Eternitat

Uróboros, la «serp alquímica».

El concepte de eternitat (del llatí aeternitas), relacionat en el d'immortalitat, es referix, popularment, unes voltes a una duració infinita i sense principi o final, i unes atres designen una existència sense temps o fòra del temps. No obstant, els conceptes de «eternitat», «immortalitat» i «infinitud», en afondar més específicament en el seu estudi particular, no posseïxen, de fet, els mateixos significats, tal i com ejemplifican els texts subsegüents.

Existixen diverses argumentacions sobre el tòpic de l'eternitat, a través de les quals, els qui les sustenten, escomençant pel filòsof grec Aristóteles, tracten de demostrar que la matèria, el moviment i el temps deuen haver existit i existiran eternament.

Eternitat com no-temps

El pare de l'Iglésia sant Agustín va escriure que el temps existix solament dins del univers creat, de manera que Deu existirà fòra del temps, ya que per a Deu no existix passat ni futur, sino únicament un etern presente que es podria cridar el present continu.

No és necessari creure en Deu per a sostindre este concepte d'eternitat: un matemàtic ateu pot mantindre el dogma filosòfic de que els números i les relacions entre els mateixos existixen en independència del temps, i en tal sentit pot dir-se que són eterns.

D'un atre costat, els testimonis de persones que han sofrit experiències propenques a la mort parlen en ocasions de l'eternitat com d'una existència atemporal.

Una atra faceta de l'eternitat és la seua invariabilidad en determinats aspectes. Suponent que nos trobem en un estat de l'eternitat, en principi una persona no podria trencar un llapis en dos, o caminar d'un lloc a un atre, ya que dites accions tenen un abans i un despuix: un moment en el que el llapis està sancer i un atre en que ya no ho està. Estos canvis corresponen al temps, a lo temporal, sent aixina que l'eternitat és atemporal, per lo que bàsicament res pot ocórrer en l'eternitat en el sentit en que entenem el desenroll dels acontenyiments en la temporalitat. Per a que estes accions tinguen lloc, deu haver un temps que corresponga a una acció continuada: un temps en el qual passat, present i futur són combinats per a conformar una acció constant. Un no «trenca» o «ha trencat» el llapis (present o passat recent), sino que «ho va trencar, ho trenca i ho trencarà», tot en un mateix instant.

Totes estes inflexions verbals s'usen en la Bíblia.

Eternitat i Deu

Els teistes afirmen que Deu és eternament existent. La comprensió exacta d'este supòsit depén una atra volta del tipo de definició d'eternitat que usem. Per una part, Deu podria existir «en» l'eternitat, una existència atemporal, a on les categories de «passat», «present» i «futur» no són aplicables. Per una atra, Deu podria existir «per» o «a través» de l'eternitat, o «sempre», havent existit ya en un temps infinit, per lo que s'esperaria que continuara existint per temps illimitat.

Pero per a qualsevol definició d'eternitat que amprem, és comuna observar que sers humans finitos no poden comprendre l'eternitat completament, ya que es tracta, o be de aprehender una cantitat infinita del temps que comprenem, o be d'entendre un concepte d'infinit propi d'un espai o temps que no comprenem.

Per a la definició d'infinit, hi ha eixemples que poden ejemplificarlo, a lo manco un infinit potencial, o una série de successos que comença i no termina. Una successió de fets que comença i no termina no és potencialment eterna, segons eixa definició. Una successió de moments que ha començat i no ha terminat no pot ser eterna, ya que, inclús si fòra a prolongar-se pel restant del temps (en l'infinit), seguirà existint una espècie de buit temporal «abans» del moment inicial de la successió. Res hauria originat dita successió de moments. Sí, per definició, l'eternitat no té principi, eixa successió no admetria l'estatus d'eternitat o de potencialment eterna. (Per este motiu, ademés, s'entén que l'univers del Big Bang no és etern, perque, tautológicament, ha tingut un principi). De modo paregut, una vida terrena sense mort mai es podria conseguir, puix el principal problema a este plantejament és que per a aplegar a ella caldria acabar en l'existència del temps, i no, com se sol enfocar en els debats científics, en la millora d'una biologia insertada en el temps.

cal relacionar la noció de vida eterna en el concepte de Deu creador, un ser totalment independent de «tot lo demés», la qual cosa existix solament perque ell ho va crear. Este creacionisme es relaciona en el panenteísmo (distint del panteisme). Si dita premissa és verdadera, se seguix que Deu és independent tant del espai com del temps, ya que estes són meres propietats de l'univers, han tingut un principi i provablement tindran un fi. De modo que, d'acort en esta noció, Deu existix ans que el temps començara, existix durant tots els moments del temps, i continuaria existint si d'algun modo l'univers o el temps deixaren d'existir.

Sobre la vida eterna, la Revelació bíblica indica que, d'entre totes les criatures, és l'home l'únic capaç de deprendre el concepte d'eternitat. Una de les versions del Eclesiastés (Plantilla:Bíblia) resa:

Ell ha fet tot bell en el seu temps. Ell ha posat l'eternitat en el cor dels hòmens.

En contrast en vida eterna, tenim la existència sense fi en la que varen ser beneïts els animals en el principi dels temps, per la seua incapacitat per a comprendre el concepte d'eternitat o de temps; el ser humà va renunciar a la vida eterna, que li era donada gratuïtament, en cometre el pecat original i ser tirat del Paraís.

És creència comuna entre els teistes que, pese a que la humanitat comprén el concepte d'eternitat, solament s'obté la vida eterna una volta que es torna a Deu.