Alegoria de la caverna

Recreació de part de l'alegoria. S'observa cóm el presoner solament pot observar proyeccions del món que són meres apariències de les essències.

La alegoria de la caverna, també coneguda com el mit de la caverna —encara que en realitat solament és una alegoria d'intencions pedagògic-filosòfiques, no un mit puix no apareix reflectit com a tal en els escrits de Platón ni en cap atra obra antiga (ni tan sols entre els mitógrafos)—, es considera l'alegoria més célebre de l'història de la filosofia junt en la del carro alado. La seua importància es deu tant a l'utilitat de la narració per a explicar els aspectes més importants del pensament platònic com a la riquea de les seues sugerències filosòfiques.

Es tracta d'una explicació metafòrica, realisada pel filòsof grec Platón al principi del llibre VII de la República, sobre la situació en que es troba el ser humà respecte del coneiximent. En ella, Platón explica la seua teoria de cóm es pot captar l'existència dels dos móns: el món sensible (conegut a través dels sentits) i el món inteligible (que és matèria de pur coneiximent, sense intervenció dels sentits).

Història

Platón va descriure, en la seua alegoria de la caverna, un espai cavernoso en el que es troben un grup de hòmens presoners des del seu naiximent, en cadenes que els subjecten el coll i les cames de manera que únicament poden mirar cap a la paret del fondo de la caverna sense poder mai girar el cap. Just darrere d'ells es troba un mur en un passadiç i seguidament, i per orde de rodalia respecte dels hòmens, una foguera i l'entrada de la cova que dona a l'exterior. Pel passadiç del mur circulen hòmens portant tot tipo d'objectes les ombres dels quals, gràcies a l'allumenament de la foguera, es proyecten en la paret que els presoners poden vore.

Estos hòmens encadenats consideren com veritat les ombres dels objectes. Per les circumstàncies de la seua presó es troben condenats a prendre únicament per certes totes i cada una de les ombres proyectades ya que no poden conéixer res de lo que ocorre a les seues esquenes.

Continua la narració contant lo que ocorreria si un d'estos hòmens anara lliberat i obligat a tornar-se cap a la llum de la foguera, contemplant, d'esta manera, una nova realitat. Una realitat més profunda i completa ya que esta és causa i fonament de la primera que està composta solament d'apariències sensibles. Una volta que ha assumit el home esta nova situació, és obligat novament a encaminar-se cap a fòra de la caverna a través d'una asprosa i escarpada pujada, apreciant una nova realitat exterior (hòmens, arbres, llac, astres, etc., identificats en el món inteligible) fonament de les anteriors realitats, per a que a continuació torne a ser obligat a vore directament "el Sol i lo que li és propi", metàfora que encarna l'idea de ben.

L'alegoria acaba en fer entrar, de nou, al presoner a l'interior de la caverna per a "lliberar" als seus antics companyers de cadenes, lo que faria que estos rigueren d'ell. El motiu de la burla seria afirmar que els seus ulls s'han estropejat al vore's ara cegat pel pas de la claritat del sol a l'obscuritat de la cova. Quan este presoner intenta desnugar i fer pujar als seus antics companyers cap a la llum, Platón nos diu que estos són capaces de matar-ho i que efectivament ho faran quan tinguen l'oportunitat, en lo que s'entreveu una alusió a l'esforç de Sócrates per ajudar als hòmens a aplegar a la veritat i al seu fracàs en ser condenat a mort.

Interpretació esotèrica

L'interpretació de l'alegoria de la caverna cal buscar-la molt al final del llibre VI i en el llibre VII de la República de Platón, una interpretació que és purament epistemològica, no en va comença el història en estes paraules:

-I a continuació -vaig seguir-, compara en la següent escena l'estat en que, sobre l'educació o falta d'ella, es troba la nostra naturalea.

Pero baix el seu sentit epistemològic amaga connotacions pròpies de la metafísica platònica, aixina com de la seua política ya que la República és un tractat polític.

Ontologia subjacent en l'alegoria

Res més terminar la narració de l'alegoria nos conta Platón, per boca de Sócrates, qué representa cada una de les imàgens que s'exponen en ell. Correspon a les ombres i als hòmens que les produïxen en el món que percebem pels sentits o món sensible; i la foguera al Sol que tot ho allumena i nos permet vore. L'ascensió a l'exterior de la cova figura l'ascens al món inteligible, món en el que es troba l'idea de Ben representada pel Sol.

Abdós móns són reals, pero l'inteligible posseïx més entitat sent fonament de tot lo sensible. Pertanyen a este món les essències o idees i, d'entre elles, l'idea de Be és fonament de totes les demés idees i per això de lo sensible.

Pero, en tot, esta explicació que nos dona Platón no és més que una nota al marge de lo que esta alegoria pretén donar a entendre. Això sí, és necessària per a entendre el camí de l'ànima cap al món inteligible.

L'epistemologia subjacent en l'alegoria

Alegoria de la caverna, de Platón, gravat de Jan Saenredam (1604)

Es tracta de la part central de la narració, pero abans d'expondre-la cal contextualizar l'epistemologia de Platón. Tant Heráclito com Parménides havien començat dos camins oposts per a alvançar cap al coneiximent de la realitat, el primer atenent a lo mudable, el segon a lo etern i imperecedero: i va anar el propi Parménides el que va posar nom a abdós: via de l'opinió i via de la veritat, respectivament. Platón, dialèctic ell, conjugarà abdós vies, si ben donant més importància i validea a la parmenídea. A estos autors cal mirar per a entendre lo que s'amaga despuix del mit de la caverna.

