Espiritualisme filosòfic

El espiritualisme filosòfic fa referència a un sistema de filosofia que defén l'essència espiritual i l'immortalitat del ànima, sorgint com a resposta al positivisme.

L'identitat substancial de filosofia i ciència, que és la consigna del positivisme, ha posat en crisis, a partir de la mitat de el XIX, el mateix concepte de filosofia. En virtut de dita identitat, la filosofia no té res que fer si prescindix dels coneiximents positius que li oferixen la ciència i els problemes que deriven de tals coneiximents. La metafísica tradicional, en la seua teologia, la seua cosmologia i la seua psicologia, fundades en nocions i procediments inconfrontables en els objectes i procediments de la ciència, semblava definitivament posada fòra de joc i suplantada per unes atres tantes disciplines positives. Sent açò aixina, l'investigació directa per a buscar o justificar aspectes o determinacions ignorades o excloses per l'investigació positiva, com el finalisme de la naturalea, la llibertat de la voluntat humana en el història, els fins o els valors transcendentals propis de l'esfera moral o religiosa, semblava que no podia efectuar-se sino dirigint-se a atres vies d'accés a la realitat, a atres instruments considerats com més eficaços per a esta finalitat i, per tant, més propis d'una filosofia que volguera distinguir-se de la ciència i reivindicar, a la seua volta, la pròpia autonomia sobre atres disciplines.

En esta direcció, l'espiritualisme constituïx la primera reacció front al positivisme: una reacció sugerida per interessos preferentment religiosos o morals i encaminada a utilisar, per al treball filosòfic, un instrument completament descuidat pel positivisme: l'auscultació interior o consciència.

L'espiritualisme va tindre un desenroll particularment intens en França, prenent com a base una espècie de síntesis entre el cogito de Descartes i les "raisons du coeur" de Blaise Pascal. Són representants de l'espiritualisme francés Maine de Biran, Victor Cousin, Félix Ravaisson, Louis Lavelle i René Li Senne, i poden considerar-se pròxims també a esta corrent autors com Henri Bergson i Maurice Blondel.

En Itàlia, el principal representant de la filosofia espiritualista és Michele Federico Sciacca, inicialment discípul de Giovanni Gentile i d'Antonio Aliotta, pero despuix de la seua conversió al catolicisme és un autor fortament influenciat per la llínea de pensament de Platón, Sant Agustín i Antonio Rosmini, en alguns elements presos de Tomás d'Aquino. Sciacca denomina a la seua filosofia "idealisme objectiu transcendental".

Vore també

• Idealisme