Siracusa

Siracusa

Siracusa (en siciliano, Sarausa; Plantilla:Lang-grc; en latín: Syracusae) és una ciutat del surest d'Itàlia, situada en la costa oriental de l'illa de Sicília, a la vora del mar Jónico. És la capital de la província de Siracusa i posseïx una important herència històrica, cultural i arquitectònica, en vestigis de les civilisacions grega i romana.

Fundada per colon grecs en el VIII, Siracusa va ser una de les ciutats-estat més influents del món antic i va eixercitar un paper destacat en l'història del Mediterràneu durant l'Edat Antiga. Va ser també el lloc de naiximent i residència del matemàtic i ingenier Arquímedes.

Actualment, Siracusa és reconeguda pel seu patrimoni arqueològic, inclosos temples, teatres, amfiteatres i atres estructures clàssiques, aixina com pel seu centre històric, Ortigia, declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.

La ciutat va ser fundada per grecs corintios i tingau-vos, i es va convertir en una ciutat-estat molt poderosa. Siracusa va ser aliada d'Esparta i Corinto i eixercia influència sobre tota la Magna Grècia, de la que era la ciutat més important. Descrita per Cicerón com «la major ciutat grega i la més bella de totes», igualava en tamany a Atenes en el IV Més vesprada va passar a formar part de la República romana i del Imperi bizantí. Baixe l'emperador Constant II, va ser capital de l'Imperi bizantí (663-669). Posteriorment, Palermo la va superar en importància com a capital del regne de Sicília. En el temps, el regne s'uniria al de Nàpols per a formar les Dos Sicilias fins a l'unificació italiana de 1860.

En l'actualitat, la ciutat està declarada Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO junt en la Necròpolis de Pantálica. En la zona central, la ciutat conta en una població d'uns 125.000 habitants. Siracusa es menciona en la Bíblia en el llibre dels Fets dels Apòstols, 28:12, ya que Pablo es va estajar allí. La patrona de la ciutat és Santa Lucía, qui va nàixer en Siracusa i la festivitat de la qual, el Dia de Santa Lucía, se celebra el 13 de decembre.

Geografia

Actualment, la ciutat conta en una població de 124 391 habitants, en una gran varietat de llocs d'interés històric, com els restants de l'amfiteatre (en un aforament per a 15 000 espectadors) i la ciutadella de Dionisio II. Atres poblacions d'interés propenques són Catania, Note, Mòdica i Ragusa. En Siracusa, la temperatura més alta d'Europa de es va registrar l'11 d'agost de 2021.

Història

Siracusa (Συρακοῦσαι) va ser la ciutat grega més important de Sicília, en la costa oriental de l'illa entre Catania i la veta Pachynus.

Inicis

Va ser la segona colónia grega establida en l'illa despuix de Naxos. Va ser una colónia de l'antiga Corinto fundada per Arquias, fill d'Evágetes, de la família dels baquiadas, originari de Corinto, qui es va tindre que expatriar. La fundació va ser l'any 734 a. C. i es va iniciar en l'illa d'Ortigia (Ortygia). La varen cridar Sirako ("pantà"). Existix una atra teoria que afirma que el nom no és de procedència grega sino fenicia, la traducció aproximada de la qual seria "roca de les gavines".

La ciutat va ser consagrada a Artemisa (un dels seus sobrenoms era Ortigia) i va prendre el nom d'un estany o marisma que es dia Syraco (nom indígena), en les afores.

Va ser la ciutat a on va nàixer i va morir Arquímedes, ingenier i matemàtic. Arquímedes era fill de l'astrònom siracusano Fidias.

Pronte va adquirir prosperitat i va fundar colónies: Acras en el 664 a. C., Casmena en el 644 a. C., i Camarina en el 599 a. C. Esta última va ser destruïda solament 46 anys despuix de la seua fundació.

Tucídides diu que en el 648 a. C. va ser expulsat de la ciutat un grup conegut com els milétidas (myletidae) que es varen exiliar i varen fundar Hímera. També Aristóteles parla de disputes internes, pero no es pot establir a quina época pertanyen.

Els tirans de Siracusa

Vore també: Anex:Tirans de Siracusa

En el seu periodo de màxim esplendor, Siracusa va ser dominada per una série de tiràs, interrompuda per periodos mínims de govern democràtic i oligàrquic, fins que en 212 a. C. va ser conquistada pels romans despuix d'un célebre sege, en la qual cosa es va convertir en la sèu del poder romà en Sicília.

