Enrique VIII d'Anglaterra
Enrique VIII (Palau de Placentia, 28 de juny de 1491-Palau de Whitehall, 28 de giner de 1547) va ser rei d'Anglaterra i senyor d'Irlanda des del 22 d'abril de 1509 fins a la seua mort. Va ser el segon monarca de la casa Tudor, hereu del seu pare, Enrique VII. Es va casar sis voltes i va eixercir el poder més absolut entre tots els monarques anglesos. Entre els fets més notables del seu regnat s'inclouen la ruptura en l'Iglésia catòlica i l'establiment del monarca com cap suprem de l'Iglésia d'Anglaterra (Iglésia anglicana), la dissolució dels monasteris i l'unió d'Anglaterra en Gales.
També va promulgar llegislacions importants, com les vàries actes de separació en l'Iglésia de Roma, de la seua designació com a cap suprem de l'Iglésia d'Anglaterra, les Union Acts de 1535 i 1542, que varen unificar a Anglaterra i Gales com una sola nació, la Buggery Act de 1533, primera llegislació contra la sodomía en Anglaterra i la Witchcraft Act de 1542, que castigava la bruixeria en la pena de mort.[1]
La protecció que va dispensar al pintor alemà Hans Holbein es va traduir en una formidable série de retrats i dibuixos en color que efigian a molts personages de la cort d'aquella época, destacant varis al propi rei.
Biografia
[editar | editar còdic]Primers anys
[editar | editar còdic]Enrique VIII va nàixer en el palau de Placentia en Greenwich el 28 de juny de 1491. Va ser el tercer fill d'Enrique VII i Isabel de York. Solament tres dels seus sis germans varen sobreviure a l'infància: Arturo Tudor, príncip de Gales, Margarita Tudor, reina consorte d'Escòcia i María Tudor, reina consorte de França. El seu pare, membre de la Casa de Lancaster, havia adquirit el tro per dret de conquista, ya que el seu eixèrcit va derrotar en la batalla de Bosworth a l'últim Plantagenet, Ricardo III, i posteriorment va completar els seus drets desposando a Isabel de York, filla primogènita d'Eduardo IV. En 1493, Enrique va ser designat condestable[2] del castell de Dover i lord Warden dels cinc ports. En 1494 va ser nomenat duc de York i posteriorment comte mariscal d'Anglaterra i lord tinent d'Irlanda.
Enrique va rebre una bona educació, contant en uns bons tutors, lo que li va permetre adquirir fluïdea en llatí, francés i espanyol. La seua mare va fallir quan ell tenia onze anys.
Durant la seua joventut, fon un ávido apostador i jugador de daus i també va practicar justas, caça i royal tennis, antepassat de l'actual tenis. Va ser, ademés, un músic complet, escritor i poeta. Es va involucrar en la reconstrucció i millora de varis edificis importants com el palau de Nonsuch, la capella del King's College, en Cambridge, i l'abadia de Westminster en Londres. En molts casos es tractava d'edificis confiscats, per eixemple al moradura Thomas Wolsey; entre ells, la Christ Church en Oxford, el palau d'Hampton Court, el palau de Whitehall i el Trinity College en Cambridge.
Matrimoni en Catalina d'Aragó
[editar | editar còdic]En 1501, Arturo Tudor, hereu de la Corona anglesa, es va casar en Catalina d'Aragó, filla menor dels Reis Catòlics, en la catedral de Sant Pablo, en Londres. La parella, que per llavors tenia quinze i setze anys, respectivament, va ser enviada per un temps a Gales, com s'acostumava en l'hereu del tro i la seua esposa. A l'any següent, despuix de sol vint semanes de matrimoni, Arturo Tudor va morir d'una infecció, per lo que Enrique es va convertir en príncip de Gales i hereu al tro. Enrique VII d'Anglaterra, encara interessat en sagellar una aliança matrimonial entre Anglaterra i Espanya, va oferir al seu fill Enrique en matrimoni a Catalina d'Aragó.
Per a conseguir el matrimoni entre el seu fill i Catalina d'Aragó, Enrique VII devia primer obtindre una dispensa papal. Catalina d'Aragó manifestava que el seu primer matrimoni no havia segut consumat; de ser aixina, no es requeria dispensa alguna, sino una simple dissolució d'un matrimoni merament formal. No obstant, tant la cort espanyola com l'anglesa varen insistir en la necessitat d'una dispensa papal per a eliminar tots els dubtes concernents a la llegitimitat del casament. Per l'impaciència d'Isabel I de Castella, el papa va otorgar apresuradamente la dispensa per mig d'una bula papal. D'esta manera, catorze mesos despuix de la mort del seu primer marit, Catalina es va trobar compromesa en el germà d'aquell. En 1505 Enrique VII va perdre el seu interés en mantindre l'aliança en Espanya i el príncip de Gales va ser obligat a declarar que el compromís havia segut arreglat sense el seu consentiment.
