Tomás More

Archiu:Hans Holbein, the Younger - Sir Thomas More - Google Art Project.jpg

Tomás More

Thomas More, conegut en espanyol com Tomás More (Londres, 7 de febrer de 1478-Londres, 6 de juliol de 1535), fon un juriste, filòsof, teòlec, polític, escritor, poeta, traductor, professor de lleis, juge de negocis civils i lord canceller anglés d'Enrique VIII, d'ideologia humaniste, venerat com a sant i màrtir per catòlics i anglicans com a sant Tomás More.Ademés, Moro va ser un important detractor de la Reforma protestant i, en especial, de Martín Lutero i de William Tyndale. Ha segut considerat com a precursor del socialisme utòpic per la seua obra més famosa Utopia, obra de ficció en la que va descriure l'organisació d'una societat ideal, assentada en una nació en forma d'illa del mateix nom. En ella va falcar el terme utopia, sent posteriorment usada per a descriure un món idealizado. També va servir a Enrique VIII com lord canceller des d'octubre de 1529 fins a maig de 1532.

En 1535 va ser enjuïciat per orde del rei Enrique VIII, acusat d'alta traïció per no prestar el jurament antipapista front al sorgiment de l'Iglésia anglicana, opondre's al divorç en la reina Catalina d'Aragó i no acceptar el Acta de Supremacia, que declarava al rei com a cap d'esta nova Iglésia. Va ser declarat culpable i va rebre condena de mort. Va permanéixer en presó en la Torre de Londres fins a ser decapitat el 6 de juliol d'eixe mateix any. Moro va ser beatificado en 1886 i canonizado en 1935, junt en Juan Fisher, per l'Iglésia catòlica, que ho considera un sant i màrtir. Per la seua banda, l'Iglésia anglicana ho considera un màrtir de la Reforma protestant, incloent-ho, en 1980, en la seua llista de sants i héroes cristians.

El papa Pío XI canonizó a Moro en 1935 com a màrtir. El papa Juan Pablo II ho va declarar en 2000 sant patró dels estadistes i polítics. En la seua proclamació, el papa va afirmar: «Es pot dir que va demostrar de manera singular el valor de la consciència moralPlantilla:Nbsp... encara que, en les seues accions contra els herejes, va reflectir els llímits de la cultura de la seua época».

Biografia

Primers anys

Va nàixer en el cor de la ciutat de Londres (Anglaterra), en la seua casa familiar de Milk Street, el 7 de febrer de 1478. John More va viure la major part de la seua vida en Milk Street, Londres i, a partir d'açò, molts biógrafs (començant en el XVII en el bisnieto de More, Cresacre More (1572-1649), el fill menor i eventual hereu de Thomas More II, han afirmat, sense confirmació, que est va ser el lloc de naiximent de Thomas More. Cap biógraf contemporàneu va registrar açò. Va ser el segon de sis fills. Va ser el fill major de sir John More, majordom del Lincoln's Inn (un dels quatre coleges d'advocats de la Ciutat de Londres), jurista i posteriorment nomenat cavaller i juge de la cúria real;) i de la seua dòna Agnes More (de fadrina, Graunger). En 1486, despuix de cinc anys d'ensenyança primària en l'antiga Escola de Sant Antonio (Saint Anthony's School), una destacada escola de gramàtica de Londres, ademés de ser l'única gratuïta, va ser conduït segons la costum entre les bones famílies al palau de Lambeth, a on va servir com paje del moradura John Morton, arquebisbe de Canterbury i Lord Canceller d'Anglaterra.

La moradura era un fervent defensor del nou humanisme renaixentiste i Morton va recolzar en entusiasme el «Nou aprenentage», una corrent acadèmica que més vesprada es coneixeria com a «humanisme» o «humanisme londinenc», i tenia en gran estima al jove More. Convençut del gran potencial de More, Morton ho va propondre per a una plaça en la Universitat d'Oxford, ya fòra en St Mary Hall o en Canterbury College, abdós institucions ya desaparegudes. Confiant en desenrollar el seu potencial intelectual, Morton va decidir, en 1492, sugerir l'ingrés de Tomás More, que per llavors contava en catorze anys, en el Canterbury College de la Universitat d'Oxford, a on passarà dos anys estudiant la doctrina escolàstica que allí s'impartia i perfeccionant la seua retòrica, sent alumne dels humanistes anglesos Thomas Linacre i William Grocyn. No obstant, Moro es va marchar d'Oxford dos anys despuix sense graduar-se i, per insistència del seu pare, en 1494 es va dedicar a estudiar lleis en el New Inn, una de les posades de la Cancelleria. En 1496, More es va convertir en estudiant de Lincoln's Inn, una de les Inns of Court, a on va permanéixer fins a 1502, quan va ser admés en el colege d'advocats. de Londres i, posteriorment, en el Lincoln's Inn, institució en la que havia treballat el seu pare. En 1496 va començar a eixercir la abogacía davant els tribunals. Possiblement durant esta época va deprendre el francés, necessari tant per a les corts de justícia angleses com per al treball diplomàtic, unint-se este idioma a l'anglés i llatí ya depresos durant els seus estudis primaris.

Entorn a 1497, va començar a escriure poesias, en una ironia que li va valdre certa fama i reconeiximent. En esta época té les seues primeres trobades en els precursors del Renaixença, coneixent a Erasmo de Róterdam, en qui entaularia amistat, i a John Skelton.

Cap a 1501 va ingressar en la Tercera orde de Sant Francisco, vivint com a llaic en un convent cartujo fins a 1504. Allí es va dedicar a l'estudi religiós. Al voltant de 1501 va traduir #epigrama grecs al llatí i va comentar De civitate Dei, de sant Agustín de Hipona. A través dels humanistes anglesos va tindre contacte en Itàlia. Despuix de realisar una traducció (publicada en 1510) d'una biografia de Giovanni Pique della Mirandola escrita pel seu nebot Gianfrancesco Pico, va quedar prendado del sentiment de l'obra que va adoptar per a sí, i que marcaria definitivament el curs de la seua vida. Encara que va abandonar la seua vida ascética per a tornar a la seua anterior professió jurídica fins a ser nomenat membre del Parlament en 1504, Moro mai va oblidar certs actes de penitència, duent durant tota la seua vida un cilicio en la cama i practicant ocasionalment la flagelación.

Vida espiritual

Segons el seu amic, el teòlec Desiderius Erasmus de Rotterdam, More va contemplar en sério en una ocasió abandonar la seua carrera jurídica per a convertir-se en monge. Entre 1503 i 1504, Moro va viure prop del monasteri cartujo a les afores de Londres i es va unir als eixercicis espirituals dels monges. Encara que admirava profundament el seu pietat, More va decidir finalment seguir sent llaic, presentant-se a les eleccions al Parlament en 1504 i casant-se a l'any següent.

More va continuar en les seues pràctiques ascéticas durant el restant de la seua vida, com dur una camisa de pèl sobre la pell i, ocasionalment, practicar la autoflagelación. Una tradició de la Tercera Orde de Sant Francisco honra a More com a membre d'eixa Orde en la seua calendari de sants.

Vida familiar

En abandonar el convent dels cartujos, en 1505, va contraure matrimoni en Jane Colt, la filla major de John Colt, de Essex i eixe mateix any va nàixer la seua filla Margaret, qui va anar la seua discípula. Havent abandonat l'Orde dels Cartujos, es va llicenciar en lleis i va eixercir la abogacía en èxit, en part gràcies a la seua preocupació per la justícia i l'equitat; més vesprada seria juge de pleits civils i professor de Dret. També en 1505 va arrendar una part d'una casa coneguda com Old Barge (originalment hi havia un moll propenc que servia al riu Walbrook) en Bucklersbury, parròquia de Sant Esteban Walbrook, Londres. Huit anys despuix, es va fer càrrec del restant de la casa i va viure allí durant casi 20 anys, fins al seu trasllat a Chelsea en 1525. Erasmo va informar de que More volia donar al seu jove esposa una educació millor que la que havia rebut anteriorment en casa, i li va impartir classes particulars de música i lliteratura..

En 1506 va nàixer la seua segona filla, Elizabeth. Eixe any va traduir al llatí a Luciano de Samosata en ajuda d'Erasmo. Un any més vesprada va nàixer Cicely, la seua tercera filla. Tomás More era pensionado i majordom en el Lincoln's Inn, a on va dictar conferències entre 1511 i 1516. En 1509 va nàixer el seu fill John. Moro va participar en gestions entre grans companyies de Londres i Amberes. Eixe mateix any va escriure poemes per a la coronació d'Enrique VIII. En 1510 va ser nomenat membre del Parlament i vicesheriff de Londres.

Jane va morir en 1511. En contra del consell dels seus amics i de les costums habituals, en menys de 30 dies More s'havia casat en una de les moltes dònes del seu ampli círcul d'amistats. Va elegir a Alice Middleton, també viuda, per a dirigir la seua llar i cuidar dels seus fills menuts. La rapidea del matrimoni era tan inusual que More va tindre que obtindre una dispensa de les proclamacions matrimonials, que, per la seua bona reputació pública, va conseguir fàcilment.

More no va tindre fills del seu segon matrimoni, encara que crie a la filla d'Alice del seu matrimoni anterior com si fora seua. More també es va convertir en el tutor de dos chiquetes: Anne Cresacre, que acabaria casant-se en el seu fill John More, i Margaret Giggs (més vesprada, Clement), la filla òrfena de la nodriça de la seua filla biològica. More, un pare carinyós, escrivia cartes als seus fills cada volta que s'absentava per assunts llegals o governamentals, i els animava a que li escrigueren a sovint.

More va insistir en donar a les seues filles la mateixa educació clàssica que al seu fill, una actitut poc habitual en aquella época. La seua filla major, Margaret, despertava gran admiració per la seua erudición, especialment pel seu domini del grec i el llatí. More li va dir a la seua filla lo orgullós que estava dels seus guanys acadèmics en setembre de 1522, despuix de mostrar-li al bisbe una carta que ella havia escrit:

La decisió de More d'educar a les seues filles va servir d'eixemple per a atres famílies nobles. Inclús Erasmo es va tornar molt més favorable una volta que va ser testic dels seus guanys.

Hans Holbein el Jove va pintar un gran retrat de More i la seua família extensa, titulat «Sir Tomás More i la seua família», pero es va perdre en un incendi en el XVIII. El net de More va encarregar una còpia, de la que es conserven dos versions. La còpia del retrat que es mostra dalt, conservada en Nostell, també inclou als dos gossos i a la mona de la família.

En el fondo de les còpies conservades del retrat familiar de Holbein apareixen instruments musicals com un llaüt i una viola. More tocava la flauta dolça i la viola, i es va assegurar de que les seues esposes pogueren unir-se al conjunt familiar.

Personalitat segons Erasmo

Sobre la personalitat de Moro, Erasmo va oferir un retrat coherent a lo llarc d'un periodo de 35 anys.

