Hipòtesis del geni maligne

René Descartes, oli sobre llenç de Frans Hals, 1649, Museu del Louvre.

La hipòtesis del geni maligne és un recurs argumentativo propost per René Descartes en les Meditacions metafísiques. En ell, Descartes culmina la dubte metòdic, que adquirix aixina la màxima radicalitat.

Descartes sugerix que tal volta hem segut creats per un Deu que nos obliga a enganyar-nos sistemàticament, que ha dispost nostra naturalea de tal modo que creem estar en la veritat quan realment estem en l'error. En esta hipòtesis es qüestiona la llegitimitat de les proposicions que semblen tindre la màxima evidència, les que es presenten en "claritat i distinció" (llevat les referides a la pròpia ment, com mostrarà el descobriment del cogito), proposicions del tipo "dos més tres són cinc" o "la suma dels ànguls de tot triàngul és igual a dos rectes". Per lo tant, aplega a qüestionar la veracitat de la pròpia matemàtica.

L'objectiu d'este estrany supòsit és investigar si és possible trobar alguna cosa que siga absolutament indubtable: si trobem una creència que aplegue a superar esta hipòtesis, la seua calitat com a veritat serà extraordinària. Encara que Descartes no explica ni justifica cuidadosadament l'hipòtesis del geni maligne, sembla que es referia a les següents qüestions: podem considerar que el nostre reconeiximent d'alguna cosa com a verdader és conseqüència de la nostra naturalea (nosatres diríem ara del nostre cervell) i podríem pensar que veem alguna cosa com a verdader perque estem fets com estem fets, de tal forma que a distinta constitució, distint coneiximent.

Tal volta les coses que puguen considerar verdaderes sers pertanyents a atres espècies, o sers racionals que hagen sofrit una evolució biològica distinta (per eixemple, els extraterrestres), poden ser distintes a les nostres. cal dubtar que les matemàtiques, per eixemple, tinga una validea universal, en el sentit de que tal volta per a atres sers, sers en una naturalea sicològica o física distinta a la nostra, els axioma matemàtics siguen també distints als nostres, resultant impossible inferirlos cognitivament. En definitiva, si reflexions d'este tipo nos duen a pensar que el reconeiximent d'alguna cosa com a verdader depén de la nostra pròpia naturalea o forma de ser, sembla que fins als coneiximents més ferms poden posar-se en qüestió. És possible que Descartes introduïra l'hipòtesis del geni maligne per a senyalar este últim dubte.

Sobre la paraula "geni" nos diu Descartes que podríem cridar aixina al Deu que tal volta nos ha fet d'eixe modo tan falible per a no confondre-ho en el Deu cristià, del que es predica sempre la bondat.

No obstant, tal volta Descartes en esta hipòtesis vol demostrar que tot açò és un engany, llevat el fet de que pensem que no ho és.

Vore també

• Meditacions metafísiques
• Teatre cartesiano
• Cervell en una cubeta
• Terra de cinc minuts
• Maya (ilusió)
• Desafiu del Deu maligne
• Malteísmo
• Deu com el Diable