Inici del regnat
[editar | editar còdic]Enrique Tudor va ascendir al tro en 1509 com Enrique VIII, despuix de la mort del seu pare. Fernando el Catòlic va organisar el casament de la seua filla Catalina d'Aragó en el nou rei. Enrique VIII desposó a Catalina en Greenwich, l'11 de juny de 1509, deixant de costat els consells del papa Juliol II i de William Warham, arquebisbe de Canterbury, sobre la validea de tal unió. Varen ser coronats junts en l'abadia de Westminster el 24 de juny de 1509.
El primer embaràs de Catalina va terminar en un abort en 1510. Després va donar a llum a un fill, Enrique, duc de Cornualles, l'1 de giner de 1511, pero el bebé solament va viure fins al 22 de febrer d'eixe mateix any.
En la seua coronació, Enrique VIII va deure enfrontar-se a les problemàtiques conseqüències dels imposts nobiliarios establits per Richard Empson i Edmund Dudley, membres del gabinet del seu pare. Dos dies despuix del seu nomenament els va fer detindre en la Torre de Londres, varen ser acusats d'alta traïció i decapitats en 1510. A diferència d'Enrique VII, que favoria les polítiques pacífiques, Enrique VIII va manifestar un inclinament bèlic durant tot el seu regnat.
Durant els dos anys posteriors a l'ascensió d'Enrique VIII, Richard Fox, bisbe de Winchester, i William Warham varen controlar els assunts d'Estat. A partir de 1511, no obstant, el poder real va ser ostentat per la moradura Thomas Wolsey. En eixe mateix any, el papa Juliol II va proclamar una Lliga Santa contra França (Guerra de la Lliga de Cambrai). La nova aliança militar es va forjar ràpidament, incloent a Anglaterra, Espanya, regida pels Reis Catòlics, i el Sacre Imperi Romà Germànic, governat per l'emperador Maximiliano I. Enrique VIII va firmar el Tractat de Westminster, en el que prometia ajuda mútua a Espanya contra França. En 1513 va invadir este país i va derrotar als seus eixèrcits en la batalla de les Espuelas. Per la seua banda, Jacobo IV d'Escòcia, aliat de França, va invadir Anglaterra pel nort, pero va ser derrotat i mort en Flodden el 9 de setembre de 1513, per lo que el conflicte es va vore terminat.
En 1514, Fernando el Catòlic va abandonar l'aliança, i les atres parts varen fer la pau en França. Enrique VIII va sagellar la pau en França en el matrimoni de la seua germana María Tudor en el rei francés Luis XII en 1514.[3]El conseqüent irritament en Espanya va iniciar la discussió sobre una nulitat matrimonial entre Enrique VIII i Catalina. No obstant, en l'ascensió en 1515 de Francisco I al tro francés, va aumentar novament el antagonismo entre Anglaterra i França, i Enrique VIII es va reconciliar en els reis d'Espanya.
En 1516 Catalina va poder concebre a una chiqueta, María Tudor, lo que va renovar les esperances d'Enrique VIII de conseguir un hereu varó a pesar dels previs embarassos fallancs de la seua esposa.[4] Va ser un matrimoni de llarga data, pero la paciència d'Enrique VIII per un fill varó que Catalina no li va poder donar, ho va dur al final de la relació.[5]
Fernando el Catòlic va morir en 1516 i va ser succeït pel seu net Carlos I, nebot de Catalina. Per a octubre de 1518, Thomas Wolsey havia dissenyat el Tractat de Londres en el papat, en l'idea de conseguir un triumfo per a la diplomàcia anglesa, lo que ubicava al regne en el centre d'una nova aliança europea en el ostensible objecte de repelir les invasions moriscas a Espanya, tal com havia solicitat el papa.
En 1519 va morir Maximiliano I, i Wolsey va propondre secretament a Enrique VIII com a candidat per al lloc d'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, a pesar de que públicament semblava recolzar al rei francés, Francisco I. Finalment, els príncips electors varen elegir a Carlos I d'Espanya. La subsecuente rivalitat entre França i Espanya va permetre a Enrique VIII actuar com mediador. Aixina va escomençar a manejar l'equilibri del poder europeu.
Tant Francisco I com Carlos I varen intentar gojar del favor d'Enrique VIII, el primer, en forma espectacular i enlluernant, en la trobada en el Camp del pany d'or,[6] i el segon, en tota solemnitat en les trobades de Kent. Despuix de 1521, no obstant, l'influència anglesa sobre Europa va començar a minvar. Enrique VIII va entrar en una aliança en Carlos I a través del Tractat de Windsor, i Francisco I de França va ser derrotat per l'eixèrcit imperial de Carlos I en la batalla de Pavía, en febrer de 1525. La confiança de l'emperador en Enrique VIII va disminuir al mateix ritme que el poder anglés sobre el continent. Enrique VIII es va mostrar contrari en ajudar-ho a conquistar França, a pesar de les garanties de Carlos I. Açò va terminar en el Tractat de Westminster de 1527.
L'interés d'Enrique VIII en els assunts continentals es va estendre fins a l'atac contra la revolució alemana del flare agustino Martín Lutero. En 1521 li va dedicar el seu Defensa dels sèt sacraments, que li va valdre el títul de Defensor de la Fe.[7] En base en açò, li'l va reconéixer en el títul de inclitissimus.[8] Este honor ho va mantindre encara despuix de trencar en Roma, i és encara usat per la monarquia britànica.