Poc despuix de conéixer al jove advocat Moro, que es va convertir en el seu millor amic i va invitar a Erasmo a la seua casa, Erasmo va informar en 1500 «¿Ha inventat la naturalea alguna cosa més amable, més dolça o més armonioso que el caràcter de Tomás More?». En 1519, va escriure que Moro «havia naixcut i estava destinat per a l'amistat; ningú és més obert a l'hora de fer amics ni més tenaz a l'hora de conservar-los». En 1535, despuix de l'eixecució de Moro, Erasmo va escriure que Moro «mai va tindre males intencions cap a ningú»:

En una carta de 1532, Erasmo va escriure: «Tal és la bondat del seu caràcter, o millor dit, tal és la seua pietat i saber, que qualsevol cosa que li succeïxca i que no puga corregir-se, aplega a amar-la en tot el seu cor, com si res millor li haguera pogut passar».

En una carta de 1533, Erasmo va descriure el caràcter de More com imperiosus: autoritari, en gran capacitat de mando i res tímit.

Per la seua banda, Moro va ser un «defensor incansable» de Erasmo durant tota la seua vida.

Vida pública

Va ser membre del Parlament des de 1503,En 1504, More va ser elegit membre del Parlament per a representar a Great Yarmouth, i en 1510 va començar a representar a la Ciutat de Londres (circumscripció del Parlament britànic), Londres.

Tomás More va ser elegit juge i subprefecto en la ciutat de Londres, i es va opondre a algunes mides d'Enrique VII. More va cridar per primera volta l'atenció del públic per la seua conducta en el Parlament de 1504, per la seua atrevida oposició a la petició de diners del rei. El rei Enrique VII tenia dret, segons les lleis feudals, a una subvenció en motiu del matrimoni de la seua filla Margarita Tudor en Jaime IV d'Escòcia. Pero va acodir a la Cámara per a solicitar una suma molt major de la que pretenia donar en la seua filla. Els membres, encara que no estaven disposts a votar els diners, temien ofendre al rei, fins que More va trencar el silenci en un discurs que, segons es diu, va commoure a la cambra i la va dur a reduir la subvenció de tres quinceavo que el Govern havia exigit a 30 000 lliures. Un dels chambelanes va ser a dir-li al seu senyor que havia segut frustrat per un chicon imberbe. Enrique mai va perdonar tal audàcia pero, pel moment, l'única venjança que va poder prendre va ser contra el pare de Moro a qui, en algun pretext, va encarcerar en la Torre, i solament ho va lliberar despuix del pagament d'una multa de 100 lliures esterlines. Thomas More inclús va considerar aconsellable retirar-se de la vida pública i passar a l'obscuritat. Enrique va morir en 1509 i li va succeir el seu fill, que es va convertir en el rei Enrique VIII.

A partir de 1510, More va ocupar un dels dos càrrecs de subalguacil de la ciutat de Londres, un lloc de considerable responsabilitat en el que es va guanyar la reputació de ser un funcionari públic honest i eficaç. Interessat en la salut pública, en 1514 va ser nomenat comissionat d'aigüeral. More es va convertir en Mestre de Peticions en 1514, el mateix any en que va ser nomenat Conseller Privat. Despuix de mamprendre una missió diplomàtica davant el emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Carlos V, acompanyant a Thomas Wolsey, moradura arquebisbe de York, a Calais (per al Camp del Pany d'Or) i Bruixes, More va ser nomenat cavaller i subtesorero del Tesor Públic en 1521.

En l'arribada d'Enrique VIII, protector de l'humanisme i de les ciències, Moro va integrar el primer parlament convocat pel rei en 1510. Moro va viajar per Europa i va rebre l'influència de distintes universitats. Des d'allí va escriure un poema dedicat al rei, que acabava de prendre possessió del seu tro. L'obra va aplegar a mans del rei, que va fer cridar-ho, naixent a partir de llavors una amistat entre abdós.

L'obra de Moro Història de Ricardo III (History of King Richard III, c. 1513-1518), escrita en llatí i anglés, encara que inconclusa, va ser impresa en anglés de forma imperfecta en la Crònica (Chronicle) de Richard Grafton (1543) i usada per atres cronistes de l'época com John Stow, Edward Hall i Raphael Holinshed, transmetent aixina material a William Shakespeare per a la seua obra Ricardo III.

Com a secretari i assessor personal d'Enrique VIII, More va adquirir cada volta més influència: rebia a diplomàtics estrangers, redactava documents oficials, assistia a la cort de la Cambra Estrelada per la seua destrea jurídica, pero se li delegava jujar en la cort inferior els «casos dels pobres» i actuant com a enllaç entre el rei i el lord canceller Wolsey. Més vesprada, More va ocupar el càrrec d'High Steward de les universitats d'Oxford i Cambridge.

En 1515, Tomás More va ser enviat en una embaixada comercial en Flandes. Eixe any va escriure el llibre segon d'Utopia i un any més tarde el llibre primer; l'obra completa va ser publicada en Lovaina. En 1517 Tomás More va entrar a treballar per al rei Enrique VIII: li'l va nomenar Master of requests i va passar a ser membre del Consell Real. Enrique VIII es va servir de la seua diplomàcia i tacte, confiant-li algunes missions diplomàtiques en països europeus. Va ser enviat en missió estrangera a Calais des d'agost a setembre de 1517, per a resoldre problemes mercantils.

En 1520 va ajudar a Enrique VIII a escriure Assertio Septem Sacramentorum (Defensa dels sèt sacraments). A això va seguir la seua designació per a diferents càrrecs i la seua condecoració en distints títuls honorífics. En 1521 va ser honrat en el títul de knight (cavaller) i designat #vicecanceller del Tesor. Eixe mateix any la seua filla Margaret es va casar en William Roper, qui seria el primer biógraf de Tomás More. En 1524 va ser nomenat High Steward (censor i administrador) de l'Universitat d'Oxford, de la que havia segut alumne. En 1525 va ser nomenat també High Steward de la Universitat de Cambridge i canceller del Ducado de Lancaster. En 1526 va ser juge de la Cambra de l'Estrela. Va traslladar la seua residència a Chelsea i va escriure una carta a Iohannis Bugenhagen defenent la supremacia papal. En 1528, el bisbe de Londres li va permetre llegir llibres heréticos per a refutarlos. Finalment, li'l va designar Lord Canceller en 1529. Va ser el primer canceller llaic despuix de varis sigles.

En 1523, More va ser elegit Cavaller del comtat (diputat) per Middlesex i, per recomanació de Wolsey, la Cámara va elegir a More com la seua president. En 1525, More es va convertir en canceller del Ducado de Lancaster, en responsabilitats eixecutives i judicials sobre gran part del nort d'Anglaterra.

Cancelleria

Despuix de la caiguda de Wolsey, More va succeir al càrrec de Lord Canceller (el primer ministre del Govern) en 1529; est era el càrrec més alt responsable de l'equitat i el dret consuetudinari, inclosos els contractes i els casos de la casa real, aixina com algunes apelacions per delictes menors. Va resoldre els casos en una rapidea sense precedents. Posant en pràctica les seues propostes de sanejament públic que havia sugerit per primera volta en “'Utopia”', en 1532 va ser responsable d'introduir en la llegislació el Estatut d'Aigüeral (23 Enrique VIII, cap. 5).

Com Lord Canceller, era membre (i provablement el juge president del tribunal quan estava present, que parlava en últim lloc i emetia el vot decisiu en cas d'empat) del Tribunal de la Cambra Estrelada, un tribunal d'apelació en assunts civils i penals, inclosos els disturbis i la sedició, que era l'última instància d'apelació en els juïns dels dissidents.

No es varen lliurar guerres estrangeres durant el temps que va ser Lord Canceller.

En 1530 no va firmar la carta de nobles i prelats que va solicitar al papa l'anulació del matrimoni real. En 1532 va renunciar al seu càrrec de canceller. En 1534 es va negar a firmar el Acta de Supremacia que representava un repudie a la supremacia papal. L'Acta establia condena a els qui no l'acceptaren i el 17 d'abril del mateix any More va ser encarcerat fins a ser decapitat el 6 de juliol de 1535.

Campanya contra la Reforma

Tomás More va vore a la Reforma protestant com herejía i una amenaça l'unitat de l'iglésia i la societat. Les seues primeres accions en contra de la Reforma varen incloure ajudar a la moradura Wolsey a desfer-se de llibres luteranos que s'importaven clandestínamente en Anglaterra, espiar i investigar a presunts protestants, especialment els editors, i detindre a qualsevol participant en la possessió, transport o venda de llibres de la reforma protestant.^{cita requerida}

Varen circular rumors, durant i despuix del curs de la seua vida, sobre malos tratos als herejes durant la seua etapa com a ministre de Justícia. El popular polemista anticatólico John Foxe va ser fonamental en la difusió de les acusacions contra Moro en El llibre dels màrtirs,^{cita requerida} alegant que utilisava a sovint personalment la violència i la tortura en interrogar als herejes. Més vesprada, autors com Brian Moynahan i Michael Farris, varen citar a Foxe en repetir estes acusacions. Pero ell va negar estes acusacions. Va admetre que es va encarcerar herejes en la seua casa —«per a mantindre'ls segurs»— pero va rebujar totalment les acusacions de tortures i assots.

En total varen ser sis les persones cremades en la foguera per herejía durant el seu periodo com a canceller: Thomas Hitton, Thomas Bilney, Richard Bayfield, John Tewkesbery (curtidor de Londres declarat culpable per albergar llibres prohibits i condenat a la foguera per no retractar-se), Thomas Dusgate i James Bainham. El seu supost paper influent en la crema de Tyndale és denunciat per B. Moynahan.

Cremar en la foguera era un castic establit des de feya molt temps per a la herejía, una trentena de fogueres havien ardit en el sigle anterior a la cancelleria de Moro, i va seguir sent utilisada per catòlics i protestants durant l'agitació religiosa de les décades següents. L'historiador R. W. Chambers va senyalar que «al mateix temps que Moro negava en indignació les atrocitats atribuïdes a ell volia que tot lo món sabera lo contrari, a saber que creïa necessari prohibir la sembra de herejías sediciosas, i per a castigar-les, en casos extrems, era necessari aplicar la pena de mort als que desafiaren tal prohibició». I va continuar dient: «Va ser en vista de lo que es va presentar en totes les parts per igual, el desafiu obert a l'autoritat en assunts espirituals de tal naturalea que induïa al tumult i la guerra civil, lo que ameritaba als seus ulls que se li castigara en mort.»

