Anar al contingut

Francis Crick

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Francis Crick 1995.jpg
Francis Crick


Francis Harry Compton Crick[1] (Weston Favell,[2] Northamptonshire, Anglaterra, 8 de juny de 1916-Sant Diego, Califòrnia, Estats Units, 28 de juliol de 2004)[1] va ser un físic, biòlec molecular[3] i neurobiólogo britànic.[4] Va rebre, junt a James Dewey Watson i Maurice Wilkins, el Premi Nobel de Medicina en 1962 "pels seus descobriments concernents a l'estructura molecular dels àcits nucleicos i la seua importància per a la transferència d'informació en la matèria viva".[5]

Crick va rebre també el Premi Lasker d'Investigació Mèdica en 1960, les medalles Royal i Copley de la Royal Society de Londres (en 1972 i 1976, respectivament)[3] i també l'Orde del Mèrit (en 1991).[1]

Biografia

[editar | editar còdic]

Francis Crick era el major dels dos fills varons d'Harry Crick i Anne Elizabeth Crick, de fadrina Wilkins.[6] La seua família tenia una fàbrica de sabates,[7] fundada pel seu yayo i dirigida pel seu pare i tio.[6] La seua mare era professora d'escola.[8] Francis Crick va nàixer i es crie en Weston Favell, un poble propenc a Northampton.[2] Des de chicotet va tindre interés en la ciència[9] i va deprendre tot lo que podia dels llibres. De chiquet va assistir a l'Iglésia congregacional,[6] pero d'adult es va opondre a les religions.[10] Va assistir a l'escola Northampton Grammar School i als catorze anys va rebre una beca per a estudiar en la Mill Hill School de Londres, un internat privat. Despuix de l'escola va estudiar Física com a assignatura principal i Matemàtiques com a assignatura optativa en l'University College London i va rebre un bachiller universitari en ciències en estes assignatures en 1937.[6] Els seus contemporàneus en investigació sobre l'ADN o àcit desoxirribonucleico, Rosalind Franklin i Maurice Wilkins, varen assistir a l'Universitat de Cambridge, en Newnham College[11] i St. John's College,[12] respectivament.



Per al seu doctorat va treballar en un proyecte per a medir la viscosidad de l'aigua a altes temperatures, al que després va descriure com avorrit,[7] junt en el físic Edward Neville dona Costa Andrade,[4] pero en l'inici de la Segona Guerra Mundial, un incident en el que una bomba va caure sobre el sostre del laboratori, destruint el seu aparat experimental, va truncar la seua carrera de físic.[7]

De 1939 a 1947[13] va prendre part en les investigacions sobre mines magnètiques i #acústica per encàrrec de la Marina Real Britànica.[7] Va treballar en el disseny d'una nova mina, que va ser efectiva contra els rastrejadors de mines alemans.[10] En terminar la guerra, es va interessar per la biologia i la química.

Despuix de la guerra, en 1947, Crick va començar a estudiar biologia i va formar part d'una migració important de científics de l'àrea de la física a l'investigació biològica. Esta migració va ser possible per l'influència de físics com John Randall, que va ajudar a guanyar la guerra en invents com el radar. Crick va tindre que passar de la «elegància i profunda simplicitat» de la física, als «elaborats mecanismes químics en que la selecció natural ha evolucionat a lo llarc de mils de millons d'anys». Va descriure esta transició «casi com si un haguera naixcut una atra volta». D'acort en Crick, l'experiència de deprendre física li va ensenyar coses importants, i la convicció de que com la física era ya un èxit, també es podrien conseguir grans alvanços en atres ciències com la biologia. Crick va sentir que esta actitut ho va animar a ser més atrevit que els biòlecs típics, que tendien a preocupar-se dels problemes de la biologia, sense prestar atenció als guanys obtinguts en física.