La qüestió real
[editar | editar còdic]La d'Enrique VIII va ser la primera coronació pacífica en Anglaterra una volta finalisada la guerra de les Dos Roses; no obstant, encara tenia que posar-se a prova la llegitimitat de la dinastia Tudor. Esta es va donar gràcies al decés del seu germà major Arturo Tudor, als quinze anys.
El poble anglés semblava disconforme en les regles de successió femenina, i Enrique VIII va sentir que solament un hereu varó podria assegurar el tro. Encara que Catalina d'Aragó va quedar embarassada a lo manco sèt voltes (per última volta en 1518), solament un dels fills, María Tudor, va sobreviure a l'infància. Enrique VIII havia freqüentat amants, entre elles María Bolena i Isabel Blount, en qui va tindre un fill illegítim, Enrique Fitzroy, primer duc de Richmond i Somerset. En 1526, quan va estar clar que Catalina no podria tindre més chiquets, Enrique VIII va començar a interessar-se en la germana de María Bolena, Ana Bolena.
Encara que la motivació principal per a solicitar la declaració de nulitat matrimonial de Catalina era el seu desig de tindre un hereu varó, Enrique VIII es va ser encaprichando en Ana Bolena fins a tal punt que va terminar enamorant-se d'ella. El llarc intent del rei per a terminar el seu matrimoni va ser denominat «La qüestió real».[9] La moradura Wolsey i William Warham varen començar secretament a investigar la validea del matrimoni en Catalina. La reina havia testificat que el seu primer matrimoni no havia segut consumat i que, en conseqüència, no hi havia impediment per al posterior casament en Enrique VIII. L'investigació no va poder anar més allà, i es va desestimar.
Sense informar a Wolsey, Enrique VIII va apelar directament a la Santa Sèu. Va enviar al seu secretari William Knight a Roma per a argüir que la bula de Juliol II, per la que es va permetre el matrimoni entre Enrique VIII i Catalina d'Aragó, havia segut obtinguda per mig d'enganys i era, en conseqüència, nula. Ademés, demanava al papa Clemente VII que li otorgara una dispensa per a permetre-li desposar a qualsevol dòna, inclús en el primer grau d'afinitat. Esta dispensa era necessària, ya que Enrique VIII havia tingut prèviament relacions sexuals en María Bolena.
Knight es va trobar en que Clemente VII era pràcticament presoner de Carlos I d'Espanya, nebot de Catalina. Va tindre dificultats fins a per a entrevistar-se en el pontífex i, quan finalment ho va conseguir, no va conseguir els resultats que buscava. Encara que no estava d'acort en declarar nul el matrimoni, Clemente VII va otorgar la dispensa, presumint que esta no tindria molt efecte mentres Enrique permaneixquera casat en Catalina.
Informat de lo obtingut pel representant del rei, Wolsey va enviar a Stephen Gardiner i a Edward Fox a Roma. Potser per temor a Carlos I, el papa inicialment va evitar atendre les seues reclamacions. Fox va ser enviat de tornada en una comissió autorisant l'inici d'un procés, pero les restriccions impostes la tornaven pràcticament insignificant.
Gardiner va procurar formar una comissió eixecutiva que decidira en antelació els punts llegals a discutir. Clemente VII va ser persuadit per a acceptar tal proposta, i va permetre a Wolsey i a la moradura Lorenzo Campeggio dur el cas junts. La comissió va actuar en secret; les seues conclusions no devien ser mostrades a ningú, i devien permanéixer sempre en poder de Campeggio.
La comissió va establir que la bula papal que havia autorisat el casament d'Enrique VIII en Catalina seria declarada nula si els alegats en que es va basar es demostraven falsos. Per eixemple, la bula seria nula si resultava fals que el matrimoni havia segut absolutament necessari per a mantindre l'aliança anglo-hispana.
La moradura Campeggio va aplegar a Anglaterra en 1528. Els procediments, no obstant, es varen paralisar quan els espanyols varen emetre un segon document que presumia el otorgamiento de la necessària dispensa. S'assegurava que, uns pocs mesos abans d'otorgar-li la dispensa en una bula pública, el papa Juliol II havia otorgat lo mateix en una nota privada enviada a Espanya.
La comissió, no obstant, solament va fer menció de la bula; no va autorisar a les moradures Wolsey i Campeggio a determinar la validea de la nota i durant huit mesos les parts litigaron sobre la seua autenticitat. Durant la primavera de 1529, l'equip llegal d'Enrique VIII va completar el «libelo», sumari dels arguments reals, incloent Levítico 20, 21, que va ser presentat davant els delegats papals, i a on s'observa, per eixemple, lo següent:
Enujat per la demora, Enrique VIII va despullar a Wolsey del seu poder i riquea ademés de ser expulsat de la cort real. Ho va acusar de «præmunire»,[10] pero Wolsey va morir al poc temps. En Wolsey varen caure atres poderosos membres de l'Iglésia en Anglaterra; en les oficines del lord canceller i del guardià de sagells varen ser nomenats llaics en càrrecs abans reservats únicament a clercs.
