Giotto

Archiu:Uffizi Giotto.jpg

Giotto

Giotto vaig donar Bondone (o simplement Giotto) (Colle vaig donar Vespignano, República de Florencia; c. 1267-Florencia, República de Florencia; 8 de giner de 1337) va ser un pintor, muralista, escultor i arquitecte florentino de la Baixa Edat Mija, un autor del Trecento considerat un dels iniciadores del moviment renaixentiste en Itàlia. La seua obra va tindre una influència determinant en els moviments pictòrics posteriors. Un contemporàneu de Giotto, el banquer i croniste Giovanni Villani, ho va descriure com «el mestre de pintura més sobirà del seu temps, qui va dibuixar totes les seues figures i les seues postures d'acort en la naturalea», i va reconéixer públicament el seu talent i excelència.

Biografia

Primers passos

Giotto va nàixer, en Colle de Vespignano, en les rodalies de Vicchio del Mugello, una localitat propenca a Florencia. Segons el seu principal biógraf, Giorgio Vasari, era fill d'un llaurador cridat Bondone i va passar la seua infància com a pastor d'ovelles. Si be la majoria dels autors creu que es dia en realitat Giotto vaig donar Bondone, uns atres opinen que el seu verdader nom de pila era Ambrogio o Angelo, i que el nom pel que és conegut, Giotto, no seria més que un diminutivo, derivat de Ambrogiotto o Angelotto.

Segons els biógrafs, va ser discípul del pintor florentino Cimabue, l'artiste més conegut de la seua época. Vasari relata el modo en que el chicotet d'onze anys va demostrar per primera volta el seu talent artístic: conte que, estant el chiquet al recapte d'unes ovelles, matava el temps dibuixant a una d'elles sobre una pedra plana en una tiza. Va encertar a passar per allí Cimabue, qui, impressionat pel talent natural de Giotto —que havia dibuixat una ovella tridimensional, tan natural i perfecta que semblava viva—, li va acompanyar fins a la seua cabanya i va conseguir convéncer al pare de que li deixara fer del chicon el seu aprenent.

Una atra versió de la biografia de Giotto manifesta que el seu pare ho va manar a Florencia per a que treballara com a aprenent en un mercader de llana. El jove, molt interessat en l'art, va prendre la costum de visitar l'estudi de Cimabue per a vore els artistes treballar, fins que, despuix de l'insistència, el seu pare li va permetre entrar al taller.

Vasari referix que Giotto era un aprenent divertit i bromiste, a tal punt que en una ocasió va pintar una mosca en el nas d'un retrat. La seua tècnica era tal que Cimabue va intentar espantar-la en la mà abans de donar-se conte de que estava pintada. Esta anècdota de joventut presagia ya la tècnica característica de Giotto, que li capacitava per a pintar figures casi reals.

Reconeiximent de la seua obra

Archiu:Giotto - Legend of St Francis - -10- - Exorcism of the Demons at Arezzo.jpg

Escenes de la vida de Sant Francisco, en Assís: L'expulsió dels diables d'Arezzo.

Quan Giotto contava en trenta anys, la seua fama havia transcendit les fronteres de Florencia i s'estenia ya per tota Itàlia, fins a tal punt que el papa Bonifacio VIII li va enviar un mensager per a demanar-li una mostra del seu art, en l'intenció de vore per sí mateixa si el renombrado pintor era digne de rebre propostes per a treballar en Roma. Segons Vasari, Giotto va prendre un llenç blanc en presència del recadero, va afonar el seu pinzell en pintura roja i, en un sol traç continu, va dibuixar a mà alçada un círcul geomètricament perfecte, dient a l'home: «La valia d'este treball serà reconeguda.» Escriu Vasari: «El Papa va vore el llenç, va percebre instantàneament que Giotto era superior a tots els demés pintors del seu temps.»

Proveït del seu talent natural i de les ensenyances de Cimabue, Giotto va començar pronte a ocupar-se d'encàrrecs de tercers, principalment treballs religiosos. Aixina, se li atribuïxen com a primeres obres la continuació en la Basílica de Sant Francisco d'Assís de la part alta de les parets del temple a partir de frescs sobre les històries d'Isaac, realisat possiblement en l'últim lustre de el XIII, a on desenrolla temes bíblics. Més alvance, entre 1297 i 1299, una nova série de fresca va ser molt provablement eixecutada per Giotto en la seua totalitat en la part inferior dels murs de la basílica, sobre la vida de Sant Francisco d'Assís. Vists els excelents resultats, se li va solicitar que pintara —entre 1305 i 1306— les fresca de la capella dels Scrovegni, en Pàdua.

