Anar al contingut

Lorenzo de Médici

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Bottega di Agnolo di Cosimo, detto il Bronzino (Firenze 1503-1572) - Ritratto di Lorenzo il Magnifico - 865 - Uffizi Gallery (cropped).jpg
Lorenzo de Médici
Per a atres usos d'este terme vore Lorenzo de Médici (desambiguació).


Lorenzo de Médici (en italià: Lorenzo vaig donar Piero de' Medici; Florencia, 1 de giner de 1449-Vila medicea de Careggi, 8 d'abril de 1492),[1] també conegut com Lorenzo el Magnífic pels seus contemporàneus, fon un estadiste italiano i governant de facto[2] de la República de Florencia, mecenes de les arts, diplomàtic, banquer, poeta i filòsof renaixentista, pertanyent a la família Médici, i també pare del papa #León X i besyayo de la reina Catalina de Médici.

La seua vida va coincidir en el cim del Renaixença italiana primerenc; la seua mort marca el final de l'Edat d'Or de la ciutat de Florencia.[3] La fràgil pau que va ajudar a mantindre entre els distints Estats italians va terminar en la seua mort. Els restants de Lorenzo de Médici reposen en la capella dels Médici en la basílica de Sant Lorenzo de Florencia.

Biografia

[editar | editar còdic]

Lorenzo de Médici va ser considerat el més inteligent dels cinc germans Médici, i va tindre com a tutor a un diplomàtic cridat Gentile Becchi. Va participar en justas, cetreria, caça i crío de cavalls per a competir en el Pali de Siena. Tenia un cavall cridat Morello vaig donar Vento.[4][5]

Es va educar primer en Venècia i més tart va ser enviat a Milà en només dèneu anys en representació del seu pare, Pedro de Cosme de Médici. Sent encara jove, Pedro ho va enviar a numeroses missions diplomàtiques. Entre elles es conten viages a Roma per a vore al papa i atres figures polítiques i religioses.

En vint anys, en 1469, la mort del seu pare li va obligar a fer-se càrrec de l'Estat florentino baix un pols permanent en el regne de Nàpols. El seu caràcter conciliador i diplomàtic li va permetre alcançar la pau en els napolitanos en 1480 despuix de declarar la guerra Fernando I de Nàpols.


Els enfrontaments entre els caps de família de la república florentina mantenien la ciutat en tensió i Lorenzo va deure disputar la seua posició de forma permanent. Esta actitut va dur a una part de l'historiografia a considerar-li un déspota. Uns atres, no obstant, li varen considerar un mantenedor de l'orde en un periodo molt convuls de l'història de la ciutat italiana. Durant tot el seu principat es va mantindre un enfrontament entre els Médici i els Pazzi, una atra influent família banquera de la ciutat. Va haver de sofrir, a lo manco, dos atentats, el més famós dels quals va succeir el 26 d'abril de 1478, la conspiració dels Pazzi, que va ocórrer un dumenge en la catedral de Florencia mentres se celebrava la missa. En esta desgavellada operació, els Pazzi varen acabar en la vida del germà menor de Lorenzo, Juliano, mentres que entre els atacants varen resultar morts Francesco de' Pazzi i l'arquebisbe de Pisa, Francesco Salviati, enviat papal. En resposta a la mort d'este últim, el pontífex romà excomulgó a Lorenzo.[6] Després d'açò, es va enfrontar al papa Sixto IV en el procés d'expansió dels Estats Pontificis.

Casat en una de les dònes més nobles de l'aristocràcia romana, Clarisa Orsini, va conseguir que el seu fill fera carrera com a eclesiàstic, de tal sòrt que més tart aplegaria a ser el papa #León X.

Com a mecenes va destacar en el seu respal a artistes de la talla de Giuliano dona Maiano, Sandro Botticelli, Leonardo dona Vinci i Miguel Ángel, entre uns atres. Va estendre l'art renaixentiste italiano pel restant de les corts europees, gràcies a les seues excelents relacions.

Va fundar, entre atres institucions, la Biblioteca Laurenciana. Enviats de Lorenzo varen recuperar de l'Est d'Europa gran cantitat d'obres clàssiques, montant tallers per a copiar els seus llibres i difondre el seu contingut a través de tota Europa. Va recolzar el desenroll del Humanisme a través del seu círcul d'amics erudits que varen estudiar als filòsofs grecs i varen tractar de combinar les idees de Platón en el cristianisme. En este grup es trobaven els filòsofs Marsilio Ficino, Angelo Poliziano i Giovanni Pique della Mirandola.

