Utopia

Erro al crear miniatura:

Utopia

Per utopia el Diccionari de la llengua espanyola entén dos coses: en primer lloc, el «pla, proyecte, doctrina o sistema desijables que semblen de molt difícil realisació» i en segon lloc, la «representació imaginativa d'una societat futura de característiques favoridores del ben humà», açò és, una societat tan perfecta i idealizada que és pràcticament impossible aplegar a ella.La paraula prové del helenisme Utopia, illa imaginària en un sistema polític, social i llegal perfecte descrita per Tomás More en 1516, durant el renaixença.

Etimologia

Utopia procedix del grec οὐ («no») i τόπος («lloc») i significa lliteralment «no-lloc», més el sufix llatí -ia o, com va glossar Quevedo: «no hi ha tal lloc». La paraula va ser falcada per Tomás More per a descriure una societat ideal i, per lo tant, inexistent.

Esta «república» és imaginada com millor que les conegudes, en especial l'europea de la Renaixença, per la qual cosa el terme pot ser interpretat com Eutopia, també derivat del grec; εὖ («bo» o «be») i τόπος («lloc»), significant «el bon lloc», en oposició a la distopía o «mal lloc».

En un sentit estricte, el terme fa referència a l'obra homònima de Tomás More: Libellus vere aureus, nec minus salutaris quam festivus, dē optimo rēpūblicae statu dēque nova insula Vtopia. En ella, Utopia és el nom donat a una illa i a la comunitat fictícia que l'habita, l'organisació política de la qual, econòmica i cultural contrasta en la societat anglesa de l'época.

L'utopia moderna

Antecedents i orige

Es coneixen narracions antigues que contenen elements utòpics, a les quals li les considera precursores del gènero. Entre elles poden mencionar-se Dilmún de la mitologia mesopotámica, Esqueria, l'illa dels feacios descripta en l'Odissea, i l'evocació de l'Edat d'Or en Hesíodo. En la Bíblia el Llibre de Ezequiel esbossa un Israel utòpic i la lliteratura de Qumrán també descriu, sucintamente, una societat perfecta, abdós ubicades en el futur i realisades en intervenció divina. En l'helenisme hi ha elements utòpics en la descripció de Pancaya, l'illa de la Inscripció sagrada del relat d'Evémero i de la illa del Sol de Yambulo. En atres tradicions culturals apareixen utopies com La font del jardí dels duraznos de Tao Yuanming, La Ciutat Virtuosa (una idealisació de Medina en temps de Mahoma) d'Al Farabi i les narracions sobre Ketumati, el paraís futur en algunes escoles budistes, ple de palaus fets de gemas i rodejat d'arbres maravellosos, a on no existix la fam. En l'Edat Mija una obra utòpica singular és La ciutat de les dames de Christine de Pizan.

El terme utopia, no obstant, es deu a Tomás More, qui va titular aixina una de les obres més importants d'este gènero. Tomás More va batejar en este terme una illa idílica, ubicada prop de les costes (llavors inexploradas) d'Amèrica del Sur, els habitants del qual havien conseguit l'Estat perfecte, caracterisat per la convivència pacífica, el benestar físic i moral dels seus habitants i el fruïment comú dels bens. L'obra es basa en els valors de l'Humanisme i utilisa com a marc narratiu les narracions de Américo Vespucio sobre les terres americanes, el Nou Món, en particular la descripció de l'illa de Fernando de Noronha i les costes del Brasil. En l'utopia de Moro apareix la crítica social posada en boca d'un estranger o un viager pero, a diferència de les narracions moralisants o les #sàtira, es propon una alternativa en la forma d'una comunitat imaginada, la qual s'ubica en els llímits de l'espai habitat.

En esta obra More va donar orige a un gènero lliterari en el qual la descripció d'una societat perfecta és l'element central de la trama. Estes societats apareixen ubicades en els extrems del món o en un futur més o menys distant, pero sempre es tracta de proyectes humans, exents d'intervencions sobrenaturals o maravelloses. Per extensió, es varen denominar utopies a totes les narracions precedents que contenien els elements bàsics de l'Utopia de Moro i al mateix concepte de «societat ideal». Al final del seu llibre, el propi Moro considera virtualment irrealisable una societat utòpica en Europa, de modo que utopia, des del seu orige, establix la premissa de que tal societat no pot existir en el món de l'autor i que, per lo tant, l'utopia és merament imaginària i impossible. A partir d'ací arranca l'us pijoratiu del terme.