Èxit en Itàlia

Els viages de Giotto es varen succeir per tota Itàlia, en la majoria dels casos era cridat per órdens, nobles o inclús pel papa. En 1313 va ser cridat pel papa Clemente V per a fer varis treballs dins de la primitiva basílica de Sant Pedro. Destaca l'altar realisat per a la capella major (Políptico Stefaneschi) i un mosaic del que en l'actualitat queda poc de l'original. Ademés, despuix d'este important encàrrec, recorreria les corts d'Itàlia: Arezzo, Chafa, Pàdua, Verona, Ferrara, Urbino, Ravena, Milà, Bolonya, Gaeta, Rímini, Nàpols i inclús en Aviñón, acompanyant al papa Clemente V, a on pintarà numeroses obres i farà que estes es proyecten al restant d'Europa.

Mort

Va fallir el 8 de giner de 1337. Segons la biografia de Vasari, va ser sepultat en el costat esquerre de l'antiga catedral de Santa Reparata de Florencia en una tomba de gran senzillea en una sola llosa de marbre. Serà Lorenzo de Médici qui encarregue un bust a Benedetto dona Maiano per a commemorar el seu nom. Per la construcció de la nova catedral en 1292 i a l'elevació del terreny, la tomba de Giotto es va perdre, pero en 1981 es varen trobar restants que es varen atribuir al famós autor.

Caràcter i costums

Giotto era un home campechano i de vida hogareña, gran conversador i d'ànim bromiste. Casat, va deixar sis fills que ho varen sobreviure. Va ser un home de gran austeritat. Esta costum, junt en els beneficis que obtindrà per la seua obra, li varen permetre aforrar diners —al revés que la major part dels artistes de l'época— i morir com un home acabalat.

Es relacionava en soltura tant en els rics i nobles com en els hòmens del poble. Se sap que va tindre molta confiança en el papa Bonifacio VIII, i el rei Roberto I de Nàpols va escriure d'ell que era el seu «gran amic».^{cita requerida} Existix una tradició segons la qual Dante Alighieri va ser també el seu amic i li hauria visitat durant la realisació de les fresca de la capella dels Scrovegni, pero no ha pogut ser confirmada per fonts fiables. En tot cas, en la Divina Comèdia, Dante afirma que Giotto va ser superior al seu mestre Cimabue. Boccaccio ho retrata en el Decamerón i en l'any 1400 Cennino Cennini va escriure que «Giotto va traduir l'art de la pintura del grec al llatí.»^{cita requerida}

Obra

Pintura

Característiques

Archiu:Giotto - Scrovegni - -47- - Desperation.jpg

La desesperació, Capella de l'Arena.

L'art de Giotto va ser extremadament innovador i és considerat el detonant del Renaixença. Les seues obres varen ser el punt d'inflexió entre l'art bizantí de la Baixa Edat Mija i l'art realiste i humaniste que va florir en la Renaixença. Les figures planes i simbòliques de l'art bizantí varen donar lloc a les modelades i individuals formes en perspectiva. Giotto va adoptar el llenguage visual de l'escultura en donar-los volum i pes. La comparació entre la Madonna de Giotto i la del seu mestre Cimabue nos mostra per qué els seus contemporàneus consideraven les seues pintures com a «milacres del naturalisme».

De la mateixa manera que els demés artistes del seu temps, Giotto caria dels coneiximents tècnics d'anatomia i teoria de la perspectiva que els pintors posteriors varen ser adquirint en el córrer dels anys. Independentment d'això, els que sí posseïa eren infinitament superiors als dels que ho varen precedir i varen imitar.

En les seues composicions de profunda emotivitat, Giotto va ser el gran iniciador de l'espai tridimensional en la pintura europea, tractant en un nou esperit els temes religiosos que varen dominar l'art medieval. El seu estil es caracterisa per una frescura i una vida inesperades, per lo que els crítics parlen de l'emoció humana i una càrrega de tot lo que és important per al ser humà com les més clares peculiaritats dels seus treballs.

En concentrar-se en estos conceptes essencials, Giotto va ser capaç de crear impressionants imàgens de gent baix pressió, persones en crisis i hòmens en els que es percep clarament que estan prenent gravíssimes decisions espirituals. Els pintors moderns, que a sovint han utilisat les obres de Giotto com a font d'inspiració, diuen haver trobat en ell una forma d'aproximació directa a la més íntima i intrincada experiència de l'esperit humà. Esta característica és atemporal i ha segut reconeguda per tots els estils posteriors.

Una atra característica és la gran abundància d'obres que li atribuïxen els seus biógrafs, pero les pintures que tenen la seua autoria clara són molt escasses, dubtant-se de la majoria d'elles pese a que existixquen moltes firmades.

