Colonisació grega
La colonisació grega va ser un fenomen migratori provocat per factors diversos per mig del qual els grecs es varen expandir per gran part del Mediterràneu fundant assentaments permanents i establint relacions en els pobles indígenes. Els grecs usaven el terme apoikia per a designar una colónia, el significat de la qual comportava l'idea de traslladar-se en busca d'una nova llar.
Es poden distinguir dos periodos en els que es varen produir estes migracions:
- «Colonisació protohistòrica»: la que es va produir en els primers sigles del primer mileni a. C. Davant la pressió eixercida sobre la Grècia continental per les migracions procedents del nort de la península balcànica de pobles indoeuropeos, grups de grecs de la península helènica es varen establir en les costes d'Anatolia. Testimonis indirectes d'este periodo es troben en el repartiment dialectal i en les tradicions mitográfica i mitològica.[nota 1]
- «Colonisació històrica» o «segona colonisació» o simplement «colonisació»: l'expansió dels grecs per tot el Mediterràneu entre els sigles VIII i VI a. C., i, en menor freqüència, durant el V.[1]
Este artícul se centra en el segon dels periodos. Per a les migracions del primer periodo, vore Primera colonisació grega.
46-Brea_foundation_decree-1.JPG){kind=link}
Motivacions
[editar | editar còdic]Els conflictes interns
[editar | editar còdic]Stasis es diu a tota crisis interior que conduïx a la guerra civil. La colonisació és una manera d'evitar este tipo de guerra, del grup que es troba en minoria fundant una nova polis (ciutat). No es tracta forçosament d'un conflicte entre l'aristocràcia i el poble, sino sobretot de les lluites pel poder entre grups aristocràtics, o d'una posició en l'interior del grup dirigent, com és per eixemple en Corinto.
L'excés demogràfic
[editar | editar còdic]Un atre factor que s'ha senyalat com a favoridor de la colonisació és l'excés demogràfic en les metròpolis que provocava una série de problemes com l'escassea de terres i la fam, entre uns atres.[2] No obstant, alguns estudiosos creuen que les proves arqueològiques d'este supost increment demogràfic han pogut ser malinterpretadas i concedixen major pes a les motivacions socials que a les demogràfiques.[3]
Les motivacions comercials
[editar | editar còdic]L'aprovisionament de la ciutat és una necessitat vital per a la metròpoli. S'ha argumentat que la necessitat d'abastiment de gra i l'escassea de metals —especialment ferro, coure i argent— de les polis gregues poden haver format part de les causes de l'expansió colonial. No obstant, la realitat sobre les motivacions comercials és prou complexa. De fet, alguns enfocaments argumenten que el comerç es pot considerar més una conseqüència que una causa de la colonisació.[2]
Les motivacions no són sempre segures, ya que no es coneix sempre la situació de les metròpolis. Ademés, el volum d'intercanvis entre la colónia i la métropoli era a sovint insuficient per a fer viure a la colónia. Les colónies gregues fundades per raons comercials són prou rares: es pot citar les cleruquías d'Atenes o Naucratis.
Condicions i moments de la partida
[editar | editar còdic]La decisió i els actors
[editar | editar còdic]Una colónia no es fundava a títul privat (llevat rares excepcions), sino que resulta d'una decisió presa pels dirigents de la polis per a tractar de solucionar certs problemes que podien ser d'índole econòmic o polític. En alguns casos s'impedia que els colon pogueren retornar.
Per a la fundació d'una colónia, es presenta primerament un proyecte a l'assamblea. En cas d'acort el consell aristocràtic pren al seu càrrec l'elecció de les modalitats i les mides concretes per a designar qui va a partir. Cal designar, llavors, un cap de l'expedició, cridat oikistes, que habitualment era elegit entre l'aristocràcia.
En el marc del pensament mític a on s'otorga una part important als deus, les ciutats tenen necessitat d'una sanció divina que servixca per a confortar les decisions humanes; la fundació d'una colónia era arriscada, i suscitava el dolor entre els que devien partir, sense esperança de retornar, i els que es quedaven. Es té la costum d'anar a consultar l'oràcul d'Apolo en Delfos. L'oràcul dona una orientació geogràfica general i dona el seu consell sobre un proyecte elaborat per la ciutat.