En la seua condició de banquer va desatendre els negocis heretats de la família i va tindre molts problemes per a mantindre les activitats mercantils en l'Europa occidental, perdent les filials de Londres, Bruixes i Lió (esta última creada en 1466).

Política

[editar | editar còdic]

Lorenzo, preparat per al poder, va assumir un paper destacat en l'Estat a la mort del seu pare en 1469, quan tenia 20 anys. Ya agotat pels proyectes de construcció del seu yayo i constantment estressat per la mala gestió, les guerres i les despeses polítiques, el patrimoni del Banc dels Médici es va reduir sériament en el transcurs de la vida de Lorenzo.[7]

Lorenzo, de la mateixa manera que el seu yayo, el seu pare i el seu fill, va governar Florencia indirectament a través de substituts en els ajuntaments per mig de soborns i matrimonis estratègics fins a 1490. [8][9] Les famílies rivals florentinas albergaven inevitablement #resentiment pel domini dels Medici, i els enemics dels Medici varen seguir sent un factor en la vida florentina molt despuix de la mort de Lorenzo. [8] La més notable de les famílies rivals va ser la dels Pazzi, que va estar a punt de posar fi al «regnat» de Lorenzo.[10]


El dumenge 26 d'abril de 1478, en un incident conegut com la conspiració dels Pazzi, un grup encapçalat per Francesco de' Pazzi i Francesco Salviati (arquebisbe de Pisa), varen atacar a Lorenzo i al seu germà i cogobernante Juliano en la catedral de Santa María del Fiore en un intent de fer-se en el control del govern florentino.[11] De forma escandalosa, Salviati va actuar en la bendició del seu patró el papa Sixto IV i el seu nebot Girolamo Riario. Giuliano va ser assessinat, brutalment apunyalat fins a la mort, pero Lorenzo va escapar en només una ferida menor en el coll. [12] La notícia de la conspiració es va estendre per tota Florencia, i va anar brutalment sofocada pel populacho en mides com el linchament de l'arquebisbe de Pisa i dels membres de la família Pazzi implicats en la conspiració. [10]

Despuix de la conspiració dels Pazzi i el castic als partidaris del papa Sixto IV, els Médici i Florencia es varen guanyar l'ira de la Santa Sèu, que va confiscar tots els bens dels Médici que Sixto va poder trobar, excomulgó a Lorenzo i tot el govern de Florencia, i finalment va posar a tota la ciutat-estat florentina baix interdicte.[13] Quan estos moviments varen tindre poc efecte, Sixto va formar una aliança militar en el rei Fernando I de Nàpols, el fill del qual, Alfonso, duc de Calàbria, va dirigir una invasió de la República Florentina, encara governada per Lorenzo.[14]


Lorenzo va movilisar als ciutadans. No obstant, en l'escàs respal dels aliats tradicionals dels Medici en Bolonya i Milà,[10] la guerra es va prolongar, i només la diplomàcia de Lorenzo, que va viajar personalment a Nàpols i es va convertir en presoner del rei durant varis mesos, va resoldre finalment la crisis. Eixe èxit va permetre a Lorenzo conseguir canvis constitucionals en el govern de la República Florentina que varen reforçar encara més el seu propi poder.[8]

A partir de llavors, Lorenzo, de la mateixa manera que el seu yayo Cosme de Médici, va seguir una política de manteniment de la pau, equilibrant el poder entre els estats del nort d'Itàlia i mantenint fòra d'Itàlia als principals estats europeus, com França i el Sacre Imperi Romà Germànic. Lorenzo va mantindre bones relacions en el sultà Mehmed II del Imperi otomà, ya que el comerç marítim florentino en els otomans era una important font de riquea per als Médici.[15]


Els esforços per obtindre ingressos de l'extracció d'alum en Toscana empañaron la reputació de Lorenzo. L'alum havia segut descobert per ciutadans locals de Volterra, que es varen dirigir a Florencia per a obtindre respal per a explotar este important recurs natural. L'alum, un producte clau en les indústries del vidre, el curtido i el textil, només estava disponible en unes poques fonts baix el control dels otomans i monopolisat per Gènova abans del descobriment de fonts d'alum en Itàlia en Tolfa. Primer la Cúria romana en 1462, i després Lorenzo i el Banc dels Médici menys d'un any despuix, es varen involucrar en el respal de l'operació minera, duent-se el papa una comissió de dos ducados per cada cantar quintal d'alum recuperat i assegurant un monopoli contra les mercaderies derivades de Turquia en prohibir el comerç d'alum en infels. [16] Quan es varen donar conte del valor de la mina d'alum, els habitants de Volterra varen voler que els seus ingressos es destinaren als seus fondos municipals en lloc de que anaren a parar a les bojaques dels seus patrocinadors florentinos. Aixina va començar una insurrecció i secessió de Florencia, que va supondre la mort de varis ciutadans opositors. Lorenzo va enviar mercenaris per a reprimir el tumult per la força, i els mercenaris varen acabar saquejant la ciutat. Lorenzo es va afanyar a anar a Volterra per a reparar el dany, pero l'incident quedaria com una taca obscura en el seu historial.[17][18]

Mecenage

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Renaixença florentino.


