Art paleocristiano
Art paleocristiano és l'art que es va desenrollar durant els cinc primers sigles despuix de Crist, des de l'aparició del cristianisme, en els inicis del Imperi romà, fins a la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, encara que en l'Imperi romà d'Orient va tindre la seua continuació en el cridat art bizantí.
El historiador Manuel Sotomayor ha qüestionat l'us del terme «art cristià» per a referir-se a les expressions artístiques dels cristians de l'Antiguetat. Segons les seues paraules: «Per a donar expressió a la seua cristianisme, els cristians siris, grecs, romans o coptos varen utilisar els mijos artístics propis de les seues respectives cultures, que es posaven, a la seua volta, al servici del cristianisme o prestaven les seues formes a continguts cristians. Per a ser exactes, puix, en lloc de "art cristià" cal parlar de "art en contingut cristià" o especificar en cada cas "art romà-cristià", "art siri-cristià", etcétera».[1]
Arquitectura
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura paleocristiana.
Encara a principis de el III Clemente d'Aleixandria destacava la peculiaritat dels cristians de que no necessitaven temples per a venerar al seu Deu. Ells mateixos eren el temple de Crist, lo que, per un atre costat, desconcertava a grecs i romans: «Nosatres som temple de Deu viu», havia escrit Pablo en la segona epístola als corintios (Plantilla:Bíblia); «El Deu que va fer el món i tot lo que conté, ell que és Senyor del cel i de la terra, no habita en temples construïts per hòmens, ni ho servixen mans humanes...», va dir també Pablo en Atenes, segons relaten els Fets dels Apòstols (Plantilla:Bíblia).[2][3] Clemente d'Aleixandria va escriure:[4]
En els dos primers sigles els cristians celebraven les seues reunions i llitúrgies en cases particulars. Els primers testimonis fidedignes sobre edificis específics per a realisar-les són de principis de el III[5] i el primer restant arqueològic d'un temple cristià, en realitat una casa adaptada a les necessitats del cult (domus ecclesiae), és la cridada iglésia de Dura-Europos, a la vora del Éufrates (el jaciment, que data de la primera mitat del sigle, va ser excavat i estudiat per arqueòlecs francesos i nortamericans despuix de l'I Guerra Mundial).[6]
Catacumbes
[editar | editar còdic]Les catacumbes eren cementeris subterràneus formant llargues galeries. Encara que varen existir en atres llocs com en Nàpols, en Siracusa, en Malta o en el nort d'Àfrica, les més importants, en diferència, varen ser les excavades en les afores de Roma, el sol de les quals ho permetia per la seua maleabilitat, per una part, i suficient consistència, per una atra. S'han contabilisat més de xixanta i algunes superen els dotze quilómetros de galeries. Les varen utilisar els cristians, també els judeus, com el lloc a on enterraven als seus morts i eixa va ser la seua funció principal, no la de servir de refugi quan eren perseguits, com se seguix creent a sovint. Segons Manuel Sotomayor, «la causa que els va conduir a utilisar un sistema d'enterrament tan laboriós no va ser el desig de ocultamiento, sino una aplicació ampliada de la ya coneguda pràctica dels hipogeus, que podia servir-los, ademés, per a solucionar el problema que significava el creiximent de la comunitat i la consegüent necessitat d'abundant terreny per a les inhumaciones».[7]
El terme catacumba va ser el nom propi d'una d'elles, la de Sant Sebastià, que es trobava en un lloc situat junt a la Via Appia de Roma conegut com a tast cúmbas («junt a les cavitats», o gran depressió que hi havia en la zona), i que després es va aplicar al restant de necròpolis subterrànees.[8] Ademés de les pintures, en les catacumbes s'han conservat numeroses inscripcions i tot tipo d'objectes l'estudi dels quals ha proporcionat senyes valioses per a conéixer el cristianisme primitiu.[8] Per un atre costat, com en elles estaven enterrats màrtirs pronte es varen convertir en llocs de pelegrinage.[9]
La catacumba s'organisava en vàries parts: estretes galeries (ambulacrum) en casetes llongitudinals (loculi) en les parets per a l'enterrament dels cadàvers. En alguns enterrament es destacava la notabilitat de la persona enterrada, acaronant la seua tomba baixe un arc semicircular (arcosolium).