Influències

Els biógrafs contemporàneus de l'autor senyalen a Giotto com a discípul i aprenent de Cimabue, pero lo cert és que alguns autors, com Erwin Panofsky i Karl Woermann, apunten a Pietro Cavallini com a mestre de Giotto o a lo manco creuen que abdós aspiren a trencar en l'art medieval i bizantino.

Obres

A penes alguna de les obres supervivents pot ser documentada com a seua més allà d'un dubte raonable, considerant-se al pintor un dels artistes en major problema per a l'atribució d'obres.

Capella dels Scrovegni

Artícul principal → Capella dels Scrovegni.

Archiu:Giotto - The Expulsion of Joachim from the Temple.jpg

"Joaquín expulsat del Temple", primera escena del cicle narratiu de la Capella dels Scrovegni.

No obstant, hi ha unanimitat en atribuir a Giotto el notable cicle de frescs de la Capella dels Scrovegni, en Pàdua, ya que existixen varis testimonis del mateix XIV que aixina ho confirmen. Les fresca d'esta capella són considerats pels crítics el moment culminant de l'obra de Giotto. L'edifici, també conegut pel nom de Capella de l'Arena, per estar construït sobre les ruïnes d'una "arena" o amfiteatre, va ser construït per Enrico Scrovegni com a penitència per a expiar els pecats del seu pare, un conegut usurero —que també va ser retratat per Dante en la Comèdia en térmens no molt halagüeños—. La construcció de la capella va començar en 1303. L'opinió més estesa és que Giotto va escomençar a pintar les fresca dos anys més vesprada i els va concloure en 1306. Les fresca cobrixen por entero l'única nau de la capella: la paret occidental, als peus del temple, està coberta en un "Juí Final", l'arc de la cancela mostra una "Anunciación" i les àrees principals de les parets tenen tres files de pintures que representen escenes de la vida de la Verge i els seus pares —Santa Ana i Sant Joaquín— i escenes de la vida de Crist. Baixe estes escenes poden vore's alegorias, és dir, figures humanes que personifican les Virtuts i els Vicis, pintades en monocromía, simulant ser escultures.

Les figures de la seqüència narrativa principal estan fetes a mija escala, pero el concepte de Giotto és tan grandiós i potent que, en la reproducció d'un llibre, per eixemple, semblen de tamany natural. Presenten un sentit tridimensional i una presència física completament desconegudes en l'época en que varen ser realisades, evidenciant la capacitat de l'artiste per a retratar un sentiment de "pes moral", més que l'esplendor religiós o diví.

Archiu:Angel del manto celeste, Capilla de la Arena de Giotto.jpg

Angel del mant celest

És molt possible que Giotto basara el seu treball en experiències personals, i cap atre artiste ha conseguit mostrar-se tan convincent en la tasca de dirigir-se directament al núcleu de l'història que relata i expressar-la en gests i expressions tan perfectament clares i reconeixibles. La Capella dels Scrovegni posseïx una rèplica oficial que ha segut exposta en molts països: per eixemple, en 2004 es va expondre en el Museu d'Art Italià de Llima (Perú).

La Vida de Sant Francisco

Archiu:Giotto - Legend of St Francis - -01- - Homage of a Simple Man.jpg

«L'homenage d'un home senzill», primera escena de les fresca de la Vida de Sant Francisco, en Assís.

Archiu:Giotto - Legend of St Francis - -02- - St Francis Giving his Mantle to a Poor Man.jpg

«La donació de la capa», segona escena, 1297-1299, fresca, 270 x 230 cm, iglésia superior, basílica de Sant Francisco, Assís.

El segon cicle de fresca d'importància associat o atribuït a Giotto és la "Vida de Sant Francisco" en l'iglésia superior de Sant Francisco d'Assís. El fet de si l'autor va ser en veritat Giotto no és solament un dels majors problemes que enfronten els experts, sino també una de les majors controvèrsia de l'història de l'art. Les fresca de Sant Francisco són, evidentment, obra d'un pintor d'enorme talent. Els seus retrats íntims i humans han definit, en realitat, l'image popular que es té del sant. Pero existixen, no obstant, grans diferències tècniques i estilístiques entre estes obres i les de la Capella dels Scrovegni. Elles han fet que molts crítics es neguen, hui en dia, a acceptar-les com a obres del mateix artiste. Els intents d'atribuir a Giotto atres fresca de la ciutat d'Assís han produït disputes similars entre els estudiosos de la seua obra.