Sigles VI i V a. C.

Archiu:Houghton caps block 16 caps block 17 572i - Opticæ thesavrvs.jpg

El lloc de Siracusa en un gravat de el XVII

En el VI governava l'oligarquia dirigida pels gamori o geomori, suposts descendents dels colon originals. Varen conservar el poder fins al 486 a. C. quan va esclatar un tumult democràtic i els gamori es varen retirar a Casmena. El tumult va dur despuix a un nou tumult; el tirà de Gela Hipócrates de Gela va derrotar als siracusanos en una gran batalla en el riu Heloros, i va ocupar la ciutat, pero per l'intervenció de Corinto i de Corcira es va establir una pau equitativa. Gelón de Gela va abraçar el partit dels exiliats i conjuntament en ells va ocupar Siracusa i va restablir el govern dels gamori, pero Gelón era l'amo autèntic i pronte va ser reconegut com a tirà de Siracusa (485 a. C.).

No va ser Siracusa la que va sometre a Gela, sino que Gelón va establir la seua capital en Siracusa i li va dedicar les seues energies, descuidant Gela. La mitat dels ciutadans de Gela i tots els de Camarina varen ser traslladats a Siracusa i varen rebre la ciutadania. Despuix va ocupar la ciutat de Mégara Hiblea i la ciutat de Eubea i va traslladar a tots els ciutadans importants d'estes ciutats a Siracusa. Aixina esta es va convertir en la primera ciutat de Sicília, que abans era Gela. La ciutat es va ampliar cap a Acradina (cridada ciutat exterior) mentres Ortigia era cridada ciutat interior o l'illa.

Baix Gelón I (485-478 a. C.) i el seu successor Hierón I (478-467 a. C.) la ciutat va prosperar. Despuix de Hierón, el seu germà Trasíbulo va ser derrocat per un tumult popular (465 a. C.) que va establir un govern republicà democràtic.

Molt pronte Siracusa es va estendre sobre terra ferma i va fundar a la seua volta atres colónies; baixe el mando d'Hierón I, va véncer als etruscs en Cumas (474 a. C.).

Les lluites entre els antics ciutadans i els nous duts per Gelón varen ser l'orde del dia fins que els nous ciutadans es varen retirar a Mesana. En esta época Siracusa va conseguir la seua màxima riquea.

L'illa d'Ortigia (Ὀρτυγία, Ortygia), la primera zona colonisada pels grecs, ocupava 50 hectàrees, mentres que la terra ferma a on es va expandir atres 70.

L'expedició ateniense

Archiu:Caps block 26 259.jpg

Tetradracma siracusana (c. 415-405 AC), lluint a Aretusa i una cuadriga.

Orella de Dionisio

En el 415 a. C. es va produir l'expedició ateniense a l'illa. Els atenienses varen portar a terme un atac a Siracusa i varen obtindre una victòria en el port gran, pero despuix Nicias no va reemprendre l'alvanç i es va retirar a passar l'hivern en Catania. La primavera següent (414 a. C.) els atenienses varen desembarcar en Leon, al nort de la ciutat, a on varen establir la seua base. Les forces de terra varen alvançar i varen ocupar Epípolas (Epipolae) i varen seguir cap a Labdalo a on es va establir una guarnició. Varen continuar cap a Sice (Συκῆ) i varen començar el sitie. Les muralles defensives establides pels siracusanos varen ser destruïdes pels atenienses; la flota ateniense es va establir en el port gran, pero el espartano Gilipo, en les forces lacedemonias que venien en ajuda de la ciutat va poder entrar en Siracusa ans que els atenienses pogueren completar el lloc. Gilipo va sorprendre a la flota ateniense en Labdalum i va tallar les comunicacions entre els asediadores i la flota.