En el IV en el creuament de les galeries o en els finals de les mateixes es varen obrir unes eixamplades (cubiculum) per a la realisació d'algunes cerimònies llitúrgiques. Les catacumbes es completaven en l'exterior en una edificació a l'aire lliure, a modo de templete (cella memoriae), indicativa d'un restant de relíquies que gojaven d'especial veneració. Entre les catacumbes romanes més importants destaquen les catacumbes de Sant Calixto, les catacumbes de Santa Inés, les catacumbes de Priscila, les catacumbes de Domitila i la catacumba dels sants Gordiano i Epímaco.
Basíliques
[editar | editar còdic]
En els temples grecs i romans les processons i sacrificis se celebraven a l'aire lliure i en l'interior només estava l'altar en l'estàtua del deu, per lo que els cristians no varen poder prendre'ls com a model ya que els seus iglésies necessitaven molt més espai per a contindre als fidels que s'acostaven a orar dins del temple o per a participar en les cerimònies llitúrgiques. A partir de Constantino es varen alçar en el seu lloc basíliques, la majoria d'elles per iniciativa del propi emperador.[10][11]
S'ha debatut l'orige de les basíliques (el Segon Temple de Jerusalem, una ampliació de la casa romana, les termes, una creació ex nihilo, etc.), pero existix cert consens en considerar a la basílica romana, que se solia situar en el fòrum, com el seu antecedent immediat, encara que presenta dos notables diferències respecte a les basíliques cristianes: el seu caràcter obert i l'inexistència d'un eix llongitudinal en l'espai interior. Aixina que, es pot considerar a la basílica cristiana com un nou tipo de basílica.[12] De tal forma que en tot l'Imperi va quedar associat el concepte d'iglésia en el de basílica.[13]
Segons la classe de cult que es realisara preferentment en el seu interior se solen distinguir dos tipos de basíliques: les destinades a la veneració dels màrtirs o de llocs privilegiats de Terra Santa i les dedicades al cult eucarístico. La més antiga del primer tipo és l'antiga basílica de Sant Pedro (sobre la que es va edificar en el XVI l'actual Basílica de Sant Pedro). Va ser manada construir per l'emperador Constantino per a honrar la memòria de l'apòstol Pedro en el lloc a on es creïa que es trobava la seua sepultura. Era, puix, un martirium, una continuació (majestuosa) dels humils martyria anteriors construïts sobre les tombes dels venerats màrtirs (i que varen constituir la primera manifestació de l'arquitectura cristiana, pero que no s'han conservat). Terminada en l'any 329 constava de cinc naus que servien per a acollir als peregrins i que també albergaven les tombes dels que varen tindre el preciós privilegi de ser sepultats ad martyrem.[14] Atres eixemples d'este tipo són la basílica del Sant Sepulcro de Jerusalem (consagrada en 336), la Basílica de la Natividad de Belén i l'Iglésia dels Sants Apòstols de Constantinopla, totes elles aixina mateix obra de l'emperador Constantino (la de Constantinopla, que no s'ha conservat, albergaria la seua tomba).[15]
També es deu a Constantino la construcció de la primera basílica del segon tipo, la dedicada al cult eucarístico. Es tracta de la gran basílica de Sant Joan de Letrán, que Constantino va cedir al bisbe de Roma (junt en el palau imperial contigu). Constava de cinc naus, separades per columnes. La central més ampla i més alta per a poder obrir finestres i allumenar aixina l'interior. Va servir de model a moltes atres basíliques, encara que la majoria d'elles es varen construir en tres naus en lloc de cinc, com la basílica de Santa Sabina, també en Roma.[16] La coberta era plana i de fusta i la capçalera solia tindre un àbsit en volta de quarto d'esfera baix la que s'albergava l'altar.