Els historiadors estan molt dividits respecte de les accions religioses de Moro com a Canceller. Mentres biógrafs com Peter Ackroyd, historiador catòlic anglés, li atribuïxen una posició moderada i fins a relativament tolerant en la lluita contra el protestantisme, per mig de colocar les seues accions en el clima religiós turbulento del seu temps, Richard Marius, estudiós nortamericà de la Reforma, va ser més crític, en creure que les persecucions, incloent lo que va percebre com «la promoció de l'extermini dels protestants», eren una traïció a les conviccions humanistes de Moro. Marius va escriure en la seua biografia de Moro: «Estar davant d'un home en una inquisició, sabent que ell es regocijará quan morim, sabent que nos enviarà a la foguera i els seus horrors en un moment, sense vacilació ni remordiment, si no fem lo que li satisfà, no és una experiència menys cruel solament perque el nostre inquisidor no nos assota, no nos torture o no nos cride ... Moro creïa que ells (els protestants) devien ser exterminats, i mentres estava en el càrrec va fer tot en el seu poder per a que eixe extermini succeïra.»

Pero l'historiador i acadèmic alemà Peter Berglar, autor del llibre L'hora de Tomás More. Solament front al poder (Die stunde dones Thomas Morus. Einer gegen die Macht), va senyalar raons prou diferents per a l'eixecució de herejes d'aquelles que varen inculpar a Tomás More. Berglar va indicar que durant els dotze anys compresos entre 1519 i 1531, temps d'influència ascendent de Tomás More com a #vicecanceller del Tesor (1521), portaveu de la House of Commons (1523), canceller del Ducado de Lancaster (1525), juge de la Cambra de l'Estrela (1526), assessor de la moradura Thomas Wolsey en numerosos assunts —com en els acorts en França de 1527—, fins al seu nomenament com Lord Canceller el 26 d'octubre de 1529, no es va pronunciar ni una sentència de mort per herejía en la diòcesis de Londres. En canvi, va anar durant la caiguda en desgràcia de Tomás More prèvia a la seua renúncia com Lord Canceller quan recomenzaron les eixecucions de herejes, per influència de John Stokesley, nou bisbe de Londres i líder de la Iglésia d'Anglaterra, el caràcter de la qual de perseguidor va ser ben conegut. Aixina ho va apuntar Berglar:

Solament quan el clero anglés es va haver somés al rei en febrer de 1531, i ho va acceptar com a cap de l'Iglésia, «en quant siga compatible en la llei de Crist», les fogueres varen tornar a ardir, com coartada d'una ortodòxia inalterable, profitosa o fins a necessària per raons polítiques, en opinió tant d'Enrique com dels bisbes, encara que potser per motius diferents. Les víctimes sofrien una mort cruel per «necessitats» de la raó d'Estat. Pero estes «necessitats» canviarien vàries voltes en els següents cinquanta anys. En aquell moment, febrer de 1531, Moro no disponia ya de cap poder que poguera resultar perillós per als herejes. De les tres cremes (conjuntes) de herejes en els últims sis mesos de la cancelleria de Moro va ser responsable el nou bisbe de Londres, el successor de (Cuthbert) Tunstall, Stokesley. En resum: No se li pot culpar a sir Thomas de persecucions físiques de herejes. Les seues mans no estan tacades de sanc.

Debats en Tyndale

More va escriure varis llibres en contra de la primera edició de la traducció a l'anglés del Nou Testament de William Tyndale. More va escriure el Diàlec sobre les herejías (1529), Tyndale va respondre en Una resposta al diàlec de Sir T. More (1530) i More va replicar en la seua Refutació de la resposta de Tyndale (1532). More també va escriure o va colaborar en varis atres llibres antiluteranos.

Una de les crítiques de More a la traducció inicial de Tyndale era que, a pesar d'afirmar que estava escrita en llengua vernàcula, Tyndale hi havia empleat numerosos neologismes: per eixemple, «Jehová», «chivo expiatorio», «Pasqua», «expiació», «propiciatorio» i «pa de la proposició». More també va acusar a Tyndale d'evitar deliberadament les traduccions comunes en favor de paraules biaixades: com l'us de l'emoció «amor» en lloc de l'acció pràctica «caritat» per al grec Plantilla:Transliteration, l'us del neologisme «vell» en lloc de «sacerdot» per al grec Plantilla:Transliteration (Tyndale ho va canviar per «vell») i el llatí «congregació» en lloc de «iglésia». Les Bíblies de Tyndale inclouen text ademés de les escritures: alguns dels prefacios de Tyndale eren traduccions directes de Martín Lutero, i incloïen glosses marginals que qüestionaven la doctrina catòlica.

Va haver un intercanvi notable sobre l'atac de More a l'us que Tyndale feya de la paraula «congregació». Tyndale va senyalar que seguia la traducció llatina de Plantilla:Transliteration a congregatio realisada per la seua «volgut» Erasmo. More va respondre que Erasmo necessitava falcar congregatio perque no existia una bona paraula llatina, mentres que l'anglés tenia la paraula «church», que era perfectament adequada, pero que l'intenció i la teologia que subyacer a les paraules eren lo important:

No he discutit en la meua volgut Erasmo, perque no he trobat en ell la malícia que trobe en Tyndale. Si haguera trobat en el meu volgut Erasmo l'astúcia i l'intenció que trobe en Tyndale, la meua volgut Erasmo deixaria de ser-ho. Pero trobada en Erasmo, la meua volgut, que detesta i avorrix els errors i herejías que Tyndale ensenya i defén obertament i, per lo tant, Erasmo, el meu volgut, seguirà sent el meu volgut volgut. I, sense dubte, si Tyndale mai els haguera ensenyat o tinguera la gràcia de revocar-los, llavors Tyndale també seria la meua volgut volgut. Pero mentres seguixca sostenint tals herejías, no puc prendre pel meu volgut a qui el diable pren pel seu volgut.“Thomas More: Primer i millor apologista de Erasmo” . Moreana 58 (1): 75–111. doi:10.3366/more.2021.0093.

Renúncia

A mida que el conflicte per la supremacia entre el papat i el rei alcançava el seu punt àlgit, More va seguir mantenint-se ferm en el seu respal a la supremacia del papa com successor de Pedro per damunt de la del rei d'Anglaterra. El restabliment per part del Parlament del càrrec de praemunire en 1529 havia convertit en delicte recolzar en públic o en el càrrec la reivindicació de qualsevol autoritat aliena al regne (com el papat) de tindre una jurisdicció llegal superior a la del rei.

En 1530, More es va negar a firmar una carta dels principals clercs i aristócrates anglesos en la que es demanava al Papa Clemente VII que anulara el matrimoni d'Enrique en Catalina d'Aragó, i també va discutir en Enrique VIII sobre les lleis contra la herejía. En 1531, un decret real va exigir al clero que prestara un jurament reconeixent al rei com Cap Suprem de l'Iglésia d'Anglaterra. Els bisbes de la Convocatòria de Canterbury de 1532 varen acceptar firmar el jurament, pero solament baixe amenaça de ser processats per praemunire i solament en acabant de que s'afegiren estes paraules: «en la mida en que ho permeta la llei de Crist».

Açò es va considerar la sumissió del clero definitiva. La moradura John Fisher i alguns atres clercs es varen negar a firmar. Enrique va porgar a la majoria dels clercs que recolzaven la postura papal dels alts càrrecs de l'Iglésia. More va seguir negant-se a firmar el Jurament de Supremacia i no va acceptar recolzar l'anulació del matrimoni d'Enrique en Catalina. No obstant, no va rebujar obertament les accions del rei i va mantindre les seues opinions en privat.

El 16 de maig de 1532, More va dimitir del seu càrrec de canceller, pero va seguir contant en el favor d'Enrique a pesar de la seua negativa. La seua decisió de dimitir va ser motivada per la decisió de la convocatòria de l'Iglésia anglesa, que es trobava baix una intensa amenaça real, el dia anterior.

Controvèrsia sobre l'alcanç de l'enjuïciament dels herejes

Existixen opinions molt dispars sobre l'alcanç i la naturalea de l'enjuïciament dels herejes per part de More: n'hi ha prou en vore la diferència entre la descripció que es fa de More en Un home per a l'eternitat com un héroe urbà en consciència i la que es fa en Wolf Hall com un «simple fanàtic desecado [sic]». La classe dirigent anglesa considerava inicialment als protestants (i als anabaptistas) com a similars als lollardos i hussitas, que les seues herejías alimentaven la seua sedició. L'embaixador davant Carlos V Cuthbert Tunstall va calificar al luteranismo com el «fill adoptiu» de la herejía wycliffita que havia sustentat el lolardismo.

L'historiador Richard Rex va escriure: Plantilla:Blockquote

Acusació, juí i eixecució

En 1533, More es va negar a assistir a la coronació d'Ana Bolena com regna d'Anglaterra. Tècnicament, açò no era un acte de traïció, ya que More havia escrit a Enrique reconeixent aparentment la realea d'Ana i expressant el seu desig de felicitat per al rei i salut per a la nova reina. A pesar d'això, la seua negativa a assistir va ser interpretada per molts com un desaire a Ana, i Enrique va prendre mides contra ell. Poc despuix, Moro va ser acusat d'acceptar soborns, pero els càrrecs varen tindre que ser desestimats per falta de proves.

A principis de 1534, More va ser acusat per Thomas Cromwell d'haver assessorat i aconsellat a la «Santa Donzella de Kent», Elizabeth Barton, una monja que hi havia profetizado que el rei havia arruïnat la seua ànima i que tindria un final ràpit per haver-se divorciat de la reina Catalina. Açò va ocórrer un més en acabant de que Barton confessara, possiblement baixe pressió real. i es va dir que era un encobriment de traïció. Encara que era perillós per a qualsevol tindre alguna cosa que vore en Barton, Moro l'havia conegut i li havia impressionat el seu fervor. No obstant, Moro era prudent i li va dir que no es entrometiera en els assunts d'Estat. Moro va ser cridat davant un comité del Consell Privat per a respondre a estos càrrecs de traïció i, despuix de les seues respectuoses respostes, l'assunt va semblar quedar resolt.

El 13 d'abril de 1534, es va demanar a More que compareguera davant una comissió i jurara llealtat a la Llei de Successió parlamentària. Moro va acceptar el dret del Parlament a declarar a Ana Bolena reina llegítima d'Anglaterra, encara que va rebujar «la validea espiritual del segon matrimoni del rei» i, aferrant-se a la doctrina de la supremacia papal, es va negar rotundament a prestar jurament de supremacia de la Corona en la relació entre el regne i l'Iglésia en Anglaterra. More també es va negar públicament a recolzar l'anulació del matrimoni d'Enrique en Catalina. John Fisher, bisbe de Rochester, es va negar a prestar jurament junt en More. El jurament diu en part:

Ademés de negar-se a recolzar l'anulació o la supremacia del rei, Moro es va negar a firmar el Jurament de Successió de 1534, que confirmava el paper d'Ana com a reina i els drets dels seus fills a la successió. El destí de Moro estava sagellat. Encara que no tenia res que objectar al concepte bàsic de successió tal i com s'establia en la llei, el preàmbul del jurament repudiava l'autoritat del Papa.

