrema; o be cedixen davant lo inevitable i justifiquen la relaixació: perque no és possible resistir al principi del mal que inclina a pecar, i és eixe principi, no la persona singular, el responsable del pecat.

Reacció de l'Iglésia catòlica contra el dualisme

Des del punt de vista de la doctrina catòlica, la inconsistencia del dualisme quedaria de manifest pels següents enunciats:

• Deu és únic, infinit i omnipotent;
• El principi del mal no pot ser Deu ni pot llimitar la potència infinita de l'únic Deu.
• Tot ha segut creat per Deu, i com a tal bo;
• Tot lo que existix és bo (Deu va mirar totes les coses que havia creat i va vore que eren bones: Génesis 1.4.7.10.12.18.21.25.31);
• També ho és, per tant, la matèria (ademés, el Verp es va encarnar; l'Encarnació, en el cristianisme és una revalorisació de la matèria i del cos humà front al maniqueísmo, i una doctrina optimista).

Principals refutadores

Els principals autors que refutaron en més profunditat el dualisme varen ser Sant Tomás d'Aquino i Sant Agustín. Sant Agustín, que abans de la seua conversió havia segut maniqueo («persona que no distinguix matisos en les actuacions i que tendix a vore una dràstica separació i oposició radical entre lo bo i lo mal»), li va opondre despuix la doctrina del mal com a privació: tot procedix i participa de Deu, i, en quant té ser, és bo. Els maniqueos preguntaven d'entrada: ¿d'on procedix el mal? Sant Agustín es va donar conte de que eixe plantejament presuponia l'existència del mal com alguna cosa positiu i forçava aixina la resposta maniquea. També va entendre que era anterior una atra pregunta: ¿qué és el mal?. Sant Tomás d'Aquino va combatre el dualisme en la seua forma albigense utilisant similars arguments. El conjunt del seu pensament és, no obstant, més eficaç contra el dualisme per l'importància que dona a la matèria en la constitució de l'home i en el coneiximent, seguint a Aristóteles.

#Dualisme filosòfics

En diferents autors s'han donat formes molt diverses de dualisme ontològic. Es troba en Pitágoras, en l'oposició entre llímit i illimitat, parell i impar, a les que corresponen atres huit oposicions; en Empédocles, en el contrast entre l'amistat i l'odi, que Aristóteles interpreta com el Ben i el Mal; en Anaxágoras en el caos primitiu i l'inteligència (Nous); en els atomista, en el buit infinit i la multiplicitat de corpúsculs invisibles. S'accentua en Platón, en els dos móns: el món inteligible de les idees, etern, immutable i necessari, i el món sensible de la matèria, temporal, mudable i corruptible (ànima tancada en un cos). Platón desvaloriza el món de la matèria; de la seua doctrina procedix l'image del cos com a presó de l'ànima. El dualisme platònic reapareix complet en els neoplatónicos, encara que en estos s'afig la doctrina de l'emanació, que lliga abdós móns.

Descartes accentua el dualisme entre el «esperit o ment», també cridada res cogitans, que es caracterisa per ser una identitat lliure, és dir, no es rig per cap llei o principi, i la «matèria», també coneguda com res extensa, determinada per les lleis de la naturalea. Kant introduïx un nou dualisme: entre la raó pura i la raó pràctica, el món natural de l'apariència i el determinisme, i el món moral de la realitat en sí (nóumeno) i la llibertat. Est va escriure un llibre cridat Crítica de la raó pura, en el que se centra que cap coneiximent precedix a l'experiència i tot coneiximent comença d'ella. Est establix dos conceptes diferents, el coneiximent a posteriori, juí o idea vàlit de manera particular i contingent, i el coneiximent a priori, juí o idea vàlit de manera universal i necessari. Els espiritualista posteriors insistixen en el dualisme entre naturalea i esperit. A algunes d'estes formes de dualisme s'opon el monisme, que concep tot lo real com un ser únic, en diferències no irreductibles, solament graduals, entre les seues manifestacions; les diferències poden semblar irreductibles, en tot cas, per la llimitació del nostre coneiximent.

