Anar al contingut

Demiürgue

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Demiürgue (desambiguació).
Una de les representacions del demiürgue és la cara de lleó: una deidad en cap de lleó trobada en una gema gnóstica, en L'Antiguetat explicada i representada en figures, de Bernard de Montfaucon, la qual pot tractar-se d'una representació d'un demiürgue.

En filosofia, el demiürgue (en grec: Δημιουργός, dēmiurgós) és la descripció d'una deidad primordial que, en la filosofia idealista de Platón i en la mística dels neoplatónicos, era considerat un deu creador del món físic i autor de l'univers; i el qual posteriorment en la filosofia gnóstica va derivar en l'entitat que, sense ser necessàriament creadora, és impulsora del univers.[1][2] «Demiürgue» significa, lliteralment, 'mestre', 'suprem artesà', 'hacedor'.

En les escoles de filosofia platònica, neopitagórica, platònica mija i neoplatónica, el demiürgue és una figura similar a la d'un artesà, responsable de donar forma i mantindre a l'univers físic. Els gnósticos varen adoptar posteriorment el vocablo «demiürgue». Si ben el demiürgue dona forma a l'univers físic, açò no ho fa necessàriament igual a la figura del creador en el sentit monoteiste, en tant el demiürgue en sí mateixa, aixina com el material a partir del com li dona forma a l'univers, es consideren abdós com a conseqüències d'alguna cosa més. Depenent del sistema, el demiürgue pot ser considerat increado i etern o producte d'alguna atra entitat.

La paraula «demiürgue» deriva de demiurgus, una forma latinizada del grec δημιουργός o dēmiurgós. Originalment era un sustantiu comú que significava 'artesà', pero gradualment va passar a significar 'productor' i finalment 'creador'. El seu us filosòfic i el seu us com un nom propi deriven abdós del Timeo de Platón, escrit al voltant de 360 a. C., en a on el demiürgue és presentat com el creador de l'univers. El demiürgue també es descriu com un creador en les tradicions filosòfiques platòniques (c. 310 a. C. - 390 a. C.) i platònica mija (c. 90 a. C. - 300). En les diverses branques de l'escola neoplatónica (III en avant), el demiürgue és el que dona forma al món real i perceptible segons el model de les Idees, si ben (en la majoria dels sistemes neoplatónicos) encara no és en sí mateixa l'U. En l'ideologia archidualista dels diversos sistemes gnósticos, l'univers material és mal, mentres que el món immaterial és bo. Segons algunes corrents del gnosticisme, el demiürgue és malévolo, ya que està vinculat al món material. En uns atres, entre els que s'inclouen les ensenyances de Valentino, es considera que el demiürgue és simplement un ser ignorant o confòs.

Platonisme i neoplatonisme

[editar | editar còdic]

Platón

[editar | editar còdic]

Les alusions al demiürgue es troben en numerosos diàlecs platònics, a partir del La Antigüedad explicada y representada en figuras fins a aplegar al demiurgo, passant pel dēmiurgós, la «Demiurgo» i el «demiurgo».[3] En particular, Platón es referix al demiürgue freqüentment en el diàlec socrático «demiurgo» (28a i sigs.), escrit al voltant de 360 a. C. El personage principal es referix al demiürgue com l'entitat que el Uno al món material. El demiürgue és l'agent que pren els materials preexistentes del caos, els ordena segons els models de les formes eternes i produïx totes les coses físiques del món, incloent els cossos humans.[4] Timeo descriu al demiürgue com enterament benévolo i que, per tant, desija un món lo millor possible. Esta obra de Platón és una reconciliació filosòfica de la cosmologia d'Hesíodo en la seua demiurgus, reconciliant a Hesíodo en Homero sincréticamente.[5][6][7]

Segons el mit de Platón expost en el Timeo —obra en la que descriu la disposició, a partir de raonaments fundats en la teoria de les idees i del cosmos—, al principi en l'univers solament hi havia

  • matèria informe i caos;
  • idees, que són perfectes;
  • el demiürgue, una divinitat;
  • espai.