El rei Enrique VIII es enemistó en Tomás More per les desavenències sorgides entorn a la validea del seu matrimoni en la seua esposa Catalina d'Aragó que Tomás, com a Canceller, recolzava. Enrique VIII havia demanat al papa la concessió de la nulitat del seu matrimoni en Catalina d'Aragó i la negativa d'est va supondre la ruptura d'Anglaterra en l'Iglésia de Roma i el nomenament del rei com a cap de l'Iglésia d'Anglaterra.

El monarca va insistir en obtindre la nulitat del seu matrimoni a fi de poder casar-se novament per a conseguir el seu desig de tindre un fill varó, que Catalina d'Aragó no podia ya donar-li. La nulitat hauria borrat l'infidelitat i li haguera permés un matrimoni vàlit als ulls de l'Iglésia catòlica, llegitimant els fills que poguera tindre del seu matrimoni en Ana Bolena i tot hauria quedat en un assunt intranscendent.

Les successives negatives de Tomás More a acceptar alguns dels desijos del rei varen acabar per provocar la rencor d'Enrique VIII. Després de la ruptura en Roma, i despuix de negar-se Moro a pronunciar el jurament que reconeixia a Enrique com a cap suprem de la Iglésia d'Anglaterra, el rei ho va encarcerar en la torre de Londres.

Els enemics de More tenien proves suficients per a que el rei ho arrestara per traïció. Quatre dies despuix, Enrique va encarcerar a More en la Torre de Londres. Allí, More va preparar un devocionario titulat «Diàlec de consol contra la tribulación». Mentres More estava encarcerat en la Torre, Thomas Cromwell ho va visitar vàries voltes per a instar-ho a que prestara jurament, pero ell es va negar.

En la seua obra inacabada Història de la Passió, escrita en la Torre per a la seua filla Meg, va escriure que se sentia favorit per Deu: «Perque em sembla que Deu em fa un libertino, em senta en el seu regazo i em acuna».

Els càrrecs d'alta traïció relacionats en la violació per part de Moro dels estatuts relatius a la supremacia del rei (silenci maliciós) i la conspiració en el bisbe John Fisher a este respecto (conspiració maliciosa) i, segons algunes fonts, incloïen l'afirmació de que el Parlament no tenia dret a proclamar la supremacia del rei sobre l'Iglésia anglesa. Un grup d'estudiosos creu que els juges varen desestimar els dos primers càrrecs (actes maliciosos) i varen jujar a Moro sol per l'últim, pero uns atres discrepen totalment.

Independentment dels càrrecs específics, l'acusació es referia a la violació de la Llei de Traïció de 1534, que declarava traïció parlar en contra de la supremacia del rei:

Plantilla:Blockquote

Juí

El juí es va celebrar l'1 de juliol de 1535, davant un tribunal compost pel nou Lord Canceller, Sir Thomas Audley, aixina com el tio d'Ana Bolena, Thomas Howard, III duc de Norfolk, el seu pare Tomás Bolena, i el seu germà Jorge Bolena. Norfolk va oferir a More la possibilitat d'obtindre el «indulgent perdó» del rei si «reformava el seuPlantilla:Nbsp[...] obstinada opinió». More va respondre que, encara que no havia prestat jurament, tampoc s'havia pronunciat en contra i que el seu silenci podia interpretar-se com la seua «ratificació i confirmació» dels nous estatuts.

Aixina, Moro es basava en el precedent llegal i en la màxima qui tacet consentire videtur («qui guarda silenci sembla consentir»), entenent que no podia ser condenat mentres no negara explícitament que el rei era el cap suprem de l'Iglésia, per lo que es va negar a respondre a totes les preguntes relatives a les seues opinions sobre el tema.

Thomas Cromwell, en aquell moment el més poderós dels consellers del rei, va presentar al Fiscal General Richard Rich per a que testificara que More, en la seua presència, havia negat que el rei fora el cap llegítim de l'Iglésia. More va calificar este testimoni d'extremadament dubtós. Els testics Richard Southwell i el Sr. Palmer (un sirviente de Southwell) també estaven presents i abdós varen negar haver sentit els detalls de la conversació denunciada. Com va senyalar el propi More:

Finalment el rei, enujat, va manar jujar a Moro qui, en un juí sumari, va ser acusat d'alta traïció i condenat a mort (ya havia segut condenat a cadena perpètua anteriorment). Atres dirigents europeus com el papa o el emperador Carlos V, qui vea en ell al millor pensador del moment, varen pressionar per a que se li perdonara la vida i li la commutara per cadena perpètua o desterro, pero no va servir de res i va ser decapitat en Tower Hill una semana despuix, el 6 de juliol de 1535. Està enterrat en una volta subterrànea anexa a la capella de Sant Pedro ad Vincula, que es troba en la torre de Londres.

Va mantindre fins al final el seu sentit de l'humor, confiant plenament en el Deu misericordioso que li rebria en creuar el llindar de la mort. Mentres pujava al cadalso es va dirigir al verduc en estos térmens: I pray you, I pray you, Mr Lieutenant, see em safe up and for my coming down, I ca shift for myself («Li pregue, li pregue, senyor tinent, que m'ajude a pujar, perque per a baixar, ya sabré valdre-me-les per mi mateixa»). Després, en agenollar-se va dir: «Fixe's que la meua barba ha creixcut en la presó; és dir, ella no ha segut desobediente al rei, per lo tant no hi ha per qué tallar-la. Permeta'm que l'aparte». Finalment, ya apartant la seua ironia, es va dirigir als presents: I die being the King's good servant—but God's first («Muic sent el bon servidor del rei, pero de Deu primer»).

Moro no va ser l'únic que va estar en l'encreuament de si devia seguir al rei Enrique VIII o a l'Iglésia de Roma. El per llavors recent creat moradura John Fisher també va passar pel mateix trance; Paulo III li va manar el capelo cardenalicio quan Fisher estava en presó, i va anar també eixecutat.

Relíquies

Es creu que More també li va dir al verduc que la seua barba era completament inocent de qualsevol delicte i que no mereixia la guillotina; després la va colocar de manera que no sofrira cap dany. More va demanar que se li entregara el seu cadàver decapitat a la seua filla adoptiva Margaret Clement (de fadrina Giggs) per a que ho enterrara. Va ser enterrat en la Torre de Londres, en la capella de l'Iglésia de Sant Pedro ad Vincula, en una tomba sense nom. El seu cap va ser penjada en una pica sobre el Pont de Londres durant un més, segons la costum habitual per als traïdors.

La filla de Moro, Margaret Roper (de fadrina Moro), va recuperar més tarde el cap tallat. Es creu que descansa en la cripta dels Roper d'Iglésia de St Dunstan, Canterbury, potser junt en els restants de Margaret i la família del seu marit. Alguns han afirmat que el cap està enterrat en la tomba erigida para More en l'antiga iglésia de Chelsea.

Entre atres relíquies conservades es troba la seua camisa de pèl, entregada per a la seua custòdia per Margaret Clement. Esta va permanéixer durant molt temps baix la custòdia de la comunitat de canónigas agustinas que fins a 1983 vivien en el convent d'Abbotskerswell Priory, Devon. Algunes fonts, inclosa una de 2004, afirmaven que la camisa, feta de pele de cabra, es conservava llavors en l'iglésia del Màrtir, en la finca de la família Weld en Chideock, Dorset. Actualment es conserva en la Abadia de Buckfast, prop de Buckfastleigh, en Devon.

Epitafi

En 1533, More va escriure a Erasmo i va incloure lo que pretenia que fora l'epitafi de la tomba de la seua família:

Obra acadèmica i lliterària

«Història del rei Ricardo III»

Entre 1512 i 1519, More va treballar en una «Història del rei Ricardo III», que mai va terminar, pero que es va publicar despuix de la seua mort. La “'Història”' és una biografia renaixentista, més notable per la seua habilitat lliterària i el seu adheriment als preceptes clàssics que per la seua precisió històrica. Alguns la consideren un atac a la tirania real, més que al propi Ricardo III o a la Casa de York. Moro utilisa un estil d'escritura més dramàtic que l'habitual en les cròniques medievals; Ricardo III és descrit com un tirà arquetípico i destacat; no obstant, Moro solament tenia sèt anys quan Ricardo III va ser assessinat en la batalla de Bosworth en 1485, per lo que no tenia coneiximent de primera mà sobre ell.

L'Història del rei Ricardo III va ser escrita i publicada tant en anglés com en llatí, cada una per separat, i es va eliminar informació de l'edició llatina per a adaptar-la al públic europeu. Va influir enormement en l'obra de William Shakespeare Ricardo III (obra). Els historiadors moderns atribuïxen els retrats poc halagadores de Ricardo III en abdós obres a la llealtat d'abdós autors a la reinante dinastia Tudor, que va arrebatar el tro a Ricardo III en la Guerra de les Roses. Segons Caroline Barron, l'arquebisbe John Morton, en la casa del qual More havia servit com paje, s'havia unit a la Rebelió de Buckingham de 1483 contra Ricardo III, i Morton va ser provablement un dels que varen influir en l'hostilitat de More cap al rei derrotat. Clements Markham afirma que el verdader autor de la crònica va ser, en gran part, el propi arquebisbe Morton i que More simplement va copiar, o tal volta va traduir, el material original de Morton.

Utopia

L'obra més coneguda i controvertida de Moro, Utopia, és una narració emmarcada escrita en llatí. More va terminar el llibre i el teòlec Erasmo ho va publicar en Lovaina en 1516. No va ser traduït a l'anglés i publicat en la seua terra natal fins a 1551 (16 anys despuix de la seua eixecució), i la traducció de 1684 es va convertir en la més citada. More (que també és un personage del llibre) i el narrador/viager, Rafael Hythlodaeus (el nom del qual aludix tant a l'arcàngel sanador Rafael com a «hablador de borinotades», significat grec del llinage), discutixen els mals moderns en Amberes, i descriuen els acorts polítics del país insular imaginari d'Utopia (un joc de paraules grec en «ou-talps» [cap lloc] i «eu-talps» [bon lloc]) entre ells i en Pieter Gillis i Jerónimo de Busleyden. L'edició original d'Utopia incloïa un «alfabet utòpic» simètric que es va ometre en edicions posteriors, pero que va poder haver segut un primer intent o precursor de la taquigrafia.

La Utopia s'estructura en dos parts, abdós en molta ironia: el llibre I conté conversacions entre amics sobre diversos temes polítics europeus: el tracte als delinqüents, el moviment de tancada, etc.; El Llibre II és un discurs recordat per Rafael Hythlodaeus sobre els seus suposts viages, en el que es revisen els temes anteriors de forma fantàstica pero concreta, lo que s'ha denominat «idealisme mític». Per eixemple, la proposició del Llibre I «cap república pot ser pròspera o governada en justícia a on existix la propietat privada i els diners és la mida de tot».

