George Berkeley

Archiu:George Berkeley by Jonh Smibert.jpg

George Berkeley

George Berkeley (Inglés britànic:/ˈbɑː.kli/; Inglés irlandés: /ˈbɑɹ.kli/) (Dysert, Irlanda, 12 de març de 1685-Cloyne, aneu., 14 de giner de 1753), també conegut com el bisbe Berkeley va ser un filòsof irlandés molt influent el principal del qual aporte va ser el desenroll de la filosofia empirista radical coneguda com inmaterialismo (també cridada convencionalment "idealisme subjectiu", encara que Berkeley mateixa no utilisava este nom), el qual negava la realitat de #abstracció com la substància material. Va escriure un gran número d'obres, entre les que es poden destacar el Tractat sobre els principis del coneiximent humà (1710) i Els tres diàlecs entre Hylas i Philonus (1713) (Philonus, el «amant de la ment», representa a Berkeley, i Hylas, que pren el seu nom de l'antiga paraula grega per a designar a la matèria, representa el pensament de Locke). En 1734 va publicar L'analiste, una crítica als fonaments de la ciència, que va ser molt influent en el desenroll de la matemàtica.

La ciutat de Berkeley, Califòrnia pren el seu nom d'este filòsof, en l'honor del qual va ser denominada l'universitat entorn a la que va créixer.

També han pres el seu nom una residència universitària de l'Universitat de Yale i la biblioteca del Trinity College de Dublín.

En 1709, Berkeley va publicar la seua primera obra important, Un ensaig cap a una nova teoria de la visió, en la que discutia les llimitacions de la visió humana i alvançava la teoria de que els objectes propis de la vista no són els objectes materials, sino la llum i el color. Açò prefiguró la seua principal obra filosòfica, Tractat sobre els principis del coneiximent humà, de 1710, que, despuix del seu mal acolliment, va reescriure en forma de diàlec i va publicar baix el títul Tres diàlecs entre Hylas i Philonous en 1713. En este llibre, els punts de vista de Berkeley estaven representats per Philonous (grec: "amant de la ment"), mentres que Hylas ("hyle", grec: "matèria") encarna als oponents del pensador irlandés, en particular John Locke.

Berkeley va argumentar en contra de la doctrina d'Isaac Newton del «espai i temps absoluts» i del moviment en De Motu (Sobre el moviment), publicat en 1721. Els seus arguments varen ser precursors de les opinions d'Ernst Mach i Albert Einstein. En 1732, va publicar Alciphron, una apologètica cristiana contra els librepensadores, i en 1734, va publicar L'analiste, una crítica dels fonaments del càlcul, que va influir en el desenroll de les matemàtiques.

L'interés per l'obra de Berkeley va aumentar despuix de la Segona Guerra Mundial perque va abordar moltes de les qüestions de major interés per a la filosofia de el XX, com els problemes de la percepció, la diferència entre qualitats primàries i secundàries i l'importància del llenguage.

Biografia

Berkeley va nàixer en Dysert, prop de Thomastown, [Irlanda]. Va ser el fill major de William Berkeley, membre de la família nobiliaria de Berkeley. Va rebre la seua educació en el Kilkenny College, i va assistir a les classes del Trinity College de Dublín, a on va acabar els seus estudis en 1707. Va permanéixer en el Trinity College fins a conseguir un títul de professor de Grec. La seua primera publicació va ser de caràcter matemàtic, pero la primera que li va guanyar notorietat va ser el seu Ensaig cap a una nova teoria de la visió, publicat en 1709. Encara que va alçar molta polèmica en el seu moment, les seues conclusions formen part en l'actualitat de l'òptica. En 1710 va publicar el Tractat sobre els principis del coneiximent humà i en 1713 els Tres diàlecs entre Hylas i Philonus, en els que va desenrollar el seu sistema filosòfic, el principi fonamental del qual és que «ser és ser percebut o percebre». El Tractat és una exposició, mentres que els diàlecs constituïxen el seu defensa. Un dels seus objectius principals va ser combatre el materialisme, teoria dominant en la seua época segons la qual existix la substància material.

Poc despuix va visitar Anglaterra a on va ser rebut per Addison, Pope i Steele. En el periodo entre 1714 i 1720 va alternar els seus treballs acadèmics en viages per Europa. En 1721 va rebre un doctorat en teologia, i va decidir permanéixer en el Trinity College de Dublín donant classes de Teologia i Hebreu. En 1724 se li va fer deán de Derry.

En 1725 es va embarcar en un proyecte de fundar una escola en les illes Bermudes per als misionero de les colónies, deixant el deanato que li reportava uns ingressos de 1100£ per un salari de 100£. Va desembarcar prop de Newport (Rhode Island), a on va comprar una plantació. El 4 d'octubre de 1730, Berkeley va comprar «un negre cridat Philip d'aproximadament catorze anys». L'11 de juny de 1731, «el deán Berkeley va batejar a tres dels seus negres com Philip, Anthony i Agnes Berkeley»

Els sermones de Berkeley explicaven als colonizadores que el cristianisme permetia l'esclavitut, i en conseqüència els esclaus devien ser batejats: «seria una ventaja per als seus negocis (dels patrons) tindre esclaus que deguen "obedir en tot als seus patrons des de les entranyes, no solament quan els observen, sino de tot cor, temerosos de Deu"; que la llibertat del evangelio concorda en la servitut temporal, i que tots els seus esclaus solament seran millors esclaus sent cristians».

