Calvinismo

Archiu:ReformationWallGeneva.JPG

Calvinismo

El calvinismo, també conegut com a cristianisme reformat, fe reformada o iglésia reformada, és un sistema teològic protestant que va tindre el seu inici durant la Reforma protestant de el XVI, basat en la tradició teològica i cultural establida pel principi evangèlic protestant de la Sola Scriptura i històricament representat per Juan Calvino i atres teòlecs de l'época. El calvinismo es va originar en Suïssa i posa l'émfasis en l'autoritat de Deu sobre totes les coses. El terme «calvinismo» pròpiament és ambigu, no obstant, en tant s'usa per a descriure les creències de Calvino mateixes, per a referir-se a les creències dels seus seguidors els qui, si be intentaven ser fidels a les seues idees, varen modificar les seues ensenyances per a que s'ajustaren més a les seues necessitats, i de manera més lliberal per a referir-se a les creències de la tradició reformada del protestantisme, en la que el calvinismo pròpiament era una sola de les seues facetes, si be la més prominent històricament. No obstant, per la gran influència i al paper de Calvino en els debats confessionals i eclesiàstics de el XVI, la tradició va aplegar a conéixer-se en el nom de calvinismo. Hui en dia, el terme designa també les doctrines i pràctiques de les Iglésies reformades, i el moviment està en gran mida representat per les tradicions del protestantisme reformat continental, el presbiterianismo i el congregacionalismo, aixina com partix de les tradicions anglicanes, batistes i valdenses, ademés d'una minoria de fidels pertanyents a la fe metodista (coneguts com metodistas calvinistas).

La tradició reformada emfatisa l'autoritat de la Bíblia i la sobirania de Deu, aixina com la teologia del pacte, un marc per a entendre la Bíblia en base en els pactes entre Deu i el poble. Les iglésies reformades emfatisen la simplicitat en el cult. Vàries formes de govern eclesiàstic són eixercides per les iglésies reformades, incloent formes de govern presbiterianas, congregacionales i en alguns casos episcopalianas. Articulada pel teòlec Juan Calvino, la fe reformada professa creència en una presència espiritual (pneumática) de Crist en l'Eucaristía.

Emergint en el XVI, la tradició reformada es va desenrollar a lo llarc de vàries generacions, especialment en àrees de Suïssa, Escòcia i els Països Baixos, per teòlecs com Martín Bucero, Enrique Bullinger, Pedro Màrtir Vermigli, Ulrico Zuinglio, Teodoro de Beza i Guillaume Farel i va influir en reformadors britànics com Thomas Cranmer i John Knox. En el XVII, Jacobo Arminio i els remonstrantes varen ser expulsats de l'Iglésia reformada neerlandesa a raïl de disputes relacionades en la predestinació i la salvació, i des d'eixe temps es considera generalment als arminianos com una tradició distinta de l'Iglésia reformada. Esta disputa va donar com resultat els cridats Cànons de Dort o Cànons de Dordrecht, que constituïxen la base de les «doctrines de la gràcia» conegudes també com els «cinc punts» del calvinismo.

Trasfondo històric

Calvino va influir notablement en el desenroll de les doctrines de la Reforma protestant. Als 25 anys, en 1534 va escomençar a preparar-se la primera edició de la seua obra Institució de la Religió Cristiana, que es va publicar en 1536. Esta obra, que va ser revisada en diverses ocasions durant la seua vida, ademés de la numerosa colecció de cartes pastorals i comentaris bíblics, constituïxen la font de la repercussió que ha tingut sobre totes les denominacions del protestantisme a lo llarc del seu història.

El creiximent de les Iglésies Reformades o calvinistas pertany a la segona fase de la Reforma protestant. Despuix de l'excomunió de Martín Lutero per l'Iglésia catòlica, Calvino es va refugiar en Ginebra. Havia firmat la confessió d'Augsburc en 1540, pero la seua repercussió va ser més notable en la Reforma Suïssa, la qual no era luterana, sino que es basava en les ensenyances d'Ulrico Zuinglio. L'ensenyança i la doctrina protestants estaven evolucionant de manera independent a Martín Lutero, baix l'influència de molts escritors i reformadors, entre els que destacava Calvino.

En el XVI, el calvinismo es va estendre pels Països Baixos i algunes regions limítrofes d'Alemània, per França, Anglaterra, Hongria, Lituània i Polònia.

L'emigració a Norteamérica va dur el calvinismo al Atlàntic Mig d'Estats Units i a Nova Anglaterra, a on la major part dels #colon eren calvinistas i també s'incloïen als puritanos anglesos, els #colon holandesos de la Nova Ámsterdam i als irlandesos-escocesos presbiterianos dels Montes Apalaches.

