Alegoria
La alegoria, del grec ἀλληγορία (allegoría) «figuradamente», és una figura lliterària o tema artístic, que busca representar una idea valent-se de formes humanes, d'animals o objectes quotidians.
L'alegoria pretén donar una image a lo que no té image, per a que puga ser millor entés per la generalitat. Dibuixar lo abstracte, fer ___protected_title_4___ lo que solament és conceptual, obedix a una intenció didàctica. Aixina, una dòna cega en una balança és alegoria de la justícia, i un esquelet que porta una dalla és alegoria de la mort. El creador de alegoria sol esforçar-se en explicar-les per a que tots puguen comprendre-les. Pel seu caràcter evocador, es va amprar profusamente com a recurs en temes religiosos i profans. Va ser utilisada des de l'Antiguetat, en l'época del Egipte faraònic, l'Antiga Grècia, Roma, l'Edat Mija i el Barroc, encara que l'us del terme "alegoria" en gramàtica i retòrica comença en el I en Cicerón i Quintiliano com a principals sistematizadores.[1]
Una alegoria pot entendre's com una temàtica artística o una figura lliterària utilisada per a simbolisar una idea abstracta a partir de recursos que permeten representar-la, ya siga apelant a individus, animals o objectes. Per citar un eixemple: l'image d'una calavera en dos ossos creuats constituïx una alegoria de la pirateria.
També es denomina alegoria a un procediment retòric de més ampli alcanç, mentres que per ell es crea un sistema extens i subdividido d'imàgens metafòriques que representa un pensament més complex o una experiència humana real, i en eixe sentit pot constituir obres sanceres, com el Roman de la Rose de Jean de Meung; l'alegoria es transforma llavors en un instrument cognoscitivo i s'associa al raonament per analogia o analògic.
Tzvetan Todorov diu que una alegoria implica l'existència de, per lo manco, dos sentits per a les mateixes paraules; se nos diu a voltes que el sentit primer deu desaparéixer, i unes atres que abdós deuen estar junts. En segon lloc, este doble sentit està indicat en l'obra explícitament i no depén de l'interpretació. L'impossibilitat d'atribuir un sentit alegórico als elements sobrenaturals del conte, nos remet al sentit lliteral.
Els escritors i oradors solen utilisar alegoria per a transmetre significats (semi)amagats o complexos a través de figures, accions, imàgens o acontenyiments simbòlics, que en conjunt creen el significat moral, espiritual o polític que l'autor desija transmetre.[2] Moltes alegoria utilisen la personificació de conceptes abstractes.
Etimologia
[editar | editar còdic]
Atestada per primera volta en anglés en 1382, la paraula alegoria procedix del llatí allegoria, latinización del grec ἀλληγορία (alegoria), "llenguage velat, figurat",[4] que a la seua volta procedix tant de ἄλλος (allos), "un atre, diferent"[5] com de ἀγορεύω (agoreuo), "arengar, parlar en l'assamblea",[6] que procedix de ἀγορά (agora), "assamblea".[7]
Alegoria lliterària
[editar | editar còdic]Per eixemple, Omar Khayyam afirma que la vida humana és com una partida d'escacs, en la qual les caselles negres representen les nits i les blanques els dias; en ella, el jugador és una peça més en el tauler. Jorge Manrique, per una atra part, afirma, prenent-ho del Eclesiastés, que les nostres vides són rius i com ells solament semblen diferents en el seu curs i cabal, pero no en el seu final, que és la mar/la mort: el final ha segut ya escrit, pero no el transcurs de la vida. I Bernardo de Chartres ensenyava que som «nanos a muscles de jagantes», perque per nosatres mateixos no podem vore molt llunt, pero pujats muscles del saber antic podem vore inclús més de lo que varen vore els grans hòmens del passat.
El significat alegórico és també un dels quatre que és possible extraure-li a la Sagrada Escritura segons els teòlecs.[8] Per una atra part, es coneix com Escola alegórico-dantesca la poesia alegórica espanyola de el XV influenciada per la Divina Comèdia de Dante Alighieri. Podem vore en la Divina Comèdia de Dante que la lloba és alegoria de la traïció i el lleó és alegoria de soberba. Els principals representants varen ser don Íñigo López de Mendoza, el Marqués de Santillana i Juan de Mena.
El dramaturc barroc Pedro Calderón de la Barca va dur a la seua perfecció el subgénero dramàtic alegórico en un acte de tema eucarístico denominat auto sacramental, a on els personages són en realitat alegoria de conceptes abstractes. En El verdader deu Pa, definix aixina l'alegoria:
- L'alegoria no és més
- que un espill que trasllada
- lo que és en lo que no és,
- i està tota la seua elegància
- que ixca pareguda
- tant la còpia en la taula,
- que el que està mirant a una
- pense que està veent a entrambas.
Un bon eixemple d'alegoria són els següents versos de Jorge Manrique:
- Este món és el camí
- per a l'atre, que és morada
- sense pesar
- mes complix tindre bon esme
- per a anar esta jornada
- sense errar.
- Partim quan naixem
- anem, mentres vivim,
- i apleguem
- a el hora que fallim
- aixina que quan morim
- descansem.
- (Coples a la mort del seu pare)
O estes frases de Cervantes:
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mariño Sánchez (2014). Empeltant a Dioniso: Les interpretacions del deu, dels nostres dies a l'Antiguetat, Sigle XXI d'Espanya Editors, pp. 337-338. ISBN 978-84-323-1692-0.
- ↑ Wheeler, L. Kip. «Literary Terms and Definitions: A». Literary Vocabulary. Carson-Newman University. (en anglés)
- ↑ Stephen A. Barney (1989). "Alegoria". Diccionari de les Edats Miges. vol. 1. ISBN 0-684-16760-3
- ↑ ἀλληγορία, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Digital Library
- ↑ ἄλλος, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Digital Library
- ↑ ἀγορεύω, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Digital Library
- ↑ ἀγορά, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, in the Perseus Digital Library.
- ↑ Artícul del Catecisme de l'Iglésia Catòlica sobre la Sagrada Escritura
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Alexander Kojeve, La dialèctica de l'amo i de l'esclau en Hegel. Buenos Aires: La Pleyade, 1975.
- Equip editorial, Etecé, Alegoria. Argentina. Disponible en: https://concepte.de/alegoria/.
- Ecopalabras. La coloma de Kant. Disponible en: https://ecopalabras.com/2017/07/18/la-coloma-de-kant/
- Significat.com, Alegoria.Disponible en: https://www.significados.com/alegoria/
- Filosofia&Co, ¿Necessitem el reconeiximent de l'atre per a forjar la nostra identitat?, 2021. Disponible en: https://www.filco.es/el-amo-i-el-esclau-hegel/
- Alexander Jojeve, La dialèctica entre l'amo i l'esclau de Hegel. Madrit, 2006. Disponible en: https://lamenteesmaravillosa.com/la-dialectica-del-amo-i-el-esclau-de-hegel/
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alegoría» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.