El poder va passar en primer terme a Tomás More, qui va assumir com a nou lord canceller d'Anglaterra el 26 d'octubre de 1529.[11] John Stokesley, qui havia segut membre del Consell real, capellà i assistent d'Enrique VIII, servint-ho en el Camp del Pany d'Or en 1520, va ser enviat en 1529 a França —com a embaixador davant Francisco I— i a Itàlia buscant obtindre noves opinions favorables a la nulitat matrimonial del rei i de Catalina d'Aragó.[12] Li'l va designar bisbe de Londres el 28 de març de 1530, en concomitancia en la creixent caiguda en desgràcia de Tomás More, qui terminaria per renunciar al seu càrrec el 16 de maig de 1532, un dia en acabant de que el clero anglés se sometera definitivament a la supremacia del rei sobre l'Iglésia.[11] Ya en 1531 l'influència de Moro havia mermat i distints personages que respalaven les intencions del rei varen millorar ràpidament les seues posicions. Aixina, l'increment de l'influència política de Thomas Cromwell es va posar de manifest a través de la série de càrrecs que va assumir entre 1532 i 1533, que varen terminar per incloure el de ministre de Facenda i secretari d'Estat.[13] Per la seua banda, Thomas Cranmer va ser consagrat com a arquebisbe de Canterbury el 30 de març de 1533.[14]
El 25 de giner de 1533, Cranmer va participar de la boda entre Enrique VIII i Ana Bolena. En maig va anunciar l'anulació del matrimoni en Catalina i poc despuix va declarar vàlit el matrimoni en Ana. Catalina va perdre el títul de reina i es va convertir en la princesa viuda de Gales. La seua filla María Tudor, ara considerada filla illegítima, va perdre el títul de princesa de Gales i va passar a ser, simplement, lady. La filla d'Ana, Isabel Tudor, es va convertir en hereua presuntiva. Catalina d'Aragó va morir de càncer en 1536. Tomás More va acceptar que el Parlament d'Anglaterra fera reina a Ana, puix del Parlament emanaven les lleis i no es va pronunciar sobre que Enrique VIII fora cap de l'Iglésia d'Anglaterra, aplegant a dimitir com lord canceller per a no tindre que pronunciar-se. Sabia que la vida li anava en això. Durant un temps Enrique VIII ho va deixar tranquil, pero el seu silenci era tan atronador para tota Anglaterra que al final li va voler fer parlar. Moltes voltes va ser interrogat. Va ser tancat en la Torre de Londres i dut a un juí que va incloure falsos testimonis. La funció d'acusació va ser eixercida per Thomas Cromwell. Trobat culpable d'alta traïció, pel fals testimoni, va ser condenat a mort. Una volta dictada la sentència i en solicitar-se-li pels juges unes últimes paraules, per fi va parlar, dient que el juí havia segut una patranya i negant que Enrique VIII poguera ser cap de l'Iglésia. Va ser eixecutat en 1535. l'Iglésia catòlica ho va considerar un màrtir de la fe i lo canonizó quatre sigles despuix de la seua mort.
Agitació religiosa
[editar | editar còdic]El papa va respondre a estos acontenyiments excomulgando a Enrique VIII en juliol de 1533. Va seguir una considerable agitació religiosa. Urgido per Thomas Cromwell, el Parlament va aprovar vàries lleis que varen sagellar la brecha en Roma en la primavera de 1534. La Llei de restricció d'apelacions[15] va prohibir les apelacions de les corts eclesiàstiques al papa. També va previndre que l'Iglésia decretara qualsevol tipo de regulació sense previ consentiment del rei. La Llei de #designació eclesiàstiques[16] de 1534 va decretar que els clercs elegits per a bisbes devien ser nominats pel sobirà. La Llei de Supremacia,[17] del mateix any, va declarar que «el rei és l'únic cap suprem en la terra de l'Iglésia d'Anglaterra». La Llei de traïcions,[18] també de 1534, va convertir en alta traïció castigada en la mort desconéixer l'autoritat del rei, entre atres casos. Al papa se li varen negar totes les fonts d'ingressos monetaris, com l'Óbolo de Sant Pedro.
Rebujant les decisions del papa, el Parlament va validar el matrimoni entre Enrique VIII i Ana Bolena en la Llei de Successió[19] de 1534. La filla de Catalina, María, va ser declarada illegítima i els descendents d'Ana varen passar a estar en la llínea de successió real. Tots els adults varen ser obligats a reconéixer les previsions d'esta acta; els qui la rebujaven eren condenats a presó de per vida. La publicació de qualsevol escrit alegant que el matrimoni d'Enrique VIII en Ana era inválido seria considerat alta traïció.
L'oposició a les polítiques religioses d'Enrique VIII va ser ràpidament suprimida. Varis monges dissidents varen ser torturats i eixecutats. Cromwell, per qui va ser creat el lloc de viceregente espiritual, va ser autorisat a visitar monasteris, supostament per a assegurar-se de que seguien les instruccions reals, pero en la pràctica per a fer-se en les seues riquees. En 1536, una llei del Parlament va permetre a Enrique VIII confiscar les possessions dels monasteris deficitaris (aquells en ingressos anuals de 200 lliures o menys).
