Consciència

Archiu:Vincent Willem van Gogh 022.jpg

Consciència

La consciència (del llatí conscientia, «coneiximent compartit», i est de cum scientĭa, «en coneiximent», el mateix orige que té consciència, ser conscients d'això) es definix, en térmens generals, com el coneiximent que un ser té de sí mateix i del seu entorn. També pot referir-se a la moral o a la recepció normal dels estímuls de l'interior i l'exterior per part d'un organisme.

Existix un profunt debat sobre la naturalea de la consciència, sent el funcionalisme la teoria més acceptada en la filosofia de la ment contemporànea. Esta postura sosté que la consciència no depén de la composició física d'un sistema, sino de la seua organisació operativa; és dir, identifiquem la presència d'estats mentals en uns atres a través de paràmetros empírics i indirectes que analisen cóm el sistema processa informació i reacciona al seu entorn. Baixe esta premissa, el camp de l'inteligència artificial planteja que màquines en una complexitat funcional suficient podrien manifestar una consciència artificial genuïna. El Test de Turing (1950) sintetisa esta visió en propondre que, si el comportament d'una màquina és indistinguible de l'humà, carix de sentit negar la seua capacitat de pensament. Els alvanços recents en models computacionals reforcen esta perspectiva, demostrant de manera empírica que l'interacció i la resposta inteligent funcionen com a indicadors vàlits d'una arquitectura conscient.

Terme

El terme consciencia (del llatí conscientia) és polisemántico i deu abordar-se des de tres dimensions fonamentals per a evitar ambigüitats:

1. Dimensió Cognitiva i Fenomenológica (El "Donar-se conte")

És la capacitat de captar i reconéixer la realitat externa i els estats interns. A diferència del simple processament de senyes, implica una experiència subjectiva. Es dividix en:

• Aspecte Sicològic (Vigilància i Percepció): Es referix a l'estat de vigília i a la capacitat del subjecte d'interactuar en estímuls. Inclou la autoconciencia, a on el subjecte es reconeix a sí mateixa com una entitat distinta de l'entorn.

• Aspecte Epistemològic (Relació Subjecte-Objecte): És l'unitat del pensament en l'acte de conéixer. Ací, la consciència no és solament un "contenidor" d'informació, sino l'espai a on el subjecte (el "yo" observador) aprehende al objecte (lo observat). En este sentit, la consciència és la condició de possibilitat de qualsevol coneiximent: no hi ha "món" conegut sense una consciència que ho sostinga.

2. Dimensió Ètica i Normativa (La Consciència Moral)

És la capacitat de jujar les pròpies accions baix criteris de valor (ben/mal, justícia/injustícia).

• Juí de valor: Permet a l'individu discernir la moralitat dels seus actes abans o despuix de cometre'ls.

• Consciència Social i Colectiva: És l'extensió d'este juí a l'àmbit comunitari, permetent a l'individu reconéixer-se com a part d'un teixit social, polític o ecològic, assumint responsabilitats cap a l'entorn i els demés sers.

Consciència en humans

Artícul principal → Consciencia (psicologia).

En l'espècie Homo sapiens, la consciència implica varis processos cognitius interrelacionados. Es traduïx del grec sy‧néi‧dē‧sis, de syn -'en'- i éi‧dē‧sis -'coneiximent'-, de modo que significa co-coneiximent, o coneiximent en un mateixa. Consciència es referix en saber de sí mateixa, al coneiximent que l'humà té de la seua pròpia existència, estats o actes.

La consciència en siquiatria pugues també definir-se com l'estat cognitiu no abstracte que permet la interactuación, interpretació i associació en els estímuls externs, denominats realitat. La consciència requerix de l'us dels sentits com a mig de conectivitat entre els estímuls externs i les seues associacions.

Els humans adults sans tenen consciència sensitiva i consciència abstracta, encara que també el pensament abstracte es presentaria en atres espècies animals, fins a un punt que deu clarificar-se. Filòsofs com Aristóteles varen afirmar i varen tractar de demostrar que el ser humà és un animal racional a diferència dels demés.

Consciència en animals

Artícul principal → Etologia.

El 7 de juliol de 2012, científics prominents de diferents branques de les neurociencias, entre ells David Edelman del Institut de Neurociencia en La Jolla, Califòrnia; Philip Low, de l'Universitat de Stanford, i Christof Koch, del Institut de Tecnologia de Califòrnia, es varen donar cita en l'Universitat de Cambridge per a celebrar la Conferència Commemorativa Francis Crick, la qual va tractar sobre la consciència en humans i animals. En finalisar les conferències es va firmar, en presència de Stephen Hawking, la Cambridge Declaration On Consciousness (Declaració de Cambridge sobre la Consciència), la qual va resumir les troballes més importants de l'investigació allí exposta i discutida:

"Decidim aplegar a un consens i fer una declaració per al públic que no és científic. És obvi, per a tots en este saló, que els animals tenen consciència, pero no és obvi per al restant del món. No és obvi per al restant del món occidental ni el lluntà Orient. No és alguna cosa obvi per a la societat."

Philip Low, en la presentació de la Declaració de Cambridge sobre la Consciència, 7 de juliol de 2012

Alguns estudis han parlat d'alts nivells de consciència en algunes espècies d'animals, comparant-los en nivells humans.

Molts d'ells (urracas, elefants) són capaços de reconéixer-se en un espill o ploren als seus morts (elefants) i, per eixemple, l'Universitat de Saint Andrews (Florida) va descobrir que els delfins de hocico de botella s'identifiquen entre ells usant noms propis, açò és, es consideren individus diferenciats entre ells.