Derivat de utopìa és l'adjectiu utopismo, que indica aquell pensament, proposta que es concentra en la descripció de comunitats imaginades igualitàries i harmòniques, freqüentment sense considerar els mijos per a establir-les.

En el XIX apareix en idioma anglés, la paraula distopía (el seu primer us és un discurs de John Stuart Mill sobre la política agrària en Irlanda) modelada expressament com a contrària a utopia. L'espanyol la registra a partir de el XX. Relacionat en ella, pero com un gènero merament lliterari, Charles Renouvier va falcar el concepte d'ucronía, definida com l'utopia en l'Història.

Funcions de les utopies

A pesar d'este caràcter novelado o fictici de les utopies, a lo llarc de l'història del pensament se'ls han atribuït funcions que van més allà del simple entreteniment.

• Funció orientadora. Les utopies consistixen, bàsicament, en la descripció d'una societat imaginària i perfecta. I, encara que para molts pensadors la realisació completa d'este sistema siga impossible, alguns dels procediments que es descriuen poden aplicar-se a possibles reformes i orientar la tasca organisadora dels polítics. Encara que l'utopia en el seu conjunt puga vore's com un somi inalcançable, per a alguns seria útil en orden a senyalar la direcció que deuen prendre les reformes polítiques en un Estat concret.
• Funció valorativa. Encara que les utopies són obres d'un autor determinat, a sovint es reflectixen en elles els somis i inquietuts de la societat en la que l'autor viu. Per esta raó, permeten reconéixer els valors fonamentals d'una comunitat en un moment concret i, també, els obstàculs que estos troben a l'hora de materialisar-se. Per això, per a molts autors, les utopies no servixen tant per a construir móns ideals com per a comprendre millor el món en el que vivim.
• Funció crítica. En comparar l'Estat ideal en el real, s'advertixen les llimitacions d'este últim i les cotes de justícia i benestar social que encara li resten per alcançar. De fet, l'utopia està construïda a partir d'elements del present, ya siga per a evitar-los (desigualtats, injustícies…) o per a potenciar-los (#bestreta tècniques, llibertats…). Per això, supon una sotil pero eficaç crítica contra les injustícies i desigualtats evidents despuix de la comparació. Inclús si considerem que la societat utòpica és un destarifo irrealisable, nos presenta el desafiu d'explicar per qué no tenim a lo manco les seues virtuts.

• Funció esperançadora. Per a alguns filòsofs, el ser humà és essencialment un ser utòpic. Per un costat, la necessitat d'imaginar móns millors és exclusiva de l'espècie humana i, per un atre, esta necessitat es presenta de forma inevitable. El fet de ser lliures, de poder somiar en llocs millors que el que nos rodeja i de poder actuar en la direcció d'estos desijos està íntimament conectat en la nostra naturalea utòpica. Esta és, ademés, la que justifica el hálito d'esperança que sempre permaneix en els sers humans: per molt injust i desolador que siga el propi entorn, sempre resultaria possible imaginar i construir un de millor.

Crítica del concepte

Totes les utopies posteriors a Moro tenen en comú dos traces: descriuen societats que estan fòra del món conegut, en cap lloc, i sempre es tracta de comunitats pràcticament tancades, sense contacte en el món exterior, en especial en les societats europees. Ademés, si be tenen una història prèvia, apareixen invariables en el temps. Totes, per una atra part, presenten elements d'orde, simetria i rigidea. Alguns autors senyalen que la seua premissa és dissenyar les condicions socials necessàries per a dur a la pràctica els valors ètics de justícia i igualtat, agreguen que, en eixe encabotament s'ignora el valor de la llibertat individual, que ha sorgit, precisament, en l'humanisme renaixentiste.

Societats utòpiques

La república platònica

Artícul principal → República (Platón).

En Occident el primer model de societat utòpica va ser imaginat per Platón. En un dels seus diàlecs més coneguts, República, (en grec Πολιτεία Politeia, que prové de πόλις polis, denominació donada a les ciutats estats gregues), ademés de la defensa d'una determinada concepció de la justícia, trobem una detallada descripció de com seria l'estat ideal, és dir, l'estat just. Platón, profundament descontent en els sistemes polítics que s'havien succeït en Atenes, especialment en la democràcia, imagina cóm s'organisaria un estat que tinguera com a objectiu el guany de la justícia i el ben social.