De 1947 a 1949 Crick va treballar estudiant les propietats físiques del citoplasma en el Cambridge Strangeways Laboratory baix Arthur Hughes.[13] Allí també es va ocupar de química orgànica i cristalografia de rajos X.[7] Despuix d'eixos dos anys es va unir al Laboratori Cavendish en Cambridge, treballant baix Max Perutz i investigant l'estructura de proteïnes[13] per mig de cristalografia de rajos X.[14] Este laboratori estava baix la direcció general de Lawrence Bragg,[14] guanyador del Premi Nobel de Física de 1915 a l'edat de vinticinc anys, junt en William Bragg, el seu pare.[15] Bragg va ser una influència important en l'esforç de guanyar-li al químic americà, Linus Pauling, en descobrir l'estructura de l'ADN, en acabant de que este havia determinat l'estructura alfa-hèliç de les proteïnes. Al mateix temps, també competia en el laboratori de John Randall, que va rebujar a Crick en el seu laboratori.

En 1951 Crick va començar a treballar en James Watson per a descobrir l'estructura de la molècula ADN,[13] ya identificada pels biòlecs com a clau per a l'inici de la comprensió de la genètica.

Basant-se en l'anàlisis d'imàgens d'alta resolució de rajos X d'ADN per Rosalind Franklin i Maurice Wilkins, en les competències específiques en física i cristalografia de rajos X de Crick i en genètica dels virus i les bactèries de Watson, varen propondre l'estructura en doble hèliç de la molècula d'ADN, publicada el 25 d'abril de 1953 en la revista Nature.[16]

L'estructura de la molècula en doble hèliç que és l'ADN va donar al món la clau per a entendre molts dels secrets de la vida: tota la vida en la terra existix únicament gràcies a este omnipresent ADN, des de la bactèria més chicoteta fins a l'home. Este descobriment li va valdre el premi Nobel de Medicina en 1962 junt a James Dewey Watson i al britànic d'orige neozelandés Maurice Wilkins, els treballs del qual varen servir de base. A pesar de l'important contribució de la física Rosalind Franklin, ella no va obtindre este reconeiximent.

Mentres numerosos equips de científics feyen esforços, baldíos per carir de microscopis lo suficientment potents, per a tractar de llegir l'estructura de la molècula, Crick i Watson varen descobrir que fent cristalizar la molècula i sometent-la a fas de rajos X, dels que s'estudiava a continuació els distints modos de difracció, era possible discernir pistes sobre l'estructura de doble hèliç de l'ADN. L'estructura no va ser determinada de forma clàssica, com atres estructures determinades per mig de la cristalografia de rajos X, més be, va ser proposta com el model que millor s'acomodava a les imàgens de difracció de rajos X obtingudes per Rosalind Franklin, sense ser de manera alguna una "estructura" en resolució determinada.


Cada part de la molècula du quatre bases químiques enfrontades dos a dos: l'adenina en la timina, i la citosina en la guanina. Estes quatre bases químiques, abreviades com A, T, C i G, constituïxen l'alfabet pel que s'escriuen els gens a lo llarc de les cadenes d'ADN. Expliquen també que cada part d'ADN és un doble espill del que té enfront, lo que explica per qué l'ADN pot copiar-se i reproduir-se. Crick i Watson varen escomençar a estudiar el sifrat de l'ADN, que finalisarà en 1966.

A través d'estos estudis, varen aplegar a la formulació d'un model que reconstruïa les propietats físiques i químiques de l'ADN, compost per quatre bases orgàniques que es combinaven en parells de manera definida per a formar una doble hèliç, la qual cosa determinava una estructura helicoidal.[17]

Francis Crick va obtindre la Royal Medal en 1972.[3]

En 1976, va entrar en el Salk Institute for Biological Studies de l'Universitat de Sant Diego per a portar a terme investigacions en neurociencias.[7][14] Va dedicar els seus esforços a la comprensió del cervell,[14] i va proporcionar a la comunitat científica numeroses idees i hipòtesis sobre la consciència, i la demostració experimental de la transmissió d'imàgens fixes a 50 Hz per la retina al cervell, lo que fon una aportació fonamental per al futur de les teories de la percepció visual.