El mecenage de Lorenzo de Médici no va consistir tant en finançar obres, com fera el seu yayo Cosme el Vell, sino en manar als artistes més destacats de Florencia a diverses corts, practicant la «política de prestigi artístic»; aixina, per eixemple, va enviar a Botticelli i els germans Antonio i Piero Pollaiuolo a Roma, a Maiano a Nàpols, a Sansovino a Lisboa, a Verrocchio a Venècia, entre atres casos més. El seu gust i el seu criteri eren molt valorats lloc que, dotat d'una gran sensibilitat demostrada pels seus poemes, va agradar de rodejar-se d'artistes, filòsofs i científics: amava el contacte en l'inteligència i el talent, com per a cultivar en ell mateixa una espècie d'artiste universal, per a adquirir o presentir totes les #virtualitat del geni. A la generació viril de Cosme que es complaïa en construir en tots els órdens, va seguir la dels estetas, admirablemente dotats, que preferien el goge estètic i l'especulació a l'activitat. Açò ademés té la seua explicació en el fet de que calia fer alvançar numerosos treballs ya mampresos, que les viles dels Médici eren ya numeroses en 1469 i que estaven adornades en quadros i estàtues, quedant poc lloc lliure. Lo que sí és cert és que entre totes les anticaglie (antiguetats) que conservaven en jardins i en l'interior dels palaus, artistes com Miguel Ángel varen poder entrar en contacte directe en les obres de l'Antiguetat clàssica -i restaurar algunes, com és el cas de Donatello-, sense oblidar per eixemple que en el Camposanto monumental de Pisa hi ha una magnífica colecció de sarcòfecs romans, provablement la primera font d'inspiració per als escultors florentinos del Quattrocento.


Alguns estudiososPlantilla:Quí proclamen a Lorenzo de Médici com un dels «padrins de la Renaixença».cita requerida Es destaca el cridat «jardí d'escultura» que va fundar, en el qual pretenia reviure l'art de l'escultura, casi extint en Florencia. En este jardí es va impartir ensenyança gratuïta en el procés de esculpir als més talentosos aprenents dels tallers del moment, entre ells al jove Miguel Ángel, i va anar allí a on este va realisar vàries de les seues primeres obres en marbre com la Verge de l'escala i La batalla dels centauros. Per a omplir la necessitat de tindre un mestre en el jardí d'escultura, Lorenzo va contractar a Bertoldo, antic aprenent del famós escultor Donatello, qui a la seua volta havia segut aprenent de Lorenzo Ghiberti. Bertoldo, a pesar de la seua alvançada edat, va ensenyar l'art de esculpir el marbre als seus aprenents del jardí, la qual cosa els va donar les bases necessàries per a reviure l'escultura en Florencia.

Matrimoni i fills

[editar | editar còdic]

Lorenzo de Médici es desposó en Clarisa Orsini per poders el 7 de febrer de 1469.[19] El matrimoni en persona es va portar a terme en Florencia el 4 de juny del mateix any. Clarisa era filla de Jacobo Orsini, senyor de Monterotondo i Bracciano, casat en la seua prima Magdalena Orsini. Clarisa i Lorenzo varen tindre 10 fills:


Lorenzo també va adoptar al seu nebot Juliol, el fill illegítim del seu germà mort Juliano de Médici. Juliol més tart es convertiria en el papa Clemente VII.[23]