El dualisme és un esgarre cosmológico i existencial. Hans Jonas senyala que en els començos del món modern eixe dualisme és reformulat per Descartes en el lema del «yo pens». Husserl en el XX es propon culminar tal empresa, sense donar-se conte de que aixina afondava el dualisme que deixa a la Naturalea abandonada a la categoria de lo inerte, passiu, inorgànic i desvitalizado. Profundisant en este nihilisme la categorisació d'eixa Naturalea com a objecte d'estudi i entregada a la demiurgia tecnològica. Esta omissió husserliana va determinar les investigacions de la madurea d'Hans Jonas sobre naturalea i tecnologia.

#Dualisme orientals

En China

La gran majoria dels pensadors de la Chinenca antiga tenien poca confiança en la llògica i el raonament deductivo, i no varen desenrollar la dialèctica en el sentit estricte que els permetera concebre plantejaments dualistas del món. Evitant la confrontació i l'oposició, sempre varen tractar de tornar a unir els fils i propondre una visió unificada del món. La presència o absència de tal o com entitat, la veritat o falsetat de tal o com doctrina, els importa menys que l'interés pràctic del seu pensament.

No obstant, en el primer mileni a. C. va sorgir una doctrina filosòfica de caràcter dualista en el Llibre dels Canvis (Yi King, o Yi Jing). Est conté especulacions sobre els números que establixen un víncul entre el cicle còsmic de la naturalea i la vida humana, gràcies a un model d'orde comuna a abdós. Els dos principis fonamentals d'este orde són el Yang (masculí, sòlit, llauger, actiu) i el Yin (femení, suau, obscur, passiu). La creació i transformació de tot s'explica per la seua interacció mútua. El parell Yin-Yang és un dipol que nos permet comprendre el món, en un poder descriptivo molt concret. El yin és l'ubac (el costat ombrós d'una montanya), fret i nuvolat, en l'interior, l'element femení, l'número par; el yang és l'adret (el costat solejat d'una montanya), càlit i solejat, en l'exterior, l'element masculí, l'número impar. Esta oposició deu considerar-se dinàmica, rítmica i cíclica.

A partir de el XI, va començar a desenrollar-se una forma de filosofia dualista en la renaixença en China del confucianisme. Zhu Xi va ser un dels principals representants d'esta corrent del neoconfucianismo, les tesis del qual va precisar cap a la segona mitat de el XII. Els seus dos principis fonamentals són el principi formal universal Li (raó universal) i el principi material Qi. Estos principis, que estructuren la naturalea, també determinen a l'individu: Li com lo que és idèntic en tots els hòmens, Qi com lo que determina l'individualitat. El neoconfucianismo també utilisa la doctrina dualista del Yin i el Yang per a fundar la seua pròpia cosmologia. El filòsof neoconfuciano Zhou Dunyi va elaborar un diagrama de l'acció de les forces còsmiques, en el que se supon que el «llímit suprem» (Tai ji) produïx la força Yang a través del moviment, al que seguix a la seua volta el repòs. Este repòs correspon a la força Yin.A través de l'interacció recíproca del Yin i el Yang, es creen els Cinc Agents' i, a partir d'ells, totes les coses existents.

En l'Índia: el Sâmkhya

El Sāṃkhya, que existix des dels Upanishads', és un sistema filosòfic de l'Índia hindú que constituïx el fonament teòric del Yoga. Postula dos principis eterns i increados: Purusha (esperit pur) i Prakriti (matèria), presentant aixina una image dualista del món. Purusha té consciència, pero és totalment passiu, de modo que per sí solament no pot produir res. Prakriti és una força activa i eficaç, pero sense consciència i no dirigida cap a un objectiu. Abdós existixen des de l'eternitat. El món solament pot existir per mig de la combinació d'estos dos principis. Aixina que, l'unió d'esperit i cos en l'home és solament aparent.