Des de 1977 fins a la seua mort va ocupar un lloc de catedràtic en el Salk Institute for Biological Studies de l'Universitat de Sant Diego, investigant la base neurològica de la concienca.[1]

En 1981 va publicar un llibre (Life Itself) en el que va especular que l'orige de la vida en la Terra és possiblement extraterestre.[13]

De 1994 a 1995 va ser president del Salk Institute for Biological Studies.[18] Va deixar este lloc per raons de salut.

Va morir el 28 de juliol de 2004 en l'Hospital de l'Universitat de Sant Diego, als ochenta y ocho anys, com a conseqüència d'un càncer de còlon.

Durant la seua vida havia publicat més de 130 artículs científics i varis llibres.[19]

Obra

[editar | editar còdic]

Crick va establir el cridat «dogma central» de la biologia:

The Central Dogma. This states that onze ‘information’ has passed into protein it cannot get out again. In more detail, the transfer of information from nucleic acid to nucleic acid, or from nucleic acid to protein may be possible, but transfer from protein to protein, or from protein to nucleic acid is impossible. Information means here the precise determination of sequence, either of bases in the nucleic acid or of amino acid residues in the protein
Crick, 1958, p. 153
El Dogma Central. Este planteja que una volta la "informació" ha passat a la proteïna no pot tornar a eixir. En més detall, la transferència d'informació d'àcit nucleico a àcit nucleico, o d'àcit nucleico a proteïna és possible, pero la transferència de proteïna a proteïna, o de proteïna a àcit nucleico és impossible. Informació significa ací la determinació precisa de la seqüència, o be de bases en l'àcit nucleico o be de residus d'aminoàcits en la proteïna.
Crick, 1958, p. 153

Panspermia dirigida

[editar | editar còdic]

Durant la década de 1960, Crick es va preocupar pels orígens del còdic genètic. En 1966, Crick va substituir a Leslie Orgel en una reunió en la que Orgel anava a parlar sobre l'orige de la vida. Crick va especular sobre les possibles etapes per les que un còdic inicialment simple en uns pocs tipos d'aminoàcits podria haver evolucionat fins al còdic més complex que utilisen els organismes existents.[20] En aquella época, es pensava que les proteïnes eren l'únic tipo d'enzima, i encara no s'havien identificat les ribozimas. Molts biòlecs moleculars estaven desconcertats pel problema de l'orige d'un sistema de replicació de proteïnes tan complex com el que existix en els organismes que actualment habiten la Terra. A principis de la década de 1970, Crick i Orgel varen especular ademés en la possibilitat de que la producció de sistemes vius a partir de molècules fora un acontenyiment molt rar en l'univers, pero que una volta desenrollat poguera ser propagat per formes de vida inteligents que utilisaren la tecnologia dels viages espacials, un procés que varen denominar "panspermia dirigida".[21] En un artícul retrospectiu,[22] Crick i Orgel varen senyalar que havien segut excessivament pessimistes sobre les possibilitats d'abiogénesis en la Terra quan havien assumit que algun tipo de sistema proteic autorreplicante era l'orige molecular de la vida.

En 1976, Crick va abordar l'orige de la #síntesis de proteïnes en un artícul en Sydney Brenner, Aaron Klug i George Pieczenik.[23] En este treball, especulen que les restriccions del còdic en les seqüències de nucleòtits permeten la #síntesis de proteïnes sense necessitat d'un ribosoma. No obstant, es requerix una unió de cinc bases entre el ARNm i el ARNt en un volteo del anticodón que crea una codificació de triplets, encara que siga una interacció física de cinc bases. Thomas H. Jukes va senyalar que les restriccions de còdic en la seqüència del ARNm requerides per a este mecanisme de traducció es conserven encara.