Utopia contrasta la conflictiva vida social dels estats europeus en els acorts socials perfectament ordenats i raonables d'Utopia i les seues afores (Tallstoria, Nolandia i Aircastle). En Utopia no hi ha advocats per la simplicitat de les lleis i a que les reunions socials són públiques (lo que anima als participants a comportar-se ben), la propietat comunal substituïx a la propietat privada, hòmens i dònes reben la mateixa educació i existix una tolerància religiosa casi total (llevat para els ateus, que estan permesos pero són despreciats).

More va poder haver utilisat el comunitarismo monástico com a model, encara que atres conceptes que presenta, com la llegalisació de la eutanàsia, s'allunten molt de la doctrina de l'Iglésia. Hythlodaeus afirma que mai es pot confiar en un home que es nega a creure en un deu o en una vida despuix de la mort, perque no reconeixeria cap autoritat o principi fòra de sí mateixa. Un estudiós ha sugerit que Moro està més interessat en el tipo de ciutadà que produïx Utopia.

Alguns consideren que el mensage principal de la novela és la necessitat social d'orde i disciplina, més que de llibertat. Irònicament, Hythlodaeus, que creu que els filòsofs no deuen involucrar-se en la política, aborda el conflicte definitiu de More entre les seues creències humanístiques i els seus deures cortesanos com a servidor del rei, senyalant que algun dia eixa moral entrarà en conflicte en la realitat política.

La Utopia va donar lloc a un gènero lliterari, la ficció utòpica i distópica, que presenta societats ideals o ciutats perfectes, o el seu contrari. Entre les obres influenciades per «Utopia» es troben «La Nova Atlántida», de Francis Bacon, «Erewhon», de Samuel Butler, i «Cándido», de Voltaire. Encara que el utopismo combinava conceptes clàssics de societats perfectes (Platón i Aristóteles) en la subtilea retòrica romana (#cf. Cicerón, Quintiliano, oratòria epidéctica), el gènero renaixentiste va continuar en la Era de l'Ilustració i sobreviu en la ciència ficció moderna.

#Epigrama

Erasmo, en Basilea, va recopilar i va publicar un llibre en els #epigrama llatins de Moro: L'edició final de 1523, “'Epigrammata”', contenia 253 poemes curts, descrits per l'historiador Damian Grace com a «teoria política en llenguage poètic».

En la década de 1510, Moro tenia la costum de compondre estos paràgrafs formals, en ocasions sérios i en unes atres jocosos, per als seus corresponsals. Alguns mostren la seua preocupació per la tirania real i poden sugerir una preferència pel govern republicà romà.

Polèmiques religioses

En 1520, el reformador Martín Lutero va publicar tres obres en ràpida successió: «Cridada a la noblea cristiana de la nació alemana» (agost), «Sobre el captiveri babilònic de l'Iglésia» (octubre) i «Sobre la llibertat del cristià» (novembre). En estos llibres, Lutero va expondre la seua doctrina de la salvació solament per la fe, va rebujar certes pràctiques catòliques i va atacar els abusos i excessos dins de l'Iglésia catòlica. En 1521, Enrique VIII va respondre formalment a les crítiques de Lutero en la Assertio, escrita en l'ajuda de Moro. El papa #León X va recompensar al rei anglés en el títul de «Fidei defensor» («Defensor de la fe») per la seua llabor en la lluita contra les herejías de Lutero.

Martín Lutero va atacar llavors a Enrique VIII per escrit, cridant-li «porc, mec i boler». A petició del rei, Moro va redactar una refutació: la Responsio ad Lutherum es va publicar a finals de 1523. En la Responsio, Moro va defendre la supremacia papal, els sacraments i atres tradicions de l'Iglésia. Moro, encara que considerat «una personalitat molt més estable», va descriure a Lutero com un «simi», un «borracho» i un «flare miserable», entre atres epítets. Escrivint baix l'pseudónimo de Gulielmus Rosseus, More li diu a Lutero que:

Mentres la seua reverenda paternitat s'empenyore en contar estes descarades mentires, uns atres tindran permís, en nom del seu Majestad anglesa, per a tornar a la boca de merda de la seua paternitat, verdaderament el pou de merda de totes les merdes, tota la porquería i la merda que la seua malaïda podrimenta ha vomitat, i buidar totes les aigüeres i latrines sobre la seua corona despullada de la dignitat de la corona sacerdotal, contra la qual no menys que la corona real vosté ha decidit fer el bufó.

El seu dit va seguit d'una espècie de disculpa als seus llectors, mentres que Lutero possiblement mai es va disculpar pels seus dits. Stephen Greenblatt argumenta:

More parla en nom del seu governant i en l'idioma del seu oponent; Lutero parla per sí mateixa, i les seues imàgens escatológicas superen en créixens en cantitat, intensitat i inventiva qualsevol cosa que More poguera reunir. Si per a Moro l'escatologia expressa normalment una desaprovació colectiva, per a Lutero expressa una profunda ira personal.

L'enfrontament en Lutero va confirmar el conservadurisme teològic de Moro. A partir de llavors, va evitar qualsevol aguaitó de crítica a l'autoritat de l'Iglésia. En 1528, Moro va publicar una atra polèmica religiosa, Diàlec sobre les herejías, en la que afirmava que l'Iglésia catòlica era l'única iglésia verdadera, fundada per Crist i els apòstols, i ratificava la validea de la seua autoritat, tradicions i pràctiques. En 1529, la difusió de l'obra de Simon Fish «Supplication for the Beggars» (Súplica pels menics) va dur a Moro a respondre en «Supplycatyon of Soulys» (Súplica per les ànimes).

En 1531, un any despuix de la mort del pare de Moro, William Tyndale va publicar «An Answer unte Sir Thomas More's Dialogue» (Una resposta al diàlec de Sir Thomas More) en resposta al «Diàlec sobre les herejías» de Moro. Moro va respondre en mig milló de paraules: la «Confutation of Tyndale's Answer» (Refutació de la resposta de Tyndale). La «Confutación» és un diàlec imaginari entre Moro i Tyndale, en el que Moro respon a cada una de les crítiques de Tyndale als ritos i doctrines catòlics. Moro, que valorava l'estructura, la tradició i l'orde en la societat com salvaguardias contra la tirania i l'error, creïa vehementemente que el luteranismo i la Reforma protestant en general eren perillosos, no solament per a la fe catòlica, sino per a l'estabilitat de la societat en el seu conjunt.

Correspondència

La majoria dels grans humanistes eren prolífics escritors de cartes, i Tomás More no va ser una excepció. No obstant, de la mateixa manera que en el cas del seu amic Erasmo de Rotterdam, solament es conserva una menuda part de la seua correspondència (unes 280 cartes). Estes inclouen des de cartes personals fins a correspondència oficial del govern (en la seua majoria en anglés), cartes a atres erudits humanistes (en llatí), varis tractats epistolars, epístoles en vers, cartes preliminars (algunes fictícies) a vàries de les pròpies obres de Moro, cartes als fills de Moro i als seus tutors (en llatí) i les anomenades «cartes de la presó» (en anglés) que va intercanviar en la seua filla major, Margaret, mentres estava encarcerat en la Torre de Londres a l'espera de la seua eixecució. Moro també es va vore envolt en #controvèrsia, sobretot en el poeta francés Germain de Brie, que varen culminar en la publicació de l'obra de De Brie “'Antimorus”' (1519). No obstant, Erasmo va intervindre i va posar fi a la disputa.

More també va escriure sobre temes més espirituals. Entre ells s'inclouen: A Treatise on the Passion (també conegut com a Tractat sobre la passió de Crist), A Treatise to Receive the Blessed Body (també conegut com a Tractat sobre el cos sant) i De Tristitia Christi (també conegut com L'agonia de Crist). More va escriure a mà l'últim en la Torre de Londres mentres esperava la seua eixecució. Este últim manuscrit, salvat del confisc decretat per Enrique VIII, va passar per voluntat de la seua filla Margarita a mans espanyoles a través de Fra Pedro de Soto, confesor dominico del comte de Oropesa, embaixador de l'emperador Carlos V, que ho va presentar a sant Juan de Ribera, arquebisbe de Valéncia en aquella época i fundador del Real Colege Seminari del Corpus Christi i el seu museu, a on permaneix en la colecció.

Veneració

Plantilla:Anchor Iglésia catòlica

El papa #León XIII beatificó a Tomás More, John Fisher i atres cincuenta y dos màrtirs anglesos el 29 de decembre de 1886. El papa Pío XI canonizó a Moro i Fisher el 19 de maig de 1935, principalment pel seu martiri, dient:

Eren, per aixina dir-ho, els líders i caps d'eixe ilustre grup d'hòmens que, procedents de totes les classes socials i de totes les parts de Gran Bretanya, varen resistir els nous errors en esperit increbantable i, en derramar la seua sanc, varen donar testimoni de la seua lleal devoció a la Santa Sèu.

La prensa britànica va acollir la cerimònia de canonisació de 1935, que el Parlament i les universitats varen boicotejar oficialment, en una recepció «mínima i hostil».

La festivitat de Moro es va establir el 9 de juliol. Des de 1970, el Calendari romà general celebra a Moro junt en Sant Joan Fisher el 22 de juny (data de l'eixecució de Fisher). El 31 d'octubre de 2000, el papa Juan Pablo II va declarar a Moro «patró celestial dels estadistes i polítics». Moro és el patró de l'organisació jovenil catòlica alemana Katholische Junge Gemeinde.

Comunió Anglicana

En 1980, a pesar de la seua ferma oposició a la Reforma anglesa, More i Fisher varen ser afegits com a màrtirs de la reforma al calendari de la Iglésia d'Anglaterra de «Sants i héroes de l'Iglésia cristiana», per a ser commemorats cada 6 de juliol (data de l'eixecució de Moro) com «Tomás More, erudit, i John Fisher, bisbe de Rochester, màrtirs de la Reforma, 1535». La commemoració anual del 6 de juliol és reconeguda per totes les Iglésies Anglicanes en comunió en Canterbury, incloses Austràlia, Brasil, Canadà i Suràfrica.

En un ensaig que examina els acontenyiments relacionats en l'incorporació al calendari anglicà, l'acadèmic Bill Sheils vincula el raonament per al reconeiximent de Moro en una «llarga tradició insinuada en l'irònic argument de Rose Macaulay de 1935 sobre la condició de Moro com a «anglicà no cismático», una tradició que també es recorda en la conferència commemorativa anual que se celebra en l'iglésia de St. Dunstan en Canterbury, a on es diu que està enterrada el cap de Moro». Sheils també va senyalar l'influència de l'obra de teatre i la película de la década de 1960 Un home per a l'eternitat, que li va donar a Moro una «reputació com a defensor del dret de consciència». Gràcies a la representació de l'obra, açò «va donar a conéixer la seua vida a un públic més ampli i popular», i la película «va ampliar el seu impacte en tot lo món despuix dels triumfos en els Oscar». Per aquella época, l'historiador i intelectual ateu d'Oxford Hugh Trevor-Roper considerava a Moro «el primer gran anglés al que sentim que coneixem, el més sant dels humanistes... l'home universal de la nostra freda Renaixença nòrdica». En 1978, en el quint centenari del naiximent de Moro, Trevor-Roper va escriure un ensaig en el que situava a Moro en la tradició platònica renaixentista, afirmant que la seua reputació era «totalment independent del seu catolicisme». Solament més vesprada va sorgir una visió més crítica en el món acadèmic, liderada pel professor Sir Geoffrey Elton, que «va qüestionar la reputació de santitat de More centrant-se en el seu tracte en els herejes, la ferocitat dels quals, per a ser justs en ell, More no va negar. En esta investigació, el paper de Moro com a fiscal o perseguidor de dissidents ha segut el centre del debat».