Nicias es va donar conte de que no podria prendre la ciutat i va demanar reforços; els espartanos varen recuperar alguns dels murs erigits pels atenienses i varen conseguir que la flota ateniense del port gran no poguera ser abastida. Dita flota va ser atacada i els atenienses haurien segut rebujats si no hagueren aplegat Demóstenes i Eurimedonte en una flota de reforç. Demóstenes va intentar recuperar posicions clau (en Epipolas) pero ya havien segut reforçades per Gilipo. L'atac de Demóstenes va conseguir conquistar el fort d'Euríalo, pero va ser rebujat en els atres fronts en fortes pèrdues. Demóstenes va considerar el fracàs com a definitiu i va decidir abandonar el sege, pero Nicias va impondre la continuació; finalment quan es va decidir la retirada s'havia perdut molt temps i els siracusanos ya havien passat a l'ofensiva i ara estaven fent moviments per a envoldre als atenienses; la flota ateniense del port gran va ser atacada i parcialment destruïda; un intent de contraatac ateniense va fracassar i la flota ateniense va ser pràcticament destruïda.

Ya solament quedava una ràpida retirada abandonant totes les posicions. L'eixèrcit ateniense es va retirar a la vall del Anapos, pero quan va aplegar al pas de la roca Acrea, es varen trobar en un contingent siracusano que els va impedir seguir. Llavors els atenienses es varen dirigir cap al Heloros i despuix de forçar el pas pels rius Cacyparis i Erineos, varen tindre moltes baixes i varen aplegar al Asinaro a on varen haver de depondre les armes davant dels siracusanos. Sèt mil atenienses varen ser fets presoners. Els siracusanos varen erigir en el riu un trofeu commemorant la victòria, i es va establir un festival cridat Asinaria.

Fins de el V i IV

Archiu:Caps block 31 .jpg

Grecs i cartagineses en 450 a. C.

Pocs anys despuix varen aparéixer els cartagineses que venien en ajuda de Segesta atacada per Selinunte. Selinunte i Hímera varen ser destruïdes (410 a. C.) i en una segona expedició lo va ser Agrigent (406 a. C.). Els cartagineses esperaven ara fer-se els amos de tota l'illa. Un jove de Siracusa, Dionisio, despuix cridat el Vell, va aprofitar l'alarma i es va fer en la tirania (405 a. C.). Dionisio I va governar 38 anys (405-367 a. C.). Baix Dionisio, l'illa Ortigia es va convertir en una gran fortalea, dins de la qual hi havia una acrópolis en l'interior de la zona coneguda per Pentápila, a on va fixar la seua residència. En la guerra de 397 a. C. contra els cartagineses el tirà siracusano va aplegar fins a la partix oest de l'illa, pero despuix es va haver de retirar darrere de les muralles de la seua ciutat. El general Himilcón es va apoderar del port i dels suburbis i va assolar les afores de la ciutat. Els cartagineses es varen tindre que retirar de Siracusa a causa d'una epidèmia de pesta i varen tindre moltes baixes i en seguida Dionisio va atacar als asediadores, va destruir bona part de la seua flota i va obligar a Himilcón a la retirada en un tractat secret que li permetia la retirada en seguritat, pero havia de deixar abandonats als mercenaris i als aliats.

A Dionisio el vell li va succeir el seu fill Dionisio el Jove (367-357 a. C.). Quan els siracusanos es varen rebelar i varen obrir les portes a Dion, Ortigia va permanéixer en mans de Dionisio. Dion va haver de bloquejar la fortalea (357-356 a. C.). Apolócrates, fill de Dionisio, va haver de rendir-se a la veta d'un any per fam.

Contra lo que s'esperava Dion no va restablir la democràcia. Dion va ser apartat del poder pel seu oficial Calipo (354-352 a. C.) i li varen seguir Hiparino (352-350 a. C.) i Niseo (350-346 a. C.), tots establits en Ortigia. En 347 a. C. la ciutat va acollir a Dionisio el Jove, pero llavors en la ciutat es va fer en el poder Hicetes I en l'ajuda de la flota cartaginesa, que va sitiar Ortigia. En 344 a. C. la ciutat va acollir al general corintio Timoleón que en una miqueta més d'un miller d'exiliats siracusanos havia començat una revolució democràtica. Dionisio li va entregar Ortigia, pero va deixar la ciutadella a Neó com a governador i est, en una eixida inesperada, es va fer amo de part de la ciutat. Timoleón va passar al contraatac i va recuperar la ciutat i despuix la fortalea, que va demolir, construint en el seu lloc edificis per a estajar als òrguens democràtics encarregats d'impartir justícia.

