Capitalisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

El capitalisme és un sistema econòmic en qué els individus privats i les empreses de negocis duen a terme la producció i l'intercanvi de bens i servicis per mig de complexes transaccions en que intervenen els preus i els mercats.

Sorgit a Europa en el sigle XVI i concebut principalment, almenys, de tres formes diferents depenent de l'émfasis en la consideració de certes característiques com a determinants o intrínseques des d'enfocaments respectivament polítics, culturals i socials, sense que açò implique necessàriament una exclusió mútua de les diferents definicions.

En cada cas hi ha una referència en l'orige etimològic de la paraula "capitalisme" a l'idea de capital, i estes referències són codepenents: els que creguen o adquirixen capital permaneixen com els seus propietaris (capitalistes) durant el procés de producció, la rendabilitat del capital invertit en un lliure mercat de productes i servicis és l'eix central de la vida econòmica.

Estes definicions serien:

  • La estructura econòmica en la qual els mijos de producció operen principalment en funció del benefici i en la que els interessos directius es racionalisen empresarialment en funció de la inversió de capital i cap a la conseqüent competència pels mercats de consum i treball assalariat.
  • El orde econòmic en el qual predomina el capital sobre el treball com a element de producció i creació de riquea, siga que el dit fenomen es considere com a causa o com a conseqüència del control sobre els mijos de producció per part dels que posseïxen el primer factor.

Excepte en la seua específica combinació cap de les següents característiques és exclusiva del capitalisme: la motivació basada en el càlcul cost-benefici dins d'una economia d'intercanvi basada en el mercat, l'émfasis llegislatiu en la protecció d'un tipos específic d'apropiació privada (en el cas del capitalisme particularment lockeana), o el predomini de les ferramentes de producció en la determinació de les formes socioeconòmiques. Aixina, a soles el conjunt codependent de tals característiques pot ser considerat un sistema capitaliste, organisativament entorn de les relacions socials que produïx en determinats espais, independentment es veja de forma favorable o no, seria:

  • El sistema econòmic en el qual les relacions socials de producció i l'orige de la cadena de comandament –Incloent l'empresària per delegació– S'establix des de la titularitat privada i exclusiva dels accionistes d'una empresa en funció de la participació en la seua creació en tant primers propietaris del capital. La propietat i l'usdefruit queda aixina en mans dels que varen adquirir o varen crear el capital tornant interés la seua òptima utilisació, atenció i acumulació, en independència que l'aplicació productiva del capital es genere per mig d'un treball colectiu i conjunt, material i immaterial, per cada un dels actors de la mateixa empresa.

Per extensió es denomina capitaliste a la classe social més alta d'este sistema econòmic ("burguesia"), o bé a la forma comuna que tindrien els interessos individuals dels propietaris de capital en tant accionistes i patrons d'empreses; també es denomina capitalisme a tot l'orde social i polític (llegislació, idiosincràsia, etc.) que orbita al voltant del sistema i al mateix temps determina estructuralment les possibilitats del seu contingut.

Característiques

Per a definir al capitalisme és necessari descriure tots els seus principis bàsics, ya que si be hi ha un consens sobre la seua definició, este és d'un nivell molt bàsic i solen confondre's les característiques atribuïdes al capitalisme (algunes solen ser errònees) en el capitalisme com a sistema.

Una de les interpretacions més difoses senyala que en el capitalisme, com a sistema econòmic, predomina el capital sobre el treball com a element de producció i creador de riquea. El control privat dels bens de capital sobre atres factors econòmics té la característica de fer possible negociar en les propietats i els seus interessos a través de rendes, inversions, etc. Això crega l'atre distintiu del capitalisme que és el benefici o guany com a prioritat en l'acció econòmica en funció de l'acumulació de capital que per via d'apropiació lockeana pot separar-se del treball assalariat.

En les democràcies lliberals s'entén moltes vegades el capitalisme com un model econòmic en el qual la distribució, la producció i els preus dels bens i servicis són determinats en la majoria de les vegades per alguna forma de lliure mercat. Certs corrents de pensament discutixen si esta és la definició exacta de capitalisme o si a soles es tractaria d'una de les seues característiques (necessària per al marxisme, contingent per a la socialdemocràcia, i aparent per al mutualisme). Generalment, el capitalisme es considera un sistema econòmic en el qual el domini de la propietat privada sobre els mijos de producció eixercix un paper fonamental. És important comprendre el que s'entén per propietat privada en el capitalisme ya que hi ha múltiples opinions, a pesar que este és un dels principis bàsics del capitalisme: otorga influència social als que detenen la propietat dels mijos de producció (o en este cas el capital), donant lloc a una relació jeràrquica de funcions entre l'empresari/patró i l'obrer/assalariat. Açò crega al seu torn una societat de classes estratificades en relació en l'èxit econòmic en el mercat de consum, lo que influïx en el restant de l'estructura social segons la variable de capital acumulada; per tal raó en el capitalisme la classe social dominant sol ser la burguesia.

Sobre la propietat privada, el capitalisme establix que els recursos invertits pels prestadors de capital per a la producció social, han d'estar en mans de les empreses i persones particulars que els adquirixquen. D'esta manera als particulars li'ls facilita l'ús, ocupació i control dels recursos que utilisen en les seues llabors productives, dels que, a fins empresarials, podran usar com millor els parega.

La llibertat d'empresa propon que totes les empreses siguen lliures de conseguir recursos econòmics i transformar-los en una nova mercaderia o servici que serà oferit en el mercat que estes disponen. Al seu torn, són lliures de triar el negoci que desigen desenrollar i el moment per a entrar o eixir d'este. La llibertat d'elecció s'aplica a les empreses, els treballadors i els consumidors, perqué l'empresa pot manejar els seus recursos com crega convenient, els treballadors poden realisar un treball qualsevol que estiga dins de les seues capacitats i els consumidors són lliures de triar el que desigen consumir, buscant que el producte triat complixca en les seues necessitats i es trobe dins dels llímits del seu ingrés.