Platón nos conta que el demiürgue es compadece de la matèria i còpia en ella les idees, obtenint en això els objectes que conformen la nostra realitat. D'esta forma explicava la separació entre el món de les idees que són perfectes i el món real (material) que, sent imperfecte, participa com una còpia de la perfecció. A voltes es considera al Demiürgue com la personificació platònica de la raó activa.[4]

Platonisme mig

[editar | editar còdic]

En la cosmogonia neopitagórica i platònica mija de Numenio, el demiürgue és el segon Deu com el Timeo o pensament dels inteligibles i sensibles.[8]

Neoplatonisme

[editar | editar còdic]

Plotino i els platònics posteriors varen treballar per a clarificar la noció de demiürgue. Per a Plotino, la segona emanació representa una segona causa no creada (compare's en la Díada de Pitágoras). Plotino buscava reconciliar la La Antigüedad explicada y representada en figuras d'Aristóteles en el demiürgue de Platón,[9] que, com a demiürgue i ment (demiurgo), és un component crític en el constructo ontològic de la consciència humana que s'utilisa per a explicar i aclarir la teoria de la substància dins del realisme platònic (també cridat idealisme). Per a reconciliar la filosofia aristotèlica en la platònica,[9] Plotino va identificar metafòricament al demiürgue (o dēmiurgós) dins del panteón dels deus grecs com Zeus.[10]

Henología

[editar | editar còdic]

Plotino descriu el primer i més alt aspecte de Deu com l'Un («Demiurgo»), la font o la Mónada.[11] Est és el Deu per damunt del demiürgue i es manifesta a través de les accions del demiürgue. La Mónada va emanar al demiürgue o «demiurgo» (consciència) de la seua vitalitat Filebo degut a que la mónada era tan abundant que es desbordava sobre sí mateixa, causant autorreflexión.[12] Plotino es referia a esta autorreflexión de la vitalitat indeterminada com el Crátilo o creador. El segon principi és l'organisació en la seua reflexió de la força no sensible o «demiurgo», també cridada l'u o la Mónada. La díada és demiurgus emanada per l'un que és després el treball, procés o activitat cridat dēmiurgós, demiürgue, ment, consciència que organisa la vitalitat indeterminada en l'experiència anomenada món material, univers, cosmos. Plotino també clarifica l'equació de la matèria en el no res o el no ser en Timeo[13] que es referix més correctament a expressar el concepte d'idealisme o el que no hi ha res ni en cap lloc fòra de la República o el Gorgias (cf. panteisme).


La forma de Plotino del idealisme platònic és tractar al demiürgue, nous com la facultat contemplativa (ergon) dins del home que ordena la força (dynamis) en la realitat conscient.[14] En açò, va afirmar revelar el verdader significat de Platón: una doctrina que va deprendre de la tradició platònica i que no va aparéixer fòra de l'acadèmia o en el text de Platón. Esta tradició del Deu creador com nous (la manifestació de la consciència), pot validar-se en les obres de filòsofs anteriors a Plotino com Numenio, aixina com una conexió entre la cosmologia hebrea i platònica (vore també Filó).[15]

El Demiürgue del platonisme és el Nous (ment de Deu), i és un dels tres principis d'ordenament:

  • Arché (gr. 'començ') - la font de totes les coses,
  • Logos (gr. 'raó', 'causa') - l'orde subjacent que s'amaga baix les apariències,
  • Harmonia (gr. 'harmonia') - proporcions numèriques en matemàtiques.

Abans de Numenio de Apamea i les Enéadas de Plotino, cap obra platònica aclaria ontológicament al demiürgue de l'alegoria del Timeo de Platón. No obstant, l'idea de demiürgue es va abordar abans que Plotino en les obres de l'escritor cristià Justino Màrtir, qui va construir la seua comprensió del demiürgue sobre les obres de Numenio.

Jámblico

[editar | editar còdic]
Vore també: Panenteísmo

Més vesprada, el neoplatónico Jámblico va canviar el paper de l'Un, alterant efectivament el paper del demiürgue com a segona causa o díada, una de les raons per les que Jámblico i el seu mestre Porfirio varen entrar en conflicte.

La figura del demiürgue sorgix en la teoria de Jámblico, que conjuga el transcendent, incomunicable Un o Font. Ací, en el cim d'este sistema, la Font i el Demiürgue (regne material) coexistixen a través del procés de hénosis.[16] Jámblico descriu a l'Un com una mónada el primer principi de la qual o emanació és l'intelecte (nous), mentres que entre «els molts» que li seguixen hi ha un segon Un superexistente que és el productor d'intelecte o ànima (psique).


L'Un es dividix ademés en esferes d'inteligència: la primera i superior esfera és la dels objectes de pensament, mentres que l'última esfera és el domini del pensament. Aixina, es forma una tríade del nous inteligible, el nous intelectivo i la psique per a reconciliar encara més les diverses escoles filosòfiques helenísticas del actus i potentia (actualitat i potencialitat) d'Aristóteles del motor immòvil i el demiürgue de Platón. Després, dins d'esta tríade intelectual, Jámblico assigna el tercer ranc al demiürgue, identificant-ho en el nous perfecte o diví en la tríade intelectual sent ascendida a una hebdómada (intelecte pur). En la teoria de Plotino, el nous produïx la naturalea a través de la mediació intelectual, per lo que els deus intelectualizadores són seguits per una tríade de deus psíquics.