Posteritat

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Successió

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. ↑ Kent (2006). Lorenzo De' Medici and the Art of Magnificence, USA: JHU Press, pp. 248. ISBN 0801886279.
  3. ↑ Brucker, Gene. Living on the Edge in Leonardo's Florence, Berkeley: University of Califòrnia Press, pp. 14–15. doi:10.1177/02656914080380030604. ISBN 9780520930995.
  4. ↑ Poliziano, Angelo. The Stanze of Angelo Poliziano, University Park, Pa.: Pennsylvania State University Press, pp. x. OCLC 26718982. ISBN 0271009373.
  5. ↑ Christopher Hibbert, chapter 9
  6. ↑ Hancock, Llig (2004). Lorenzo de Medici: Florence's Great Leader and Patron of the Arts (en Anglés), The Rosen Publishing Group, pp. 54-58. ISBN 1-4042-0315-X.
  7. ↑ (2013).«Lorenzo der Prächtige: Mäzen, Schöngeist und Tyrann».45(3)
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 (2013).«Die langsame Aushöhlung der Republik».45(3)
    16-23.
  9. ↑ Guicciardini, Francesco (1964). Història d'Itàlia i Història de Florencia, Nova York: Twayne Publishers, p. 8.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Thompson, Bard (1996). Humanistes i reformadors: Una història de la Renaixença i la Reforma, William B. Eerdmans Publishing Company, pp. 189 ff. ISBN 0-8028-6348-5.
  11. ↑ Jensen, De Lamar (1992). L'Europa de la Renaixença: Age of Recovery and Reconciliation, Lexington, Mass: D.C. Heath and Company, pp. 80.
  12. ↑ Durant, Will (1953). The Renaissance (vol. 5), New York: Simon and Schuster, pp. 125.
  13. ↑ Hancock, Lee (2005). org/details/lorenzodemedici00leeh/page/57 Lorenzo de' Medici: Florence's Great Leader and Patron of the Arts, The Rosen Publishing Group, Inc. , p. 57. ISBN 1-4042-0315-X.
  14. ↑ Martines, Lauro (2003). Sanc d'abril: Florencia i el complot contra els Médici, Oxford University Press.
  15. ↑ Inalcik, Halil (2000). The Ottoman Empire: The Classical Age 1300-1600, London: Orion Publishing Group, p. 135. ISBN 978-1-84212-442-0.
  16. ↑ de Roover, Raymond (1963). L'ascens i decliu de la Banca dels Médici, 1397-1494, Harvard University Press, pp. 152-154.
  17. ↑ Machiavelli, Niccolò. L'Història Florentina, London: Archibald Constable and Co. Limited, pp. 197-198.
  18. ↑ Durant, Will (1953). La Renaixença, Nova York: Simon and Schuster, pp. 112.
  19. ↑ Pernis, Maria Grazia. Lucrezia Tornabuoni de' Medici and the Medici family in the fifteenth century, Laurie Adams, New York: Peter Lang. OCLC 61130758. ISBN 0-8204-7645-5.
  20. ↑ 20,0 20,1 Tomas, Natalie R. (2003). The Medici Women: Gender and Power in Renaissance Florence, Aldershot: Ashgate, pp. 7, 21, 25. ISBN 0754607771.
  21. ↑ Wheeler, Greg. «Piero de Medici (the Unfortunate) Timeline 1472-1503» (en en-gb).
  22. ↑ J.N.D. Kelly, The Oxford Dictionary of Popes (Oxford 1986), p. 256.
  23. ↑ «Catholic Encyclopedia: Pope Clement VII».

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Eric Frattini. La conjura, matar a Lorenzo de Medici (2006). ISBN 978-84-670-2210-0
  • Vanna Arrighi, ORSINI, Clarice, in Dizionario Biografico degli Italiani, vol. 79, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2013, SBN ITICCUTO0�888404. URL consultato il 9 settembre 2015.
  • Mario Ascheri, Istituzioni Medievali, Bologna, Il Mulino, 1994, SBN ITICCURLZ? Emanuela Bianchi, GRAZZINI, Gaetano, in Dizionario Biografico degli Italiani, vol. 59, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2002, SBN ITICCUIEI�96670. URL consultato il 19 ottobre 2015.
  • Emilio Bigi, Scritti scelti vaig donar Lorenzo de' Medici, Torino, UTET, 1965 [1955], SBN ITICCUSBL�500.
  • Alfredo Bosisio, Il basso Medioevo, in La Storia Universale, vol. 4, Novara, Istituto geografico De Agostini, 1968, SBN ITICCUSBLF101.
  • Antonio Cappelli, Lettere vaig donar Lorenzo de' Medici detto il Magnifique conservate nell'Archivio palatino vaig donar Moderna, Modena, Carlo Vincenzi, 1863, SBN ITICCUMOD�326. URL consultato il 20 agost 2015.
  • Liana Castelfranchi Vegas, L'art del Quattrocento in Itàlia i in Europa, Milano, Jaca Book, 1996, ISBN 88-16-40406-X. URL consultato l'11 settembre 2015.
  • Franco Cesati, I Medici, storia vaig donar una dinastia europea, Firenze, Mandragora, 1999, ISBN 88-85957-36-6.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Archiu:Wikiquote-logo.svg Lorenzo de Médici en Viquidites.


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lorenzo_de_Médici&oldid=720934»