El camí de l'home cap a la salvació del cicle de la reencarnació residix en el coneiximent de que el seu Purusha no es veu afectat en absolut per les coses del món. Aixina desapareix l'interés per l'acció en el món, per la que es crea el nou karma. Este dualisme és equilibrat solament en apariència: l'igualtat entre els dos principis varia, inclinant-se a voltes cap a un monisme. Idealisme, quan es diu que la Prakriti solament existix per al ben del Purusha, més a sovint cap a un pluralisme de facto, quan es parla de la multiplicitat d'esperits oposts a l'unitat de la Prakriti.

En Iran

Zoroastro i el mazdeísmo

En l'antic Iran, Zoroastro va fundar la religió del henoteísmo d'Ahura Mazda («El Senyor Sapient»). La religió es denomina a voltes mazdeísmo, els seus seguidors els zoroastrianos i, des de l'invasió de l'Islam, els parsis. Ahura Mazda és allí el deu creador. Segons la tradició del perse, Zaratustra va aparéixer per primera volta en l'any 560 a. C. Est descriu el món com el lloc del conflicte entre dos principis, dos divinitats increadas i eternes, en pugna: l'esperit sant (Spenta Mainyu), com a mediador entre Mazda i les seues criatures, s'opon a l'esperit del mal (Ahra Mainyu), al mateix temps amolador (aka) i engañador (drugvant). La dualitat entre els dos principis completa el procés del món. Els propis deus antics (daevas) són deidades demoníaques que volen apartar als hòmens del saber i la llei (asha).

Segons Zaratustra, l'home té una existència «de carn i os», és dir, una existència corpórea, i una existència espiritual. Té que elegir entre el ben i el mal, i fent l'elecció correcta pot ajudar a que el ben prevalga d'una volta per totes. Al final, deu regnar el «Imperi de Ahura Mazda», l'Imperi de l'orde correcte i el pensament excelent.

Maniqueísmo

El maniqueísmo és un important moviment religiós fundat pel profeta iraní Mani (en llatí, Maniqueo o Manes) en l'Imperi sasánida en el III de la nostra era. El dualisme maniqueo es basa en l'oposició absoluta de dos substàncies o principis, abdós increados i infinits, i per tant coeternos i iguals, pero en tot incompatibles: el Ben i el Mal, Deu i la Matèria. El maniqueísmo ensenya una elaborada cosmologia dualista, que descriu la lluita entre el món de la llum, espiritual i bo, i el món de les tenebres, material i maligne. A través d'un procés continu en l'història humana, la llum es retira del món de la matèria i retorna al món de la llum d'a on va vindre. Es diu que les seues creències es varen originar en els moviments gnósticos i religiosos procedents de Mesopotamia i es varen estendre per Orient i l'Imperi Romà, fins que en els sigles III i IV varen competir en el cristianisme com a religió substitutiva del paganisme romà.

Vore també

• No dualitat
• Problema ment-cos
• Arthur O. Lovejoy

Bibliografia

• N. ABBAGNANO, Diccionari de filosofia, Torí 1960
• I. NOBLE, Il dualisme nella filosofia, Sua ragione eterna i sue storiche vicissitudini, 2 edualismo Nàpols 1935
• ANEU, Il dualisme filosòfic, La filosofia pornogràfica anticha dagli esordi a Severino Boezio, l'ultime dei romani, Nàpols 1940
• S. ELTREMENT, Li dualisme chez Platon, els gnostiques et els manichéens, París 1947
• O. BIANCHI, Il dualisme religiós, Roma 1958
• G. SEMPRINI, M. VIGANÓ, Dualisme, en Enc. Fil. 2,643-646; v. t. la bibl. de MONISME.
• Anders, V., Maniqueo. Etimolog. Available at: http://etimologias.dechile.net/?maniqueo [Accessed September 1, 2022].