Segons Platón, l'estat perfecte estaria format per tres classes socials: els governants, els guàrdies i els productors. Cada una d'estes classes tindria una funció, uns drets i uns deures rígidamente diferenciats.

Als governants els concerniria la direcció de l'estat; als guàrdies la seua protecció i defensa; als productors l'abastiment de tot lo necessari per a la vida: l'alimentació, roba, vivendes, etcétera.

Cada u seria educat per a eixercitar eficientemente les funcions del seu grup: el saber per als governants; el corage per als guàrdies, i la apetencia per als productors. Puix para Platón, la bona marcha de l'estat depén de que cada classe complixca eficientemente en el seu comés.

En definitiva La República de Platón seria, segons ell, una societat justa perque en ella governarien els més sapients (filòsofs) i les atres dos classes eixercitarien les funcions que els havien segut assignades.

L'utopia religiosa de Sant Agustín de Hipona

Artícul principal → La ciutat de Deu.

En La ciutat de Deu, Agustín de Hipona expressa la seua interpretació de l'utopia seguint els preceptes de la seua visió cristiana. Segons este Pare de l'Iglésia, l'acció terrena (que simbolisa per a ell tots els estats històrics) és frut del pecat, puix hauria segut fundada per Caín i en ella els seus habitants serien esclaus de les passions i solament perseguirien bens materials. Esta ciutat, per tant, no podria segons ell deixar de ser imperfecta i injusta. No obstant, Agustín de Hipona concep l'utopia en una ciutat espiritual. Esta hauria segut fundada per Deu i en ella regnarien l'amor, la pau i la justícia; no obstant, per a Agustín esta utopia solament seria alcanzable de manera espiritual fins a la vinguda del Regne de Crist. En tant, l'Iglésia és el millor eixemple possible de societat perfecta, pero immersa en el sí d'una societat imperfecta.

Les utopies renaixentistes

Durant la Renaixença es va produir un florecimiento espectacular del gènero utòpic. La majoria dels pensadors considerava que l'influència de l'humanisme era la causa d'este fenomen.

La Renaixença és una época que, ademés de caracterisar-se per l'auge espectacular de les arts i les ciències, destaca també pels canvis socials i econòmics. No obstant, estes transformacions no varen ser igual de positives per a tots, ya que varen ocasionar enormes desigualtats entre uns membres i uns atres de la societat.

Molts dels pensadors de l'época, conscients d'estes injustícies, pero també de la capacitat reformadora del ser humà, varen reaccionar front a la crua realitat del seu temps. Esta reacció es va plasmar en la reivindicació d'una racionalisació de l'organisació social i econòmica que eliminara una gran part d'estes injustícies.

D'esta creència i confiança en que la capacitat racional pot contribuir a millorar la societat i a fer-la més perfecta, sorgixen els models utòpics renaixentistes. El principal i més important model utòpic d'esta época és, indiscutiblement, Utopia de Tomás More.

Utopia es dividix en dos parts: 1. supon una aguda crítica a la societat de l'época; 2. és pròpiament la descripció d'eixa illa localisada en cap lloc, en la que els seus habitants han conseguit construir una comunitat justa i feliç. Bàsicament, el secret de l'Utopia es deu a una organisació política fundada racionalmente, en la que destaca l'abolició de la propietat privada, considerada la causa de tots els mals i injustícies socials.

L'absència de propietat privada comporta que prevalga l'interés comú front a l'ambició i l'interés personal que rig en les societats reals. En Utopia, ademés, impera una estricta organisació jeràrquica de llocs i funcions, als que s'accedix com en la república platònica, per capacitat i mèrits.

Esta estricta organisació és, no obstant, completament compatible en la total igualtat econòmica i social dels utopianos, puix tots gogen dels mateixos bens comuns, al marge de la seua funció i la seua tasca en la comunitat.

També pertany a la Renaixença la comunitat ideal de Telema, dedicada a cultivar l'amor (encara que també inclou una fina sàtira de la vida monástica), que breument presenta François Rabelais en la seua Gargantúa (1532). Encara que ya de el XVII, poden considerar-se com a utopies renaixentistes tardanes La ciutat del Sol, del religiós italià Tommaso Campanella, i La Nova Atlántida, de Francis Bacon. Esta última afig un element nou i important, com és l'aprofitament dels alvanços científics i tècnics que llavors escomençaven a donar-se (i més encara potser, els que s'esperaven per al futur pròxim), en la millora de les condicions de vida dels sers humans.

