Anar al contingut

Idolatría

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Idolatría és "l'adoració d'un ídol com si fora Deu".[1][2][3] L'entrada en el Diccionari de la llengua espanyola és: Adoració que es dona als ídols.[4]

En les religions abrahámicas —judaisme, cristianisme i islam— la idolatría connota l'adoració d'alguna cosa o algú que no siga Deu com si ho anara. En estes religions monoteistes, la idolatría ha segut considerada com la "adoració de deus falsos", està prohibida i es descriu en els Dèu Manaments. Atres religions monoteistes apliquen regles similars.[5] Per les branques de les religions abrahámicas, l'interpretació de lo que es constituïx idolatría varia entre elles, açò ha estat acompanyat durant molt temps per la violència entre els grups religiosos que prohibixen el cult als ídols i aquells que han acceptat íconos, imàgens i estàtues per a la seua veneració.[6][7]

En moltes religions índies, com el hinduismo, el budisme i el jainismo, els ídols (murti) es consideren un simbolisme de l'absolut pero no són l'absolut,[8] o solament representen idees espirituals,[8][9] o l'encarnació de lo diví.[10] És un mig per a enfocar les pròpies busques religioses.[8][11][9]


En les religions tradicionals de l'antic Egipte, Grècia, Roma, Àfrica, Àsia, Amèrica i atres llocs, la reverència a una image o estàtua ha segut una pràctica comuna, i les imàgens de cult han tingut diferents significats.[1]

Quines imàgens, idees o objectes constituïxen idolatría a sovint és objecte de considerables disputes. L'estalvi de l'us d'imàgens per raons religioses és cridat aniconismo.[12] La destrucció d'imàgens religioses dins d'una societat és cridat iconoclasia.[13]

L'interpretació del concepte ha segut part de grans divisions entre distintes denominacions cristianes, en especial entre el protestantisme i el catolicisme. En la història del cristianisme trobem diferents posicions de les autoritats civils i religioses front al tema de l'adoració d'imàgens. L'expansió del cristianisme en els primers sigles, es va acompanyar d'imàgens de màrtirs i sants, als que es varen sumar les imàgens de María despuix del Concilie de Éfeso.[14]

Etimologia

[editar | editar còdic]

La paraula idolatría prové per haplología de les paraules gregues εἰδωλολατρία eidololatria, parasíntesis de εἰδωλολάτρης, de εἴδωλον eidolon, "image, figura", i λάτρις latris "devot"[15] o λατρεύειν latreuein "adoració", de λάτρον latron "tribut".

Encara que l'orige grec sembla ser una traducció grega de la frase hebrea avodat elilim trobada en la lliteratura rabina (i.g., bChul., 13b, Bar.), mentres que el terme grec no és trobat en sí mateixa en Septuaginta, Filó d'Aleixandria, Flavio Josefo o atres escrits judeus helens. Tampoc és trobat en la lliteratura grega precristiana. En el Nou Testament, la paraula grega solament és trobada en les cartes de Pablo, Pedro, Juan i Revelacions, a on té un sentit despectiu, com un dels vicis. També es troba en el Didaché i el Concilie de Jerusalem inclou una prohibició de la «contaminació dels ídols». Térmens hebreus per a la idolatría inclouen avodah zarah (adoració estrangera) i avodat kochavim umazalot (adoració dels planetes i les constelacions).[16]

Judaisme

[editar | editar còdic]

La idolatría està prohibida en la Torah i és, junt en l'ira, l'assessinat i l'incesto, pecats que no deuen cometre's ni tan sols per a salvar la vida. Aixina i tot, d'acort al Tanaj la idolatría va persistir en l'antic Israel; eixemples d'això són el cult a Baal, a Astarot, a Moloch, als astres i la prostitució sagrada. Els rabinos varen prohibir tot contacte en els idólatras, inclusivament compartir aliments en ells.[17]

Cristianisme

[editar | editar còdic]

El punt de vista cristià de la idolatría pot ser dividit de manera general en dos categories: la postura catòlica-ortodoxa, que accepta l'us d'icons religiosos i atres imàgens, i l'interpretació protestant. Protestants fonamentalistes a sovint acusen als atres cristians de idolatría, iconolatría i inclús paganisme; en la Reforma Protestant tals térmens varen ser comuns a tots els protestants. Els grups puritanos varen adoptar una posició similar a aquelles del judaisme i l'islam, condenant totes les imàgens religioses, ya es tracte de figures en tres o dos dimensions, i incloent també a la creu plana.[18]

Catolicisme

[editar | editar còdic]

En el protestantisme sol criticar-se l'us que l'Iglésia catòlica fa d'imàgens per a relacionar-se en una série de persones distintes a Deu, venerant-les, basant-se, per via de exégesis, en alguns versículs de la Santa Bíblia. Entre les formes de veneració existents en el catolicisme destaquen:

El Catecisme de l'Iglésia catòlica afirma:

El cult cristià de les imàgens no és contrari al primer manament que proscriu els ídols. En efecte, “l'honor donat a una image es remonta al model original” (Sant Basilio Magne, Liber de Spiritu Sancto, 18, 45), “el que venera una image, venera al que en ella està representat” (Concilie de Nicea II: DS 601; cf Concilie de Trento: DS 1821-1825; Concilie Vaticà II: SC 125; LG 67). L'honor tributat a les imàgens sagrades és una “veneració respectuosa”, no una adoració, que només correspon a Deu:
«El cult de la religió no es dirigix a les imàgens en sí mateixes com a realitats, sino que les mira baix el seu aspecte propi d'imàgens que nos conduïxen a Deu encarnat. Ara be, el moviment que es dirigix a l'image en quant tal, no es deté en ella, sino que tendix a la realitat de la que ella és image» (Sant Tomás d'Aquino, Summa theologiae, 2-2, q. 81, a. 3, ad 3).[19]

Ademés senyala lo següent:

«La idolatría no només es referix a l'adoració falsa del paganisme. Hi ha idolatría des del moment en que l'home honra i reverència a una criatura en lloc de Deu. Tracte's de deus o de dimonis (per eixemple, el satanismo), de poder, de plaure, de la raça, dels antepassats, de l'Estat, dels diners, etc. c».[20]

El magisteri catòlic ha definit formes distintives de cult cap a dites persones, no associades a la seua image i no permetent en cap moment l'adoració fora de Deu. Respecte del cult referit a la Verge María, els pares conciliessis varen senyalar:

Este cult, tal com va existir sempre en l'Iglésia, a pesar de ser enterament singular, es distinguix essencialment del cult d'adoració tributat al Verp encarnat, lo mateix que al Pare i a l'Esperit Sant, i ho favorix eficaçment.[21]
Concilie Vaticà II, Constitució dogmàtica Lumen gentium 66

Eixemples d'imàgens en la Bíblia

[editar | editar còdic]

En el Tanaj (Antic Testament) hi ha varis eixemples de la presència d'imàgens realisades per mà humana:[22]

Yahveh mana a Moisés a fabricar una serp de bronze:

Fes-te una serp com eixes i posa-la en l'asta d'una bandera. Quan algú siga mossegat per una serp, mire cap a la serp de l'asta, i se salvarà.
Núm. 21,8-9

David va entregar a Salomón, el seu fill, un pla en a on es detallava: per a l'altar de l'incens, or acrisolado segons el pes; aixina mateix el model de la carrossa i dels querubines que estenen les ales i cobrixen l'Arca de l'Aliança:

Ademés, or pur en pes per a l'altar de l'incens, i per al carro dels querubines d'or, que en les ales esteses cobrien l'arca del pacte de Deu. Totes estes coses, em varen ser traçades per la mà de Deu, que em va fer entendre totes les obres del disseny.
1 Cró 28, 18-19.

El profeta Ezequiel descriu imàgens gravades en el Temple de Jerusalem:

Estaven coberts de gravats alternats de sers alados i palmeres.
Ezequiel 41:16-21.

Islam

[editar | editar còdic]

AP

En fonts islàmiques, el concepte de shirk (raïl triliteral: sh-r-k) pot referir-se a "idolatría", encara que s'utilisa més àmpliament per a denotar "associació de socis en Deu".[23] El concepte de Kufr (k-f-r) també pot incloure idolatría (entre atres formes d'incredulitat).[24][25] Qui practica el shirk es diu mushrik (plural mushrikun) en les escritures islàmiques.[26] El Corán prohibix la idolatría.[26] En el Corán es troben més de 500 mencions de kufr i shirk,[24][27] i abdós conceptes estan estrictament prohibits.[23]


El concepte islàmic de idolatría s'estén més allà del politeisme i inclou a alguns cristians i judeus com muširkūn (idólatras) i kafirun (infels).[28][29] Per eixemple:


