Cartesianismo
El dualisme cartesiano (també, cartesianismo) és un moviment intelectual suscitat pel pensament de René Descartes (Cartesius, versió llatina del seu nom) especialment en els sigles XVII i XVIII, encara que té diverses prolongacions en eixos sigles i en els posteriors. En vida de Descartes ya va ser gran la repercussió de la seua obra en l'ambient intelectual i inclús cultural i social de França i també d'Holanda, Bèlgica, Alemània i Anglaterra, discutint-se i polemisant-se sobre les seues idees i de la seua forma de concebre els problemes filosòfics. Segons Descartes, el ser humà és un compost de substància pensante i substància extensa.
La separació de substàncies que va fer René Descartes eren les denominades "cos" i "ànima".
Ànima: para Descartes és la que té la capacitat de discernir entre lo bo i lo mal, juga el paper de lo que ara cridem “ment”. Cos: determinat per l'ambient i es reduïx a lleis mecàniques. Influències del racionalisme cartesiano es troben en varis pensadors que varen elaborar algun sistema propi, com Spinoza, Leibniz, Kant, en gran part en l'idealisme posterior que culmina en Hegel, en l'empirisme de Locke, etc.
Els considerats com cartesianos pròpiament dits són aquells pensadors que es varen centrar més en alguns dels temes plantejats per Descartes, sobretot en la seua divisió dualista de les substàncies en «extenses» i «pensantes», i que varen ser difusores i continuadores de la seua obra i de les seues conclusions, convertint-la en sistema que Descartes no havia aplegat a elaborar del tot. Leibniz els va acusar d'estèrils, perque en general no dirigien la seua investigació cap a ciències experimentals com la Física, la Medicina, les Matemàtiques, sino cap a problemes metafísics com el dualisme entre res cogitans i res extensa i l'interacció entre abdós substàncies, el valor del coneiximent, la naturalea de les idees, el mecanicisme de la res extensa i la metodologia cartesiana. La polèmica va estar mesclada en les qüestions religioses i teològiques implicades i en els encarniçats debats entre jesuïtes, jansenistas i oratorianos sobre tot això.
Polèmica
[editar | editar còdic]La publicació de les Meditacions metafísiques (1641), en les respostes de Descartes a les objeccions plantejades per sèt dels seus crítics, senyala el començ de la polèmica entorn al cartesianismo. Objectors i en general hostils a Descartes són: Pierre Gassendi (1592-1655). autor de les quintes objeccions, Thomas Hobbes, l'holandés Gilberto Voét (1593-1676), el seu discípul Martín Schockius. Pero la crítica més a fondo i fonamentada del sistema i metodologia cartesianos es troba sobretot en el resorgiment i revitalisació de les diverses corrents realistes en el XIX i més en el XX per obra dels neoescolásticos, la fenomenologia, el neotomismo, etc.
Solució al Interaccionismo
[editar | editar còdic]El problema del interaccionismo és com és possible que les dos realitats, cos i ànima, siguen capaces d'interactuar entre elles dos si la realitat de l'ànima no era possible d'interactuar en un estat físic com lo era la realitat del cos. El interaccionismo va tindre vàries solucions per part d'atres pensadors com el ocasionalismo. La solució proposta per Descartes, la qual és criticada per atres filòsofs de la seua época, és que en la zona de la medula espinal del nostre cervell existixen certes cèlules metafísiques. Estes cèlules metafísiques estan compostes per: la mitat en una naturalea de substància de l'ànima i l'atra mitat en una naturalea de substància del cos. Per a que el interaccionismo entre les dos realitats siga possible, eixes cèlules metafísiques ho faran possible. Esta solució al interaccionismo va ser molt criticada degut a que no s'esperava que un gran pensador com lo era Descartes haja donat una solució que ademés de no tindre cap classe de comprovació empírica també va aplegar a ser calificada com una sandez.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- R. ARON, Descartes i el cartesianismo, Buenos Aires 1949
- A. G. A. BALZ, Cartesian Studies, Nova York 1951
- J. B. BORDAS-DEMOULIN, Li cartésianisme, París 1843
- F. BOUILLIER, Histoire de la philosophie cartésienne, París 1968
- G. BONTADINI, Studi sulla filosofia dell'etá cartesiana, Brescia 1941
- E. J. DIJKSTERHUIS i uns atres, Descartes et li cartésianisme hollandais, París 1950
- J. GAOS, Museu de filòsofs. Sala del cartesianismo, Mèxic 1960
- É. GILSON, L'unitat de l'experiència filosòfica, 2 ed. Madrit 1966, cap. V-IX
- R. LENOBLE, Mersenne ou la naissance du mécanicisme, París 1943
- G. MONCHAMP, Histoire du cartésianisme en Belgique, Brusseles 1886
- E. SAISSET, Descartes, els seus precursors i els seus discípuls, Madrit
- C. L. THIJSSEN-SCHOUTE, Nederlands cartesianisme, Ámsterdam 1954
- R. A. WATSON, The Downfall of cartesianism, L'Haya 1966
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cartesianismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.