D'eixa mateixa época, 1605, és Mundus Alter et Idem (Un món distint, pero igual) del bisbe anglicà Joseph Hall. En ella es parodia les costums de l'Iglésia catòlica.

La culminació ilustrada

En els sigles XVII i XVIII es va associar l'utopia en la lliteratura de viages, en la qual les societats civilisades proyectaven solament en ocasions els seus oixos i les seues crítiques al progrés L'orige de la desigualtat entre els hòmens (1755) de Jean-Jacques Rousseau seria un eixemple clàssic d'esta concepció de l'història com un procés de decadència.

Pero este no és més que un cas particular en el desenroll impressionant de les utopies en el XVIII, i en la seua vinculació a la crítica social (a voltes comunista) i a l'idea de progrés a finals de l'Ilustració.

El socialisme utòpic

Artícul principal → Socialisme utòpic.

Un atre dels moments fecundos en l'ideació de societats utòpiques va ser principis de el XIX. Els profunts canvis socials i econòmics produïts pel industrialismo cada volta més individualiste i insolidario varen abonar el terreny del descontent i la crítica, aixina com el desig de societats millors, més humanes i justes.

D'esta época d'injustícies i desigualtats prové el socialisme utòpic. El socialisme utòpic venia en disseny de solucions per a mals i imperfeccions flagrants. Charles Fourier (1772-1837), Henri de Saint-Simon i Robert Owen tenien en comú un interés imperiós per transformar la precària situació del proletariat d'eixe moment. Per a això, varen propondre reformes concretes per a fer de la societat un lloc més solidari, en el que el treball no fora una càrrega alienante i en el que tots tingueren les mateixes possibilitats d'auto-realisar-se.

A diferència de moltes de les utopies anteriors, la d'estos socialistes va ser dissenyada en l'objectiu immediat de dur-se a la pràctica. Més que relats fantàstics de móns perduts o inalcançables, varen constituir descripcions detallades de comunitats igualitàries que, en ocasions, varen ser copiades en la realitat. Alguns d'estos socialistes varen compaginar la reflexió teòrica en llabors pràctiques i concretes de reforma social. Aixina, per eixemple, Fourier va propondre comunitats autosuficients, a les que va cridar falansterios, i Owen va aplegar a fundar Nova Harmonia, una chicoteta comunitat en la que es va obrir el primer jardí d'infància i la primera biblioteca pública d'EE. UU..

El terme ve del Manifest del Partit Comuniste i Friedrich Engels va profundisar al respecte en la seua obra Del socialisme utòpic al socialisme científic.

Utopies modernes

Molts autors, com Arnhelm Neusüss, han indicat que les utopies modernes són essencialment diferents a les seues predecessores. Uns atres en canvi, senyalen que en rigor les utopies solament es donen en la modernitat i criden cronotopías o protoutopías a les utopies anteriors a l'obra de Moro. Des d'esta perspectiva, les utopies modernes estan orientades al futur, són teleológicas, progressistes i sobretot són un reclam front a l'orde còsmic entés religiosament, que no explica adequadament el mal i l'explotació. Aixina les utopies expressen una rebelió front a lo donat en la realitat i propondrien una transformació radical, que en molts casos passa per processos revolucionaris, com va expressar en els seus escrits Karl Marx.

S'ha criticat que les utopies tenen un caràcter coercitiu. Pero també se sol afegir que les utopies li otorguen dinamisme a la modernitat, li permeten una ampliació de les seues bases democràtiques i han segut una espècie de sistema reflexiu de la modernitat per la qual esta ha millorat constantment. Per això no seria possible entendre la modernitat sense el seu caràcter utòpic.

Les utopies han tingut #derivació en el pensament polític -com per eixemple en les corrents socialistes lligades al marxisme i l'anarquisme-, lliterari i inclús cinematogràfic a través de la ciència ficció social. La classificació més usada, hereta la pretensió del marxisme d'estar elaborant un socialisme científic i per tant restringix el nom de socialisme utòpic a les #formulació ideològiques anteriors a est, encara que totes elles compartixen el seu orige en la reacció a la revolució industrial, especialment a la condició del proletariat, sent la seua vinculació al moviment obrer més o menys pròxima o prop d'això.