Caiguda dels Bolena
[editar | editar còdic]En 1536, Ana Bolena va començar a perdre el favor d'Enrique VIII. Despuix del naiximent de la seua filla Isabel Tudor, Ana va tindre dos embarassos que varen terminar en abort o mort del chiquet.[21] Mentrestant, Enrique VIII escomençava a prestar atenció a una atra donzella de la seua cort, Juana Seymour. Potser animat per Thomas Cromwell, Enrique VIII va fer arrestar a Ana baix càrrecs d'usar bruixeria per a convertir-ho en el seu espós, de tindre relacions adúlteras en cinc hòmens, d'incesto en el seu germà Jorge Bolena, vescomte de Rochford, d'injúriar al rei i conspirar para assessinar-ho, en l'agreujant de traïció. Els càrrecs eren enterament fabricats. La cort que va tractar el cas va ser presidida pel propi tio d'Ana, Thomas Howard, III duc de Norfolk. En maig de 1536, es va condenar a Ana Bolena i al seu germà a mort per la foguera o per decapitació, lo que el rei elegira. Els atres quatre hòmens sobre els que es va alegar tindre relacions sexuals en Ana varen ser condenats a ser penjats, ofegats i descuartizados.
Lord Rochford va ser decapitat al final del juí de forma immediata; als atres quatre implicats els varen ser commutades les seues diverses sentències de mort per la de decapitació. Ana Bolena també va ser decapitada al poc temps.
El pare d'abdós, Tomás Bolena, comte de Wiltshire i Ormonde va ser expulsat de la cort perdent el seu càrrec de Lord del Sagell Privat i morint en deshonra en 1539.
Matrimoni en Juana Seymour
[editar | editar còdic]En 1536, pocs dies despuix de l'eixecució d'Ana Bolena, Enrique VIII es desposó en Juana Seymour. L'Acta de Successió de 1536 va declarar als fills de Juana dins de la llínea successòria, excloent a les atres filles d'Enrique VIII, María i Isabel. El rei va ser habilitat per a determinar per sí en lo sucesivo la llínea successòria. Juana va donar a llum a un únic fill varó llegítim que va tindre en vida Enrique VIII, el príncip Eduardo Tudor en 1537. Eduardo VAIG VORE posteriorment va morir en el Palau de Greenwich el 6 de juliol de 1553, als quinze anys d'edat, i va ser sepultat en l'Abadia de Westminster. El 10 de juliol d'eixe any va pujar al tro Juana Grey.
Després de la mort de Juana Seymour, la cort sancera va guardar luto en Enrique VIII per algun temps. El rei la va considerar sempre la seua «verdadera» esposa, per ser l'única que li va donar l'hereu varó, que tan desesperadament anhelava per a assegurar a la dinastia Tudor.
Malaltia genètica d'Enrique VIII
[editar | editar còdic]Segons una investigació realisada en març de 2011, el patró d'embarassos de les seues esposes i la seua deterioració mental sugerixen que Enrique VIII tenia l'antígeno sanguíneu Kell positiu, que ocasiona aborts en dònes en antígeno Kell negatiu i mortalitat neonatal i el síndrome de McLeod.[22][23][24] Enrique VIII mai va reconéixer mal algun en sí mateixa per les pèrdues recurrents dels embarassos de les seues respectives 6 esposes.[25]
Lleis transcendentals
[editar | editar còdic]Per a l'época del seu casament en Juana Seymour, Enrique VIII va concedir la seua aprovació a la Constitució de Gales[26] (1535–1542), que ho va anexar llegalment en Anglaterra, fent d'abdós un sol país. La llei va decretar l'us exclusiu de l'anglés per als procediments oficials en Gales, contrariant als numerosos parlants del idioma galés.
Enrique VIII va continuar la persecució dels seus oponents religiosos. En 1536 es va desnugar en el nort d'Anglaterra un tumult conegut com la «pelegrinage de Gràcia» (en inglés: Pilgrimage of Grace).[27] Per a esclafar als catòlics rebels, Enrique VIII va concedir poders al Parlament, i va decretar un perdó general a tots els involucrats. No va complir cap de les seues promeses, i un segon tumult es va iniciar en 1537. Els líders de la rebelió varen ser acusats de traïció i eixecutats.[28] En 1538 Enrique VIII va ordenar la destrucció dels santuaris de tots els sants de l'Iglésia catòlica, i per a 1538, tots els monasteris existents havien segut dissolts i les seues propietats transferides a la corona. Com recompensa per la seua eficiència, Thomas Cromwell va ser nomenat comte de Essex. Abad i priores varen perdre els seus escans en la cambra dels lores, i solament els arquebisbes i bisbes varen formar la representació eclesiàstica del cos. Els «lores espirituals», com es coneixia als membres del clero en llocs en la Cambra dels Lores, varen anar per primera volta superats en número pels lores temporals.
Últims anys
[editar | editar còdic]Com el seu fill Eduardo Tudor, duc de Cornualles, no era un chiquet sà, Enrique VIII va decidir casar-se una volta més per a assegurar-se un hereu varó. Existien vàries candidates, entre elles la duquesa viuda de Milà Cristina de Dinamarca o la germana del duc de Cleves Ana de Cleves, esta última protestant i per tant recolzada per Thomas Cromwell en ser l'aliança luterana una important aliada en el cas de que Roma atacara a Anglaterra.
