Dodona

Dodona

Dodona (en grec dòric: Δωδώνα, Dodona, grec jónico i grec àtic: Δωδώνη, Dodone) va ser una ciutat-santuari en l'antiga Grècia, célebre per contar en el més antic oràcul grec. Situat al peu del mont Tomaro, en Epiro, una regió alluntada de les principals polis gregues, es considerava superat solament pel oràcul de Delfos en prestigi.

La seua situació era privilegiada, prop del riu Aqueloo, el més caudaloso de Grècia, navegable durant alguns km. Se sap que el lloc tenia ya activitat en els temps de l'Edat del Bronze.

Els primers relats d'Homero descriuen a Dodona com un oràcul de Zeus, encara que a través d'atres fonts es coneix que ací també es venerava a Dione, Temis, Apolo, Afrodita i Heracles.

Aristóteles va considerar que la regió al voltant de Dodona havia segut part de la regió a on es varen originar els helens. L'oràcul va estar primer baixe el control dels tesprotos abans de passar a mans dels molosos. Aixina, va anar el centre polític i religiós de la Lliga dels Molosos i, despuix, de la Lliga Epirota. Va seguir sent un santuari religiós important fins al sorgiment del cristianisme en l'época romana.

L'oràcul

Orígens llegendaris

La vall de Dodona en l'época de les primeres excavacions (Karapanos 1878, pl. I, detall).

L'oràcul de Dodona apareix citat per Homero en la Ilíada XVI, 233-35. El poeta ho relaciona en el món dels pelasgos, aquell poble primitiu considerat com el primer que va ocupar Grècia i que va habitar en la ciutat de Dodona entre unes atres.

Ζεῦ ἄνα Δωδωναῖε Πελασγικὲ τηλόθι ναίων / Δωδώνης μεδέων δυσχειμέρου, ἀμφὶ δὲ Σελλοὶ / σοὶ ναίουσ’ ὑποφῆται ἀνιπτόποδες χαμαιεῦναι
¡Zeus omnipotent, dodoneo, deu lluntà, pelásgico, / que regnes sobre Dodona, en eixe rudo país dels selos, els teus intérprets, / que no es llaven els peus i dormen en el sol!

Homero, Ilíada XVI,231-235

Esta relació de l'oràcul en els pelasgos també apareix en Estrabón, que cita a Eforo de Cime com a font, i indica que Dodona va ser construïda pels pelasgos.

Un atre passage de la Ilíada a on es menciona Dodona està dins del Catàlec de les naus (II, 749-750):

το δ’ Ἐνιῆνες ἕποντο μενεπτόλεμοί τε Περαιβοὶ'/ οἳ περὶ Δωδώνην δυσχείμερον οἰκί’ ἔθεντο
li acompanyaven els enianes, els valents perebos, / que es varen establir en l'asprós país de Dodona

No obstant, segons Estrabón, en estos versos Homero es referix a un atre lloc cridat Dodona situat en Tesalia.

En la Odissea, XIV 327-330 també parla del lloc sagrat i de l'importància que tenia l'arbre, el roure de Zeus. En aplegar el héroe Odiseo a Dodona, va demanar un consell al fullage diví del deu de l'oràcul (Zeus), per a poder retornar a la seua terra d'Ítaca.

τὸν δ’ ἐς Δωδώνην φάτο βήμεναι, ὄφρα θεοῖο' / ἐκ δρυὸς ὑψικόμοιο Διὸς βουλὴν ἐπακούσαι / ὅππως νοστήσει’ Ἰθάκης ἐς πίονα δῆμον
va dir que [Odiseo] va ser a Dodona / per a deprendre del gran roure la voluntat de Zeus / i per a saber cóm entraria en la terra de Ítaca

Homero, Odissea XIV,327, XIX,296-298

Per la seua banda Heródoto parla també del poble pelasgo i assegura que l'oràcul de Dodona era el més antic que haguera tingut mai Grècia, i en la seua época era ademés l'únic. Heródoto conta que l'oràcul de Dodona estava relacionat en el de Tebas d'Egipte i oferix dos versions:

• En Tebas varen ser raptades pels fenicios dos sacerdot. A una d'elles la varen manar a Líbia a on va ser venuda i a l'atra a Dodona. Se supon que estes dos sacerdot varen ser les primeres que varen instituir oràculs en estos dos llocs: el Amón en Egipte i el oràcul de Zeus en Dodona.
• Sobre la ciutat de Tebas varen volar dos colomes. Una es va dirigir a Líbia i una atra a Dodona. La coloma de Dodona es va posar sobre un roure i des d'allí va expressar en veu humana que era necessari fundar en eixe mateix lloc un oràcul al deu Zeus.

El relat mitològic servix, sobretot, pel llaç que crea entre els dos grans oràculs de Zeus, el de Amón en l'oasis de Siwa en Líbia, i el de Dodona.

Segons Plutarco, l'adoració de Júpiter (Zeus) en Dodona va ser establida per Deucalión i Pirra.

Segons Nicholas Hammond, Dodona era un oràcul dedicat a una Deesa Mare (identificada en atres llocs en Rea o Gea, pero ací cridada Dione) a qui es va unir i en part va suplantar en temps històrics la deidad grega Zeus.

Sacerdoci

Homero relaciona en Dodona als selos (en grec, οι Σελλοί), que realisaven vaticinis. Indica que no es podien llavar els peus i tenien que dormir en el sol. Píndaro els cridava helos. També varen ser cridats tomouroi, el nom dels quals deriva del mont Tomaro. Tomouroi també va ser una llectura variant d'un fragment que es troba en la Odissea.

Per la seua banda Heródoto dona molta més importància a les sacerdot, intermediàries dels signes que l'oràcul donava en contestació a les preguntes. Les sacerdot de Zeus en temps de Heródoto eren les tres peléades (en grec, αι πελειάδες) cridades Promenia, Timárete i Nicandra. També apareixen sacerdot en Dodona en l'obra fragmentaria Melanipa d'Eurípides.

Segons Estrabón, les profecies varen ser originalment pronunciades per hòmens, pero més vesprada eren tres velles els qui deliberaban sobre les respostes del deu, en acabant de que Dione també haguera segut associada al temple de Zeus, llevat en el cas de que es tractara de beocios. A estos, eren varons els que els profetizaban.

Vaticinis

Inscripció oracular en una làmina de plom (Karapanos 1878, pl. XL, 1).

Els oràculs en Dodona es realisaven interpretant els sons del roure sagrat i el vol o el gorjeo de les colomes. Este últim procediment és la causa per la que a les sacerdot li les coneguera també en el nom de «peléades». A mitan de el IV, el ateniense Demón cita una atra tradició sobre l'oràcul de Dodona: contava que del sostre del temple de Zeus penjaven una série de calderos o trípodes molt junts entre sí. Com el temple caria de parets, el vent colpejava els calderos i el seu sò era el que tenia que ser interpretat pels sacerdots o les sacerdot.

l'arqueologia ha donat molta informació en trobar en este lloc prou material sobre les preguntes fetes al deu, és dir sobre l'oràcul. S'han trobat abundants làmines de plom sobre les que estan gravades en estilet les preguntes dels consultantes. No obstant el material trobat en les respostes és prou escàs; se supon que els consultantes es duyen en si la resposta escrita que els serviria com a testimoni de la mercé divina. Les consultes trobades es referixen per lo general a assunts quotidians i domèstics, preguntes sobre l'elecció de matrimoni o de celibat, sobre la fecunditat o esterilitat, sobre el dubte de que el fill recent naixcut siga llegítim, sobre el fet de mamprendre un viage a Siracusa, etc.

Alguns escritors de l'Antiguetat conten que en els primers temps, l'oràcul ordenava sacrificar una víctima al riu Aqueloo, cada volta que contestava una pregunta.

Història del santuari

Edat del Bronze

L'arqueologia no ha aportat encara una resposta satisfactòria a la data de construcció de l'oràcul. Els vestigis arqueològics d'ocupació més antics daten de l'Edat del Bronze (2500-1200/1100 a. C.) En l'Edat del Bronze Antic i Mig no hi ha troballes arquitectòniques i els restants són principalment ceràmica. En l'Edat del Bronze Final es troben, ademés de restants de ceràmica, armes, ferramentes i joyes de bronze. En este últim periodo s'ha trobat ceràmica de procedència micénica.

El cult al Zeus Dodoneo va aplegar a Epiro en els tesprotos en el periodo Heládico recent, cap a 1200 a. C., pero anteriorment existia un cult ctónico prehelénico a una deesa de l'abundància i la fertilitat relacionada en les raïls del «Gran Roure». Les dos divinitats, el deu de la tormenta i el tro, i la divinitat ctónica de la vegetació formaven en Dodona una parella venerada baix els noms de Zeus Naios (lliteralment «Zeus resident») i Dione Naia (la forma femenina del nom Zeus), en relació en un roure sagrat.

Segons alguns estudiosos, Dodona va anar originalment un oràcul de la Deesa Mare al que assistien sacerdot. Va ser identificada en atres llocs com Rea o Gea. L'oràcul també va ser compartit per Dione (el nom de la qual simplement significa "deidad"). En l'época clàssica, Dione va ser relegada a un paper menor en atres llocs de la Grècia clàssica, convertint-se en un aspecte de la consorte més habitual de Zeus, Hera, pero mai en Dodona.

Époques arcaica i clàssica

Martell de sacrifici de Dodona. Bronze, VII, Museu del Louvre

Durant el periodo post-micénico (Edat Obscura grega), l'evidència d'activitat en Dodona és escassa, pero hi ha un recomençament del contacte entre Dodona i el sur de Grècia durant el periodo arcaic (VIII) en la presència d'ofrenes votivas de bronze (trípodes) de les ciutats del sur de Grècia. Els arqueòlecs també han trobat dedicatòries i objectes ilirios que varen ser rebuts per l'oràcul durant el VII Fins a 650 a. C., Dodona era un centre religiós i oracular principalment per a les tribus del nort; solament despuix del 650 a. C. es va tornar important per a les tribus del sur. Les primeres inscripcions trobades en el lloc daten de c. 550–500 a. C.

Les mencions de l'oràcul de Dodona en les obres de Homero, en particular en la Odissea, revelen que en la seua época existia una familiaritat en Dodona, i que es considerava un lloc important en el que era normal consultar a Zeus sobre algun problema de conducta personal.

Encara que mai va eclipsar al oràcul d'Apolo en Delfos, Dodona va guanyar una reputació molt més allà de Grècia. En la Argonautica d'Apolonio de Rodas, un reconte d'una història més antiga de Jasón i els Argonautas, el barco de Jasón, l'Argo, tenia el dò de la profecia, perque contenia una fusta de roure en esperit de Dodona.

Zeus va ser adorat en Dodona com «Zeus Naios» o «Naos» (deu del manantial baix del roure en el tem-nos o santuari, cf. Náyade) i com «Zeus Bouleus» (Conseller).

Encara que estiguera alluntat de les principals polis, l'oràcul va gojar d'un gran renom fins a el VI: era consultat regularment pels atenienses que enviaven una embaixada anual. Sófocles ho menciona en Les traquinias (v. 1164 sq.) i Esquilo en el seu Prometeo encadenat (v. 829 sq.). Creso, rei de Brega, consultava als célebres oràculs si devia o no declarar la guerra a Pèrsia. La resposta de Zeus Dodoneo no es conserva. La consulta es repetix més vesprada pels espartiatas Agesilao II i Lisandro. Lisandro va intentar corromper a la sacerdot de l'oràcul per a obtindre una resposta favorable a la seua consulta. L'anècdota figura també en Plutarco (Vida de Lisandro), que cita a Éforo de Cime. Els corcireos (de la ciutat de Corcira en l'illa de Corfú) també varen interrogar per a poder conseguir la pau i els caonios varen consultar si era bo desplaçar el temple d'Atenea.

Esta celebritat no es reflectix en un proyecte arquitectònic ambiciós, contràriament a lo que passa en l'oràcul de Delfos, que va suplantar progressivament a Dodona com a sèu principal dels oràculs per a les ciutats gregues. En el IV, el santuari sembla reduir-se a un simple temple entorn al Roure sagrat. Segons alguns arqueòlecs, va anar en el IV quan es va afegir al lloc un chicotet temple de pedra de Dione.

Periodo helenístico

Localisació del santuari de Dodona entre els principals santuaris de l'Antiga Grècia.

L'apogeu del santuari es correspon en el del regne d'Epiro baixe el mandat de Pirro qui, entre 297 i 272 a. C., va reconstruir casi tots els edificis de Dodona, baixe un prototip monumental més concort en el seu paper de santuari nacional de Epiro: el temple de Zeus, el d'Heracles i el de Temis varen gojar de més esgambi, aixina com els edificis cívics, el Buleuterio i el Pritaneo. Va ser també Pirro qui va fer construir el teatre per a acollir els espectàculs dramàtics i musicals que acompanyaven la festa dels Naia en honor de la tríade constituïda per Zeus i les seues dos companyeres, Dione i Temis.

La repentina mort de Pirro en Argos en 272 a. C. i la debilitat del regne de Epiro que s'afonava, absorbit pels seus dos poderosos veïns, Macedònia a l'est i Etolia al sur, varen provocar el decliu del santuari. Entre 219 i 218 a. C., és saquejat pels etolios baixe el mandat del seu nou strategos, Dorímaco, que va fer destruir el temple de Zeus, pero sembla ser que va respectar el roure sagrat. El jove rei de Macedònia Filipo V, aliat en els epirotas, va venjar el sacrilegi atacant salvajement Termo, la capital federal etolia, l'any següent (218). En el botí pres als etolios va fer reconstruir el santuari de Dodona i va afegir un estadi per als jocs anuals.

A pesar de tot, el santuari no es va recuperar del saqueig etolio, és més, va ser destruït novament mig sigle més vesprada, esta volta pels romans, en la tercera guerra macedónica (168-167 a. C.).

Época romana

Es troba de nou una menció del santuari en les fonts que parlen de l'invasió de Grècia pels eixèrcits de Mitrídates VI en 88 a. C. Quan Octavio es va refugiar en Epiro durant la guerra contra Marco Antonio en 31 a. C., provablement va fer reconstruir en part el santuari, el que el geógrafo contemporàneu Estrabón descriu en ruïnes. Va ser també en l'época imperial quan el teatre va ser convertit en circ. l'emperador romà Adriano va visitar l'oràcul cap a 132, igual que Pausanias poc despuix. El festival dels Naia va continuar sent celebrat a lo manco fins a l'any 240, quan va ser organisat per un sacerdot cridat Publio Memio León. En 362, l'emperador Juliano va consultar l'oràcul abans de les seues campanyes militars contra els perses.

La ruïna definitiva de l'oràcul va aplegar en 391, quan el roure sagrat va ser tallat per l'edicte de Teodosio I que prohibia els cults pagans. Això no va significar el fi de l'ocupació del lloc: la construcció, a partir dels restants del temple de Heracles, d'una gran basílica paleocristiana de el V és testimoni de l'ocupació de Dodona en l'Antiguetat tardana; de la mateixa manera que la menció de la ciutat en la llista d'Hierocles (VI), i la presència de varis bisbes de Dodona en els concilios ecuménicos, especialment el d'Éfeso en 431. Plantilla:Panorama