Utopia econòmica

Les utopies socialistes i comunistes es varen centrar en la distribució equitativa dels bens, en freqüència anulant completament l'existència del diners. Els ciutadans eixerciten les llabors que més els agraden i que s'orienten al ben comú, permetent-los contar en molt temps lliure per a cultivar les arts i les cièncias. Experiències pràctiques que havien segut plasmades en Comunitats utòpiques en el XIX i XX.

Les utopies capitalistes o de mercat lliure se centren en la lliure empresa, en una societat a on tots els habitants tinguen accés a l'activitat productiva, i uns quants (o inclús cap) a un govern llimitat o mínim. Allí els hòmens productius desenrollen el seu treball, la seua vida social, i demés activitats pacífiques en llibertat, apartats d'un Estat intromisorio i expoliador. Es relacionen en especial a l'ideal del lliberalisme libertario.

Utopia ecologista

L'utopia ecologista s'ha plasmat en el llibre Ecotopía, en el qual Califòrnia i part dels estats de la costa Oest s'han secesionado dels Estats Units, formant un nou estat ecologiste.

Utopia política i històrica

Una utopia global de pau mundial és en freqüència considerada un dels finals de l'història.

Utopia religiosa

La visió que tenen tant l'islam com el cristianisme respecte al paraís és el d'una utopia, en especial en les manifestacions populars: l'esperança d'una vida lliure de pobrea, pecat o de qualsevol atre sofriment, més allà de la mort (encara que l'escatologia cristiana del «cel» a lo manco, és casi equivalent a viure en el mateix Deu, en un paraís que assembla a la Terra en el cel). Les utopies religioses, concebudes principalment com un jardí de les delícies, una existència lliure de tota preocupació en carrers coberts d'or, en una gozosa allumenament en poders casi divins.^{cita requerida}

Utopies tecnològiques

Artícul principal → Utopismo tecnològic.

Les utopies tecnològiques o tecnoutopías es basen en la creència de que els alvanços en ciència i tecnologia conduiran a una utopia, o a lo manco ajudaran a complir algun ideal utòpic.

Bibliografia d'obres utòpiques

• La República, 370 a. C., de Platón
• La ciutat de Deu, 426 d. C., d'Agustín de Hipona
• Utopia, 1516, de Tomás More
• L'Abbaye de Thélème, en Gargantua de François Rabelais, 1534.
• Un món distint, pero igual de Joseph Hall, 1605.
• La Ciutat del Sol (Civita Solis), 1623, de Tommaso Campanella.
• La Nova Atlántida (New Atlantis), 1627, de Francis Bacon.
• Christianópolis 1619, de Johann Valentin Andreae.
• The Commonwealth (1652) , de Gerrard Winstanley.
• Oceana, (1656) de James Harrington.
• L'home en la Lluna, de Francis Godwin.
• Histoire comique dones États et Empires de la Lune de Savinien Cyrano de Bergerac, 1657.
• The Blazing World (1666) de Margaret Cavendish
• La Terre Australe connue de Gabriel de Foigny, 1676.
• Histoire dones Sevarambes de Denis Vairasse, 1677-1679.
• Els Aventures de Télémaque de Fénelon, 1699.
• Voyages et Aventures de Jacques Massé de Simon Tyssot de Patot, 1714.
• Libertalia en Histoire Générale dones Pyrates de Typiak de Daniel Defoe, 1724.
• L'Île dones esclaves i La Colonie de Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux, 1725.
• Voyage au pays de Houyhnhnms, en Els viages de Gulliver, de Jonathan Swift, 1726.
• Relation du Royaume dones Féliciens del marquis de Lassay, 1727.
• Eldorado, en Candide de Voltaire, 1759.
• La Vérité, ou li Vrai système de Léger Marie Deschamps (1750-1760)
• Voyage de Robertson aux Terres Australs, 1766.
• Li Pays dones Gangarides en La Princesse de Babylone de Voltaire, 1768.
• La Découverte australe parell un homme volant, ou Li Dédale français, nouvelle très philosophique, suivie de la Lettre d'un singe, de Nicolas Restif de la Bretonne, 1781.
• L'An 2440 de Louis Sébastien Mercier, 1786.
• Paul et Virginie de Jacques-Henri Bernardin de Saint-Pierre, 1789.
• L'Isle dones philosophes de l'Abbé Balthazard, Chartres, 1790
• L'ile de Tamoé 1788, en Aline et Valcour (Histoire de Sainville et de Léonore), Marqués de Sade , 1795
• Nouveau christianisme de Claude Henri de Rouvroy, comte de Saint Simon, 1825
• Li Phalanstère de Charles Fourier v. 1830.
• Voyage en Icarie d'Étienne Cabet, 1840.
• The Crater de James Fenimore Cooper, 1847.
• Walden d'Henry David Thoreau, 1854.
• The Coming Race d'Edward George Bulwer-Lytton, 1871.