Dibuix de leontocephaline trobat en un Mitreo del 190 d. C. en Ostia Antica, Itàlia

Mitologia

[editar | editar còdic]

El demiürgue és un geni ordenador. En el principi hi havia una massa caòtica, desordenada, informe, indeterminada, etc., i també estava el demiürgue, el qual va mirar esta massa i va pensar: «¿qué puc fer en ella? No sé lo que vaig a fer, pero faça lo que faça ho vaig a fer be». Despuix va idear una a una les coses que anava a fer i d'acort en la seua idea les va ser fent.

El mit del demiürgue implica lo següent:

  • L'idea del ben és la primera de totes les idees.
  • Les idees són anteriors a les coses i són causa d'elles.
  • Les idees són l'única veritat.

Dins d'atres mitologia i tradicions igualment podem trobar deidades similars i/o equivalents, tals com Vishua Karma i Maia Asura en la Mitologia hindú.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Nicola Abbagnano, Diccionari de Filosofia, Fondo de Cultura Econòmica, 1986. ISBN 968-16-1189-6
  2. ↑ Diccionario de la lengua española
  3. ↑ Quaderns de filosofia.Universitat de Salerno (Itàlia):ISSN 0590-1901.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Demiurge | Creator, World-Soul & Gnosticism | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2024-09-16.
  5. ↑ Fontenrose, Joseph (1974). Python: A Study of Delphic Myth and Its Origin, Biblo & Tannen Publishers, p. 226. ISBN 978-0-8196-0285-5.
  6. ↑ Sallis, John (1999). Chorology: On Beginning in Plat's Timaeus, Indiana University Press, p. 86. ISBN 0-253-21308-8.
  7. ↑ Keightley, Thomas (1838). The mythology of ancient Greece and Italy, Oxford University, p. 44. «theogony timaeus.»
  8. ↑ Kahn, Charles (2001). Pythagoras and the Pythagoreans, Indianapolis: Hacket Publishing, pp. 124. ISBN 978-0-872205758.
  9. ↑ 9,0 9,1 Karamanolis, George (2006). Plat and Aristotle in Agreement?: Platonists on Aristotle from Antiochus to Porphyry, Oxford University Press, p. 240. ISBN 0-19-926456-2.
  10. ↑ El principi d'ordenament és doble; hi ha un principi conegut com el Demiürgue, i està l'Ànima del Tot; la denominació "Zeus" s'aplica a voltes al Demiürgue i, a voltes, al principi que conduïx l'univers. Plantilla:Cn
  11. ↑ (2013) Dionysius the Areopagite and the Neoplatonist Tradition: Despoiling the Hellenes, Burlington, VT: Ashgate Publishing, Ltd., pp. 15. ISBN 9780754603856.
  12. ↑ (1992) Neoplatonism and Gnosticism, International Society for Neoplatonic Studies, SUNY Press. ISBN 978-0-7914-1337-1.
  13. ↑ "La matèria és, per tant, inexistent"; Plotino, el Uno 2, Tractat 4 Secció 16.
  14. ↑ Schopenhauer va escriure sobre este filòsof neoplatónico: "En Plotino inclús apareix, provablement per primera volta en la filosofia occidental, l'idealisme que havia segut corrent en Orient inclús en eixe moment, puix ensenyava (Enéadas, iii, lib. vii, c.10) que l'ànima ha fet el món en passar de l'eternitat al temps, en l'explicació: 'Puix no hi ha per a este univers atre lloc que l'ànima o la ment' (neque est alter hujus universi locus quam anima), de fet l'idealitat del temps s'expressa en les paraules: 'No devem acceptar el temps fora de l'ànima o de la ment' (oportet autem nequaquam extra animam tempus accipere)." (Parerga and Paralipomena, Volum I, "Fragments for the history of philosophy", § & nbsp; 7) De manera similar, el professor Ludwig Noiré va escriure: "Per primera volta en la filosofia occidental trobem idealisme pròpiament dit en Plotino (Enéadas, iii, 7, 10), a on diu: 'L'únic espai o lloc del món és l'ànima', i 'No deu assumir-se que el temps existixca fora de l'ànima'”. [5] No obstant, val la pena senyalar que, de la mateixa manera que Platón, pero a diferència de Schopenhauer i atres filòsofs moderns, Plotino no es preocupa per si podem anar més allà de les nostres idees per a conéixer els objectes externs o cóm podem fer-ho.
  15. ↑ Es va reportar que Numenio de Apamea va preguntar: "¿Qué una atra cosa és Platón si no Moisés parlant grec?" P. 8 Dones Plaus.
  16. ↑ Vore Theurgy, Iamblichus and henosis [1] archivat en Wayback Machine..


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Demiürgue&oldid=915405»