Idealisme

Idealisme

El idealisme és la família de teories filosòfiques que afirmen la primacia de les idees o inclús la seua existència independent. Afirmen que la realitat, o la realitat que podem conéixer, és fonamentalment un constructo de la ment o immaterial. L'idealisme supon que els objectes no poden tindre existència sense que hi haja una ment que estiga conscient d'ells. Per a poder conéixer les coses, es deu prendre en conte la consciència, les idees, el subjecte i el pensament.

El materialisme rebuja l'idealisme. L'idealisme no és precisament antagónico al realisme puix hi ha #filosofia idealistes (idealisme objectiu) que postulen una existència d'objectes abstractes independents de l'observador.

El filòsof George Berkeley va dir que la essència d'un objecte és ser percebut. Pel contrari, Immanuel Kant va dir que l'idealisme "no es referix a l'existència de les coses", sino que "els nostres modos de representació" de les coses com el espai i el temps no són "determinacions que pertanyen a les coses en sí mateixes", sino que són traces essencials de la ment humana. En la filosofia de el "idealisme transcendental" Kant propon que els objectes de l'experiència es basen en la seua existència en la ment humana que percep els objectes, i que la naturalea de la cosa-en-sí és externa a l'experiència humana, i no pot concebre's sense l'aplicació de categories, que donen estructura a l'experiència humana de la realitat.

Epistemológicamente, l'idealisme es manifesta com un escepticisme sobre la possibilitat de saber qualsevol cosa independent de la nostra ment. En un sentit sociològic, l'idealisme emfatisa cóm les idees humanes, especialment les creències i els valors, donen forma a la societat. Com a doctrina ontològica, l'idealisme va més allà, afirmant que totes les entitats estan compostes de ment o d'esperit. L'idealisme rebuja aixina les teories fisicalistas i dualistas, que no atribuïxen prioritat a la ment. Una versió extrema d'este idealisme pot existir en la noció filosòfica del solipsismo.

En 1781, Immanuel Kant va publicar la seua famosa Crítica de la raó pura, rebujant abdós postures i proponent una alternativa. Segons Kant, si ben tot el nostre coneiximent escomença en l'experiència, no tot es origina d'ella, puix existixen certes estructures del subjecte que antecedixen a tota experiència, en tant són les condicions que la fan possible. La filosofia de el XIX es va caracterisar en gran part per ser una reacció a la seua filosofia, començant en el desenroll del idealisme alemà.

Alguns idealistes influents varen ser Immanuel Kant, Johann Gottlieb Fichte, Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Arthur Schopenhauer, Francis Herbert Bradley i Giovanni Gentile.

Variants

Idealisme objectiu

Les idees existixen per sí mateixes i solament podem deprendre-les o descobrir-les per mig de l'experiència. Per a l'idealiste objectiu els demés sò idees sense cos material. Alguns representants de l'idealisme objectiu són Leibniz, Hegel, Bernard Bolzano, Dilthey.

Filosofia cristiana

Els teòlecs cristians han sostingut opinions idealistes, a sovint basat en el neoplatonismo, a pesar de l'influència del aristotèlic escolàstica a partir de el XII. No obstant, hi ha certament un sentit en el que els escolàstics varen conservar l'idealisme que va aplegar a través de Sant Agustín fins a Platón.

L'idealisme teiste occidental posterior, com el d'Hermann Lotze, oferix una teoria de el "sol del món" en el que totes les coses troben la seua unitat: ha segut àmpliament acceptat pels teòlecs protestants. Es pot dir que varis moviments religiosos moderns, per eixemple les organisacions del Moviment del Nou Pensament i la Iglésia de l'Unitat, tenen una orientació particularment idealista. La teologia de la Ciència Cristiana inclou una forma d'idealisme: ensenya que tot lo que realment existix és Deu i les idees de Deu; que el món tal i com apareix als sentits és una distorsió de la realitat espiritual subjacent, una distorsió que pot corregir-se (tant conceptualment com en térmens d'experiència humana) per mig d'una reorientació (espiritualización) del pensament.

Filosofia chinenca

Wang Yangming, un filòsof neoconfuciano chinenc de l'época Ming, funcionari, pedagogo, calígrafo i general, sostenia que els objectes no existixen del tot al marge de la ment perque esta els dona forma. No és el món el que dona forma a la ment, sino la ment la que dona raó al món, per #lo que només la ment és la font de tota raó, tenint una llum interior, una bondat moral innata i la comprensió de lo que és bo.

L'idealisme en el pensament védico i budiste

Hi ha corrents d'idealisme en tota la filosofia índia, antiga i moderna. L'idealisme hindú sol adoptar la forma de monisme o no dualisme, defenent l'opinió de que una consciència unitària és l'essència o el significat de la realitat fenoménica i la pluralitat.