Vore també: Escola romana de pintura

En l'actualitat, no obstant, són majoria els estudiosos que consideren segura l'autoria de Giotto, si be admeten que hauria contat en àmplia colaboració dels membres del seu taller. No hi ha acort sobre la cronologia de l'obra, puix, encara que és majoritària la datació en els primers anys de el XIV, hi ha autors que retrotraen la data fins a 1291-1292. Hi ha acort sobre que es tracta d'una obra anterior a la de la Capella dels Scrovegni.

Les fresca cobrixen la part inferior de tres de les parets del temple, les dos laterals i l'interior de la frontera, a abdós costats de la porta. Es tracta de 28 episodis de la vida del recentment canonizado Francisco d'Assís, seguint el relat de la Legenda maior de Sant Buenaventura.

La Santa Croce de Florencia

Les pintures de la basílica de la Santa Croce (Santa Creu) de Florencia, pel contrari, gogen de major consens entre els experts, que coincidixen en general en atribuir-les al pinzell de Giotto. Possiblement les quatre capelles siguen seues, i les fresca de les capelles Peruzzi i Bardi han segut datades en o al voltant de 1320, quan el pintor estava en la ciutat. Alguns de les fresca no es troben ben conservats, ya que es va intentar llavar-los en el XVIII, pero alguns de la capella dels Bardi seguixen sent tan impressionants com en la data en que es varen fer.

En la capella Peruzzi estan representades escenes de la vida de Sant Joan Batiste i de Sant Joan Evangeliste. En la capella Bardi, en canvi, les fresca representen escenes de la vida de Sant Francisco d'Assís.

Atres obres

Archiu:Giotto di Bondone 083.jpg

Crucifix de l'iglésia de Santa María Novella, en Florencia.

• Palau del Podestá: Retrat de Dante Alighieri i importants personages de l'época.
• Badia Fiorentina: Altar major o Polittico vaig donar Badia (Uffizi), cap al 1300.
• Altars de les capelles dels Peruzzi (Políptico Peruzzi) i Baroncelli (Políptico Baroncelli) en l'iglésia de Santa Croce, cap a 1313.
• Crucifix policromado de Santa María Novella, cap a 1312.
• Dormición de la verge, Crucifix i la Maestà vaig donar Ognissanti en Florencia.
• Fresca de les parets del camposanto de Pisa.
• En octubre de 2010 es va confirmar l'atribució a Giotto del crucifix, de 5 m de llongitut, existent en l'Iglésia de Tots els Sants de Florencia, realisat entre 1310 i 1320.
• Se li atribuïx, ademés, la fresca de Bonifacio VIII beneint durant el Jubileu de 1300, que es conserva actualment en l'Archibasílica de Sant Joan de Letrán. Per la seua deterioració, no s'ha confirmat si pertany efectivament al pintor o a algun ajudant d'est.

Giotto i la pintura sobre taula

Archiu:Cristo entronizado, Capilla de la Arena, Giotto.jpg

Crist entronisat, Capella de l'Arena

Giotto és conegut, per lo general, per la seua habilitat per a en la pintura a la fresca, el seu principal vehícul d'expressió; no obstant, va treballar la pintura sobre taula. Fins a nosatres nos han aplegat 34 obres sobre taula, algunes d'elles en atribució incerta, com la Crucifixió del Museu de Belles arts d'Estrasburc o la de Berlín. Les pintures sobre taula giottescas han segut profundament estudiades com a productes aïllats, pero mai s'ha fet un estudi comparatiu de conjunt, aixina com la relació en els productes artístics contemporàneus. . Per una atra part, una de les obres que es tendix a marginar és la pintura sobre taula situada en l'arc triumfal del cor de la Capella de l'Arena, també cridada dels Scrovegni, en la que es figura a Crist entronisat contemplant el pla diví mentres és acompanyat per una hueste d'àngels. El motiu del seu "oblit" és la seua situació: un lloc elevat i de difícil accés, i el fet d'estar inserida en un ambient purament pictórtico.

Escultura

Se li atribuïxen varis dissenys, entre ells la tomba del bisbe de Lucca, Guido Tarlati, tallada en 1330 per Agostino vaig donar Giovanni i Agnolo Ventura. Ademés, és provable que realisara alguns medallones per al nou campanar de la catedral.

Arquitectura

En 1334, la ciutat de Florencia va decidir honrar al gran pintor. Se li va otorgar el títul de magister et gubernator (‘mestre i governador’) de l'Obra de Santa Reparata, que s'encarregava de les obres de la catedral, aixina com arquitecte en cap de la ciutat i superintendente d'obres públiques. En esta última etapa de la seua vida, Giotto va dissenyar el famós campanile (‘campanar’) de la catedral de Florencia, la construcció de la qual es va iniciar eixe mateix any, pero que no va poder vore conclós. Segons Ghiberti, els bajorrelieves del cos inferior del campanar varen ser també obra seua. Encara que finalment el campanile no es va construir d'acort en els seus proyectes, és universalment conegut com campanar de Giotto.