Timoleón va dur nous colon de Corinto i atres llocs, va restaurar la democràcia i la forma republicana, va restablir les lleis de Diodes (establides despuix de 413 a. C.) i es va establir una magistratura anual honorífica baixe el nom de "Anfipolos del Jove olímpic" (que donava nom a l'any com els arconts d'Atenes).

III

Despuix del restabliment de la llibertat, la prosperitat va tornar a la ciutat. En 317 a. C. es va fer en el poder el déspota Agatocles, que va governar fins a 289 a. C. Agatocles va fer numeroses obres i va construir edificis en Siracusa. Durant la seua absència quan va ser a lluitar a Àfrica (310-307 a. C.), el cartaginés Amílcar va atacar la ciutat, pero no va conseguir res i finalment va ser fet presoner en un atac nocturn.

A la mort del tirà es va restablir la república, pero pronte va caure en mans de Hicetes II i despuix de caps militars: Toinón (280 a. C.), Sosístratos (280-277 a. C.) i Pirro d'Epiro (277-275 a. C.). A l'eixida de l'últim de l'illa, el poder va ser confiat a Hierón II, fill de Hierocles, primer com a general i autocrator i més tarde com a rei (270 a. C.). Va governar fins a 215 a. C. en bona part en el seu fill Gelón II com associat al govern. Va ser un govern moderat i poc repressiu, i en general pacífic. Era primer aliat de Cartago, pero despuix de les primeres derrotes, en 263 a. C. es va aliar en Roma i va permanéixer fidel a esta aliança. Roma li va reconéixer com a rei de Siracusa en les dependències de Acras, Heloro, Netum, Mégara Hiblea, Leontinos i Tauromenio. La pau del seu regnat va fer tornar la prosperitat. La seua llegislació (Lex Hieronica) es va estendre més vesprada a tota Sicília i va ser reconeguda pels romans.

A la seua mort en 215 a. C., en plena segona guerra púnica, com el seu fill Gelón II havia mort una miqueta abans, li va succeir el seu net Hierónimo que es va declarar favorable a Cartago. Hierónimo va ser assessinat en 214 a. C. pero els seus successors, els generals Adranodoros (214-212 a. C.), Hipócrates (213-212 a. C.) i Epícides (213-212 a. C.) varen continuar sent partidaris de Cartago.

En 214 a. C. M. Claudio Marcelo es va presentar davant la ciutat en l'eixèrcit romà, i se li varen tancar les portes. Marcelo va iniciar el sege. La flota romana garantisava a Marcelo el domini de la mar, pero els atacs per terra no tenien massa èxit. Arquímedes, un inventor de la ciutat, va provar numerosos aparats de defensa, com el fòc grec, que va destruir part de la flota romana, i varen rebujar els atacs per terra. Marcelo va haver d'abandonar el sege i establir el bloqueig. En 213 a. C. els cartagineses varen poder trencar el bloqueig de la ciutat per mar i dur suministraments. En la primavera del 212 a. C. un accident va permetre als romans escalar les muralles de nit en el lloc cridat Portus Trogiliorum i poder dominar una zona de les afores incloent els barris de Tycha i Neápolis, pero el fort d'Euríalo encara defenia la ciutat fins que finalment el comandant de la guarnició, Filodemo, es va rendir. Aixina el bloqueig es va fer més dur. Els cartagineses varen fer un esforç per a alçar el sege i un eixèrcit dirigit per Himilcón i Hipócrates va atacar als romans, mentres una flota dirigida per Bomílcar ocupava el port gran, mentres Epícides feya una eixida contra les llínees de Marcelo. Pero els atacs varen ser finalment rebujats en tots els llocs. Hipócrates i Himilcón varen morir a causa d'una epidèmia de pesta i també bona part de les tropes cartaginesas i siracusanas. Bomílcar va deixar el port oficialment per a anar a buscar reforços a Cartago, i no va tornar. Epícides es va retirar a Agrigent i va deixar la ciutat baixe el mando del cap dels mercenaris, Mericus, un hispà que ràpidament es va rendir a Marcelo. Ya solament resistia Ortigia. Els romans varen ocupar la ciutat i Marcelo la va donar al saqueig dels seus hòmens llevat les riquees que interessaven als romans. Arquímedes va morir accidentalment assessinat per un legionari romà que no ho va reconéixer. Ortigia es va rendir.

Provablement, el primer assentament es fundara en la península de Ortigia, unida per mig d'un istme a l'illa. Des d'este enclavament es facilitava la defensa. La ciutat contava en dos ports: un al nort, el Lakios, i un atre al sur el Portus Magnus.