L'idealisme budiste, per un atre costat, és més epistémico i no és un monisme metafísic, que els budistes consideren eternalista i, per lo tant, no és el camí mig entre els extrems propugnat per Buda.

La referència més antiga a l'idealisme en els texts védicos es troba en el Purusha Sukta del Rig Veda. Este Sukta propugna el panenteísmo presentant en ser còsmic Purusha com un ser que impregna tot l'univers i al mateix temps és transcendent a ell. L'idealisme absolut pot vore's en Chāndogya Upaniṣad, a on les coses del món objectiu com el cinc elements i el món subjectiu com la voluntat, l'esperança, la memòria, etc., són vistes com a #emanació del Self.

Filosofia índia

Les nocions idealistes han segut propostes per les escoles de pensament Vedanta, que utilisen els Vedas, especialment els Upanishads com els seus texts clau. A l'idealisme es varen opondre els dualistas Samkhya, els atomista Vaisheshika, els llògics Nyaya, els llingüistes Mimamsa i els materialistes Cārvāka. Hi ha vàries subescuelas del Vedanta, com Vedanta Advaita (no dual), Vishishtadvaita i Bhedabheda Vedanta (diferència i no diferencia).

Totes les escoles del Vedanta intenten explicar la naturalea i la relació de Brahman (ànima universal o Ser) i Atman (ser individual), que consideren el tema central dels Vedas. Un dels primers intents en este sentit va ser el Brahma Sutras de Bādonarāyaņa, que és canònic per a totes les subescuelas del Vedanta. El Vedanta Advaita és una subescuela important del Vedanta que sosté una metafísica idealista no dual. Segons pensadors advaitas com Adi Shankara (788-820) i el seu contemporàneu Maṇḍana El meuśra, Brahman, la consciència unitària única o consciència absoluta, apareix com la diversitat del món per la maya o ilusió, i per lo tant la percepció de la pluralitat és mithya, error. El món i tots els sers o ànimes en ell no tenen una existència separada de Brahman, la consciència universal, i l'ànima aparentment independent (jiva lliteralment: vida) és idèntica a Brahman. Estes doctrines estan representades en versos com brahma satyam jagan mithya; jīvo brahmaiva na aparah (Brahman és sol Verdader, i este món de pluralitat és un error; el yo individual no és diferent de Brahman). Atres formes de Vedanta com el Vishtadvaita de Ramanuja i el Bhedabheda de Bhāskara no són tan radicals en el seu no-dualisme, acceptant que hi ha una certa diferència entre les ànimes individuals i Brahman. L'escola Dvaita del Vedanta de Madhvacharya manté l'opinió oposta de que el món és real i etern. També sosté que el atman real depén totalment i és reflex del Brahman independent.

La tradició Tántrica del Shaivismo de Cachemira també ha segut catalogada pels estudiosos com una forma d'Idealisme. El pensador clau d'esta tradició és el cachemir Abhinavagupta (975-1025 CE).

L'idealisme védico modern va ser defés per l'influent filòsof indi Sarvepalli Radhakrishnan en la seua obra de 1932 Una visió idealista de la vida i atres obres, que propugnen el Advaita Vedanta. L'essència de l'idealisme hindú és captada per escritors moderns com Sri Nisargadatta Maharaj, Sri Aurobindo, P. R. Sarkar i Sohail Inayatullah.

Filosofia budista

Els punts de vista budistes que poden dir-se similars a l'Idealisme apareixen en Mahayana Texts budistes com el Samdhinirmocana sutra, Laṅkāvatāra Sūtra, Dashabhumika sutra, etc. Estos varen ser ampliats posteriorment pels filòsofs budistes indis de l'influent escola Yogacara, com Vasubandhu, Torraṅga, Dharmakīrti, i Śāntarakṣita. El pensament Yogacara també va ser promogut en China per filòsofs i traductors chinencs com Xuanzang.

Existix un desacort acadèmic modern sobre si el Yogacara El budisme pot dir-se que és una forma d'idealisme. Com senyala Saam Trivedi "en un costat del debat, escritors com Jay Garfield, Jeffrey Hopkins, Paul Williams, i uns atres mantenen l'etiqueta d'idealisme, mentres que en l'atre costat, Stefan Anacker, Donen Lusthaus, Richard King, Thomas Kochumuttom, Alex Wayman, Janice Dean Willis, i uns atres han argumentat que el Yogacara no és idealiste." El punt central de la qüestió és lo que els filòsofs budistes com Vasubandhu que varen utilisar el terme vijñapti-matra ("només representació" o "només cognició") i varen formular arguments per a refutar els objectes externs realment volien dir.