Segons Platón, a cada tipo de realitat li correspon un tipo de coneiximent apropiat, i estos a la seua volta es subdividen en atres dos tipos distints, cada cual més cert quant millor aprehenden lo inteligible. Aixina, per a conéixer el món sensible disponem de l'opinió, que sent coneiximent és un saber que pot contindre error, i que ve a coincidir en la via oberta per Heráclito. Per una atra part, per a conéixer el món inteligible contem en la ciència que nos proporciona un coneiximent cert de la realitat, camí propost per Parménides. L'opinió o doxa, com ya ha segut dit, es dividix a la seua volta en dos subtipos de coneiximent: l'imaginació, conjectura o eikasia; i la creència o pistis. A la seua volta, per al coneiximent del món inteligible, la ciència o episteme es dividix a la seua volta en pensament o diánoia que capta les essències i la raó o noesis que capta l'idea de be.

D'esta manera, el coneiximent adquirit per la contemplació de les ombres s'identificaria en la fiabilitat del coneiximent que proporciona l'imaginació, similar a prendre en una certea més allà de lo desijable a imàgens reflectides en espills, o a imàgens pintades o esculpidas, o inclús a la mateixa alegoria de la caverna. La visió dels hòmens que caminen per la cova mostrant objectes i la foguera mateixa en la creència, similar a prendre en una certea més allà de lo desijable el coneiximent adquirit per la mera observació de la naturalea en la que tot és mutable. La contemplació del món exterior a la cova representa al pensament, el pas al coneiximent del món inteligible en el que es troben les essèncias o oὒσία, un coneiximent que deixa de ser una opinió en possibilitat d'error, per a ser un coneiximent cert, d'acort en la realitat ya que totes les coses sensibles són imàgens de les seues pròpies essències. I per fi, el coneiximent adquirit en la contemplació del sol representa el coneiximent que s'obté en la contemplació de l'idea de be o raó. Es tracta d'un coneiximent que supera al mateix pensament tant en cuanto que el que ho posseïx coneix totes les essències del món inteligible perque es funden en ella i, a través d'elles, totes les realitats del món sensible, mentres que el que solament usa del pensament, solament coneix les essències que va descobrint en la seua pensar.

L'educació subjacent en l'alegoria

Alegoria de la caverna, de Michiel Coxcie.

Ya que la República és un tractat polític, caldria esperar que despuix de l'alegoria s'amagara una major referència a la teoria política de Platón que a l'epistemologia i a l'educació o paideia, pero no és aixina encara que una miqueta de política tinga.

L'importància que Platón concedix a l'educació en vistes a una correcta organisació de la polis fa que dedique una molt important cantitat de pàgines a este tema en la República. Platón aplega inclús a dissenyar en ella un programa d'estudis per a tal fi basat en els graus del coneiximent descrits anteriorment.

És el procés de formació i educació del rei-filòsof lo que està encarnant en tot eixe periple a través dels graus del coneiximent que realisa el protagoniste de l'història. Una formació a càrrec dels més sapients que han d'iniciar tots els ciutadans i que completaran en la mida que estiguen capacitats per al coneiximent.

Pero, com a alegoria que és, no té perfecta correspondència en el pensament de Platón. Per eixemple, el personage és contínuament obligat a ascendir en els graus de coneiximent perque, com diu el propi Platón en terminar de narrar l'alegoria, el saber és costós i no sol fer-se de bona gana, mentres que més alvance, ya terminat el mit, Platón senyala que no és desijable usar la força per a que els chiquets deprenguen.

En la política platònica no hi ha tal obligació externa encaminada a que els hòmens ascendixquen en els graus de coneiximent, ningú ha de ser arrastrat tal i com narra l'alegoria. Si acàs, l'única obligació de la que parla Platón en la seua política és d'una obligació moral de tots els ciutadans per a que assumixquen en responsabilitat el deure educar-se lo millor que puguen conforme a la seua capacitat per amor del millor be de la polis. Un ben que consistix en ser dirigida rectament, és dir, conforme a raó.

Els propis alumnes, guiats per mestres per mig de l'us de la dialèctica, aniran alcançant per sí sols els distints graus de coneiximent fins al llímit que la capacitat de cada u d'ells determine.

La política subjacent en l'alegoria

Les connotacions polítiques que este mit té són secundàries o indirectes. De totes les obligacions a la que és somés el presoner de l'alegoria, l'única que realment es manté en la teoria política platònica és la de que tant el personage d'ella com el sabio han de ser obligats igualment a abandonar la contemplació del món inteligible (el sol i l'idea de be respectivament) per a dirigir als seus conciutadans degut a que eixa tornada per a assumir el govern de la polis allunta a el sabio de la major felicitat: el seguir contemplant l'idea de be. Esta obligació és més interna que externa, la seua força residix en la responsabilitat que té el sabio de cara a la polis per a que esta alcance la seua be, açò és, per a que tots els habitants es guien conforme a la raó en ser dirigits per el sabio.

En tot, Platón és conscient de que molt pocs són capaços d'aplegar al més alt grau de coneiximent. Això li durà a propondre que també han d'eixercitar la funció de governar, en un govern que és temporal i rotatori, els que més hagen accedit al món inteligible per mig del pensament. El motiu de la rotació és llimitar en el temps la funció de governar per a no fer més gravosa encara l'obligació de desatendre l'estudi i contemplació de les essències en fer-la perdurar excessivament en el temps.

Vore també

• Idea de ben
• Platón
• Populisme
• Solipsismo
• Teoria de la reminiscència
• Maya (ilusió)
• Pasítea, Coalemo i Ápate
• Allumenament
• Els cegos i l'elefant