Era freqüent que a l'edifici basilical s'accedira a través del atri o pati rectangular, en una font en el centre, que conduïa fins al nàrtex o sala travessera situada als peus de les naus, des d'a on seguien la llitúrgia els catecúmenos. També es poden citar com a basíliques notables la de Santa María la Major, Sant Pablo Extramuros i la de Santa Inés, totes elles en Roma.
Batisteris
[editar | editar còdic]Atres edificis de caràcter religiós varen ser els batisteris, edificacions de planta poligonal, freqüentment octogonal, que tenien en el seu interior una gran pila o piscina per a realisar els batisme per immersió. En principi només varen contar en batisteris les basíliques sedes d'un bisbe, ya que eren estos els que ho administraven el Dumenge de Pasqua. Més alvance ya va haver iglésies regides per un presbítero que varen contar també en un batisteri (les que carien d'ell eren les basíliques martiriales).[17]
El batisteri més antic conservat no és un edifici específic sino una estància adaptada a eixa funció (contava en una piscina d'un metro de profunditat i estava adornada i protegida per un ciborio o baldaquino) de la domus ecclesiae de Dura-Europos (primera mitat de el III).[18] Entre els edificis més antics i millor conservats construïts expressament per a administrar el batisme destaquen el batisteri de Letrán, adjunt a la gran basílica del mateix nom i construït a finals de el IV (de planta octogonal i piscina circular); el batisteri de Sant Ambrosio de Milà (planta octogonal i piscina octogonal) i els dos batisteris de Rávena, el d'els ortodoxos (de planta octogonal) i el Batisteri arriano (també de planta octogonal).[19] No es va establir cap norma que determinara en quin lloc junt a la basílica devia alçar-se el batisteri (els hi ha situats junt a la capçalera, en els peus o en els laterals). Per un atre costat, va haver molts casos en que la piscina bautismal va ser construïda en l'interior de la basílica, sense un edifici específic que la distinguira.[20]
També són de planta central alguns mausoleus que seguixen la tradició romana; de planta circular en voltes és el Mausoleu de Santa Constanza i de planta de creu grega és el Mausoleu de Gala Placidia en Rávena. Este últim tipo de planta és molt freqüent en l'art paleocristiano oriental, com l'Iglésia de Sant Simeón el Estilita.
Arts figuratives
[editar | editar còdic]Durant els dos primers sigles els cristians varen rebujar l'us de les imàgens basant-se tant en lo que dia el Nou Testament com l'Antic. En l'Evangelio de Juan podien llegir que Jesús havia dit: «S'acosta el hora o, millor dit, ha aplegat ya, en la que els verdaders adoradores donaran cult al Pare en esperit i veritat, perque el Pare busca a persones que ho adoren aixina. Deu és esperit i els que li adoren convé que li donen cult en esperit i veritat» (Plantilla:Bíblia).[3] Molt més contundent era l'Antic Testament que en varis passages prohibia expressament fabricar imàgens, en la finalitat de previndre l'idolatría. Per eixemple, en el Deuteronomio es dia:[21]
A este passage de l'Antic Testament es va referir Clemente d'Aleixandria quan va escriure:[22]
No obstant, a partir de el III les comunitats cristianes varen començar a utilisar imàgens, a pesar de les crítiques, com la del bisbe Eusebio de Cesarea,[23] i de les prohibicions (com la del Concilie d'Elvira], celebrat al voltant de l'any 300, el cànon del qual 36 prohibia que es pintara en les parets lo que es venera i adora).[24] En el sigle següent ya varen ser admeses com alguna cosa normal (Epifanio de Salamina va ser un dels pocs autors cristians que varen seguir oponent-se).[25] El historiador Manuel Sotomayor senyala com a factor fonamental que explicaria l'acceptació final de l'image pels cristians «la realitat omnipresent de l'image» en la societat romana, al que caldria afegir «la progressiva lluntea dels moments fundacionals, juntament en el creiximent del número de fidels, la necessitat humana de lo palpable i sensible, la pressió eixercida per les costums icòniques de les atres religions en ple vigor encara. ___protected_title_0___ s'afegirà també la funció instructora i pastoral de les representacions plàstiques».[26]