Influencia

L'obra de Giotto ha transcendit en el temps i en la generació posterior a la seua mort es va estendre l'influència del seu estil, cristalizando en les obres de tots els pintors que li varen seguir. L'estrela del florentino no va declinar sino fins al gran auge del gòtic, pero, passat est, va seguir influint i inspirant l'obra d'atres formidables artistes com Masaccio i Miguel Ángel. Va ser citat com a eixemple d'excelència pictòrica pel Marqués de Santillana en una cançó dedicada a la reina Isabel de Portugal, esposa de Juan II de Castella ("qual Ioto (sic) senar vós pintara").

El director de cine Pier Paolo Pasolini va recrear en la seua película El Decamerón (1971) la figura de Giotto i la seua forma de treballar.

Archiu:Compianto sul Cristo morto.jpg

Compianto sul Crist morto

Giotto i el cometa Halley

Archiu:Giotto - Scrovegni - -18- - Adoration of the Magi.jpg

"L'adoració dels Reis Macs". Observe's el cometa.

Un de les fresca de la Capella de l'Arena és la "Adoració dels Reis Macs", que es troba entre els més reputats i admirats de la série. En el cel, damunt del sostre del pesebre, pot observar-se l'Estrela de Belén, la que, en l'iconografia catòlica, representa la guia divina que va conduir als Reis Macs fins a Belén. L'image representada per Giotto té forma de cometa (en el seu cap i coa), i ha dominat l'idea colectiva sobre este episodi bíblic. Giotto va vore el cometa Halley en la seua aparició de 1301 en el cel italià, i és molt provable que este objecte astronòmic haja segut el model per a la sobrenatural estrela de la seua "Adoració". Lo que Giotto no tenia forma de saber és que el cometa Halley, en el seu periodo d'entre 76,5 i 79,3 anys, va aparéixer en 11 o 10 a. C., és dir, entre 4 i 7 anys abans del naiximent de Crist. No pot assegurar-se que el Halley haja inspirat l'episodi de l'Estrela de Belén, pero sí resulta interessant que, casi en certea, tant l'estrela del relat bíblic com la pintada pel mestre florentino siguen el mateix cometa en dos aparicions separades per tretze sigles.

Per esta circumstància, l'Agència Espacial Europea va batejar com "Missió Giotto" a la sonda que en 1986 es va aproximar al cometa per a estudiar-ho. No és l'únic homenage que Giotto va rebre de les ciències de l'espai: en Mercurio (planeta poblat d'accidents geogràfics en noms d'artistes) es troba un cràter que ha segut batejat en el seu honor.^{cita requerida}

Bibliografia

• Baccheschi, Edi. L'obra pictòrica completa de Giotto. Biografia i estudis crítics. Introducció de Giancarlo Vigorelli. Barcelona, Noguer, 1971. (L'obra carix de ISBN).
• Bandera Bistoletti, Sandrina: "Giotto, catàlec complet",(Espanya), Akal.
• Janson, H.W.: Història General de l'Art: Tom II, L'Edat Mija. Aliança, Madrit, 1999. ISBN 84-206-7101-0.
• Margariti, Antonio, "Giotto i la rebelió fiscal", Taste Institute.
• A. Martín, Miguel, "Em dic Giotto vaig donar Bondoni".

• Pijoán, José: Summa Artis. Història general de l'art. Volum XIII: Art del periodo humanístic. Trecento i Cuatrocento. Madrit, Espasa-Calp, 1979 (6ª edició). ISBN 84-239-5213-4.
• Vasari, Giorgio: Lives of the Painters, Sculptors and Architects. Everyman's Library, Londres, 1996. ISBN 0-679-45101-3.
• Eimerl, Sarel (1967). The World of Giotto: c. 1267–1337, et a el, Clave-Life Books. ISBN 0-900658-15-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Giotto.
• La vida de Giotto, Giorgio Vasari Edició Torrentina (espanyol rioplatense)
• Biografia de Giotto, per Santiago Amón
• Vita vaig donar Giotto, pittore, scultore et architetto fiorentino, capítul de Li Vite de Giorgio Vasari
• Mapa de les obres de Giotto en els llocs que les contenen(en espanyol)(italià).
• [1].
• [2] [3] archivat en Wayback Machine..
• donar-Bondone-la-mort-de-verge.
• [4].