Llegat

La fermea i el corage en que More va mantindre les seues conviccions religioses, aixina com la seua dignitat durant el seu encarcerament, juí i eixecució, varen contribuir en gran mida a la reputació pòstuma de More, especialment entre els catòlics romans. El seu amic Erasmo va defendre el caràcter de More com «més pur que la neu» i va descriure el seu geni com a «tal que Anglaterra mai va tindre i mai tornarà a tindre». En enterar-se de l'eixecució de Moro, el emperador Carlos V va dir: «Si haguérem tingut un servidor aixina, hauríem preferit perdre la millor ciutat dels nostres dominis abans que a un conseller tan valiós».

G. K. Chesterton, un catòlic romà converso de l'Iglésia d'Anglaterra, va predir que Moro «podria aplegar a ser considerat l'anglés més gran, o a lo manco el personage històric més important de l'història d'Anglaterra». Va escriure que «la ment de Moro era com un diamant que un tirà va tirar a una sanga perque no podia trencar-ho».

L'historiador Hugh Trevor-Roper va descriure a Moro com «el primer gran anglés al que sentim que coneixem, el més sant dels humanistes, el més humà dels sants, l'home universal de la nostra freda renaixença nòrdica».

Jonathan Swift, anglicà, va escriure que More era «la persona de major virtut que jamai haja produït este regne». Alguns consideren que esta cita és de Samuel Johnson, encara que no apareix en els escrits de Johnson. Swift va situar a Moro en companyia de Sócrates, Brut, Epaminondas i Juny.

El poeta metafísic John Donne, també honrat en el seu calendari pels anglicans, era bisnieto de More.

El senador nortamericà Eugene McCarthy tenia un retrat de More en la seua oficina. Teòrics marxistes com Karl Kautsky consideraven la Utopia de Moro una crítica de l'explotació econòmica i social en l'Europa premoderna, i s'afirma que Moro va influir en el desenroll de les idees socialistes.

En 1963 es va fundar Moreana, una revista acadèmica dedicada a l'anàlisis de Moro i els seus escrits.

En 2002, More va ocupar el lloc 37 en l'enquesta de la BBC sobre els 100 britànics més grans.

Llegal

More va debatre en l'advocat i panfletista Christopher St. Germain a través de varis llibres: encara que coincidien en diverses qüestions sobre la equitat, More discrepava sobre els testics secrets i la admisibilidad dels rumors, i considerava que les crítiques de St Germain als tribunals religiosos eren superficials o ignorants. Les opinions de More i St Germain sobre l'equitat es devien en part al teòlec humaniste de el XV Jean Gerson, qui ensenyava que la consideració de les circumstàncies individuals devia ser la norma i no l'excepció.

Abans de More, els Lord Chancellors anglesos solien ser clercs (en la funció de guardians de la consciència del rei); a partir de More, solien ser advocats.

Una enquesta realisada en 1999 entre professionals britànics de l'àmbit jurídic va nomenar a Moro com la persona que millor encarna les virtuts de la llei necessàries al final del mileni. Les virtuts eren les opinions de Moro sobre la primacia de la consciència i el seu paper en l'establiment pràctic del principi d'equitat en el dret secular anglés a través del Tribunal de la Cancelleria.

En la lliteratura i la cultura popular

La biografia de More (el seu sogre) escrita per William Roper va ser una de les primeres biografies en anglés modern.

Sir Thomas More és una obra de teatre escrita al voltant de 1592 en colaboració entre Henry Chettle, Anthony Munday, William Shakespeare i uns atres, o en múltiples guionistes, donada la perillositat del tema. En ella, More és retratat com un estadiste sapient i honest. El manuscrit original s'ha conservat com un text escrit a mà que mostra moltes revisions dels seus varis autors, aixina com l'influència censora d'Edmund Tylney, Mestre de les Festes en el govern de la reina Isabel I. El guion s'ha publicat des de llavors i ha tingut vàries produccions. Un dels versos del manuscrit escrit per Shakespeare conté un menut soliloquio de More que inclou:

...
 Pero quant més tingues
d'honor, càrrec, riquea i vocació,
que podrien incitar-te a abraçar-los i acollir-los,
més deus considerar-los com a serps:
tem les seues pells alegres, pensant en les seues aguijones...

En Europa, durant els dos sigles posteriors a la seua mort, es varen escriure a lo manco 50 obres teatrals escolars en neolatín sobre Moro, que es varen representar en escoles jesuïtes.

En 1941, l'autora britànica de el XX Elizabeth Goudge (1900-1984) va escriure un relat curt, «The King's Servant» (El sirviente del rei), basat en els últims anys de la vida de Tomás More, vists a través de la seua família i, en especial, de la seua filla adoptiva, Anne Cresacre More.

El dramaturc agnòstic de el XX Robert Bolt va retratar a Tomás More com el héroe tràgic de la seua obra de 1960 Un home per a l'eternitat.

Moore és un home en l'inteligència d'un àngel i un aprenentage singular. És un home en moltes virtuts excelents (si he de dir la veritat) i no conec a ningú que se li semble. ¿On hi ha un atre home (en tantes virtuts divines) de tanta gentilea, humiltat i afabilidad? I, com requerix el temps, un home de maravellosa alegria i diversió, i a voltes de tan trista gravetat, com qui diu: un home per a totes les estacions.

En 1966, l'obra Un home per a l'eternitat va ser adaptada al cine en el mateix títul. Va ser dirigida per Fred Zinnemann i adaptada per a la pantalla pel dramaturc. Està protagonisada per Paul Scofield, un destacat actor britànic, qui va dir que el paper de Sir Thomas More va ser «el més difícil que he interpretat». La película va guanyar el Óscar a la millor película i Scofield va guanyar el Óscar al millor actor. En 1988, Charlton Heston va protagonisar i va dirigir una película per a televisió que recuperava el personage del «home comú» que havia segut eliminat de la película de 1966.

En la película de 1969 Ana dels mil dies, More és interpretat per l'actor William Squire.

En la série de televisió de la BBC de 1972 Henry VIII and His Six Wives, More va ser interpretat per Michael Goodliffe.

L'escritor catòlic de ciència ficció R. A. Lafferty va escriure la seua novela Past Master com un equivalent modern de l'obra de Moro Utopia, que ell considerava una sàtira. En esta novela, Tomás More viaja en el temps fins a l'any 2535, a on és nomenat rei del món «Astrobe», solament per a ser decapitat despuix de governar durant a penes nou dies. Un dels personages compara favorablement a Moro en casi totes les demés figures històriques importants: «Va tindre un moment de total honestitat just al final. No se m'ocorre ningú més que haja tingut un».

La novela de Karl Zuchardt «Stirb du Narr!» («¡Mor, neci!»), sobre la lluita de Moro en el rei Enrique VIII, retrata a Moro com un idealiste condenat al fracàs en la lluita pel poder en un governant desapiadat i un món injust.

En la seua novela de 2009 Wolf Hall, la seua seqüela de 2012 Bring Up the Bodies i l'últim llibre de la trilogia, la seua The Mirror & the Light de 2020, la novelista Hilary Mantel retrata a Moro (des de la perspectiva d'un Thomas Cromwell retratat en simpatia) com un perseguidor antipàtic dels protestants i un aliat de la monarquia dels Habsburgo. La precisió històrica de la descripció que fan els llibres de les figures principals ha segut qüestionada pels acadèmics.

El crític lliterari James Wood en el seu llibre The Broken Estigues, una recopilació d'ensajos, critica a More i es referix a ell com a «cruel en el castic, evasivo en els arguments, ávido de poder i repressiu en la política».

El llibre de no ficció d'Aaron S. Zelman titulat The State Versus the People inclou una comparació entre Utopia i La República de Platón. Zelman no té clar si Moro estava sent irònic en el seu llibre o si realment defenia un estat policial. Zelman comenta: «More és l'únic sant cristià honrat en una estàtua en el Kremlin». En això, Zelman dona a entendre que Utopia va influir en els bolcheviques de Vladimir Lenin, a pesar de la seua brutal repressió de la religió.

Atres biógrafs, com Peter Ackroyd, han oferit una image més comprensiva de More com un sofisticat filòsof i home de lletres, aixina com un catòlic fervent que creïa en l'autoritat de la Santa Sèu sobre la cristiandad.

El protagoniste de les noveles de Walker Percy, Love in the Ruins i The Thanatos Syndrome, és el «Dr. Thomas More», un catòlic renuente i descendent de More.

More és el protagoniste de la cançó d'Al Stewart «A Man For All Seasons», de l'àlbum de 1978 Clave Passages», i de la cançó «Sir» de Far, inclosa en les edicions llimitades i en la reedició de 2008 del seu àlbum de 1994 «Quick». Ademés, la cançó «Baix Says I» del grup de indie roc The Shins aludix a l'interpretació socialista de l'obra “'Utopia”' de Moro.

Jeremy Northam interpreta a Moro en la série de televisió Els Tudor com un home pacífic, ademés d'un catòlic romà devot i un patriarca familiar carinyós.

En la série documental de David Starkey de 2009 Enrique VIII: La ment d'un tirà, More és interpretat per Ryan Kiggell.

More és interpretat per Andrew Buchan en la série de televisió La princesa espanyola.

Entre 1968 i 2007, la Gleeson Library Associates de la Universitat de Sant Francisco va otorgar la medalla anual Sir Thomas More Medal for Book Collecting a coleccionistes privats de llibres destacats. incloent Elmer Belt, Otto Schaefer, Albert Sperisen, John S. Mayfield i Lord Wardington.

En el videojoc de 2024, «Metaphor: ReFantazio», la narrativa se centra en un llibre que descriu una utopia fictícia escrita per un personage cridat More.

Comunisme, socialisme i anticomunismo

Plantilla:Anchor Elogiat «com a héroe comuniste per Karl Marx, Friedrich Engels i Karl Kautsky» per l'actitut comunista cap a la propietat que mostra en la seua obra Utopia, baixe el comunisme soviètic el nom de Tomás More ocupava la novena posició des de la part superior de l'Estela de la Llibertat de Moscou (també coneguda com Obelisc dels Pensadors Revolucionaris), com un dels pensadors més influents «que va promoure la lliberació de la humanitat de l'opressió, l'arbitrarietat i l'explotació». Este monument va ser erigit en 1918 en el Jardí Aleksandrovsky, prop del Kremlin, per sugerència de Lenin.