Les pintures de les catacumbes
[editar | editar còdic]Les primeres pintures cristianes que s'han conservat són les que decoren les catacumbes, especialment les excavades en les afores de Roma.[nota 1] L'estil de les pintures era el mateix que el del art romà de l'época i es va recórrer també al seu repertori iconográfico donant-li un nou significat. És el cas del crióforo (el pastor que du l'ovella o el moltó sobre els seus muscles), convertit en el Bon Pastor; el de la figura, freqüentment femenina, en els braços alçats, símbol de la pietas, convertida en l'orante; o l'Endimión en repòs utilisat per a representar al Jonás que reposa baix la cucurbitácea.[27]
Representen escenes del Antic Testament i del Nou Testament pero, com ha destacat Manuel Sotomayor, no són «meres ilustracions gràfiques de lo narrat en les Escritures» sino «verdaders emblemes creats, podríem dir "manipulats", per a convertir-los en un mig d'expressió simbòlic, un autèntic recordatori d'una idea o una série d'idees o sentiments... [que] solament qui està en antecedents pot entendre lo que signifiquen». Sotomayor posa l'eixemple de l'escena de la curació del paralítico en Cafarnaún que se sol representar en un personage en un gran llit a costeres. Només el que conega els passages evangèlics de Plantilla:Bíblia, o Plantilla:Bíblia o Plantilla:Bíblia podrà interpretar-ho correctament en recordar la frase de Jesús: «alça't, pren la teua llitera i vés-te a la teua casa».[28]
Sotomayor també destaca l'us de determinats atributs o utensilis en significat simbòlic, com el volum o roll que alguns personages duen en la mà que els senyala com unes persones cultes, o la vara taumatúrgica que «servix per a fer vore que el personage que toca en ella algun objecte o persona està realisant un milacre». Sotomayor també advertix que l'espectador actual pugues malinterpretarlos com quan veu un braç dret en sol dos dits estesos, l'índex i el cor, i entén que està beneint, quan lo que en realitat està fent és parlant, està orant (aixina, una mà en eixos dos dits estesos que sorgix d'un núvol no és la mà, sino la veu de Deu).[29]
Sotomayor fa una relació dels mensages transmesos per les pintures de les catacumbes: «la confiança en la pau alcançada pel difunt (escenes bucólicas, la ___protected_title_1___), la confiança en el poder salvador de Deu o de Crist (Noé salvat de les aigües del diluvi, Daniel salvat dels lleons, els jóvens judeus salvats del fòc del forn de Babilonia, Jonás salvat de la pancha del mònstruo marí, milacres de curació de Crist), l'esperança en la resurrecció (potser algunes escenes de Jonás, resurrecció de Lázaro i atres escenes evangèliques de resurrecció), l'eucaristía (bodes de Caná, multiplicació dels pans, possiblement algunes de les numeroses escenes de convits) i la penitència (curació del paralítico, curació del cego)».[30]
Els relleus dels sarcòfecs
[editar | editar còdic]
Els relleus dels sarcòfecs constituïxen el segon soport que varen utilisar els cristians per a crear imàgens. Els més antics utilisen la mateixa iconografia dels sarcòfecs «pagans» per lo que resulta molt difícil distinguir-los —tenint present, ademés, que varen ser esculpidos pels mateixos tallers—. De la segona mitat de el III daten els que presenten ya alguna traça cristiana, com el sarcòfec de l'Iglésia de Santa María Antiga, en el Fòrum romà, que a l'escena del filòsof junt a la figura del Bon Pastor i del Orante s'afigen dos escenes bíbliques: el cicle de Jonás i el batisme de Jesús.[31]