• Erewhon de Samuel Butler, 1872.
• L'Île Mystérieuse (1874) Jules Verne.
• Els Cinq Cents Millions de la Bégum, 'Els cinccents millons de la Begum', de Jules Verne, 1879.
• La Jornada d'un Periodiste Americà en el 2889, (1888) de Juliol Verne.
• Loocking Backward (1888), (en Cent ans après ou l'an 2000 ) d'Edward Bellamy.
• Hygeia: a city of Health, de Benjamin Ward Richardson, 1890.
• Looking Backward, 1888 d'Edward Bellamy.
• Notícies de cap part (News from Nowhere or An Epoch of Rest), 1890 de William Morris.
• Una utopia moderna (A Modern Utopia), 1905, d'H. G. Wells
• Shangri-La (1933), de James Hilton
• Walden dos, de Burrhus Frederic Skinner (1948)
• La rebelió d'Atles (1957), d'Ayn Rand
• L'illa (1962), d'Aldous Huxley
• Anarquia, estat i utopia (1974), de Robert Nozick
• El País de Karu o dels temps en que tot es reemplaçava per una atra cosa (2001); de Daniel Cerqueiro.
• Ecotopia 2121: A Vision of our Future Green Utopia, d'Alan Marshall (2016) Skyhorse Publ. NY.

Crítica de les utopies i dels seus proyectes polítics

Encara que s'ha argüidoPlantilla:Quí que els ideals utòpics poden ser realisables, la confiança en la possibilitat i la necessitat de societats perfectes va sofrir durant el XX un considerable revés. Per vàries raons, molts pensadors Plantilla:Quí varen defendre que dedicar-se a inventar societats utòpiques era més perjudicial que beneficiós^{cita requerida}. Els motius d'esta consideració poden variar d'un pensador a un atre.

• Posseïxen un caràcter fantasioso i ingenu. Una de les crítiques més habituals a les utopies és el seu distanciament respecte a la crua realitat. En elles el seu autor imagina un món perfecte, pero tan irreal que resulta difícil establir vínculs entre lo que propon i lo que trobem efectivament. Per una atra part, l'utopia sol llimitar-se a la descripció detallada d'eixe món nou pero no proporciona massa pistes sobre el modo en que és possible transformar la realitat per a accedir a eixe atre món imaginat. Per això, per a molts pensadors, les utopies solament són l'expressió de bons pero inútils i ingenus desijos de millora. (No es va a conseguir l'ideal).
• Estan històricament condicionades. Les crítiques contra les utopies poden anar en una atra llínea. Per a alguns filòsofs, per eixemple, el major inconvenient de les utopies és la seua incapacitat per a transcendir les llimitacions de l'época històrica en la que varen ser concebudes. Per als que aixina argumenten, les utopies s'allunten de la realitat molt manco de lo que pensem. De fet, són poques les que poden vore's com a proyectes verdaderament imaginatius i originals. En la majoria dels casos, solen llimitar-se a potenciar i desenrollar traces que ya estan en la societat d'eixe moment. Per esta raó, en el pas del temps, a sovint queden ridículamente desfasadas. Aixina, prediccions que en el seu moment varen ser arriscades hui nos resulten ingènues i ridícules. Les utopies d'una época estan condicionades per les seues circumstàncies històriques.
• Provoquen estancament social. Si les anteriors raons no eren suficients, s'afig encara la de que l'utopia es fonamenta en una concepció estàtica de la societat. El canvi solament està justificat fins a alcançar l'utopia. Una volta conseguida la societat perfecta, justa i feliç, ¿quin sentit tindria que esta seguira transformant-se? Ara be, ¿és possible i desijable, encara que siga en principi una organisació completament estàtica?
• Lindan en el totalitarisme. El filòsof Karl Popper destaca el perill que tanquen les utopies. Encara que la seua crítica se centra bàsicament en La República de Platón, esta és extensiva a casi totes les utopies posteriors. Per molt paradòxic que semble, este món feliç i perfecte pot convertir-se en el més terrible i totalitari dels estats. La creència i el convenciment del caràcter ideal i perfecte d'un sistema duen irremediablement a l'intolerància respecte a qualsevol atra proposta. Considerar esta organisació la més beneficiosa produïx que qualsevol opinió en contra, qualsevol oposició, siga vista com una amenaça per a la supervivència de l'utopia i, en conseqüència, siga apartada del panorama social, per a be de la comunitat.