Els #colon neerlandesos calvinistas varen ser els primers europeus que varen colonisar Àfrica del Sur, sent coneguts posteriorment com bóeres o afrikánerés.

En el XXI, el conjunt de les Iglésies d'inspiració calvinista reunix a uns 75 millons de persones.

Descripció general

Numerosos teòlecs no necessàriament relacionats en les iglésies reformades han contribuït a desenrollar la cosmovisión calvinista com es coneix hui en dia. Entre ells es conten el suís Thomas Erastus, el teòlec holandés d'orige flamenc Franciscus Gomarus; John Knox, fundador de l'iglésia presbiteriana; John Bunyan, predicador batiste i autor del best seller cristià El progrés del peregrí, i el teòlec nortamericà Jonathan Edwards, un dels principals protagonistes durant el resorgiment espiritual denominat Primer Gran Despertar en els Estats Units de mitan de XVIII.

Doctrina calvinista

La gràcia sobirana

El calvinismo emfatisa la depravació de la naturalea moral humana cap a la necessitat de la gràcia sobirana de Deu en la salvació. Segons la seua interpretació Romans 3:10-12 ensenya que les persones són completament incapaces de seguir a Deu o escapar de la condenación davant d'ell i que solament per intervenció divina dràstica, en la qual Deu canvia la naturalea mateixa del creent (nou naiximent), llevant el cor de pedra i posant un de carn, poden les persones ser convertides de rebelió a obediència voluntària.

La vida és creure

El conjunt de sistema teològic, eclesiàstic i teories pràctiques de l'iglésia, família i vida política és el creiximent d'una consciència religiosa fonamental centrada en la sobirania de Deu.

La doctrina de Deu té un lloc preeminent en cada categoria teològica, incloent l'enteniment calvinista de cóm una persona deu viure. El calvinismo presupon que la bondat i el poder de Deu tenen un lliure i illimitat alcanç d'activitat i això treballa en la convicció de que Deu obra en tots els aspectes de l'existència, incloent els aspectes espirituals, físics i intelectuals, ya siga secular o sagrat, públic o privat, en la terra o en el cel.

Segons este punt de vista, el pla de Deu es treballa en cada event. Deu és vist com el creador, preservador i governador de tot. Açò produïx una actitut de dependència absoluta de Deu, la qual s'identifica no solament en actes temporals de pietat (per eixemple, l'oració), sino que és un ampli patró de vida que s'aplica des de cada obra trivial fins a la més important. Per al cristià calvinista, tota la vida és religió cristiana. Es tracta, per dir-ho aixina, d'una radicalisació del luteranismo.

Els cinc punts del calvinismo

La teologia calvinista és identificada en la ment popular com els "cinc punts del calvinismo", que són un resum dels juïns (o cànons) presentats pel Sínodo de Dort i que varen ser publicats com una resposta detallada (punt per punt) als cinc punts de la Protesta Arminiana, pero que en la seua forma de cinc punts va ser representada a finals del sigle XIX. Calvino mateixa mai va usar tal model ni va combatre mai directament el Arminianismo. Estos punts, puix, funcionen com un resum de les diferències entre el Calvinismo i l'Arminianismo en l'actualitat, pero no com una suma completa dels escrits de Calvino o de la teologia de les iglésies reformades en general. L'asserció central d'estos cànons és que Deu és capaç de salvar a cada persona per qui ell tinga misericòrdia i que els seus esforços no són frustrats per l'injustícia o la inhabilidad de l'home.

<o>Els cinc punts del calvinismo són:</o>

Depravació total

Un punt fonamental en l'assunt de la salvació és procedir a una evaluació correcta de la condició de l'individu que es deu salvar, i no infravalorar el pecat.

A la llum de les Escritures, l'estat natural de l'home és de depravació total i, per tant, una inhabilidad total de part de l'home per a guanyar, o contribuir a la seua salvació. El catecisme de Heidelberg en la seua pregunta 8 diu: ¿Estem tan corrompidos que som totalment incapaços de fer el ben i inclinats a tot mal? RESPOSTA: Certament, si no hem segut regenerats per l'Esperit de Deu.

Quan es parla de depravació total, no obstant, no es referix a que cada home és tan malvat com puga ser, ni a que l'home siga incapaç de reconéixer la voluntat de Deu; ni tampoc a que siga incapaç de fer algun be cap al seu pròxim o encara donar llealtat externa a l'adoració de Deu. Lo que sí es vol dir, és que quan l'home va caure en el Jardí del Edén, va caure en la seua ‘totalitat’. La personalitat completa de l'home ha segut afectada per la caiguda, i el pecat s'estén a la totalitat de les facultats, la voluntat, l'enteniment, l'afecte i tot lo demés.