Despuix de la conversió de Constantino en 312 es va iniciar una nova etapa en el desenroll dels sarcòfecs romans paleocristianos, podent-se apreciar canvis en l'estil i en l'iconografia. Ademés el seu número va aumentar de forma espectacular, lo que prova l'arraïlada que va conseguint el cristianisme entre les classes altes romanes que són les que poden costejar-li'ls. En este periodo predominen els sarcòfecs de «friso continu», aixina cridats perque les escenes se succeïxen unes junt a atres sense solució de continuïtat, sense que existixquen superfícies planes lliures de relleu, i els «columnados», aquells en que les escenes apareixen separades per columnes.[32]
Sobre l'iconografia, Crist apareix en freqüència pero per a representar-ho no es crea una nova figura sino que es recorre a models romans i helenísticos, com la figura del héroe o la del filòsof (jove, sense barba) que apareixien en els sarcòfecs «pagans». També són repetidament representats Pedro i Pablo, a sovint acompanyant a Crist, que també sol aparéixer en tots els apòstols. En ocasions els respectius martiris de Pedro i de Pablo s'inclouen en els cridats «sarcòfecs de la Passió» el tema central de la qual és la Passió de Crist (en ells apareixerà el símbol de la Crux invicta, que representa el triumfo de Crist sobre la mort per la seua resurrecció).[33]
En la segona mitat de el IV, i sobretot despuix de la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l'Estat per l'emperador Teodosio, predominen les escenes que representen el triumfo del cristianisme en les que Crist comença a aparéixer en cabellam i barba, encara que el Crist imberbe no desapareix completament (escenes molt habituals també en la decoració de basíliques i batisteris).[34]
Entre els sarcòfecs d'Hispania[35] destaquen el de Leocadius en Tarragona, el de Santa Engracia en Saragossa, el de Poza de la Sal[36][37][38][nota 2] i el de Santa Perpètua (este últim més conegut com a Sarcòfec de Quintanabureba).[39][40][41][42][nota 3]
Els mosaics i pintures de les basíliques, els batisteris i els mausoleus
[editar | editar còdic]L'interior de les basílicas estava decorat en mosaics i pintures a la fresca, en especial la volta de quarto d'esfera que cobria l'àbsit, en el que se sol representar la Majestad de Crist o Crist acompanyat dels Apòstols, de Pedro i Pablo o d'arcàngelés o sants. En els murs que cobrixen les parets de la nau central és freqüent que apareguen apòstols, profetes, màrtirs, bisbes o escenes del Antic o del Nou Testament.[43]
,_baptist%C3%A8re_de_K%C3%A9libia.jpg){kind=link}
Els murs i la volta dels batisteris també estaven decorats en mosaics o en pintures que fan referència a l'acte llitúrgic que allí es desenrollava. Són freqüents els cels estrelats en els que apareix el crismón o la creu, acompanyats a sovint pel alfa i omega, representacions alusivas a l'aigua del batisme, figures simbòliques com el pavo real o l'au fénix que aludixen a la resurrecció de Jesús, etc. En alguns casos, especialment en el nort d'Àfrica, també estan decorats en mosaics el paviment i les piscines bautismales.[19]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ És de supondre que també varen ser decorats en pintures (o en mosaics) els temples cristians, com en el cas del batisteri de la domus ecclesiae de Dura-Europos, pero casi en la seua totalitat han desaparegut.
- ↑ Este sarcòfec és un dels eixemples del taller de la Bureba. Actualment es troba en el Museu de Burgos. També és conegut com a “Adoració dels Reis Macs”. Els experts diuen que es dataria aproximadament entre els sigles IV i V. Està prou mal conservat, pero a pesar d'això podem seguir observant qué figures es representen. Medix aproximadament 1,80 m de largura i uns 0,60 cm d'ample, lo que nos dona una idea també de la complexió del difunt que ajudarà als historiadors a determinar que seria un guerrer. D'alt mediria uns 0,55 cm i seria en esta altura a on es realisaran els relleus.