Les obres de Vasubandhu inclouen una refutació dels objectes externs o de l'externalitat mateixa i argumenta que la verdadera naturalea de la realitat està més allà de les distincions subjecte-objecte. Considera que l'experiència de la consciència ordinària s'enganya en les seues percepcions d'un món extern separat de sí mateix i, en canvi, argumenta que tot lo que hi ha és Vijñapti (representació o conceptualización). D'ahí que Vasubandhu comence el seu Vimsatika en el vers: Tot açò és només consciència, per l'aparició d'objectes inexistents, de la mateixa manera que algú en un trastorn òptic pot vore rets de pèl inexistents

Aixina mateix, el punt de vista del filòsof budiste Dharmakirti sobre l'existència aparent dels objectes externs és resumit per ell en el Pramānaṿārttika ('Comentari sobre llògica i epistemologia'): La cognició s'experimenta a sí mateixa, i res més en absolut. Inclús els objectes particulars de la percepció, són per naturalea només la consciència mateixa.

Mentres que alguns escritors com Jay Garfield sostenen que Vasubandhu és un idealiste metafísic, uns atres ho veuen més prop d'un idealiste epistémico com Kant que sosté que el nostre coneiximent del món és simplement el coneiximent dels nostres propis conceptes i percepcions d'un món transcendental. Sean Butler sosté que el Yogacara és una forma d'idealisme, encara que del seu propi i únic tipo, i senyala la similitut de les Categories de Kant i les Vāsantās del Yogacara, abdós simplement ferramentes fenoménicas en les que la ment interpreta el regne noumenal. A diferència de Kant, no obstant, que sosté que el noúmeno o la cosa en sí és incognoscible per a nosatres, Vasubandhu sosté que la realitat última és conocible, pero només a través de la percepció yóguica no conceptual d'una ment meditativa altament entrenada.

Escritors com Donen Lusthaus que sostenen que el Yogacara no és un idealisme metafísic senyalen, per eixemple, que els pensadors del Yogācāra no es varen centrar en la consciència per a afirmar-la com ontológicamente real, sino simplement per a analisar cóm es creen les nostres experiències i, per tant, el nostre sofriment. Com senyala Lusthaus "cap text indi Yogācāra afirma mai que el món siga creat per la ment. Lo que sí afirmen és que confonem les nostres interpretacions proyectades del món en el món mateix, és dir, que prenem les nostres pròpies construccions mentals com si foren el món"." Lusthaus senyala que hi ha similituts en els idealistes epistémicos occidentals com Kant i Husserl, suficients per a que el Yogacara puga ser vist com una forma d'idealisme epistemològic. No obstant, també senyala diferències clau com els conceptes de karma i nirvana. Saam Trivedi, per la seua banda, senyala les similituts entre l'idealisme epistémico i el Yogacara, pero afig que el budisme Yogacara és, en cert sentit, la seua pròpia teoria.

De la mateixa manera, Thomas Kochumuttom veu el Yogacara com "una explicació de l'experiència, més que un sistema d'ontologia" i Stefan Anacker veu la filosofia de Vasubandhu com una forma de psicologia i com una empresa principalment terapèutica.

Vore també

• Idea
• Ideal (filosofia)
• Ontologia
• Fenomenismo
• Empirisme
• Racionalisme
• Constructivisme (filosofia)
• Realisme filosòfic
• Platonisme

Bibliografia

• Mario Bunge (2007). Diccionari de Filosofia, Madrit: Sigle XI Editors. ISBN 968-23-2276-6.
• Harré, R. (2000), 1000 anys de filosofia. Madrit: Taurus, 2002. ISBN 84-306-0455-3
• Verneaux, Roger, Epistemologia general o crítica del coneiximent, trad. Luisa Medrano, Herder, 1999.
• Gustavus Watts Cunningham, Idealistic Argument in Recent British and American Philosophy, Books For Libraries Press, 1967.
• Hugh Joseph Tallon, The concept of self in British and American idealism, Catholic University of America Press, 1939.
• Gerald Thomas Baskfield, The idea of God in British and American personal idealism, Catholic University of America, 1933.
• Vergilius Ture Anselm Ferm, A history of philosophical systems Littlefield Adams, ISBN 0-8226-0130-3, 1968.

Enllaços externs

Idealisme en el Viccionari. Idealisme en Wikimedia Commons.

• Plantilla:PhilPapers
• Plantilla:InPho
• Plantilla:Cite IEP
• Plantilla:Cite EB1911
• A. C. Grayling-Wittgenstein on Scepticism and Certainty
• Idealism and its practical use in physics and psychology
• 'The Triumph of Idealism', lecture by Professor Keith Ward offering a positive view of Idealism, at Gresham College, 13 March 2008 (available in text, àudio and video download)
• A new theory of ideomaterialism being a synthesis of idealism and materialism