Antiga basílica de Sant Pedro
La antiga basílica de Sant Pedro era l'edifici que s'erigia en el lloc a on ara es troba la basílica de Sant Pedro, en l'actual Estat de la Ciutat del Vaticà. També es coneix a l'edifici desaparegut com a basílica constantiniana, per haver segut manada construir per l'emperador Constantino I.[1]
L'actual basílica de sant Pedro va ser construïda en el XVI, per orde del papa Juliol II, conservant alguns elements de la seua predecessora.
Història
[editar | editar còdic]
Des de l'época de la crucifixió i sepultura de sant Pedro en l'any 64, s'ha cregut que en este lloc es troba la seua tomba i un chicotet santuari.
Es desconeix la cronologia exacta de la construcció de la basílica: el Liber pontificalis menciona que la seua construcció va ser iniciada pel emperador romà Constantino el Gran durant el pontificat del papa Selvada I (314-335), encara que és provable que algunes obres continuaren despuix de la mort de l'ell i de l'emperador (337). Les obres presumiblement varen començar entre 319 i 326 i essencialment es varen completar en 333.
Per a construir l'imponent basílica, que tenia 119 metros de llarc per 63 d'ample i una altura de 37 metros, Constantino, també gràcies a la seua posició de "Pontífex màxim" i provablement ajudat pel papa Selvat, va fer nivellar casi tots els mausoleus de la necròpolis vaticana, derribant les voltes que eixien de l'altitut esperada; va enterrar les cambres funeràries en material de farcidura i va nivellar tota la zona, creant una esplanada, cridada Platea Sancti Petri, a on es va alçar l'edifici (en molt provables dificultats tècniques, donada l'aportació de terreny pres del cerro en els costats nort i oest de la basílica). L'acte de nivellar una zona del cementeri que encara es trobava en us, inusual també des del punt de vista religiós i jurídic i realisat en gran cost, és justificat pels cristians en la gran importància atribuïda al sepeli de l'apòstol Pedro, considerat autèntic. El lloc, considerat part d'una antiga tradició, va ser reconegut com el lloc d'enterrament de l'apòstol, qui va deure haver sofrit el martiri just en el confrontant Horti neroniani.
El disseny era el típic d'una basílica romana, adaptada per al cult cristià.[2] L'iglésia manada erigir per l'Emperador va guanyar importància durant els següents dotze sigles, i es va convertir en un important lloc de pelegrinage. Les coronació papals varen començar a celebrar-se allí; també va ser el lloc a on Carlomagno va ser coronat, en l'any 800. Gràcies al seu prestigi, el temple va ser decorat en estàtues, mobiliari i mosaics, i contínuament s'agregaven sepulcros i altars als seus costats.[1]
No obstant, en el XV la basílica es trobava en estat ruïnós, i despuix del Papat de Aviñón, va començar a discutir-se la reparació de part de l'estructura. Les obres varen ser encomanades als arquitectes Leon Battista Alberti i Bernardo Rossellino, els qui varen millorar l'àbsit i varen agregar una loggia de varis pisos a la frontera del atri, la construcció del qual va continuar de manera intermitent fins que varen començar les obres de la nova basílica.
En el XVI, el papa Juliol II, gran mecenes de les arts, va decidir remodelar completament l'edifici. En un principi, va tindre l'intenció de conservar la vella basílica, pero al poc temps la seua atenció es va centrar en derribar-la i construir una estructura nova. Este pla va horrorisar a moltes persones de l'época, ya que l'edifici representava una continuïtat papal que es remontava a Pedro. Ademés, l'estructura es trobava repleta de tombes pertanyents a sants i papes; inclús varen seguir trobant-se ossos, durant la construcció, fins a febrer de 1544. Finalment, el traçat de la nova basílica va intentar conservar dits restants tant com fora possible,[3] i l'altar original es va preservar dins de la nova estructura que ho albergaria.
Dissenye
[editar | editar còdic]L'edifici consistia en cinc naus: una àmplia, en el centre, i dos més chicotetes a cada u dels costats. A la seua volta, cada una de les naus estava dividida per 21 columnes de marbre, que eren restants presos d'antics edificis pagans.[4]
La basílica, de 110 metros de llarc, tenia forma de creu llatina i un sostre de fusta en l'interior, que alcançava una altura de 30 metros en el centre de la construcció. En l'entrada es trobava un atri, al que es coneixia com «el Jardí del Paraís», en cinc portes per les que s'accedia al cos principal de l'iglésia; este atri en realitat era un agregat realisat en el XV. No obstant, a diferència dels temples pagans anteriors, l'exterior de la basílica no estava especialment decorat.[1] Coneixem part d'eixe aspecte exterior per dibuixos, gravats, i la fresca de Rafael Sanzio L'incendi del Borgo, a on es representa l'antic edifici de forma realista.
La creació del mosaic conegut com la Navicella (1305-1313), ubicat en l'atri, s'atribuïx a Giotto vaig donar Bondone. L'enorme mosaic havia segut encarregat pel moradura Jacopo Stefaneschi i ocupava la totalitat de la paret per damunt del arc que donava al pati. L'obra mostrava a sant Pedro caminant sobre les aigües. Este extraordinari treball va ser danyat durant la construcció de la nova basílica en el XVI, encara que encara es conserva gran part de l'obra, be que restaurada. Navicella significa «barco menut», en referència al barco que dominava l'escena i que la seua vés-la, unflada pels vents de la tormenta, s'imponia sobre el horisó. Este tipo de representació naturalista de la mar només es coneixia en obres d'art antic.
La nau de l'iglésia terminava en un arc que contenia un mosaic figurant a Constantino i sant Pedro, a qui se li entregava un model de l'iglésia de Crist. En les parets, d'11 finestres cada una, podien trobar-se frescas en escenes tant del Antic com del Nou Testament.[6]
Un dels restants més excepcionals de la decoració medieval de l'antiga basílica és el fragment d'un mosaic de el VIII, L'Epifanía. Dit fragment, que es conserva en la sacristia de l'iglésia romana de Santa Maria in Cosmedin, és prova de la gran calitat artística dels mosaics perduts.
L'altar de la basílica constantiniana contava en vàries columnes salomónicas. Segons la tradició, Constantino va prendre estes columnes del Temple de Salomón i les va regalar a l'iglésia; no obstant, és provable que en realitat anaren d'una iglésia d'Orient. Quan Gian Lorenzo Bernini va construir el baldaquino per a cobrir el nou altar de Sant Pedro, es va alluntar del disseny intrincado de les antigues columnes. Huit de les columnes originals varen ser traslladades a l'interior de la nova basílica de sant Pedro.
Referències
[editar | editar còdic]Individuals
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Boorsch, Suzanne(Hivern de 1982-1983).40(3)
- 4–8.
- ↑ Sobocinski, Melanie Grunow (2005). Detroit and Rome, The Regents of the Univ of Michigan, pp. 77.
- ↑ Hersey, George L (1993). High Renaissance Art in St. Peter's and the Vatican: An Interpretive Guide, University of Chicago Press, pp. 73-4.
- ↑ Garder, Helen, et a el (17 de març de 2004). Gardner's Art Through the Ages With Infotrac, Thomas Wadsworth, pp. 619.
- ↑ La Donació de Constantino en el lloc web dels Museus Vaticans
- ↑ "Old Saint Peter's Basilica". Encyclopædia Britannica. 2006.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Antigua basílica de San Pedro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.