Sobre l'iconografia, en la cara frontal (la més deteriorada) trobem dos vinyes als extrems. Entre abdós es podia llegir una gran cartela encara que a dia de hui no s'aprecien be les lletres. En les cares curtes s'observen les mateixes vinyes en les arracades que en la cara anterior. Es tracta d'un motiu iconográfico constant en el taller. En la quarta cara i principal, es pot vore l'Adoració dels Macs, encara que no és una llectura unànim, pero sí la més acceptada. Trobem puix cinc figures, dos vinyes, una torre i una palmera sobre una roca.
Historiadors com Huidobro, Fidel Fita o Herrera Horia entre els anys 1914-17 varen catalogar a este sarcòfec com el més antic de la zona burebana. S'havia trobat a mitan de el XIX en una vinya del cerro del Milacre. En el seu moment guardava el cos de lo que es va interpretar com un guerrer i alguns objectes de metal com a armes i monedes de coure que serien una espècie d'aixovar del difunt. Esta moneda pertanydria a la dòna de Marco Aurelio, i per tant d'época romana. Apareixeria en el revers una representació d'una Venus. Este sarcòfec no només havia servit com abrevadero, sino que també es va utilisar com pilón en una ermita propenca.
Sobre la seua datació, serà Huidobra qui diga que el sarcòfec és d'época dels visigodos datant-ho de el VII. No obstant, Fita i Herrera diran que és molt anterior, de el IV especialment pel tractament de la seua iconografia i per això de l'época de l'Hispania romana. Tal volta va ser la representació de les vinyes lo que va fer pensar a Huidobro que pertanyia als visigodos, puix este motiu aixina com els geomètrics seran molt freqüents en els sigles VII i VIII. No obstant, devem tindre en conte que este motiu ya és freqüent des de l'antiguetat i que pot tindre distints significats variant el context i l'obra. D'esta forma, poden ser un simple element ornamental o buscar una simbologia més profunda. En un context pagà les vinyes aludirien a Dionisos, deu del vi, i a un context de festa i celebració, aixina com felicitat. En el cristianisme les vinyes i raïms seran una alusió a l'eucaristía, a la sanc de Crist i per tant al sacrifici i posterior salvació. Seria, com diu Huidobro una alegoria de l'aliment espiritual dels fidels. Sobre la palmera també era molt freqüent com a simbologia pagana. Estava consagrada a Apolo. En el cristianisme estes palmeres simbolisaven les palmes del martiri.
La torre seguix sent un misteri a dia de hui, encara que no és rar que aparegueren també estructures com a muralles o edificis en les obres romanes, com per eixemple en la Columna de Trajano o Marco Aurelio, encara que sí resulta estrany dins d'un context funerari. En observar la torre percebem clares influències orientals, en especial asirias, perses i sasánidas. Aixina que, seguint l'interpretació de Olalla, faria alusió al lloc d'Orient d'a on provenen els Reis Macs, com se nos diu en el evangelio de Sant Mateo. Aixina que, també podem situar a la palmera com estos arbres típics d'Orient i aportar una nova visió. L'expressivitat i el tractament dels personages en última instància nos confirma una volta més que es tracta d'un sarcòfec realisat entre els sigles IV i V i no en el sigle VII. - ↑ Este sarcòfec també és conegut com a Sarcòfec de Briviesca, i un dels més representatius junt al de Poza de la Sal de la zona de la Bureba. Este sarcòfec ha suscitat diferents opinions a el hora de datar-ho, pero per a autors com Wattenberg, l'introducció del Crismón entre la seua iconografia nos aproximaria a el IV, tenint la seua màxima difusió un sigle més vesprada. Schlunk, dedicat a l'estudi dels sarcòfecs paleocristianos en Hispania, també està d'acort en aportar esta cronologia.
