Evergetismo

El evergetismo és un terme introduït en 1923 per el historiador francés André Boulanger que es deriva del verp grec εύεργετέω i del sustantiu «___protected_title_1___», ευεργετισμός, que significa «fer el ben» o «fer bones obres». També es pot escriure "euergetismo", lo que potser siga més correcte des del punt de vista de l'espanyol. En la seua definició original, el evergetisme consistix, per als membres rics o notables d'una comunitat, en la distribució d'una part de la seua riquea a la mateixa, aparentment de forma desinteressada. A esta persona benefactora o altruista li la crida «'___protected_title_3___'».

Complementa al clientelisme, víncul individual i personal entre el patró (llatí patronus, plural patroni, ‘patró’) i els seus clients (llatí cliens, plural clients), com va ser el cas en l'Antiga Roma.

Antiguetat

En el clientelismo es genera una clientela privada que es convertix en una màfia o crim organisat; és lo contrari del evergetismo. En l'Imperi Romà, el evergetismo era una espècie de mecenage que no se centrava en activitats culturals, com en l'época del Renaixença, sino que es dedicava a qüestions socials i polítiques sempre en relació en l'esfera pública. Per eixemple, la major part dels amfiteatres romans varen ser construïts en aportes de ciutadans rics.

El evergetisme no era lo mateix que el clientelisme, ya que no tenia com a intenció guanyar-se el favor dels clients o conciutadans, sino realisar agasajos colectius. El donant se sentia important, respectable, guanyava prestigi, en una época en la que els hòmens rics i poderosos eren també els cultivats i els governants, tot en un. Donar a la seua ciutat grans obres públiques era una forma de demostrar la seua fortuna; despuix de tot era la seua pròpia ciutat, alguna cosa aixina com engalanar la seua pròpia casa, ya que els que realisaven les donacions eren els mateixos que governaven la ciutat.

Es tractava d'una espècie de sistema de dádivas que els otorgava més autoritat i feya que la gent es posara al seu servici. Lo fonamental era obtindre la sumissió dels atres. El gran senyor els regalava una moneda de matí a tots els individus que es presentaren a rendir-li els seus respectes. En un moment en que menjar tots els dies no era lo comú per a les quatre quintes parts de la població, en l'imperi grecorromano, la riquea suscitava gran admiració entre la població sumisa. Si el home ric perdia el seu prestigi, la plebe es burlava d'ell front a la seua casa i això els resultava intolerable.
El evergetisme era una qüestió d'image: l'emperador romà, per eixemple, només era evergeta en Roma, no en atres ciutats. Les crítiques que rebia el evergetisme eren de to polític: hi havia temes més importants que donar-li diversions al poble. Resultava escandalós que els rics gastaren els seus diners en plaers per a la plebe, com, per eixemple, els jocs circenses.

No ho feyen motu proprio; molts eren pressionats per a ser evergetas i no podien negar-se per a no perdre el seu prestigi.

Sobretot a partir de la segona mitat de el IV i abans de l'época helenística, profundes evolucions varen afectar la finançació de la vida pública tal i com estava organisada fins a llavors. Sense que el principi d'esta finançació pels més rics, a lo manco de manera simbòlica, fòra qüestionat, la llegitimitat de la seua designació per la ciutat no va tindre ya consens. L'idea que es va difondre va ser que els més rics no contribuirien menys si se'ls solicitava sense obligar-los. En la mateixa época, cap a 355 a. C., Demóstenes i Jenofonte ho mencionen, el primer en el Contra Leptines, el segon en Els ingressos públics.

Esta pràctica social es va manifestar en el món helenístico i es va convertir pronte en una obligació moral per a la gent rica, especialment quan buscaven càrrecs d'alta magistratura, com cònsul romà (Consul) o edil curul (Aedile). La beneficencia no només incloïa «pa i circ» (panis et circenses), sino també edificis públics i camins que duyen l'inscripció D.S.P.F. (De Sua Pecunia Fecit, «Fet en els seus propis diners»), junt al nom del donant.

Des de el III, la pressió econòmica va fer cada volta més difícil practicar el evergetisme, i les construccions i monuments es varen fer més escassos pels alts costs, per lo que els magistrats varen ser contraris a posar diners. Un eixemple d'esta crisis pot vore's en l'Arc de Constantino, que es va construir en elements reutilisats. El evergetisme va finalisar en Occident en la desaparició del Imperi d'Occident, mentres que en l'Imperi d'Orient va continuar en els emperadorés i magistrats, fins a desaparéixer finalment en Justiniano, que va suprimir el consulat i va deixar que fora substituït posteriorment, en la seua acció social redistribuidora, per les iglésies.

Món contemporàneu

Encara que el terme evergetismo és ara pràcticament desconegut, el fenomen està present i molt estés en l'época contemporànea. Prova d'això són les importants donacions al públic a través de la creació de fundacions, voluntariat o filantropia. Sembla innegable que el centre quantitatiu del evergetisme contemporàneu són els Estats Units, a on, per raons relacionades en l'ètica calvinista, la tendència de l'individu a comportar-se com evergeta està més estesa. Existix un fenomen de evergetisme relacionat en els nous mijos. Un dels més obvis és potser el concepte de còdic obert que inclou la cessió gratuïta de mà d'obra i temps per a benefici de la comunitat.

Vore també

• Llitúrgia (Antiga Grècia)