Llibres escrits per Crick

[editar | editar còdic]
  • Of Molecules and Men (Prometheus Books, 2004; edició original 1967) ISBN 1-59102-185-5
  • Life Itself (Simon & Schuster, 1981) ISBN 0-671-25562-2 En esta obra aboca una singular reflexió: «Una estructura tal com l'ADN no pot haver aparegut per encert».
  • What Mad Pursuit: A Personal View of Scientific Discovery (reimpressió, 1990) ISBN 0-465-09138-5. Edició en espanyol: Qué loco propòsit. (1989) 1a. ed. Metatemas; 19: Tusquets, Barcelona. ISBN 84-7223-137-2
  • The Astonishing Hypothesis: The Scientific Search For The Soul (reimpressió, 1995) ISBN 0-684-80158-2. Edició en espanyol: La busca científica de l'ànima : una revolucionària hipòtesis per al sigle XXI. (1994) Debat, Madrit. ISBN 84-7444-824-7
En un comentari sobre este llibre, publicat en la revista Science en febrer de 1994, John J. Hopfield concloïa lo següent: "...un eloqüent intent de colocar la consciència, l'essència de la nostra humanitat, en el regne de la ciència, que deuria ser llegit per tot científic que es precie."

Llibres sobre Crick

[editar | editar còdic]
  • James Dewey Watson, The Double Helix: A Personal Account of the Discovery of the Structure of DNA, Atheneum, 1980, ISBN 0-689-70602-2. primera ed. en espanyol: 1970, La doble hèliç. Plaça i Janés, Esplugas de Llobregat, Barcelona. Una edició recent i assequible: La doble hèliç : relat personal del descobriment de l'ADN. 2000, Llibre de la bojaca (Aliança Editorial). Ciència i Tècnica ; 2752 Biologia. Aliança Editorial, Madrit. ISBN 84-206-3570-7
Publicat per primera volta en 1968, este llibre és un bon acostament a l'investigació de Crick i Watson i va servir com a base del guardonat documental televisiu Life Story, de la BBC Horizon.
  • Francis Crick and James Watson: Pioneers in DNA Research per John Bankston, Francis Crick and James Dewey Watson (Mitchell Lane Publishers, Inc., 2002) ISBN 1-58415-122-6