Va viure en la plantació mentres aguardava a que aplegaren els fondos per a la seua escola. No obstant, estos fondos no semblaven anar a aplegar pronte, aixina que en 1732 va tornar a Londres. En 1734 va ser designat bisbe de Cloyne. Poc despuix va publicar Alciphron, o el filòsof insignificant, contra Shaftesbury, i en 1734-1737 The Querist. Les seues últimes publicacions varen ser Siris, un tractat sobre les virtuts medicinals de l'infusió de resina de pi, i Further thoughts on tar-water (més pensaments sobre l'infusió de resina de pi).

Va permanéixer en Cloyne fins a 1752, data en la que es va retirar i es va anar viure en el seu fill a Oxford.

Contribucions

Va ser el fill major de William Berkeley, membre de la família nobiliaria de Berkeley. Va rebre la seua educació en el Kilkenny College, i va assistir a les classes del Trinity College de Dublín, a on va acabar els seus estudis en 1707. Va permanéixer en el Trinity College fins a conseguir un títul de professor de Grec. La seua primera publicació va ser de caràcter matemàtic, pero la primera que li va guanyar notorietat va ser el seu Ensaig cap a una nova teoria de la visió, publicat en 1709. Encara que va alçar molta polèmica en el seu moment, les seues conclusions formen part en l'actualitat de l'òptica. En 1710 va publicar el Tractat sobre els principis del coneiximent humà i en 1713 els Tres diàlecs entre Hylas i Philonus, en els que va desenrollar el seu sistema filosòfic, el principi fonamental del qual és que «ser és ser percebut o percebre». El Tractat és una exposició, mentres que els diàlecs constituïxen el seu defensa. Un dels seus objectius principals va ser combatre el materialisme, teoria dominant en la seua época segons la qual existix la substància material.

Poc despuix va visitar Anglaterra a on va ser rebut per Addison, Pope i Steele. En el periodo entre 1714 i 1720 va alternar els seus treballs acadèmics en viages per Europa. En 1721 va rebre un doctorat en teologia, i va decidir permanéixer en el Trinity College de Dublín donant classes de Teologia i Hebreu. En 1724 se li va fer deán de Derry.

En 1725 es va embarcar en un proyecte de fundar una escola en les illes Bermudes per als misionero de les colónies, deixant el deanato que li reportava uns ingressos de 1100£ per un salari de 100£. Va desembarcar prop de Newport (Rhode Island), a on va comprar una plantació. El 4 d'octubre de 1730, Berkeley va comprar «un negre cridat Philip d'aproximadament catorze anys». L'11 de juny de 1731, «el deán Berkeley va batejar a tres dels seus negres com Philip, Anthony i Agnes Berkeley»1

Els sermones de Berkeley explicaven als colonizadores que el cristianisme permetia l'esclavitut, i en conseqüència els esclaus devien ser batejats: «seria una ventaja per als seus negocis (dels patrons) tindre esclaus que deguen "obedir en tot als seus patrons des de les entranyes, no solament quan els observen, sino de tot cor, temerosos de Deu"; que la llibertat del evangelio concorda en la servitut temporal, i que tots els seus esclaus solament seran millors esclaus sent cristians».2

Va viure en la plantació mentres aguardava a que aplegaren els fondos per a la seua escola. No obstant, estos fondos no semblaven anar a aplegar pronte, aixina que en 1732 va tornar a Londres. En 1734 va ser designat bisbe de Cloyne. Poc despuix va publicar Alciphron, o el filòsof insignificant, contra Shaftesbury, i en 1734-1737 The Querist. Les seues últimes publicacions varen ser Siris, un tractat sobre les virtuts medicinals de l'infusió de resina de pi, i Further thoughts on tar-water (més pensaments sobre l'infusió de resina de pi).

Anglaterra i Europa

Poc despuix, Berkeley va visitar Anglaterra i va ser rebut en el círcul d'Addison, Pope i Steele. En el periodo comprés entre 1714 i 1720, intercaló els seus esforços acadèmics en periodos d'extensos viages per Europa, incloent un dels Grand Tours més extensos a lo largo y ancho de Itàlia jamai mampresos. En 1721, va prendre les Sagrades órdens en l'Iglésia d'Irlanda, doctorant-se en Divinitat, i una volta més va optar per permanéixer en el Trinity College de Dublín, donant classes esta volta de Divinitat i d'hebreu. En 1721/2 va ser nomenat decà de Dromore i, en 1724, decà de Derry.