Elecció incondicional

L'actitut dels hòmens cap a la depravació total, com una declaració bíblica de la condició natural de l'home, determina, per això, l'actitut cap a la doctrina d'elecció incondicional. Esta seguix a la doctrina de depravació completa. Si l'home en veritat està mort, presoner i cego, etc., llavors el remei per a totes estes condicions deu descansar fòra de l'home mateix (açò és, en Deu). ¿Pot el mort alçar-se a sí mateixa?, la resposta inevitablement deu ser: “per supost que no”. No obstant, hòmens i dònes són alçats de la seua mort espiritual “naixcuts de nou”, com ho proclama el evangelio segons Sant Joan; i com són incapaços de portar a terme esta obra per ells mateixos, es pot concloure que és Deu qui els va alçar. Per un atre costat, com a molts hòmens i dònes no han segut vivificados, es pot igualment concloure que això és perque Deu no els ha alçat. Si l'home és incapaç de salvar-se a sí mateixa, sent la caiguda d'Adán una caiguda total, i si solament Deu pot salvar, i si no tots són salvos, llavors la conclusió deu ser que Deu no ha triat salvar a tots.

Expiació llimitada

Este tercer punt és el central dels cinc, el propòsit de la mort de Crist en la creu. Açò no és accidental, perque l'ensenyança de la Bíblia ha posat a l'home baix del títul general de depravació total, o inhabilidad total. Segon, com alguns hòmens i dònes són indubtablement salvos, llavors té que haver segut Deu mateix qui els va salvar en distinció del restant de la humanitat. Açò és elecció: “Per a que el propòsit de Deu conforme a l'elecció, permaneixquera…” [Rom 9:11]. No obstant, esta elecció solament “va marcar la casa, a la qual la salvació deu viajar”, i una expiació completa, perfecta i satisfactòria encara era requerida per als pecats dels elegits, per a que Deu fora no solament un Salvador, sino un Deu just, i un Salvador”. Esta expiació va ser realisada per la sumissió voluntària de Crist a la mort en la creu, a on va sofrir baix la justícia d'este Deu just, i va procurar la salvació que Ell, com Salvador, havia ordenat. En la creu, llavors i, sense dubte, tots acceptem açò, Crist va soportar el castic i va procurar la salvació. Ara es planteja la pregunta: ¿per quí va soportar el castic?, i ¿per a quí va procurar la salvació? Hi ha tres camins pels quals es pot viajar respecte a açò: 1. Crist va morir per a salvar a tot home, sense distinció. 2. Crist va morir per a salvar a ningú en particular. 3. Crist va morir per a salvar a cert número.

El primer punt de vista és el sostingut per “Universalistas”, a saber: Crist va morir per a salvar a tots els hòmens, i aixina, molt llògicament, assumixen que tots els hòmens seran salvos. Si Crist ha pagat el deute del pecat, ha salvat, rescatat, donat La seua vida, per tots els hòmens; llavors, tots els hòmens seran salvos.

El segon punt de vista implica que Crist va procurar una salvació potencial per a tots els hòmens. Crist va morir en la creu, pero encara que va pagar el deute dels nostres pecats, la seua obra en la creu no és eficaç fins que l'home es “decidixca per” Crist i, d'eixe modo, siga salve.

El tercer punt de vista diu que Crist va morir positiva i efectivament per a salvar a cert número de pecadores que mereixien l'infern, en els qui el Pare havia posat el seu lliure elegible amor. El Fill paga el deute per estos elegits, fa satisfacció per ells a la justícia del Pare, i imputa La seua pròpia justícia a ells, per a que siguen complets en Ell.

Gràcia irresistible

"Gràcia irresistible", també cridada "gràcia eficaç", afirma que la gràcia salvadora de Deu s'aplica eficaçment a aquells a els qui ell ha determinat salvar (és dir, els elegits) i supera la resistència d'ells a obedir la cridada del evangelio, duent-los a una fe salvadora. Açò significa que quan Deu es propon soberanamente salvar a algú, eixe individu certament serà salve. La doctrina sosté que esta influència intencionada de l'Esperit Sant de Deu no es pot resistir, sino que l'Esperit Sant, "fa que el pecador elegit crea, s'arrepenedixca i venja lliure i voluntàriament a Crist".

