Anar al contingut

Juí Final

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Michelangelo Buonarroti - Jugement dernier.jpg
Juí Final
Per a atres usos d'este terme vore Juí Final (desambiguació).
Archiu:Last Judgement (Michelangelo).jpg
El Juí Final, de Miguel Ángel (1537-1541), en la Capella Sixtina.

Juí Final, Juí Universal o Dia del Juí Final són expressions que definixen una visió religiosa del fi de la humanitat o fi dels temps (és dir, l'Escatologia): la que concep este com un juí que decidirà el destí final de cada u per a tota l'eternitat. L'utilisació de les mayúsculas per a escriure estes expressions es deu al seu context religiós.[1][2]

La creència en un juí colectiu o Juí Final dictat a la conclusió dels temps va aparéixer per primera volta consignada en el zoroastrismo, prefigurando les diverses escatologia posteriors del cristianisme, el judaisme tardà i l'islam.[3]

Texts bíblics

[editar | editar còdic]

Comentaris de l'Iglésia catòlica

[editar | editar còdic]

Les tres paràboles precedents: Paràbola del siervo fidel Mateo (24,42-51), Paràbola de les dèu vérgens (25,1-13) i la Paràbola dels talents (25,14-30), enllacen a continuació en l'anunci del «juí del Senyor». Jesús presenta en tota la seua magnificencia i solemnitat este Juí Final, que farà passar a tots, persones i coses en l'orde de la justícia divina. La Tradició cristiana li dona el nom de Juí Final, per a distinguir-ho del juí particular a on cada u tindrà que passar immediatament despuix de la mort:

Llavors, es posaran a la llum la conducta de cada u i el secret dels cors. Llavors serà condenada l'incredulitat culpable que ha tingut en res la gràcia oferida per Deu. L'actitut sobre el pròxim revelarà l'acolliment o el rebuig de la gràcia i de l'amor diví[4][5]

Totes els aspectes enumerats —donar de menjar, donar de beure, vestir, visitar— són obres d'amor cristià quan en fer-les a estos «menuts» es veu en ells al mateix Jesús. Per açò és important eixercitar les obres de misericòrdia —tant les corporals com les espirituals— recomanades per l'Iglésia i també l'importància que té el pecat d'omissió:

«Ací soles estes dos que nos demana el Senyor; amor del seu Majestad i del pròxim; és en lo que hem de treballar. Guardant-les en perfecció, fem la seua voluntat (…) La més certa senyal que —a la meua semblar— hi ha de si guardem estes dos coses, és guardant ben la de l'amor del pròxim; perque si amem a Deu no es pot saber (encara que hi ha indicis grans per a entendre que li amem), mes l'amor del pròxim, sí. I estigau certes que mentres més en este vos véreu aprofitades, més ho esteu en l'amor de Deu; perque és tan gran el que El seu Majestad nos té, que en pago de el que tenim al pròxim, farà que creixca el que tenim al seu Majestad per mil maneres; en açò yo no puc dubtar» [6][7]

Judaisme

[editar | editar còdic]
Vore també: Escatologia judeua

En el judaisme, la creència en el juí final se sustenta en varis passages bíblics (de la Bíblia hebrea o Tanaj), com el relatiu al Valle de Josafat (Yehoshaphat, que significa en hebreu "Yahve juja"):


Ezequiel referix un Innominado vall "que estava ple d'ossos":


En atres passages es donen enigmàtics càlculs sobre quàn aplegarà eixe "temps del fi":


Vore també

[editar | editar còdic]
  1. Mayúscules, 4.29, Diccionari panhispánico de dubtes, 1.ª edició
  2. Use en Fundéu
  3. Lenoir, Frédéric (2018). Breu tractat de història de les religions, Barcelona: Herder Editorial, pp. 129-130. ISBN 978-84-254-3976-6.
  4. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, n. 678
  5. Facultat de Teologia. Sagrada Bíblia: Universitat de Navarra (Spanish Edition) (p. 9210). EUNSA Edicions Universitat de Navarra.
  6. Teresa de Jesús, Les morades 5,3,7-8
  7. Facultat de Teologia. Comentaris a la Sagrada Bíblia: Universitat de Navarra (Spanish Edition) (pp. 9210-9211). EUNSA Edicions Universitat de Navarra.


Referències

[editar | editar còdic]