En 1723, despuix de la seua violenta disputa en Jonathan Swift, que havia segut el seu íntim amic durant molts anys, Esther Vanhomrigh (per a qui Swift havia creat el renom de "Vanessa") va nomenar a Berkeley el seu coheredero junt en l'advocat Robert Marshall; la seua elecció de legatarios va causar prou sorpresa, ya que no coneixia be a cap dels dos, encara que Berkeley de molt jove havia conegut al seu pare. Swift va dir generosament que no li guardava rencor a Berkeley per la seua herència, gran part de la qual es va esfumar en un pleit en qualsevol cas. L'història de que Berkeley i Marshall varen fer cas omís d'una condició de l'herència segons la qual devien publicar la correspondència entre Swift i Vanessa és provablement falsa.

En 1725, va començar el proyecte de fundar un colege en Bermudes per a formar ministres i misionero en la colónia, darrere del com va renunciar al seu decanat en els seus ingressos de 1100 lliures.

Matrimoni i Amèrica

En 1728 es va casar en Anne Forster, filla de John Forster, President del Tribunal Suprem irlandés, i la seua primera esposa Rebecca Monck. A continuació es va marchar a Amèrica en un sòu de 100 lliures anuals. Va desembarcar prop de Newport (Rhode Island), a on va comprar una plantació en Middletown la famosa "Whitehall". Berkeley va comprar a varis esclaus africans per a que treballaren en la plantació. S'ha afirmat que "va introduir el palladianismo en Amèrica prenent prestat un disseny dels Dissenys d'Iñigo Jones de [William] Kent per a la porta de la seua casa en Rhode Island, Whitehall" També va dur a Nova Anglaterra a John Smibert, l'artiste escocés que "va descobrir" en Itàlia, i que generalment es considera el pare fundador del retrat americà. Mentrestant, va traçar els plans de la ciutat ideal que pensava construir en les Bermudes. Va viure en la plantació mentres esperava que aplegaren els fondos per a la seua universitat. Els fondos, no obstant, no varen aplegar. "En la retirada de Londres de les seues pròpies energies persuasivas, l'oposició va cobrar força; i el Primer Ministre, Walpole es va tornar cada volta més escèptic i tébeu. Per fi va quedar clar que l'essencial subvenció parlamentària no aplegaria" i en 1732 va abandonar Amèrica i va retornar a Londres.

Ell i Anne varen tindre quatre fills que varen sobreviure a l'infància: Henry, George, William i Julia, i a lo manco atres dos fills que varen morir en l'infància. La mort de William en 1751 va ser un gran motiu de dolor per al seu pare.

Episcopado en Irlanda

Berkeley va ser nomenat Bisbe de Cloyne en l'Iglésia d'Irlanda el 18 de giner de 1734. Va ser consagrat com a tal el 19 de maig de 1734. Va ser bisbe de Cloyne fins a la seua mort el 14 de giner de 1753, encara que va fallir en Oxford.

Treball humanitari

Mentres vivia en Saville Street, en Londres, va participar en els esforços per a crear una llar per als chiquets abandonats de la ciutat. El Foundling Hospital va ser fundat per cèdula real en 1739, i Berkeley figura com un dels seus governadors originals.

Vore també

• Tlön, Uqbar, Orbis Tertius

Bibliografia

• George Berkeley (2013). Carlos Mellizo (ed.). Obra completa, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3668-6.
• Sánchez #Meca, Diego (2001). Teoria del coneiximent, Madrit: Dykinson. ISBN 84-8155-775-7.
• Ewald, William B., ed., 1996. From Kant to Hilbert: A Source Book in the Foundations of Mathematics, 2 vol. Oxford University Press.
• 1707. Of Infinites, 16-19.
• 1709. Letter to Samuel Molyneaux, 19-21.
• 1721. De Motu, 37-54.
• 1734. The Analyst, 60-92.

Secundària

• Cousin, John William (1910). A Short Biographical Dictionary of English Literature. Londres, J.M. Dent & sons; Nova York, I.P. Dutton.
• Stanford Encyclopedia of Philosophy: George Berkeley per Lisa Downing.
• Bruno Marcianà, George Berkeley. Estetica i idealisme, Nova Scripta, Gènova 2010

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre George Berkeley.
• Una llista d'obres d'i sobre Berkeley [1] archivat en Wayback Machine.
• Veu George Berkeley en Philosophica: Enciclopèdia filosòfica online
• Pàgina en l'Internet Encyclopedia of Philosophy [2] archivat en Wayback Machine.
• Defez, Antoni (2015). «Inmaterialismo i realisme en Berkeley». Pensament. Revista d'Investigació i Informació Filosòfica 71 (268): 897-908. ISSN 2386-5822.
• Prat Velásquez, Alvaro Antonio (25 de giner de 2021). El verdader sentit del inmaterialismo de Berkeley.
• Una atra mirada sobre cóm va emmarcar Berkeley la seua inmaterialimo
• Texts originals i discussions concernents a la controvèrsia de The Analyst
• Plantilla:Obra citada/núcleo.
• Entrada en la Stanford Encyclopedia of Philosophy
• Versions dels Principles of Human Knowledge i Three Dialogues

• Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica