Grècia romana
Grècia romana (Graecia Romana en llatí) és la denominació del periodo d'història de Grècia que va seguir a la victòria romana sobre la Lliga Aquea en la batalla de Corinto, en l'any 146 a. C., fins a l'escissió de l'Imperi romà en dos parts, que va tindre lloc en l'any 395 i que és quan comença el història del Imperi romà d'Orient.
Intervencions militars de Roma en Grècia
[editar | editar còdic]
Des de finals de el III a. C., en que varen tindre lloc les guerres ilíricas, Roma hi havia estat present en enfrontaments bèlics en l'àrea del Adriático. En la segona guerra macedónica (200-196 a. C.), aliat en atres territoris grecs, Roma va derrotar al Regne de Macedònia i va proclamar la llibertat de les ciutats gregues, que en la pràctica suponia per a Roma l'inici d'una política intervencionista en tota la regió helènica en el pretext de garantisar eixes llibertats. En la guerra contra Nabis (195 a. C.) lliurada a continuació, els romans varen ser part de l'aliança que va derrotar als espartanos, que varen tindre que renunciar al control sobre Argos. Despuix del fi d'esta guerra, els romans varen evacuar totes les seues tropes de Grècia, pero en seguida es va produir un nou enfrontament, esta volta contra Antíoco III, que regnava en l'Imperi seléucida. El resultat d'esta guerra (192-188 a. C.) va ser plasmat en la Pau de Apamea i va supondre que l'Imperi seléucida, derrotat, deixara de ser un perill per a l'expansionisme romà en Orient.
Posteriorment, es va desencadenar la tercera guerra macedónica (171-168 a. C.), en la que Roma va derrotar definitivament a Macedònia, que va ser convertida en província romana en 148 a. C. Per una atra part, els romans varen eixercir accions de repressió contra Iliria, Epiro i numerosos polítics antirromanos de la Lliga Aquea. Ademés la Lliga Etolia va ser dissolta i es varen prendre mides que varen debilitar a Rodas i al Regne de Pérgamo.[1]
Ocupació definitiva de Grècia pels romans
[editar | editar còdic]Grècia es va convertir en un protectorat romà en 146 a. C., despuix de la derrota sofrida per una coalició encapçalada per la Lliga Aquea. Les illes del mar Egeo varen ser afegides a este territori en 133 a. C. Atenes i atres ciutats gregues es varen rebelar en 88 a. C., i tota la península va ser esclafada per les tropes del general romà Sila. Les guerres civils romanes varen devastar el territori encara més, fins que Augusto va organisar la península com la província d'Acaya en 27 a. C. Ademés d'esta província, atres zones helèniques estaven incloses en les províncies de Macedònia, Tracia i Epiro.[2]
Sobre la cultura helènica, està es relacionava en molts àmbits en la romana, fins al punt de que es pot parlar d'una cultura greco-romana. l'idioma grec va servir com llengua franca en l'Est i en Itàlia, i molts intelectuals grecs varen desenrollar la major part dels seus treballs en Roma.
Baix domini de Roma, a lo manco durant l'época republicana, Grècia va entrar en un periodo de decadència econòmica en la que moltes ciutats varen quedar despobladas. L'abandó dels cultius va tractar de ser revertit en alguns llocs per les autoritats per mig de concessions de terres comunals a particulars en condicions ventajoses.[3] Per una atra part, la cultura grega va ser molt admirada pels romans; com dia Horacio, ___protected_title_2___.[4] Les epopeyas d'Homero varen inspirar la ___protected_title_1___ de Virgilio, i autors com Séneca varen escriure en estil grec.
Alguns personages romans destacats, no obstant, rebujaven les costums gregues, per considerar que corrompían els valors tradicionals romans. També hi havia traces de la civilisació grega, com la pederàstia, les bacanalés i les doctrines epicúreas, que estaven mal vists, en general.[5]
L'emperador Nerón, a pesar de que va proclamar la llibertat dels grecs en els Jocs Ístmicos en Corinto, va espoliar moltes obres d'art de Grècia i va destruir unes atres.cita requerida Uns atres emperadors, com César Augusto, Claudio, Domiciano, Trajano, Adriano i Marco Aurelio, no obstant, varen favorir a les ciutats gregues patrocinant noves construccions.[6] Entre ells pot destacar-se especialment a l'emperador Adriano, que havia segut educat en la cultura grega. Un atre evergeta molt destacat va ser Herodes Àtic.[7]
Al mateix temps, la població de Grècia i de la majoria del orient romà varen ser desenrollant sentiments cristians. De fet Corinto i Atenes varen estar entre els destins als que l'apòstol Pablo va aplegar a predicar, i pronte Grècia es va convertir en una de les àrees més cristianizadas de l'imperi.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ VV.AA. (1998). Universitat de Salamanca (ed.). Història de la Grècia Antiga, Salamanca, pp. 403-425. ISBN 84-7481-889-3.
- ↑ Sánchez León (1998). L'Alt Imperi Romà (14-235), Madrit: Síntesis, pp. 34-35. ISBN 84-7738-585-8.
- ↑ Sartre, Maurice (1994). L'orient romà, Madrit: Akal, pp. 224-232.
- ↑ Horacio, ___protected_title_0___ II,156.
- ↑ (2000-2002).Excerpta Philologica.10-12Consultat el 15 de juny de 2020.
- ↑ Sartre, Maurice (1994). L'orient romà, Madrit: Akal, pp. 233-234. ISBN 84-460-0412-7.
- ↑ (2007).XI Jornades Interescuelas/Departaments de Història. Departament de Història.Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat de Tucumán.Sant Miguel de Tucumán:Consultat el 15 de juny de 2020.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Grecia romana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.