La traducció a l'anglés de la Gran Enciclopèdia Soviètica (1979) descrivia a More com «el fundador del socialisme utòpic», la primera persona «en descriure una societat en la que la propietat privada... havia segut abolida» (una societat en la que la família era «una cèlula per al modo de vida comunista») i un pensador que «no creïa que la societat ideal s'alcançaria per mig de la revolució», pero que «va influir enormement en els reformadors dels sigles posteriors, especialment en Morelly, G. Babeuf, Saint-Simon, C. Fourier, I. Cabet i atres representants del socialisme utòpic».

«Utopia» també va inspirar a socialistes com William Morris.

Molts consideren que el comunisme o socialisme de Moro és purament satíric. En 1888, mentres elogiava el comunisme de Moro, Karl Kautsky va senyalar que els historiadors i economistes «perplexos» a sovint veen el nom «Utopia» (que significa «cap lloc») com «una sotil insinuació de Moro de que ell mateixa considerava el seu comunisme com un somi impracticable».

Aleksandr Solzhenitsyn, l'autor anticomunista rus guanyador del Premie Nobel i autor de el Archipèlec Gulag, va argumentar que el comunisme soviètic necessitava l'esclavitut i els treballs forçats per a sobreviure, i que açò havia segut «... previst ya per Tomás More, el besyayo del socialisme, en la seua Utopia».

Plantilla:Anchor En 2008, More va ser retratat en l'escenari en Hong Kong com un símbol alegórico del camp pa-democràtic que es resistia al Partit Comuniste Chinenc en una versió traduïda i modificada de l'obra de Robert Bolt Un home per a l'eternitat.

Llocs històrics

Westminster Hall

Una placa situada en el centre del sol del Westminster Hall de Londres commemora el juí per traïció i la condena a mort de Moro en eixa part original del Palau de Westminster. L'edifici, que alberga el Parlament, hauria segut ben conegut per Moro, que va ocupar varis mandats com a diputat i va aplegar a ser president de la Cámara abans del seu nomenament com lord canceller d'Anglaterra.

Beaufort House

Ya que les obligacions reals de More li obligaven a acodir en freqüència als palaus del rei situats a la vora del Támesis, tant en Richmond com en Greenwich, li resultava convenient elegir com a residència una propietat situada entre abdós, a la vora del riu (el mig de transport habitual era el barco). Cap a 1520, va comprar una parcela de terra que comprenia «boscs i pastures intactes», que s'estenia des del Támesis en Chelsea fins a l'actual King's Road. Allí va manar construir una digna mansió de rajola roja (coneguda simplement com la casa de More o Chelsea House) en la que va viure fins a la seua detenció en 1534. En el poema obscé «The Twelve Mery Jestes of Wyddow Edyth», escrit en 1525 per un membre de la casa de More (o inclús pel propi More) baixe l'pseudónimo de «Walter Smith», la viuda aplega en barco a «Chelsay... a on va tindre el millor tracte de tots/en la casa de Sir Thomas More».

Despuix de l'arrest de More, la finca va ser confiscada i va passar a mans del Contralor de la Casa Real, William Paulet.

En 1682, la propietat va passar a cridar-se «Beaufort House» en honor a 1.º duc de Beaufort, el seu nou propietari.

Crosby Hall

En juny de 1523, More va comprar la «molt gran i bella» Crosby Plau (Crosby Hall) en Bishopsgate, Londres, pero no es va tractar d'una simple transacció: huit mesos despuix va vendre la propietat (sense haver vixcut mai allí) en un benefici considerable al seu amic i soci comercial Antonio Bonvisi, qui, a la seua volta, la va llogar al gendre de More, William Roper, i al seu nebot William Rastell; possiblement es tractava d'una forma acordada de saldar un deute entre More i Bonvisi. Per açò, la Corona no va confiscar la propietat despuix de l'eixecució de More.

Iglésia antiga de Chelsea

A l'atre costat d'un menut parc i de Old Church Street des de Crosby Hall es troba l'antiga iglésia de Chelsea, una iglésia anglicana la capella de la qual sur va encarregar More i en la que cantava en el cor parroquial. Llevat la seua capella, l'iglésia va ser destruïda en gran part durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda en 1958. Les capiteles de l'arc medieval que conecta la capella en el santuari principal mostren símbols associats en More i el seu càrrec. En la paret sur del santuari es troba la tomba i l'epitafi que va erigir per a sí mateix i les seues esposes, en el que es detallen els seus antepassats i guanys en llatí, incloent el seu paper com pacificador entre els distints estats cristians europeus, aixina com una part curiosament alterada sobre la seua lluita contra la herejía. Quan More oficiava la missa, eixia per la porta situada just a l'esquerra de la mateixa. No obstant, no està enterrat ací, ni se sap en certea quin dels seus familiars podria estar-ho. Està oberta al públic en horaris específics. Fòra de l'iglésia, front al riu Támesis, hi ha una estàtua de l'escultor britànic Leslie Cubitt Bevis erigida en 1969, que commemora a Moro com a «sant», «erudit» i «estadiste»; en la part posterior es mostra el seu escut d'armes. Prop d'allí, en Upper Cheyne Row, l'iglésia catòlica romana del nostre Santíssim Redentor i Sant Tomás More honra al màrtir.

Tower Hill

Una placa i un menut jardí commemoren el famós lloc d'eixecució en Tower Hill, Londres, just a les afores de la Torre de Londres, aixina com a tots els que varen ser eixecutats allí, molts d'ells màrtirs religiosos o presos de consciència. El cadàver de Moro, sense cap, va ser enterrat sense cerimònies en una fossa comuna sense nom baix la Capella Real de Sant Pedro ad Vincula, dins dels murs de la Torre de Londres, com era costum per als traïdors eixecutats en Tower Hill. La capella és accessible per als visitants de la Torre.

St Katharine Docks

Thomas More és commemorat en una placa de pedra prop de St Katharine Docks, just a l'est de la Torre a on va ser eixecutat. El carrer en la que es troba es dia anteriorment Nightingale Lane, una corrupció de «Knighten Guild», derivada dels propietaris originals del terreny. Ara es diu Thomas More Street en el seu honor.

Iglésia de Sant Dunstán i Casa Roper, Canterbury

La Iglésia de Sant Dunstán, una iglésia parroquial anglicana en Canterbury, posseïx el cap de Moro, rescatada per la seua filla Margaret Roper, la família de la qual vivia en Canterbury, front a l'iglésia parroquial. Una pedra situada immediatament a l'esquerra de l'altar marca la cripta sagellada de la família Roper, situada baix de la capella de Nicolás, a la dreta del santuari o altar major de l'iglésia. L'iglésia de Sant Dunstán ha investigat, conservat i sagellat cuidadosadament esta cripta funerària. L'última investigació arqueològica, realisada en 1982, va revelar que el supost cap de Moro descansa en una caseta separada dels demés cossos, possiblement per una intervenció posterior. Les exposicions de la capella arrepleguen les troballes arqueològiques en imàgens i narracions. Els catòlics romans donaron vidrieres per a commemorar els acontenyiments de la vida de Moro. Una menuda placa marca l'antiga casa de William i Margaret Roper; una atra casa propenca, cridada Roper House, és ara una llar per a persones sordes. En 2025, l'iglésia de St Dunstan va anunciar els seus plans d'exhumar i conservar el cap de Moro.

Atres obres

El restant de les seues obres és divers pero sempre va engarzar pel fil comú del ensalzamiento de l'idealisme i la condena de la tirania. Hi ha retrats de personages públics, com la Life of Pico della Mirandola ("Vida de Pico della Mirandola"), en realitat traducció de l'autobiografia d'este humaniste italià, reivindicador de la primacia de Platón front a Aristóteles, o com la Història Richardi Tertii (Història de Ricardo III), una crítica desapiadada (al oblicuo modo de Moro) del tirà que va assessinar al seu germà major i als fills menuts d'Eduardo IV per a assumir el màxim poder. Este treball es va publicar en anglés i en llatí, encara que la versió llatina és prou més extensa que l'anglesa i va anar per això atribuïda erròneament a la moradura John Morton. Va inspirar, sense dubte, el Ricardo III de Shakespeare. El personage resulta, puix, en mans de Moro, un trist antihéroe de la degeneració política, de la tirania.

Va compondre també poemes en llengua anglesa, entre els quals destaquen els seus sincers epicedios al decés de les reines angleses, i diversos #epigramas de la seua joventut (Epigrammata) en els que lluïx el seu pensament antiabsolutista. Per a Moro, segons Antonio Poch, la raïl de la tirania es troba en l'avarícia. La avidez de riquees i la de poder s'alimenten i exciten mútuament. El rei, si no vol ser tirà, deu per això ser el bon custodie de la rabera que les impedixca:

¿Quina cosa és el bon príncip? És el ca custodie de la rabera, que lladrant aüixa als llops. ¿I quina cosa és el mal príncip? Precisament és el llop / Quid bonus est princeps? Canis est custos gregis... Quid malus? Ipse lupus (Epigramma IX)

El regne és com el cos místic de Crist del com el rei és cap: tots els seus membres estan units per l'amor i deuen socórrer-se mútuament: Populus sese pro rege... quilibet hunc proprie corporis esse caput (Ep. XV). El príncip bo dirigix a fills lliures, el mal somet a siervo:

Aquells que el tirà señorea com a siervo, el rei els estima com a fills / Servos tyrannus quos regit / rex liberos... putat suos.

Menció important dins de la seua obra mereixen els diàlecs-tractats que va realisar en defensa de la fe tradicional atacant durament als reformistes tant llaics com a religiosos. Entre este tipo d'obres es troben per eixemple Responsio ad Lutherum ("Resposta a Lutero"), A Dialogue Concerning Heresies ("Un diàlec sobre la herejía"), The Confutation of Tyndale's Answer ("Refutació de la resposta de Tyndale") o The Answer to a Poisoned Book ("Resposta a un llibre enverinat").

Ademés d'escrits en defensa de l'Iglésia de Roma, també va escriure sobre els aspectes més espirituals de la religió. Aixina, es troben escrits com Treatise on the Passion ("Tractat sobre la Passió de Crist"), Treatise on the Blessed Body (Tractat sobre el Cos Sant), Instructions and Prayers o De Tristia Christi ("L'Agonia de Crist"). Este últim manuscrit, redactat de puny i lletra de Tomás More en la Torre de Londres en el temps en que va estar confinat abans de la seua decapitació el 6 de juliol de 1535, i salvat posteriorment del confisc decretat per Enrique VIII, va passar per voluntat de la seua filla Margaret a mans espanyoles i a través de fra Pedro de Soto, confesor de l'emperador Carlos V, va tindre per destí Valéncia, pàtria de Luis Vives, amic íntim de Moro. Actualment es conserva com a part de la colecció que pertany al museu del Real Colege del Corpus Christi de Valéncia.