Vore també

• Religió de l'Antiga Grècia
• Oràcul grec
• Noms dels grecs

Bibliografia

• Béquignon, Yves: s. v. Dodona Princeton Encyclopedia of Classical Sites (en ligne), 1986, p. 279-280.
• Boardman, John (1982). The Expansion of the Greek World, Eighth to Sixth Centuries B.C., Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 0-521-23447-6.
• Boardman, John (1982). The Prehistory of the Balkans and the Middle East and the Aegean World, Tenth to Eighth Centuries B.C., Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 0-521-22496-9.
• Cabanes, Pierre: Atles històric de la Grècia clàssica. Editorial Accent, 2002. ISBN 84-483-0719-4
• Dákaris, S. I. (1971). Archaeological Guide to Dodona, Cultural Society "The Ancient Dodona".
• Dákaris, Sotiris: Dodona, Atenes, 1996, 2ª ed., ISBN 960-214-124-7.
• Eidinow, Esther (2014). «Oracles and Oracle-Sellers. An Ancient Market in Futures», Religion and Competition in Antiquity, Brussels: Éditions Latomus, pp. 55–95.
• (2009) Laster im Mittelalter/Vices in the Middle Ages, New York, NY and Berlin, Germany: Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-020274-8.
• Fontenrose, Joseph Eddy (1988). Didyma: Apollo's Oracle, Cult, and Companions, Berkeley and Los Angeles, CA: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-05845-3.
• Guest, Edwin (1883). Origines Celticae, London: Macmillan and Co..
• Gwatkin, Jr., William E. (1961). “Dodona, Odysseus, and Aeneas”. The Classical Journal 57 (3): 97–102.
• Hammond, Nicholas Geoffrey Lemprière (1986). A History of Greece to 322 B.C, Oxford, UK: Clarendon Press. ISBN 0-19-873096-9.
• Hammond, Nicholas Geoffrey Lemprière (1976). Migrations and Invasions in Greece and Adjacent Areas, Park Ridge, NJ: Noyes Press. ISBN 0-8155-5047-2.
• Karapanos, Konstantinos: Dodone et ses ruines, 2 vols., Hachette, Paris, 1878.
• Kristensen, William Brede (1960). The Meaning of Religion: Lectures in the Phenomenology of Religion, The Hague, The Netherlands: M. Nijhoff.
• Lhôte, Éric (2006). Els Lamelles Oraculaires de Dodone, Genève, Switzerland: Librairie Droz. ISBN 2-600-01077-7.
• ^{[enllaç trencat]}
• Martin, Roland: Monde Grec. Editorial Office du livre, 1964. ISBN 2-8264-0124-6
• Melrose, Robin (2014). The Druids and King Arthur: A New View of Early Britain, McFarland. ISBN 978-0-7864-5890-5.
• Parke, H. W.: The Oracles of Zeus : Dodona, Olympia, Ammon, Oxford, 1967.

• Pentreath, Guy (1964). Hellenic Traveller: A Guide to the Ancient Sites of Greece, London, UK: Faber and Faber. ISBN 0-571-09718-9.
• Petrakou, B.: Δωδώνη, Τὸ Ἔργον τῆς Ἀρχαιολογικῆς Ἑταιρείας κατὰ τὸ 2004, Atenes, 2005, p. 38-44.
• Philpot, J. H.: The Sacred Tree, Courier Dover, 2004, ISBN 0-486-43612-8.
• Pijoan, José: L'art grec. Colecció Summa Artis, volum IV. Espasa Calpe S.A., primera edició 1932.
• (1997) A Dictionary of the Ancient Greek World, New York, NY and Oxford, UK: Oxford University Press. ISBN 0-19-511206-7.
• Vandenberg, Philipp (2007). Mysteries of the Oracles: The Last Secrets of Antiquity, New York, NY: Tauris Parke Paperbacks (I.B. Tauris). ISBN 978-1-84511-402-2.