Perseverança dels sants

Si l'home no es pot salvar a sí mateixa, llavors, Deu té que salvar-ho. Si tots no són salvos, llavors Deu no ha salvat a tots. Si Crist ha fet satisfacció pels pecats, llavors és a través d'Ell que som salvos. Si Deu intenta revelar la salvació en Crist als cors d'eixos a qui ell va triar salvar, llavors, Deu proveirà el mig de fer-ho efectivament. Si, per tant, havent ordenat per a salvar, va morir per a salvar, i va cridar a la salvació a eixos els qui mai podrien salvar-se a sí mateixos, ell també preservarà als salvos per a la vida eterna per a la Glòria del seu Nom. En atres paraules la salvació mai es pert.

Les cinc "Soles"

Artícul principal → Cinc soles.

La teologia reformada és emmarcada per les "5 soles", cinc frases en llatí que descriuen una llimitació teològica d'enteniment, començant en la paraula llatina "sola" (o la seua declinació gramàtica apropiada). Estes no varen ser formulades en la seua #present estat des d'un principi, pero descriuen fidelment els conceptes teològics que varen guiar la Reforma protestant i deurien ser els principis de tots els evangèlics. Si tan sol una d'estes Soles és llevada, no és consistent la fe cristiana universal.

Sola Scriptura

La Bíblia és la màxima font d'autoritat, de la qual es deriva tota doctrina, teologia, credo i pràctica religiosa acceptable per a Deu. Absolutament inerrante en els documents originals, infalible, exhalada per Deu, i suprema font de fe i conducta per al verdader creent. (Gálatas 1:6-10; 2 Timoteo 3:16; 2 Pedro 1:3).

Sola fide

La salvació és otorgada per mig sol de la fe. Açò en contraposició a les doctrines que ensenyen que la salvació pot ser mereixcuda per la fe que obra per amor. (Gálatas 5:6 ).

Sola gratia

La salvació és per la gràcia de Deu. La salvació és un dò de Deu, per tant, el pecador la rep pels mèrits de Crist alcançats durant la seua vida, mort i resurrecció (Efesios 2:8).

Sola Crist / Solus Christus

La salvació és obtinguda solament gràcies a, i per mig de, l'obra sacrificial de Crist en la creu. Excloent aixina tot un atre camí per a aplegar a Deu (Fets 4:12).

Sola Deo glòria

La salvació, aixina mateix que tot lo que ocorre en la creació, és tot solament per a la glòria de Deu. Esta doctrina és en contraposició a qualsevol doctrina que ensenya o permeta que algun ser, a banda de Deu, puga rebre la glòria en l'obra de salvació. El propòsit de la salvació que rebem és glorificar a Deu; posar de manifest les #excelència o virtuts del seu caràcter (Efesios 1:4-6; 1 Pedro 2:9).

Iglésies protestants calvinistas

Les següents iglésies o associacions d'iglésies són algunes de les que estan relacionades en doctrina o història en el calvinismo:

• Iglésies Presbiterianas
• Iglésies Batistes
• Iglésies Congregacionales
• Iglésies Reformades
• Batistes Reformats
• Hugonotes
• Erastianismo

Influència social i econòmica

Capitalisme Lliberal

Se sol atribuir al calvinismo la preparació ideològica per a l'últim desenroll del capitalisme en el nort d'Europa. Aixina, varis elements del calvinismo varen representar un tumult contra la condena medieval de l'usura i, implícitament, del benefici en general. Esta conexió apareix en obres de R. H. Tawney (1880-1962) i Max Weber (1864-1920), com L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme.

Calvino, en una carta al seu amic Claude de Sachin en 1545, critica certs passages de les escritures invocades per gent que s'opon a la càrrega d'interés en els préstams. Ell reinterpreta alguns d'estos passages i sugerix que uns atres han perdut la seua rellevància en haver canviat les condicions. També rebat l'argument (basat en escrits d'Aristóteles), segons ell és erròneu carregar interessos als diners, ya que, els diners, en sí mateixa és estèril. Diu Calvino que les parets i el sostre d'una casa són també estèrils, pero està permés fer pagar a algú per a que la puga utilisar. En el mateix sentit, els diners pot ser fructífer.

Qualifica el seu punt de vista en expondre que els diners deu ser objecte de préstam a persones en extrema necessitat sense esperança d'interés; no obstant, una taxa d'interés modesta del 5% deuria permetre's en relació en atres prestataris.

Vore també

• Neocalvinismo
• Predestinació
• Teologia dialèctica
• Religió escocesa en el sigle XVII

Bibliografia

• Pirenne, Henri: Els villes du Moyen Âge, essai d’histoire économique et sociale (‘Les ciutats del medioevo, ensaig d'una història econòmica i social’), Brusseles, Lamertin, 1927.

Enllaços externs

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Calvinismo en el Viccionari.

• Biblioteca des de la qual es pot descarregar l'obra Institució de la religió cristiana de Juan Calvino.