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 (1992) Idolatry (en en), Harvard University Press, pp. 1–8, 85–86, 146–148. ISBN 978-0-674-44313-6.
  2. ↑ (2008).The Journal of Religion and Popular Culture.19(1)
    1–2.doi:10.3138/jrpc.19.1.001.
  3. ↑ Poorthuis, Marcel (2007). «6. Idolatry and the Mirror: Iconoclasm as a Prerequisite for Inter-Human Relations», Iconoclasm and Iconoclash, Chapter 6. Idolatry and the Mirror: Iconoclasm As A Prerequisite For Inter-Human Relations (en en), BRILL Academic, pp. 125–140. doi:10.1163/ej.9789004161955.i-538.53. ISBN 9789004161955.
  4. ↑ «idolatría | Diccionari de la llengua espanyola» (en és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2021-08-30.
  5. ↑ Wendy Doniger (1999). Merriam-Webster's Encyclopedia of World Religions (en en), Merriam-Webster, p. 497. ISBN 978-0-87779-044-0.
  6. ↑ (2007) Iconoclasm and Iconoclash: Struggle for Religious Identity (en en), BRILL Academic, pp. 8–9, 52–60. ISBN 978-90-04-16195-5.
  7. ↑ André Wink (1997). Al-Hind the Making of the Indo-Islamic World (en en), BRILL Academic, pp. 317–324. ISBN 978-90-04-10236-1.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Jeaneane D Fowler (1996), Hinduism: Beliefs and Practices, Sussex Academic Press, ISBN 978-1-898723-60-8, pages 41–45
  9. ↑ 9,0 9,1 Karel Werner (1995), Love Divine: Studies in Bhakti and Devotional Mysticism, Routledge, ISBN 978-0700702350, pàgines 45-46;
    John Cort (2011), Jains in the World, Oxford University Press, ISBN 978-0-19-979664-9, pages 80–85
  10. ↑ Klaus Klostermaier (2010), A Survey of Hinduism, State University of New York Press, ISBN 978-0-7914-7082-4, pàgines 264–267
  11. ↑ (2005) Lindsay Jones (ed.). Gale Encyclopedia of Religion (en en), Thompson Gale, pp. 7493–7495. ISBN 978-0-02-865980-0.
  12. ↑ Aniconism, Encyclopædia Britannica
  13. ↑ (2014) Iconoclasm from Antiquity to Modernity (en en), Ashgate, pp. 1–3. ISBN 978-1-4094-7033-5.
  14. ↑ Gruyters, Antonio HM (2007). Imàgens i idolatría, 1 edició, Bogotà, Colòmbia: Editorial Sant Pablo. ISBN 958692971X.
  15. ↑ idolater at Wordnik
  16. ↑ Stern. Jewish Identity in Early Rabbinic Writings, pp. 9.
  17. ↑ Cohn-Sherbok, Donen (2003). Breu història del judaisme, Madrit, Espanya: Edicions Istme, pp. 116. ISBN 8470904086. «LA idolatría està prohibida en la Torá»
  18. ↑ Richardson (1972). Puritanism in north-west England : a regional study of the diocese of Chester to 1642, Manchester, England: Manchester University Press, p. 26. ISBN 978-0-7190-0477-3.
  19. ↑ Catecisme de l'Iglésia Catòlica.. ISBN 9789507249372.
  20. ↑ Catechism of The Catholic Church, passage 2113, p.460, Geoffrey Chapman, 1999
  21. ↑ Concilie Vaticà II (1976). Documents del Vaticà II, 31ª edició, Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians, p. 107. ISBN 84-220-0010-5.
  22. ↑ «¿Per qué Els Catòlics Fabriquen Imàgens?» (en és). és.catholic.net. Consultat el 13 de febrer de 2022.
  23. ↑ 23,0 23,1 Shirk, Encyclopædia Britannica, cita: "Shirk, (àrap: "fer soci [d'algú]"), en l'Islam, idolatría, politeisme i associació de Deu en atres deidades. La definició de Shirk diferix en les escoles islàmiques, des del chiísmo i cert sufisme sunita clàssic que accepta, en ocasions, imàgens, pelegrinage a santuaris i veneració de relíquies i sants, fins a la corrent salafista-wahabí, més puritana, que condena totes les pràctiques mencionades anteriorment. El Corán emfatisa en molts versículs que Deu no compartix els seus poders en cap companyer (sharik). Advertix a aquells que creuen que els seus ídols intercediran per ells que ells, junt en els ídols, es convertiran en combustible per al fòc de l'infern en el Dia del Juí.
  24. ↑ 24,0 24,1 Waldman, Marilyn Robinson (1968). “The Development of the Concept of Kufr in the Qur'ān”. Journal of the American Oriental Society 88 (3): 442–455. doi:10.2307/596869.
  25. ↑ Juan Eduardo Camp (2009). Encyclopedia of Islam, Infobase, pp. 420–421. ISBN 978-1-4381-2696-8., Quote: "[Kafir] Entre ells es trobaven aquells que practicaven la idolatría, no acceptaven l'unitat absoluta de Deu, negaven que Mahoma fora un profeta, ignoraven els manaments i senyals de Deu (singular aya) i rebujaven la creència en una resurrecció i un juí final."
  26. ↑ 26,0 26,1 G. R. Hawting (1999). The Idea of Idolatry and the Emergence of Islam: From Polemic to History, Cambridge University Press, pp. 47–51, 67–70. ISBN 978-1-139-42635-0.
  27. ↑ Reuven Firestone (1999). Jihad: The Origin of Holy War in Islam, Oxford University Press, pp. 88–89. ISBN 978-0-19-535219-1.
  28. ↑ Hugh Goddard (2000). A History of Christian-Muslim Relations, Rowman & Littlefield, p. 28. ISBN 978-1-56663-340-6., cita: "en alguns versículs sembla sugerir-se que els cristians són culpables tant de kufr com de shirk. Est és particularment el cas en 5:72... Per lo tant, ademés de 9:29, que s'ha discutit anteriorment i que es referix tant a judeus com a cristians, atres versículs són extremadament hostils tant per a judeus com para cristians, atres versículs són extremadament hostils tant per a judeus com para cristians. hostil als cristians en particular, sugerint que abdós no creuen (kafara) i són culpables de shirk."
  29. ↑ Oliver Leaman (2006). The Qur'an: An Encyclopedia, Routledge, pp. 144–146. ISBN 978-0-415-32639-1.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idolatría&oldid=694415»