• L'utopia és contradictòria. Lyman Tower Sargent argumenta que la naturalea de l'utopia és inherentemente contradictòria, perque les societats no són homogénees i tenen desijos que entren en conflicte i, per lo tant, no poden satisfer-se simultàneament. Si no es poden satisfer simultàneament dos desijos, no es pot alcançar la verdadera utopia perque en l'utopia se satisfan tots els desijos.
• Sarcàstic: François Rabelais va escriure en Gargantúa i Pantagruel: «Gargantúa, a l'edat de huitcents quarantaquatre anys, va engendrar al seu refillol Pantagruel en la seua esposa anomenada Badebec, filla del rei dels Amaurotas en Utopia, la qual va morir de mal part, puix la criatura era tan gran i pesava tant, que no va poder eixir a la llum sense sacrificar a la que li va parir».

Estudis

• Lewis Mumford, The Story of the Utopias, 1922 (ed. rev. 1966). Trad. espanyola: Logronyo, Pepites de carabassa, 2013.
• M. Holloway, Heavens on Earth (2.ª ed. 1966)
• G. Negley i J. M. Patrick, The Quest for Utopia (1952, reimpr. 1971)
• J. C. Davis, Utopia i societat ideal
• Arnhelm Neusüss (comp.), Utopia, Barcelona, Barral, 1971.
• I. Rothstein, H. Muschamp i M. I. Marty, Visions of Utopia, 2003.
• Frank I. Manuel, Utopies i pensament utòpic, Espasa-Calp, 1982 ISBN 978-84-239-6502-1
• Rino Cammilleri, Els mònstruos de la Raó, Homo Legens, 2007 ISBN 978-84-935506-3-9
• Ernst Bloch, El principi esperança. Madrit. Aguilar, 1977-1980. Reed.: Madrit. Trotta, 2004
• Ernst Bloch, Esperit de l'Utopia (2000), or.: Geist Der Utopie, 1923.
• Karl Mannheim, Ideologie und Utopie, Bonn, Cohen. Tr.: Ideologia i Utopia, Mèxic, FCE, 1970.
• René Dumont, L'Utopie ou la mort, Seuil, 1974, ISBN 978-2-02-000371-1
• Krishan Kumar, Utopianism, Milton Keynes, Open University Press, 1991, ISBN 0-335-15361-5
• Frank Manuel i Fritzie Manuel, Utopian Thought in the Western World, Oxford, Blackwell, 1979, ISBN 0-674-93185-8; hi ha trad. en Madrit, Taurus.
• Krishan Kumar, Utopia and Anti-utopia in Modern Claves, Oxford, Blackwell, 1987 ISBN 0-631-16714-5
• Alberto Manguel i Gianni Guadalupi, Guide de nulle part & d'ailleurs, París, Éditions du Fanal, 1981, ISBN 2-7308-0010-7
• Jean Servier, Histoire de l'utopie, Gallimard, 1991, ISBN 978-2-07-032647-1
• Gilles Lapouge, Utopie et civilisations, Albin Michel, 1991, ISBN 978-2-226-04947-6
• Anne Staquet, L'Utopie ou els fictions subversives, Éditions du Grand Midi, 2003, ISBN 978-2-88093-119-3
• Regards sur l'utopie, Europe n.° 985, maig de 2011.
• Yann Rocher, Théâtres en utopie, Actes Sud, Paris, 2014 (ISBN 978-2-330-03496-2).

Vore també

• Distopía
• Ficció utòpica i distópica

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Utopia en Viquidites. Erro al crear miniatura: Utopia en el Viccionari.

• Utopia (ebook)