Els colon varen vore que la terra era fèrtil i que les tribus natives sículas toleraven la seua presència. La ciutat va créixer i va prosperar, aplegant a ser la més important ciutat-estat grega entre les existents en Sicília. Inclús durant un temps, baixe el regnat de Dionisio I, va aplegar a ser un dels estats més poderosos del Mediterràneu occidental.

Despuix de varis sigles d'enfrontaments contra Cartago, es va aliar en Roma en la primera guerra púnica, baixe el govern d'Hierón II. No obstant, a la mort de Hierón II, i en el marc de la segona guerra púnica, la ciutat-estat va canviar la seua política d'aliances, recolzant a Cartago. Este respal li va valdre l'atac de les forces romanes, que despuix d'un llarc sege (en el que Arquímedes va defendre la seua ciutat natal en els seus ingenis), varen conseguir prendre la ciutat en 212 a. C.

D'eixa forma, Siracusa va passar a formar part de la província romana de Sicília, acabant aixina la seua época com a estat independent i unint el seu destí al de Roma.

Siracusa va ser incorporada a la província romana de Sicília i va quedar com a municipi ordinari. Va ser la residència habitual dels pretorés de Sicília i d'un dels dos cuestorés. Cicerón la menciona com "la més gran de les ciutats gregues i la més bella de totes les ciutats". Les exacció de Verres (73-70 a. C.) i les de Sext Pompeyo (39-36 a. C.) la varen dur una atra volta a la prosperitat i Augusto va enviar allí una colónia (21 a. C.)

De l'época romana fins al fi de l'Edat Mija

Ruïnes del teatre grec de Siracusa

A la caiguda de l'Imperi romà pronte va passar als ostrogodos en el restant de l'illa fins que Belisario la va recuperar en 535, i va permanéixer en mans bizantines fins a el IX quan va passar a mans dels àraps. Llevat Tauromenio, Siracusa va ser l'última ciutat en ser ocupada pels àraps, que varen entrar allí en 878 despuix d'un sege de nou mesos. Els habitants varen ser assessinats, les fortificacions destruïdes i la ciutat incendiada.

En 1038, el general bizantí Jorge Maniaces reconquistó Siracusa, i va enviar les relíquies de Santa Lucía a Constantinopla. La va perdre en 1043. El castell epònim en la veta de Ortigia du el seu nom, encara que va ser construït baix el govern Hohenstaufen. En 1060, Roberto Guiscardo, el normando, va començar la conquista de Sicília pel seu conte i la va ocupar en 1085, despuix d'un llarc estiu de sege per Roger I de Sicília i el seu fill Jordan de Hauteville. Nous barris varen ser construïts i la catedral va ser restaurada, com atres iglésies.

En 1194, Enrique VI de Suabia va ocupar Siracusa.

Despuix del curt periodo de govern genovés (1205-1220), que va favorir l'auge del comerç, Siracusa va ser conquistada per Federico II. Va començar la construcció del Castello Maniace, el palau obispal i el palau Bellomo. La ciutat aixina com el conjunt de l'illa varen recuperar la prosperitat. A la mort de Federico va seguir un periodo d'anarquia feudal.

En el XIII, els siracusanos varen rebre privilegis per part dels príncips aragonesos en recompensa pel seu respal contra els angevinos, que va dur a la seua derrota en 1298. La preeminència de les famílies baronales és també atestada per la construcció dels palaus de Abela, Chiaramonte, Nava, Montalto.

Baixe el regnat de la Dinastia de Trinacria originària de la Casa d'Aragó, que es va iniciar en Federico III, li la denominava Saragossa de Sicília en idioma valencià (Saragossa de Sicília, lliteralment).

Época moderna

Archiu:SiracusaCathedral-pjt1.jpg

Catedral de Siracusa, iniciada en el XVI

La ciutat en els següents sigles va ser colpejada per dos terremots en 1542 i 1693 que la varen arruïnar, i en 1729, per una plaga. En el XVII, la destrucció va canviar l'apariència de Siracusa, ademés del Val vaig donar Note sancer, les ciutats del qual varen ser reconstruïdes en les llínees típiques del barroc siciliano, considerat una de les més típiques expressions de l'art del sur d'Itàlia. La propagació del còlera en 1837 va dur a un tumult contra el govern Borbón. El castic va ser el canvi de la capital de la província a Note, pero els disturbis no varen anar totalment sofocats, quan els siracusanos varen prendre part en la revolució de 1848.