Este sarcòfec va ser trobat en Sant Millán de la Cogolla, i es va saber que pertanyia a este taller de la Bureba per la seua tècnica tan reconeixible en cenefas vegetals i nous motius iconográficos que venien influenciats del Nort d'Àfrica. Estos temes seran el ya vist “Adoració dels Reis Macs” en el sarcòfec de Poza de la Sal, la “Visió de Santa Perpètua” en el cas d'este sarcòfec i la representació d'una atra santa africana “Felicites”, que apareix en el sarcòfec de Cameno. Estos nous temes africans s'acompanyaven d'atres motius iconográficos tradicionals.
Briviesca s'ha identificat, segons estudis recents, en una necròpolis per les tombes trobades, encara que esta afirmació resulta complicada, ya que, els jaciments de Quintanabureba no pertanyen únicament a una vila propenca, sino a un conjunt d'elles. Els jaciments més importants serien per tant el de Briviesca, i el de Poza de la Sal, en el que es va trobar el sarcòfec de la “Adoració dels Reis Macs”.
Crida l'atenció el tema triat per a este sarcòfec: la visió de Santa Perpètua. Se sap que esta santa era desconeguda per a les primeres comunitats cristianes pero sí que era una santa molt venerada per l'Iglésia de Cartago, lo que explicaria les traces orientalizantes. Este sarcòfec també seria una prova de l'expansió del cristianisme entre els autrigones, que era una de les múltiples tribus que habitaven la península ibèrica que finalment varen ser romanizadas.
En este cas es data en el IV, per lo tant és coetáneo a les importacions de sarcòfecs romans. Està realisat en pedra calcàrea (característic del taller de la Bureba com ya hem vist en l'anterior).
Està decorat en les quatre cares i en els cantons tornem a trobar els motius de vinyes del sarcòfec anterior que remeten a l'eucaristía i que provenien dels festins dionisíacos romans. En un dels laterals llarcs trobem escenes de l'Antic Testament com Moisés rebent les taules de la llei o el sacrifici d'Isaac ademés d'una image del Bon Pastor. En el costat opost apareix representada la visió de Santa Perpètua. En la cara de Santa perpètua es troben uns personages abraçats en un crismón damunt d'ells (el crismón és un motiu típic de l'estatuaria paleocristiana). En els costats curts apareixen personages sobre una barca que podrien fer alusió a María i l'àngel o Santa perpètua i Sant Saturus.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sotomayor, 2003, p. 869.
- ↑ Fernández Ubiña, 2003, pp. 264-266.
- ↑ 3,0 3,1 Sotomayor, 2003, pp. 869-870.
- ↑ Fernández Ubiña, 2003, pp. 265-266.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 888-889. «Sabem per texts de varis escritors que existien [edificis ___protected_title_2___ de cult cristià] ya en el III. La ___protected_title_3___, del 540, descriu en abundància de senyes, en l'any 201, una inundació que va sofrir la ciutat durant el regnat d'Abgar VIII (177-212), en la que va quedar destruïda gran part de la ciutat, inclós el palau real i "el temple de l'iglésia cristiana". [...] També existien en moltes atres ciutats, ya que el mateix emperador [Diocleciano], en el seu persecució contra el cristianisme iniciada eixe mateix any [303], va manar "arrasar fins al sol les iglésies..."».
- ↑ Fernández Ubiña, 2003, p. 266.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 874-875.
- ↑ 8,0 8,1 Sotomayor, 2003, p. 875.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 875-876. «Les tombes dels màrtirs varen ser les que varen donar fama en tota l'Iglésia a les catacumbes, que es varen convertir en santuaris molt visitats per peregrins procedents dels més diversos punts de la cristiandad, desijosos de rendir-los cult».
- ↑ Ernst Gombrich (1982). Història de l'art, capítul VI, pág. 107, Madrit, Aliança Forma. ISBN 84-206-7005-7.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 890.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 890. «Nou perque va ser creada per a un tipo nou de reunió, la de l'assamblea cristiana, en les exigències pròpies d'ella, pero partint de la llarga experiència d'adaptacions anteriorment realisades».
