Meditacions metafísiques

Archiu:Meditationes de prima philosophia 1641.jpg

Meditacions metafísiques

Les Meditacions metafísiques, el títul complet de les quals és Meditacions metafísiques en les que es demostren l'existència de Deu i l'immortalitat de l'ànima, és una obra escrita per René Descartes i publicada per primera volta en 1641, en llatí, en el títul Meditationes de prima philosophia, in qua Dei existentia et animæ immortalitas demonstrantur (una versió francesa, preparada per Louis Charres d'Albert de Luynes baixe la supervisió de Descartes, apareixerà en 1647 en el títul de Méditations metaphysiques). En ella s'elabora el sistema filosòfic que havia introduït en 1637, en la 4.ª part del Discurs del método.

Primera meditació

En la primera meditació, Descartes senyala que devem evitar acostumar-nos a les idees falses, per ad açò deu destruir-li-les atacant-les de raïl, en els seus fonaments i coste lo que coste. En eixe propòsit, Descartes no considera adequat fiar-se dels sentits, els mateixos són enganyosos i importunan l'objectiu de conéixer la veritat. La cosa es complica si es tracta de distinguir el somi de la vigília. Resulta que a voltes en somis pensem que tot és fiable, pero en despertar caem en el conte de que res era verdader.

Segona meditació

De la naturalea de l'esperit humà;de conéixer que el cos.

La segona meditació conté l'argument de Descartes sobre la certea de la pròpia existència, inclús davant el dubte de tot lo demés:

M'he convençut de que no hi ha res en el món, ni cel, ni terra, ni ment, ni cos. ¿Implica això que yo tampoc existixca? No: si hi ha una miqueta de lo que estiga realment convençut és de la meua pròpia existència. Pero hi ha un engañador de poder i astúcia suprems que m'està confonent delliberada i constantment. En eixe cas, i encara que el engañador em confonga, sense dubte, yo també dec existir... la proposició «yo soc», «yo existixc», és necessàriament certa per a que yo l'expresse o alguna cosa confonga la meua ment. En atres paraules, la consciència implica l'existència. En una de les rèpliques a les objeccions del llibre, Descartes va resumir este passage en el seu ara famosa sentència: «Pens, després existixc» (en llatí: Cogito ergo sum). Seria absurt pensar que quan veem i sentim en realitat no sabem ni sentim que estem veent i sentint: puc pensar i dubtar de si el món existix o no, pero està clar que quan pense això el meu pensament efectivament existix. Per tant, «pens (dubte), després existixc».

Vore també

• Cervell en una cubeta
• Dubte metòdic
• Hipòtesis del geni maligne
• Cogito ergo sum
• Discurs del método