Hans Holbein el Jove va ser enviat a Cléveris per a retratar a Ana. Despuix del rebuig al matrimoni de Cristina de Dinamarca i despuix d'observar el favoridor retrat d'Ana de Cleves, en el que apareixia sense cap dels seus rastres de pigota i urgido per les complides descripcions que les seues cortesanos feyen d'Ana, Enrique VIII va decidir casar-se en ella. No obstant, es diu que no la va trobar res atractiva quan va aplegar a Anglaterra i la cridava en privat «l'egua de Flandes». No obstant, Enrique VIII la desposó el 6 de giner de 1540.
Poc despuix, Enrique VIII va desijar terminar el matrimoni, no solament pels seus sentiments personals, sino també per consideracions polítiques. El duc de Cleves es trobava envolt en una disputa en Carlos I, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, en qui Enrique VIII no volia tindre disputes. Ana va ser lo suficientment inteligent per a no impedir la busca d'una anulació. Va testificar que el casament mai havia segut consumat, dient que Enrique VIII havia ingressat cada nit en la seua habitació per a merament besar-la en la #front abans de dormir. El casament va ser conseqüentment anulat basant-se en que Ana havia realisat prèviament contractes nupcials en atres nobles europeus.
Ana va rebre el títul de «Germana del rei» i se li va otorgar el castell de Haver, l'antiga residència de la família d'Ana Bolena. Thomas Cromwell, mentrestant, per haver impulsat el fallanc matrimoni, va perdre el favor real, va caure en desgràcia i va ser decapitat. El lloc de «vicegerente espiritual», creat per a ell, no va ser cobert i permaneix vacant fins a hui.
El 28 de juliol de 1540, el mateix dia en que Cromwell va ser eixecutat, Enrique VIII es va casar en la jove Catalina Howard, prima d'Ana Bolena. Poc despuix del casament, Catalina va tindre una romançada en el cortesano Thomas Culpeper. També havia amprat a Francis Dereham com a secretari, en qui havia estat informalmente relacionada abans del casament real. Thomas Cranmer, enemic de la poderosa i catòlica família Howard, va obtindre evidències de les activitats de la reina i va informar a Enrique VIII d'això. Encara que en principi el rei no va creure tals denúncies, va autorisar a Cranmer a efectuar una investigació, que va confirmar les acusacions. En ser interrogada, Catalina va poder haver admés un compromís previ en Derham, lo que per sí mateixa hauria convertit en inválido el posterior matrimoni en Enrique VIII, pero, en lloc d'açò, va sostindre que Derham la va obligar a establir una relació adúltera. Derham, a la seua volta, va expondre la relació entre la reina i Culpeper.
En decembre de 1541, Culpeper i Derham varen ser eixecutats. Catalina no va ser condenada en juí, sino per un decret de deshonra aprovat pel Parlament. El decret detallava l'evidència contra la reina, en una clàusula especial que permetia l'aprovació real a través de comissionats, per a evitar que el rei tornara a escoltar el relat dels crims. Mai s'havia utilisat este método d'aprovació real, pero es va usar en regnats posteriors per a reemplaçar la presència real en el parlament.
El casament en Catalina Howard va ser anulat poc abans de la seua eixecució. Igual que en el cas d'Ana Bolena, Catalina no podria ser culpada tècnicament d'adulteri, ya que el matrimoni va resultar oficialment nul des de l'orige. Novament esta qüestió va ser ignorada i Catalina va ser eixecutada el 13 de febrer de 1542. En enguany es torna a aliar en l'emperador Carlos, unint-se a ell en el seu Guerra italiana de 1542-1546 contra França.[29]
Com a preparació per a ella, Enrique VIII va decidir eliminar l'amenaça potencial de l'Auld Alliance[30] i cobrir la seua retaguàrdia davant el seu conflicte en França: Enrique VIII va exigir la ruptura de l'Iglésia escocesa en Roma al seu nebot Jacobo V d'Escòcia.[31] La negativa va produir el choc de les dos nacions en la batalla de Solway Moss a on les tropes escoceses varen ser derrotades.
En la mort del monarca escocés dies despuix de la batalla i en el govern d'Escòcia baix el regente James Hamilton, II comte de Arran es va firmar el Tractat de Greenwich en juliol de l'any següent per mig del qual es va firmar la pau entre els dos regnes i el matrimoni entre la regna infant María Estuardo (recent naixcuda en la data del tractat) i Eduardo Tudor d'a penes 6 anys. Encara que el Tractat va ser ratificat el següent més d'agost, el Parlament d'Escòcia es va negar a promulgar-ho en decembre de 1543 per l'enfrontament entre els partidaris d'un matrimoni entre la reina María Estuardo en la Corona anglesa i els partidaris d'un matrimoni en la Corona francesa.[32]
Finalment el conflicte cridat Rough Wooing finalisaria en 1550, anys despuix del decés d'Enrique VIII.