Atres obres que va escriure són les traduccions des del llatí que va fer d'alguns diàlecs de Luciano de Samosata: El cínic, Menipo, La necromancia i El tiranicida (al que afig una Responsio en que critica acerbamente als tirans), aixina com vàries cartes i menuts texts: Letter to Bugenhagen, Supplication of Souls, Letter Against Frith, The Apology, The Debellation of Salem and Bizance, A Dialogue of Comfort Against Tribulation, Letter to Martin Dorp, Letter to the University of Oxford, Letter to Edward Lee, Letter to a Monk.

Canonisació

Tomás More va ser beatificado junt a atres 52 màrtirs (entre ells John Fisher) pel papa #León XIII en 1886, i finalment proclamat sant per la Iglésia catòlica el 19 de maig de 1935 (junt en John Fisher), pel papa Pío XI; i la seua festa es va establir el 9 de juliol. Eixe dia encara és observat pels catòlics tradicionalistes. Després d'una série de reformes post-Vaticà II, la seua festa va ser canviada i el seu nom afegit al santoral catòlic pel papa Pablo VI en 1970 per a celebració el 22 de juny junt en John Fisher, l'únic bisbe (per les morts naturals coincidenciales de huit bisbes vells) que, durant la Reforma anglesa, va mantindre, per mercé del rei, llealtat al papa.

El 31 d'octubre de 2000, el papa Juan Pablo II ho va proclamar sant patró dels polítics i els governants, en resposta a una idea del expresident de la República Italiana Francesco Cossiga sorgida en 1985, i presentada com a petició formal el 25 de setembre de 2000 en l'aval de centenars de firmes de caps de Govern i d'Estat, parlamentaris i polítics.

En 1980, Moro va ser afegit al calendari de Sants i Héroes de l'Iglésia Cristiana d'Anglaterra junt a John Fisher com a «màrtirs de la reforma». Moro es commemora el 6 de juliol.

Cultura popular

• La película A Man for All Seasons (1966), dirigida per Fred Zinnemann, interpretada per Paul Scofield i premiada en sis premis Óscar, entre ells el de millor película, narra els últims anys de Tomás More i les seues difícils relacions en Enrique VIII, centrant-la en el seu conflicte entre seguir les seues creències religioses i l'obediència al rei. Està basada en l'obra de teatre de 1960 A man for all seasons del dramaturc agnòstic Robert Bolt, guioniste també de la película. Es va estrenar en Londres en el Globe Theatre l'1 de juliol de 1960. A la seua volta, l'obra de teatre era adaptació d'una obra escrita pel propi Bolt en 1954 per a la BBC Ràdio. El títul va ser tret de lo que va escriure Robert Whittington sobre Moro en 1520:

• De l'obra de Bolt també existix una versió per a televisió de l'any 1988, dirigida i protagonisada per Charlton Heston en el paper de Tomás More i John Gielgud en el paper de la moradura Wolsey.

• En la série de televisió Els Tudor es narra part de la seua vida i relació en Enrique VIII. Interpretat per Jeremy Northam. El seu final és representat en la temporada 2, capítul 5.

Nota: La referència «CW» correspon al volum corresponent de la «Edició Yale de les obres completes de Sant Tomás More» (New Haven i Londres, 1963-1997).

Publicades durant la vida de Moro (en dates de publicació)

• A Merry Jest (c. 1516) (CW 1)
• Utopia (1516) (CW 4)
• Epigrammata or Latin Poems (1518, 1520) (CW 3, Pt.2)
• Letter to Brixius (1520) (CW 3, Pt. 2, App C)
• Responsio ad Lutherum (The Answer to Luther, 1523) (CW 5)
• A Dialogue Concerning Heresies (1529, 1530) (CW 6)
• Supplication of Souls (1529) (CW 7)
• Letter Against Frith (1532) (CW 7) pdf [2] archivat en Wayback Machine.
• The Confutation of Tyndale's Answer (1532, 1533) (CW 8) Books 1–4, Books 5–9
• Archivat el 9 de agost de 2020 archivat en Wayback Machine.
• Apology (1533) (CW 9)
• Debellation of Salem and Bizance (1533) (CW 10) pdf
• Archivat el 9 de agost de 2020 archivat en Wayback Machine.
• The Answer to a Poisoned Book (1533) (CW 11) pdf
• Archivat el 9 de agost de 2020 archivat en Wayback Machine.

Publicat despuix de la mort de Moro (en dates provables de composició)

• The History of King Richard III (c. 1513–1518) (CW 2 & 15)
• The Four Last Things (c. 1522) (CW 1)
• A Dialogue of Comfort Against Tribulation (1534) (CW 12)
• Treatise Upon the Passion (1534) (CW 13)
• Treatise on the Blessed Body (1535) (CW 13)
• Instructions and Prayers (1535) (CW 13)
• De Tristitia Christi (1535) (CW 14) (preservat en el Real Colege Seminari del Corpus Christi, Valéncia)

Fonts

Biografies

• Ackroyd, Peter (1999). The Life of Thomas More, Chatto & Windus. ISBN 9780385477093.

• Basset, Bernard (1965). Born for Friendship: The Spirit of Sir Thomas More, London: Burns & Oates.
• Berglar, Peter (2009). Thomas More: A Lonely Voice against the Power of the State, New York: Scepter Publishers. ISBN 978-1-59417-073-7. (Note: this is a 2009 translation (from the original German, by Hector de Cavilla) of Berglar's 1978 work Die Stunde dones Thomas Morus – Einer gegen die Macht. Freiburg 1978; Adamas-Verlag, Köln 1998, ISBN 3-925746-78-1)
• Brady, Charles A. (1953). Stage of Fools: A Novell of Sir Thomas More, Dutton.
• Brémond, Henri (1904) – Li Bienheureux Thomas More 1478–1535 (1904) as Sir Thomas More (1913) translated by Henry Child;
  (Note: Brémond is frequently cited in Berglar (2009))
  • 1920 edition published by R. & T. Washbourne Limited, Plantilla:OCLC;
  • Paperback edition by Kessinger Publishing, LLC (2006), ISBN 978-1-4286-1904-3
  • published in French in Paris by Gabalda, 1920, Plantilla:OCLC
• Bridgett, Thomas Edward (1891). Life and Writings of Sir Thomas More, Lord Chancellor of England and Martyr under Henry VIII.
• Chambers, R. W. (1935). Thomas More, Harcourt, Brace.
• Guy, John (1980). The Public Career of Sir Thomas More, Yale University Press. ISBN 978-0-300-02546-0.
• Guy, John (2000). Thomas More, Arnold. ISBN 978-0-340-73138-3.
• Guy, John (2009). A Daughter's Love: Thomas More and His Daughter Meg.
• (2017) The Oxford Handbook of Early Modern English Literature and Religion, Oxford: University Press. ISBN 978-0-19-165342-1.
• Plantilla:Cite ODNB
• Marius, Richard (1984). Thomas More: A Biography, Vintage Books. ISBN 9780394741468.
• Marius, Richard (1999). Thomas More: a biography, Harvard University Press. ISBN 978-0-674-88525-7.
• More, Cresacre (1828). The Life of Sir Thomas More by His Great-Grandson, W. Pickering, p. 344.
• Moynahan, Brian (2014). God's Bestseller: William Tyndale, Thomas More, and the Writing of the English Bible – A Story of Martyrdom and Betrayal, St. Martin's Publishing Group. ISBN 978-1-4668-6650-8.
• (2002) The Cambridge History of Early Modern English Literature, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-63156-3.
• Phélippeau, Marie-Claire (2016). Thomas More, Gallimard.
• Reynolds, I. I. (1964). The Trialet of St Thomas More.
• Reynolds, I. I. (1965). Thomas More and Erasmus, New York: Fordham University Press.

• Ridley, Jasper (1983). Statesman and Saint: Cardinal Wolsey, Sir Thomas More, and the Politics of Henry VIII, Viking Press. ISBN 0-670-48905-0.
• (2003).«The Life of Sir Thomas More (1556)».Center for Thomas More Studies.
• Roper, William (2007). The Life of St. Thomas More, Benediction Classics. ISBN 978-1-4092-2795-3.
• «The Life and Illustrious Martyrdom of Sir Thomas More (1588)»..
• Wegemer, Gerard (1985). Thomas More: A Portrait of Courage, Scepter Publishers. ISBN 978-1-889334-12-7.
• Wegemer, Gerard (1996). Thomas More on Statesmanship, Catholic University of America Press. ISBN 978-0-8132-0836-7.
• Wordsworth, Christopher (1810). Ecclesiastical Biography, Or, Lives of Eminent Men Connected with the History of Religion in England (vol. 2), London: Rivingtons.

#Historiografia

• (2004).«A Man for All Eres: Recent Books on Thomas More».Political Science Reviewer.33

90–143..

• (2000).«The Search for the Historical Thomas More».History Review.

15+.

• Mills, Leland. "Persecution and the Dialogue of Comfort: A Fresh Look at the Charges against Thomas More." Journal of British Studies, vol. 5, no. 1, 1965, pp. 19–30. online

Fonts primàries

• (1947).«The Correspondence of Sir Thomas More».Princeton University Press.
• (1963–1997).«Yale Edition of the Complete Works of St. Thomas More».Yale University Press..
• (2001).«The Last Letters of Thomas More».
• (2003).«Saint Thomas More: Selected Writings».
• (2004).«A Thomas More Source Book».Catholic University of America Press.
• (2010).«Utopia».Norton.

Bibliografia

• Castell Ramírez, Paloma (2010). Tommaso Moro, il Primato della coscienza, Milano: Edizioni Paoline, 2010. ISBN 978-88-315-3675-2.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tomás More.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Tomás More en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Tomás More.
• The Center for Thomas More Studies at the University of Dallas (anglés)

• Thomas More Studies database: contains several of More's English works, including dialogues, early poetry and letters, as well as journal articles and biographical material. [3] archivat en Wayback Machine. (anglés)
• Plantilla:Gutenberg author (anglés)
• Plantilla:Internet Archive author (anglés)
• «Sir Thomas More: A Man for One Season». Presents a critical view of More's anti-Protestantism (anglés)
• «Thomas More and his Utopia».Marxists.org. (anglés)
• Thomas More and Utopias – a learning resource from the British Library. [4] archivat en Wayback Machine. (anglés)
• «Integrity and Conscience in the Life and Thought of Thomas More». (anglés)
• The Essential Works of Thomas More – The Center for Thomas More Studies at the University of Dallas (anglés)
• Plantilla:CathEncy
• Patron Saints Index entry – Saint Thomas More biography, prayers, quotes, Catholic devotions to him (anglés)
• Trial of Sir Thomas More, Professor Douglas O. Linder, University of Missouri-Kansas City (UMKC) School of Law (anglés)
• John Fisher and Thomas More: Martyrs of England and Wales (anglés)
• More's History of King Richard III, Cambridge University Press. (large file) (anglés)