Despuix de l'Unificació d'Itàlia en 1865, Siracusa va recuperar el seu estatus de capital provincial. En 1870 les muralles varen ser demolides i un pont va conectar la terra ferma en l'illa de Ortigia. A l'any següent es va construir una llínea férrea.

Época contemporànea

Els Aliats i les bombes alemanes varen causar una greu destrucció en 1943. Despuix de la Segona Guerra Mundial els barris del nort varen experimentar una forta expansió, a sovint caòtica, favorida pel ràpit procés d'industrialisació.

Principals llocs d'interés

Patrimoni de la Humanitat

Archiu:Mura di Siracusa.jpg

Siracusa antiga i el seu recint fortificado

Archiu:Theatre at Syracuse, Sicily.jpg

Teatre grec en Neápolis

Archiu:Syrakus caps block 91 2012-10-06 16-44-19.jpg

Amfiteatre romà

Archiu:Siracusa-castello mainace.jpg

Castell Maniaces

Archiu:Syrakus caps block 92 2012-10-06 14-16-50.jpg

Detall del Palazzo Beneventano Del Bosco

Archiu:Siracusa-piazza archimede.jpg

Vista de la plaça Archimede

«Siracusa i la necròpolis de Pantálica» varen ser declarades patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 2005. D'estos dos llocs, la part que correspon a Siracusa es dividix en dos bens. Per un costat, en el còdic Unesco 1200-003, l'illa de Ortigia, breçol de la ciutat antiga fundada pels corintios. Per la seua banda, el còdic 1200-002 agrupa els atres quatre districtes de la ciutat antiga (Epípolas, Acradina, Tiche i Neápolis) i atres bens, relacionats essencialment en les antigues fortificacions, com a muralles, portes i el castell d'Euríalo, construït a 9 km de la ciutat per Diosinio I i que va ser una de les principals fortalees de l'antiguetat.

Còdic	Nom	Coordenades
1200-002	Epípolas, Acradina, Tiche i Neápolis, castell de Euríalo, fortificacions dionisias i la zona de Scala Greca.	Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>
1200-003	Ortigia	Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>

El còdic UNESCO 1200-001 es correspon en la necròpolis de Pantálica, que queda al noroest d'estes atres dos zones.

Construccions de l'Antiguetat

Neápolis és històricament definit com un «barri nou» de l'antiga polis grega. En este barri es troba el Parc Arqueològic de Neápolis, que comprén els següents monuments:

• El teatre grec, que la seua cávea és una de les més grans construïdes pels antics grecs: té 67 files, dividides en 9 seccions en 8 passadiços. Solament queden rastres de l'escena i de l'orchestra. L'edifici (encara usat hui) va ser modificat pels romans, que ho varen adaptar al seu estil d'espectàculs, incloent també jocs circenses.
• Prop del teatre estan les latomías, pedreres de pedra usades com a presó en l'antiguetat. Entre les més notables, la gruta coneguda com Orecchio vaig donar Dionisio («Orella de Dionisio»), en la Latomia del Paradiso.
• El amfiteatre romà, d'época imperial. Està parcialment excavat en la roca. En el centre de l'àrea hi ha un espai rectangular que va ser usat per a la maquinària escènica.
• Llaura vaig donar Ierone (altar de Hierón)
• Arc augusteo (Arc d'Augusto)
• En la necròpolis Groticelli es troba la cridada Tomba de Arquímedes, decorada en dos columnes dòriques, i tractant-se en realitat d'una tomba romana.