Enrique VIII es va casar en 1543 en la seua última esposa, la rica viuda Catalina Parr. La nova reina discutia en Enrique VIII sobre religió, ya que era calvinista mentres que el rei permaneixia anglicà. Esta conducta podria haver-li resultat perillosa si no haguera segut per les seues mostres de sumissió. Va ajudar a reconciliar a Enrique VIII en els seus dos primeres filles, María i Isabel. En 1544, un decret parlamentari va posar a abdós en la llínea de successió despuix del príncip Eduardo, a pesar de ser considerades illegítimes. El mateix decret permetia a Enrique VIII determinar la següent successió al tro al seu arbitrio.
En l'estiu de 1544, Enrique VIII va invadir França, sitiant Boulogne-sur-Mer, ciutat que va caure el 14 de setembre de 1544. Sent esta l'únic guany territorial durant el seu regnat.[33] En 1550, durant el govern del seu fill, seria venuda de nou a França.[34]
Mort i successió
[editar | editar còdic]En els seus últims anys, Enrique VIII va engordir notablement i la seua cintura va aplegar a medir 137 centímetros. L'inici de l'obesitat data d'un accident de justa en 1536, en el que va sofrir una ferida en la cuixa que no solament li va impedir realisar activitat física, sino que gradualment va derivar en una úlcera que indirectament va poder haver-ho dut a la mort. L'hipòtesis de que tenia #sífilis va ser difosa per primera volta uns cent anys despuix de la seua mort. Arguments més recents sobre esta possibilitat provenen d'un major coneiximent de la malaltia, que permeten supondre que Eduardo VI, María I d'Anglaterra i Isabel I varen mostrar síntomes característics de #sífilis congènita.
Enrique VIII va fallir el 28 de giner de 1547 en el palau de Whitehall, el dia en que el seu pare hauria complit noranta anys. Va ser sepultat en la capella de Sant Jorge en el castell de Windsor, al costat de la seua tercera esposa, Juana Seymour.
En el transcurs de la década posterior a la seua mort els seus tres fills es varen assentar successivament en el tro d'Anglaterra. En virtut de la Llei de Successió de 1544, la corona va ser heretada per l'únic fill varó, Eduardo Tudor, que es va convertir en Eduardo VI d'Anglaterra, com a primer monarca protestant d'Anglaterra. En sol nou anys d'edat, no podia eixercir per sí el poder, que va recaure en un consell de regència format per setze membres elegits segons el testament d'Enrique VIII. El consell va elegir a Edward Seymour, comte d'Hertford i germà major de Juana, com lord protector del regne.
En l'eventualitat de que Eduardo VAIG VORE no tinguera fills, seria succeït per María Tudor, filla de Catalina d'Aragó. Si esta, a la seua volta, no tenia descendència, la corona real l'heretaria la filla d'Ana Bolena, Isabel Tudor. Finalment, si Isabel moria sense descendència seria succeïda pels descendents de María Tudor, germana menor d'Enrique VIII.
Llegat
[editar | editar còdic]Junt en Alfredo el Gran, Enrique VIII és tradicionalment recordat com un dels fundadors de l'Armada Real britànica. Durant el seu regnat es varen desenrollar vàries batalles navals, i fonamentalment es varen invertir importants recursos en la construcció de barcos, incloent grans navío com el Mary Rose, i en l'innovació tecnològica, com l'us d'artilleria a bordo. A pesar d'açò, Enrique VIII no va llegar als seus successors una armada orgànica, en estructures, rancs, etcétera. Isabel I va tindre que improvisar sobre la base d'navío privats per a lluitar contra l'armada espanyola, i en realitat, en un sentit complet, l'armada britànica recent es va constituir com a producte de la rivalitat anglo-holandesa en el XVII. Per la seua ruptura en l'Iglésia catòlica, Enrique VIII va iniciar l'escenari de grans invasions espanyoles o franceses. Per a protegir les costes va millorar numeroses defenses, com el castell de Dover i atres fortificacions i guarnicions d'artilleria, des d'East Anglia fins a Cornualles. Moltes d'estes construccions es varen efectuar en material obtingut durant la dissolució dels monasteris entre 1536 i 1541.
Composicions musicals
[editar | editar còdic]Enrique VIII va compondre obres breus entre les que poden citar-se:
- «Pastime with Good Company» (Pasatiempo en bona companyia)
- «Though that Men Do Call» (Encara que els hòmens criden)
- «Though Some Saith» (Encara que alguns diguen)
- «If Love Now Reigned» (Si l'amor regnara ara)
- «Depàrture Is My Chief Pain» (La partida és la meua principal pena)
- «Adieu madame et ma maitresse» (Adeu, la meua senyora i amant)
Enrique VIII en la cultura popular
[editar | editar còdic]Teatre
[editar | editar còdic]- Enrique VIII és un dels personages de l'obra de William Shakespeare, Henry VIII: All Is True, publicada per primera volta en 1623.
- L'obra contemporànea més notable és A Man for All Seasons, de Robert Bolt, que va servir de base a la película homònima.
