Res cogitans

Res cogitans («cosa pensante» en llatí) també traduït com a substància pensante és, junt en la res extensa, una de les dos substàncies que, conforme al dualisme cartesiano, conformen lo existent junt a Deu, el qual, no obstant, és causa de sí mateixa (causa sui). A esta substància se li ha aplegat a identificar en l'ànima, la ment o la consciència dels subjectes pensantes.

Meditacions metafísiques

Ya des del Discurs del método, Descartes aplegava a la conclusió de la naturalea del subjecte que pensa, que pel sol fet de fer-ho sustenta la seua naturalea (cogito, ergo sum) i en això deduïa l'existència d'una substància pensante: «vaig conéixer per això que yo era una substància l'essència de la qual i naturalea tota és pensar, i que no necessita, per a ser, de lloc algun, ni depén de cosa alguna material.» No obstant, no seria sino fins als seus Meditacions metafísiques quan desenrollaria més l'idea.

Segona meditació

En efecte, en la Segona meditació, el filòsof francés, comença per dubtar de l'existència del seu cos i de qualsevol creència externa tant aquelles provinents dels sentits, de la memòria, les opinions prèvies i inclús de Deu. Davant este buit, el meditador es dona conte de que solament resta una cosa, la mateixa que es troba dubtant, el sí mateix que pensa, i que, per tant, existix. Este pensar és l'atribut propi i inseparable de l'ànima:

Un atre atribut és el del pensar; este és el que em pertany, el que no se separa de mi. Yo soc, yo existixc; [...] Parlant en precisió, yo soc una cosa que pensa, és dir, un esperit, un enteniment, una raó [...].

René Descartes. Segona meditació.

Descartes, otorga a esta res cogitans, atributs molt extensos, definint-la com «una cosa que dubta, entén, concep, afirma, nega, vol, no vol, afirma i sent.».

Sexta meditació

La sexta meditació està enfocada en provar l'existència de lo material (res extensa), entre la qual cosa s'inclou el cos, i la seua diferència en l'ànima. Descartes insistix novament en l'existència real del subjecte pensante i insistix en assumir des d'ahí que la seua naturalea està en el pensar. L'activitat pensante que eixercix sense que puga separar-se d'ella, perque sense importar que examine a atres coses o a sí mateixa tot això constituïx un acte de pensar.

Partint de que conec en certea que existixc, i, no obstant, no observe que cap atra cosa pertanyga necessàriament a la meua naturalea o essència, concloc que esta consistix que soc una cosa que pensa, o una substància l'essència de la qual o naturalea és el pensar.

René Descartes. Sexta meditació.

No obstant, ara el problema és determinar a partir d'esta proposició si el seu opost, la res extensa, també posseïx realitat. Separa les nocions de cos i ànima, en aplicar-los el criteri de veres que demostra que són nocions que no depenen d'una atra i que, ademés, poden concebre's una sense l'atra. I mentres una és indivisible, l'atra pot separar-se en diverses parts fàcilment, d'ahí que la seua característica pròpia siga l'extensió. Ademés, els cossos posseïxen la propietat de generar sensacions, açò és, la percepció d'idees, conseqüentment estes idees deuen tindre un orige actiu en una substància exterior i diferent al subjecte pensante, per lo que descartant a Deu com a generador d'estes sensacions, el cos tindrà que existir.

Bibliografia

• Descartes, René (1641 (2016)). Discurs del método. Meditacions metafísiques. Regles per a la direcció de l'esperit. Principis de la filosofia., Porrúa. ISBN 978-970-07-6520-2.

• Sanz Santacruz (1998). Història de la Filosofia Moderna, EUNSA. ISBN 84-313-1138-X.

• Vendler, Zeno (1972). Res cogitans. An essay in rational psicology, Cornell Univeristy Press. ISBN 0-8014-0743-5.
• Wilson (2003). Descartes' meditations. An introduction, Cambridge University Press.