En l'illa de Ortigia es troben atres restants de l'Antiguetat clàssica en Siracusa, com:

• la Font Aretusa. Segons una llegenda, la náyade Aretusa, que era perseguida per Alfeo, es va refugiar en eixe lloc.
• El Temple d'Apolo, adaptat en iglésia en época bizantina i en mesquita baix govern àrap.
• El Temple de Zeus Olímpic, a uns 3 km de la ciutat, construït sobre el VI

Iglésies

• La Catedral va ser construïda pel bisbe Zósimo en el VII sobre el gran Temple de Atenea (V), en l'illa Ortigia. Era un edifici dòric en sis columnes en els costats curts i catorze en els llarcs: estes varen ser incorporades als murs en l'iglésia actual. La base de l'edifici grec tenia tres escalons. L'interior tenia una nau i dos naus auxiliars. La teulada de l'és d'época normanda com els mosaics dels àbsits. La frontera va ser reconstruïda per Andrea Palma en 1725-1753, en un orde doble de columnes corintias, i estàtues de Ignazio Marabitti.
• Basílica de Santa Lucía extra Moenia, una iglésia bizantina construïda, segons la tradició, en el mateix lloc que el martiródomo del sant en 303 AD. L'apariència actual és dels sigles XV-XVI. Les parts més antigues que encara es conserven inclouen el portal, els tres àbsits semicirculares, i els dos primers órdens del campanar. Baixe l'iglésia es troben les Catacumbes de Santa Lucía.
• Iglésia de Sant Paolo (XVIII).
• Iglésia de Sant Cristoforo (XIV, reconstruïda en el XVIII).
• Iglésia de Santa Lucía alla Badìa, una edificació barroca construïda despuix del seisme de 1693.
• Iglésia de Santa Maria dei Miracoli (XIII).
• Iglésia de Spirito Sant (XVIII).
• Iglésia del Colege Jesuïta, un majestuós edifici barroc.
• Iglésia de Sant Benito (XVI, restaurada despuix de 1693). Alberga una pintura de la Mort de Sant Benito, del Caravaggista Mario Minniti.
• Chiesa della Concezione (XIV, reconstruïda en el XVIII), en un convent benedictino anex.
• Iglésia de Sant Francesco all'Immacolata, en un frontera convexa entremesclada en columnes i tires de pilastres. Va albergar una antiga celebració, la Svelata (la "Revelació"), en la qual una image de la Verge era desvelada en amanecer del 29 de novembre.
• Basílica de Sant Joan l'Evangeliste, construïda pels normandos i destruïda en 1693. Solament parcialment restaurada va ser erigida sobre una cripta antiga del màrtir Sant Marcià, despuix destruïda pels àraps. L'altar principal és bizantí. Inclou les Catacumbes de Sant Giovanni, un llaberint de túnels i corredors, en mils de tombes i vàries fresca.

Atres edificis i llocs d'interés

• El Castello Maniace, construït entre 1232 i 1240, és un eixemple d'arquitectura militar del regnat de Federico II. És una estructura quadrada en torres circulares. La característica més sorprenent és el portal apuntat, decorat en marbres polícromos.
• L'important Museu Arqueològic, en coleccions que comprenen troballes del Bronze mig a el V
• Palazzo Llança Buccheri (XVI).
• Palazzo Mergulese-Montalto (XIV), que conserva l'antiga frontera de el XIV en un portal apuntat.
• El Palau Arzobispal (XVII, modificat en el següent sigle). Alberga la Biblioteca Alagonia, fundada a finals de el XVIII.
• El Palazzo Vermexio, l'actual Ajuntament, que posseïx fragments d'un temple jònic de el V

• Palazzo Francica Nava, en parts de l'edifici original de el XVI.
• Palazzo Beneventano del Bosco, originalment construït en l'Edat Mija, pero modificat entre 1779 i 1788. Té un agradable pati.
• Palazzo Migliaccio (XV), en notables decoració de incrustación de lava.
• El palau Senatorial, que alberga el tribunal de el XVIII.

Deports

La ciutat de Siracusa té una gran tradició en el deport, relacionada en el fútbol i també en el balonmà i el waterpolo. En este últim conten en la presència d'un equip en la série A1, l'Albatro Siracusa. El Siracusa Fútbol 1924 va participar en sèt campeonats consecutius de la Serie B entre les temporades 1946/47 i 1952/53, en passar prop de la Série A en un quint lloc en 1950-51. Hui l'equip té un nou nom U.S. Siracusa i està en la Série D, que és la lliga semiprofesional. En l'any 2006, en un partit amistós, va guanyar 3-1 en l'estadi de Torí contra la Juventus Football Club. ^{cita requerida}

Persones notables

Artícul principal → .

Bibliografia

• (2009) Syracuse in Antiquity: History and Topography (en anglés), La Veta: University of South Africa Press. ISBN 9781868884070.

Enllaços externs

• Sitie web del Comune vaig donar Siracusa