- Enrique VIII és el protagoniste de La cisma d'Anglaterra,[35] obra de Pedro Calderón de la Barca, la data de la qual d'escritura es data entre 1627 i 1649 segons els autors.[36]
Televisió
[editar | editar còdic]- Les sis esposes d'Enrique VIII, série de televisió de la BBC; es va transmetre en doblage en la década de 1970 en alguns països hispanohablante.
- The Tudors, basada en el regnat d'Enrique VIII. Va ser interpretat per l'actor Jonathan Rhys-Meyers del 2007 a 2010.
- Wolf Hall (2015), miniserie de la BBC per a televisió (sis episodis, en el primer any),[37] seguix els passos de Thomas Cromwell i les seues intrigues per a ajudar a Enrique VIII a conseguir els seus propòsits. Va ser interpretat per l'actor Damian Lewis.
- The White Princess (2017-), série de Starz per a la televisió. Henry és interpretat pel menut actor Woody Norman.
Cine
[editar | editar còdic]Enrique VIII apareix com a personage en les següents películes:
- Les germanes Bolena (2008)
- Ana dels mil dies (1969)
- Les sis esposes d'Enrique VIII (1972)
- El príncip i el menic (1977, dirigida per Richard Fleischer)
- A Man for All Seasons (1966)
- La vida privada d'Enrique VIII (1933)
Música
[editar | editar còdic]- Henry VIII, òpera en quatre actes de Camille Saint-Saëns, estrenada en 1883. El llibret és de Pierre Léonce Détroyat i Paul Armand Silvestre, basat en El cisma en Anglaterra del poeta, dramaturc i escritor espanyol Pedro Calderón de la Barca.
- Les sis esposes d'Enrique VIII, àlbum de roc progressiu de Rick Wakeman; de 1973.
- Six, musical compost per Toby Marlow i Lucy Moss. Tracta de les 6 esposes d'Enrique VIII les quals competixen per a decidir qui va sofrir més per Enrique, i per eixa raó, ser la cantant principal del grup.
Ancestros
[editar | editar còdic]| Ancestros d'Enrique VIII | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
|
Matrimonis i descendència[editar | editar còdic]
Cronologia de la Casa Tudor[editar | editar còdic]<timeline> ImageSize = width:800 height:290 PlotArea = width:700 height:250 left:100 bottom:40 Period = from:1450 till:1600 TimeAxis = orientation:horisontal ScaleMajor = unit:year increment:25 start:1450 ScaleMinor = unit:year increment:5 start:1450 Colors = aneu:Enrique value:blue aneu:Reis value:rgb(0.9,0.8,1) aneu:Esposes value:ret aneu:linecolor value:gray(0.8) BarData= bar:Pare text: Enrique VII bar:Enrique text: Enrique VIII bar:Tasta1 text: Catalina d'Aragó bar:Bolena text: Ana Bolena bar:Jane text: Jane Seymour bar:Ana text: Ana de Cleves bar:Tasta2 text: Catalina Howard bar:Tasta3 text: Catalina Parr bar:Eduardo text: Eduardo VI bar:Grey text: Jane Grey bar:Maria text: María I bar:Isabel text: Isabel I PlotData= width:15 mark:(line,linecolor) align:center fontsize:S shift:(0,-4) bar:Pare color:Reis from: 1457 till: 1484 from: 1485 till: 1509 text: Regnat Enrique VII bar:Enrique color:Enrique from:1491 till: 1509 from:1509 till: 1547 text:Regnat d'Enrique VIII bar:Tasta1 color:Esposes from: 1485 till: 1536 text:Catalina d'Aragó bar:Bolena color:Esposes from: 1501 till:1536 text: Ana Bolena bar:Jane color:Esposes from: 1508 till: 1537 text: Jane Seymour bar:Ana color:Esposes from: 1515 till:1557 text: Ana de Cleves bar:Tasta2 color:Esposes from: 1525 till:1542 text: Catalina Howard bar:Tasta3 color:Esposes from: 1512 till: 1548 text: Catalina Parr bar:Eduardo color:Reis from: 1537 till: 1546 from: 1547 till: 1553 text: Regnat bar:Grey color:Reis from: 1537 till: 1552 from: 1553 till: 1553 text: va regnar 9 dies from: 1554 till: 1554 bar:Maria color:Reis from: 1516 till: 1553 from: 1554 till: 1558 text: Regnat bar:Isabel color:Reis from: 1533 till: 1557 from: 1558 till: 1600 text: Regnat </timeline> Títuls[editar | editar còdic]
Vore també[editar | editar còdic]Referències i notes[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Wikipedia:Artículos con texto en otros idiomas
- Compositors del Periodo Tudor
- Enrique VIII d'Anglaterra
- Reis d'Irlanda
- Reis d'Anglaterra de la casa de Tudor
- Cavallers de l'Orde del Toisón d'Or
- Excomulgados per l'Iglésia catòlica
- Condecorats en la Rosa d'Or
- Sepultats en la Capella de Sant Jorge (Castell de Windsor)
- Distinguits en el Estoque i Capelo beneïts
- Ducs de Cornualles
- Ducs de York
- Reis d'Anglaterra del sigle XVI
- Enrique VII d'Anglaterra
- Cavallers de l'Ordre del Toisó d'Or
- Compositors del Període Tudor
- Condecorats amb la Rosa d'Or