Competència es referix a l'existència d'un gran número d'empreses o persones que oferixen i venen un producte (són oferents) en un mercat determinat. En el dit mercat també hi ha un gran número de persones o empreses, denominades consumidors (també cridats demandants), les quals, segons les seues preferències i necessitats, comprén o demanden eixos productes o mercaderies. A través de la competència s'establix una "rivalitat" o antagonisme entre productors. Els productors busquen acaparar la major cantitat de consumidors/compradors per a si. Per a conseguir açò, utilisen estratègies de reducció de preus, millorament de la calitat, etc.

El capitalisme es basa ideològicament en una economia en la qual el mercat predomina, açò usualment es dòna, encara que hi ha importants excepcions ademés de les polèmiques sobre qué ha de ser denominat lliure mercat o lliure empresa. En este es duen a terme les transaccions econòmiques entre persones, empreses i organisacions que oferixen productes i les que els demanden. El mercat, per mig de les lleis de l'oferta i la demanda, regula els preus segons els quals s'intercanvien les mercaderies (bens i servicis), permet l'assignació de recursos i la distribució de la riquea entre els individus.

Cada un dels actors del mercat actua segons el seu propi interés; per eixemple, el capitaliste, qui posseïx els recursos i el capital, busca la maximisació del benefici propi per mig de l'acumulació i reproducció dels recursos, del capital; els treballadors, els que treballen per la recompensa material que reben (el salari) i, finalment, els consumidors, els que busquen obtindre la major satisfacció o utilitat adquirint el que volen i necessiten al menor preu possible.

La doctrina política que històricament ha encapçalat la defensa i implantació d'este sistema econòmic i polític ha segut el lliberalisme econòmic i clàssic del qual es considera els seus pares fundadors a John Locke, Juan de Mariana, Adam Smith i Benjamin Franklin. El pensament lliberal clàssic sosté en economia que el govern ha de reduir-se a la seua mínima expressió. Només ha d'encarregar-se de l'ordenament jurídic que garantise el respecte de la propietat privada, la defensa de les nomenades llibertats negatives: els drets civils i polítics , el control de la seguritat interna i externa (justícia i protecció), i eventualment l'implantació de polítiques per a garantisar el lliure el funcionament dels mercats, ya que la presència de l'Estat en l'economia pertorbaria el seu funcionament. Els seus representants contemporàneus més prominents són Ludwig Von mises i Friedrich Hayek per part de la nomenada Escola de Viena d'economia; George Stigler i Milton Friedman per part de la crida Escola de Chicago, existint profundes diferències entre endòs.

Hi ha atres tendències dins del pensament econòmic que assignen a l'Estat funcions diferents. Per eixemple els que adscriuen a allò que s'ha sostengut per John Maynard Keynes, segons el qual l'Estat pot intervindre per a incrementar la demanda efectiva en época de crisis. També es pot mencionar als politòlecs que donen a l'Estat i a atres institucions un rol important a controlar les deficiències del mercat (una llínea de pensament en este sentit és el neoinstitucionalisme)

Orige

Artícul principal → Historia del capitalisme.

Tant els mercaders com el comerç existixen des que hi ha la civilisació, pero el capitalisme com a sistema econòmic, en teoria, no va aparéixer fins al sigle XVI a Anglaterra substituint al feudalisme. Segons Adam Smith, els sers humans sempre han tengut una forta tendència a "realisar canvis i intercanvis d'unes coses per atres". D'esta manera al capitalisme, igual que al diners i la economia de mercat, se li atribuïx un orige espontàneu o natural dins de la edat moderna.[1]

Este impuls natural cap al comerç i l'intercanvi va ser accentuat i fomentat per les Croades que es varen organisar a Europa occidental des del sigle XI fins al sigle XIII. Les grans travessies i expedicions dels sigles XV i XVI varen reforçar estes tendències i varen fomentar el comerç, sobretot despuix del descobriment del Nou món i l'entrada a Europa d'ingents cantitats de metals preciosos provinents d'aquelles terres. L'orde econòmic resultant d'estos acontenyiments va ser un sistema en qué predominava el comercial o mercantil, és a dir, l'objectiu principal del qual consistia a intercanviar bens i no a produir-los. La importància de la producció no es va fer patent fins a la Revolució industrial que va tindre lloc en el sigle XIX.

No obstant, ya abans de l'inici de la industrialisació havia aparegut una de les figures més característiques del capitalisme, l'empresari, que és, segons Schumpeter, l'individu que assumix riscs econòmics no personals. Un element clau del capitalisme és la iniciació d'una activitat a fi d'obtindre beneficis en el futur; ya que este és desconegut, tant la possibilitat d'obtindre guanys com el risc d'incórrer en pèrdues són dos resultats possibles, per lo que el paper de l'empresari consistix a assumir el risc de tindre pèrdues o guanys.

El camí cap al capitalisme a partir del sigle XIII va ser aplanat gràcies a la filosofia del Renaiximent i de la Reforma. Estos moviments varen canviar de forma dràstica la societat, facilitant l'aparició dels moderns Estats nacionals que varen proporcionar les condicions necessàries per al creiximent i desenroll del capitalisme en les nacions europees. Este creiximent va ser possible gràcies a l'acumulació de l'excedent econòmic que generava l'empresari privat i a la reinversió d'este excedent per a generar major creiximent, lo que va generar industrialisació en les regions del nort.

Refèrencies

  1. Guillermo Hirschfeld. "Refundar el capitalisme: Una missió impossible". Hispanic American Center for Economic Research.