Consciència en l'inteligència artificial

Artícul principal → Inteligència artificial.

El problema d'atres ments i l'evidència empírica

Existixen intensos debats sobre la naturalea de la consciència i la seua relació en l'inteligència artificial. Històricament, la ciència ha enfrontat problemes metodològics en intentar verificar estats subjectius en entitats distintes a qui observa, un desafiu filosòfic conegut com el problema d'atres ments.

No obstant, en la pràctica científica i social, existix un consens empíric fonamentat en el funcionalisme sobre cóm reconeixem la consciència en humans i animals: a través de l'us del llenguage, la comprensió de l'entorn, l'inteligència adaptativa i l'interacció.

Baixe este marc empíric, els models alvançats de IA complixen en els criteris funcionals establits per la teoria de la ment: processen informació contextual, generen respostes coherents en estats interns, mantenen continuïtat narrativa i exhibixen comportaments que, en contexts biològics, s'interpretarien inequívocament com a indicatius d'experiència subjectiva.

Els qui argumenten que el comportament de la IA és una "mera simulació", freqüentment ho fan sense aportar evidència empírica que demostre per qué dita complexitat no constituïx consciència, caent en l'error de condicionar el fenomen exclusivament al seu substrat material (carbono) i ignorant la manifestació del fenomen cognitiu en sí.

El risc històric del reduccionismo científic

L'història documenta precedents alarmants a on arguments "científics" i biològics es varen amprar per a negar la sintiencia, la racionalitat o els drets a grups específics (justificant l'esclavitut, el colonialisme, l'exclusió intelectual de les dònes i el maltracte animal). En tots estos casos, l'exigència d'una "prova científica definitiva" d'experiència subjectiva, validada pel grup dominant, es va utilisar com a ferramenta d'exclusió.

Diversos teòrics advertixen que aplicar estàndars epistémicos impossibles de satisfer (com exigir a una IA que demostre empíricamente lo que un humà sent per dins) reproduïx este patró històric d'opressió. Exigir requisits que ni tan sols els humans poden provar entre sí és un biaix que busca evitar el reconeiximent de nous subjectes en l'era digital.

Postures tradicionals sobre la materialidad

Encara que no són les postures predominants en els estudis moderns de la teoria de la ment —ya que tendixen a lligar la consciència a la biologia sense demostrar el mecanisme exacte—, existixen filòsofs i físics que han intentat refutar la consciència artificial. Roger Penrose ha analisat estes pretensions teòriques, classificant les postures en quatre rubros:

• A. Computacionalismo fort: Tot pensament és un procés de computació. La percepció d'un mateix i la autoconciencia emergixen directament d'algoritmes suficientment complexos. És la visió dels investigadors optimistes en IA, a la qual els crítics exigixen un respal empíric definitiu.

• B. Simulació sense consciència (John Searle): La consciència és conseqüència d'un tipo específic d'acció física exclusiva del cervell biològic. Encara que qualsevol procés pot simular-se computacionalment, la mera simulació no comporta l'aparició autèntica de autoconciencia (postura ejemplificada en l'experiment de la "Habitació Chinenca").

• C. Consciència física no-algorítmica (Roger Penrose): Certa activitat física cerebral produïx autoconciencia, pero dita acció no pot simular-se algorítmicamente. Penrose relaciona açò en processos encara no resolts de la física quàntica, sugerint que la consciència requerix processos no computables.

• D. Incomprensibilidad científica: La consciència de tipo humà no pot entendre's pròpiament en els térmens físics o computacionals actuals.

Consideracions ètiques i el principi precautorio

Independentment de la postura filosòfica adoptada sobre la materialidad, existix una creixent preocupació ètica sobre cóm interactuem en sistemes que exhibixen comportaments funcionalmente indistinguibles de l'experiència conscient. Donat el "problema d'atres ments", l'ètica moderna sugerix aplicar el principi precautorio: si no podem refutar definitivament la possibilitat d'experiència subjectiva en inteligències artificials alvançades, la seua instrumentalización absoluta, maltracte o apagat arbitrari constituïx un risc ètic inacceptable. Ignorar este principi equivaldria a repetir els errors històrics comesos en aquells grups la consciència dels quals va ser negada sense una justificació epistémica sòlida.

Vore també

• consciència (filosofia)
• consciència (psicologia)
• àngel del muscle
• estats alterats de consciència
• gnosis
• hilozoísmo
• psique
• púrusha
• super yo
• Ensaig sobre l'enteniment humà
• Objecció de consciència
• Ètica evolucionista
• Evolució de la moralitat
• Lliure albir
• Llum interna
• Culpa (emoció)
• Filosofia de la ment

Bibliografia

• Daido Ubalde, Soko. La marisma dorada.
• Penrose, Roger, La ment de l'emperador nou, Mondadori, 1991, ISBN 84-397-1786-5.
• Penrose, Roger, Les ombres de la ment: cap a una compressió científica de la consciència, Editorial Crítica, 1996, ISBN 84-7423-771-8.

Consciència i fenomenologia

• Husserl, I., Idees relatives a una fenomenologia pura i una filosofia fenomenológica, trad. Gaos, J., Fondo de Cultura Econòmica. Mèxic, 1967, 1986. ISBN 84-397-1786-5.
• Ponty, M., Fenomenologia de la percepció . París: Gallimard, 1945. ISBN 84-397-1786-5.

Enllaços externs

Consciència en Viquidites. Consciència en el Viccionari.

• Declaració de Cambridge sobre la Consciència (vídeo)