- ↑ Gravar, André (1966). L'edat d'or de Justiniano, Madrit, Aguilar.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 890-891.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 891-892.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 892-896.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 897-898.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 898.
- ↑ 19,0 19,1 Sotomayor, 2003, pp. 898-899.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 899.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 870.
- ↑ Sotomayor, 2003.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 871-872. «No solament es pronuncia contra les imàgens de Crist sino que fonamenta teológicamente la seua oposició a elles en raons preses de la cristología de tenyida origenista, que era la seua: no és possible crear una image material de Crist, perque Crist és Deu i home: com Deu és invisible i, com a home, no pot ser representat, perque la seua humanitat està absorbida per la seua divinitat».
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 871-872.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 872.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. «Una cosa és clara: a mitan de el III... les imàgens de símbols, persones i escenes no solament existien en abundància, sino que estaven consentides, permeses i encara, possiblement en certs casos, planificades per les jerarquia eclesiàstiques locals»..
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 876.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 877-878.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 878-879.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 880-881. «A lo llarc de el IV i, en gran part, per influència o reflex d'escenes i temes utilisats en els batisteris i iglésies, s'afegiran mensages més propis d'una espiritualitat que es desenrolla en un ambient més solemne i de triumfo: Crist Mestre en els seus discípuls, passió triunfante de Crist, Crist vencedor de la mort, màrtirs i sants, etcétera».
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 885-886.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 885-888.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 886-887.
- ↑ Sotomayor, 2003, pp. 887-888.
- ↑ Celdrán, J. M. N., & Guerri, E. C. (2001). El sarcòfec romà: contribucions a l'estudi de la seua tipologia, iconografia i centres de producció. Editum.
- ↑ Urcelay, J. (2015, setembre 9). El sarcòfec de Poza de la Sal o de l'Adoració dels Reis Macs. Blog de Jaime Urcelay. https://jaimeurcelay.em/2015/09/09/jaime-urcelay-51/
- ↑ Martínez Santa-Olalla, J. (1925). Qüestió de cronologia: Els sarcòfecs de la Bureba (Burgos). Bolletí de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Burgos. 1er trim. 1925, Any 4, n. 10, p. 306-313.
- ↑ Lopez, G. R. (s/f). Sarcofagos de l'antiguetat tardana hispànica. Importacions i tallers locals. En Diposit.ub.edu. Recuperat el 21 de novembre de 2023, de https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/185425/1/079819.pdf
- ↑ BLAZQUEZ MARTÍNEZ, José María, possible orige africà del cristianisme espanyol, en Archiu Espanyol d'Arqueologia 40, n.º 115-116, 1967, págs. 30-50.
- ↑ Sotomayor Mur, M. (1980). Un fragment de tapa de sarcòfec paleocristiano en el Museu Sorolla de Madrit. Bolletí del Seminari d'Estudis d'Art i Arqueologia: BSAA, (46), 233-239.
- ↑ Ret Digital de Coleccions de Museus d'Espanya - Museus. (s/f). Recuperat el 21 de novembre de 2023, de https://ceres.mcu.és/pages/SpecialSearch?Where=Quintanabureba&grup=5
- ↑ Unzué, J. L. O. (2008). Les rets de evangelizaació dels vascones meridionals. Sancho el sabio: Revista de cultura i investigació vasca, (29), 87-102.
- ↑ Sotomayor, 2003, p. 896.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Ubiña2003">Fernández Ubiña (2003). «El cristianisme greco-romà», Manuel Sotomayor (ed.). Història del cristianisme I. El Món Antic, Madrit: Trotta-Universitat de Granada, pp. 227-291. ISBN 84-8164-633-4.
- (2003) «L'art en el cristianisme antic», Manuel Sotomayor (ed.). Història del cristianisme I. El Món Antic, Madrit: Trotta-Universitat de Granada, pp. 869-904. ISBN 84-8164-633-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arte paleocristiano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.