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Enciclopèdia Britànica en llínea» (en anglés). Archivat des d'el original, el 5 de juliol de 2024. Consultat el 5 de juliol de 2024.
  2. ↑ 2,0 2,1 Fry, Michael (2016). «5. Discovery of the structure of DNA», Landmark experiments in molecular biology (en anglés), Londres: Academic Press, p. 206. OCLC 951807569. ISBN 978-0-12-802074-6.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Bermejo Bermejo, María Isabel (2005). «Crick, Francis Harry Compton (1916-2004)», Enciclopèdia Universal Micronet. Edició clàssica (CD-ROM; en llínea: https://web.archive.org/web/20240705174419/https://www.mcnbiografias.es/app-bio/do/show?key=crick-francis-harry-comptonCD-ROM; en llínea: https://web.archive.org/web/20240705174419/https://www.mcnbiografias.es/app-bio/do/show?key=crick-francis-harry-compton),+Madrit:+Micronet S.A.. OCLC 634089028.
  4. ↑ 4,0 4,1 Andrei, Amanda. Universitat Estatal d'Arizona (ed.): «Francis Harry Compton Crick (1916-2004)» (en anglés). Archivat des d'el original, el 30 de novembre de 2023. Consultat el 5 de juliol de 2024.
  5. ↑ Nobel Prize Outreach (ed.): «Nobel Prize in Physiology or Medicine 1962» (en anglés). Archivat des d'el original, el 1 de maig de 2026. Consultat el 8 de maig de 2026.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Universitat de Califòrnia (ed.): «Francis Crick Personal Papers» (en anglés). Online Archive of Califòrnia. Califòrnia Digital Library. Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2024. Consultat el 6 de juliol de 2024.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 (2020).Singapore Medical Journal.61(10)
    505–506.Consultat el 6 de juliol de 2024.
  8. ↑ Biblioteca Nacional de Medicina d'Estats Units (ed.): «Francis Crick. Biographical overview» (en anglés). Archivat des d'el original, el 2 de juliol de 2023. Consultat el 6 de juliol de 2024.
  9. ↑ Cold Spring Harbor Laboratory (ed.): «Biography 19: Francis Harry Compton Crick (1916-2004)» (en anglés). Archivat des d'el original, el 6 de decembre de 2023. Consultat el 7 de juliol de 2024.
  10. ↑ 10,0 10,1 Wade, Nicholas. «[1]». Consultat el 8 de juliol de 2024 (en anglés).
  11. ↑ «Enciclopèdia Britànica en llínea» (en anglés). Archivat des d'el original, el 13 de maig de 2024. Consultat el 8 de juliol de 2024.
  12. ↑ Parry, David(giner-febrer 2004).New Zealand Geographic.16(067)ISSN 0113-9967.Consultat el 8 de juliol de 2024.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Biblioteca Nacional de Medicina d'Estats Units (ed.): «Francis Crick. Brief chronology» (en anglés). Archivat des d'el original, el 4 d'agost de 2022. Consultat el 9 de juliol de 2024.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Logothetis, Nikos K.(2004).Nature Neuroscience.7(10)
    1027-8.ISSN 1546-1726.doi:10.1038/nn1004-1027.Consultat el 10 de juliol de 2024.
  15. ↑ Lonsdale, Kathleen. «Enciclopèdia Britànica en llínea» (en anglés). Archivat des d'el original, el 10 de juliol de 2024. Consultat el 10 de juliol de 2024.
  16. ↑ Biblioteca Nacional de Medicina d'Estats Units (ed.): «The Discovery of the Double Helix, 1951-1953» (en anglés). Archivat des d'el original, el 2 de juliol de 2023. Consultat el 11 de juliol de 2024.
  17. ↑ Biografies i Vides. «Francis Crick». Consultat el 27 de juny de 2010.
  18. ↑ Salk Institute for Biological Studies (ed.): «History of Salk. Memoriam» (en anglés). Archivat des d'el original, el 27 de febrer de 2024. Consultat el 11 de juliol de 2024.
  19. ↑ Salk Institute for Biological Studies (ed.): «Francis Harry Compton Crick 1916-2004» (en anglés). Archivat des d'el original, el 7 de juny de 2019. Consultat el 11 de juliol de 2024.
  20. ↑ “The origin of the genetic code (L'orige del còdic genètic)” . Journal of Molecular Biology 38 (3): 367-79. doi:10.1016/0022-2836(68)90392-6. PMID 4887876.
  21. ↑ “Panspermia dirigida” (1973). Icarus (3): 341-346. doi:10.1016/0019-1035(73)90110-3. Bibcode: 1973Icar...19..341C. Crick va escriure més tart un llibre sobre la panspermia dirigida: Crick, Francis (1981). Life itself: its origin and nature (La vida mateixa: el seu orige i naturalea), Nova York: Simon and Schuster. ISBN 0-671-25562-2.
  22. ↑ “Anticipating an RNA world. Some past speculations on the origin of life: where llaure they today? (Anticipació d'un món de ARN. Algunes especulacions passades sobre l'orige de la vida: ¿on estan hui?” (1993). The FASEB Journal 7 (1): 238-9. doi:10.1096/fasebj.7.1.7678564. PMID 7678564.
  23. ↑ “A speculation on the origin of protein synthesis (Una especulació sobre l'orige de la #síntesis de proteïnes)” . Origins of Life 7 (4): 389-97. doi:10.1007/BF00927934. PMID 1023138. Bibcode: 1976OrLi....7..389C.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Archiu:Wikiquote-logo.svg Francis Crick en Viquidites.



Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Francis_Crick&oldid=809173»