Una volta que els colon apleguen al nou establiment, el oikistes realisava un acte fundacional. En un ritual religiós, es depositava el fòc sagrat dut de la metròpoli en el pritaneo. Entre les funcions del oikistes també estava el traçat de la nova ciutat, la distribució de les terres i l'establiment de lleis i atres institucions de caràcter religiós o polític.[4]
Els criteris d'elecció
[editar | editar còdic]El lloc a on la colónia s'establia devia tindre un fàcil accés per mar i devia ser fàcil de defendre (en una illa pròxima a la costa, en un promontori o en un tossal). Per una atra part, el lloc devia estar rodejat d'un territori que conte en suficients terres de llabor. Per això, algunes colónies costeres que inicialment disponien de poques terres varen tindre posteriorment que traslladar-se a l'interior. Ademés, s'observa que evitaven les regions a on vivien prèviament pobles prou estructurats en el pla polític.[5]
Estos criteris requerixen alguns comentaris. Abans que res, la facilitat d'accés per mar és indispensable. Es tracta puix d'un truismo. En consideració dels factors que espenten a la fundació d'una colónia, la necessitat d'allaugerar la pressió demogràfica sobre el territori de la metròpoli, els atres criteris són tots indispensables. Estos oràculs són puix una cridada de lo que serà necessari per a la colónia. cita requerida
Caràcters específics dels nous establiments
[editar | editar còdic]Relaciones de les colónies en les seues metròpolis
[editar | editar còdic]Pese a que les noves colónies eren independents de la seua metròpolis, seguien mantenint entre sí llaços profunts. Els colon duen tot un bagage afectiu que els unia en la seua metròpolis —pertinença a linajes comunes, dialecte comú— i que en certa mida els feyen dependre filialment d'ella.[4] Els vínculs eren també religiosos: es partix en el fòc sagrat de la metròpolis i els colon conserven generalment les mateixes pràctiques de cult que les de la seua ciutat d'orige.[5] Es realisaven desplaçaments de la metròpolis a la colónia i viceversa durant grans festes religioses.
En el pla polític, en la colónia es conservaven generalment les institucions de la metròpolis, a lo manco al principi. En ocasions es varen forjar aliances militars entre abdós. No obstant es varen donar casos en els que una colónia es trobava enfrontada en el curs d'una guerra a la seua metròpolis: per eixemple el conflicte entre Corcira i la seua metròpolis Corinto va ser l'orige de la guerra del Peloponeso.
La metròpolis i les seues colónies també es beneficiaven mútuament d'intercanvis comercials. Al principi, estos són prou modests. Poc temps despuix, es vares agarrar, no obstant, a una verdadera explosió. Aixina, la riquea de les gents de Sibaris és llegendària.
Relacions de les colónies en els indígenes
[editar | editar còdic]Les relacions de les colónies en els pobles que prèviament habitaven els llocs a on es varen assentar varen ser de diversa índole, sobretot tenint en conte que els contexts geogràfics en els que es varen fundar les colónies a voltes eren molt heterogéneus.
Els testimonis escrits i arqueològics indiquen que habitualment els indígenes varen tindre una actitut favorable cap als colon i varen coexistir pacíficament establint relacions materials i culturals sòlides. No obstant, també va haver casos d'enfrontaments violents entre abdós comunitats, com en l'illa de Tasos. També es varen produir conflictes en Sicília i en Heraclea Póntica quan els grecs varen necessitar indígenes com a mà d'obra per a treballar terres de cultiu i varen realisar en ells pactes de servitut. En ocasions els indígenes es varen convertir en esclaus.[4]
Ubicacions
[editar | editar còdic]Entre els sigles VIII i VI a. C. els grecs es varen expandir per àmplies zones geogràfiques en el procés colonizador. Les colónies més antigues es varen establir en l'àrea del mar Tirreno. Ademés d'esta zona, les colónies es varen estendre en el sur d'Itàlia, en l'illa de Sicília, entorn al mar Negra, en el nort de la mar Egeo, i en algunes regions del Adriático, del nort d'Àfrica i del Mediterràneu occidental.
Macedònia i Tracia
[editar | editar còdic]Es varen fundar numeroses colónies en el nort de la mar Egeo, principalment en la península Calcídica pero també en la regió de Tracia.
La península Calcídica va ser colonisada per eubeos, principalment de Calcis, i per això la península va adquirir el nom de «Calcídica». Els assentaments més importants dels eubeos en Calcídica varen ser Olinto (que es va establir en colaboració en els atenienses), Torone, Mende, Sermile, Afitis i Cleonas en la península d'Athos. Atres colónies importants en Calcídica varen ser Acant, fundada per colon d'Andros i Potidea, una colónia de Corinto. Els tasios en l'ajuda del ateniense Calístrato de Afidnas varen fundar la ciutat de Senya. Durant la guerra del Peloponeso, els atenienses dirigits per Hagnón, fill de Nicias, varen fundar la ciutat de Ennea Hodoi (Ἐννέα ὁδοὶ), és dir, «Nou Camins», ubicada en un tossal al nort d'Anfípolis.[6]
En Macedònia, els eubeos varen fundar Metone. Els jonios de la costa d'Àsia Menor varen fundar moltes atres colónies en la regió de Tracia. Les colónies importants varen ser Maronea i Abdera. Els samios varen colonisar l'illa de Samotracia, d'a on prové el seu nom. Finalment, els parios varen colonisar Tasos.
Magna Grècia i Sicília
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Magna Grècia.
Magna Grècia va ser el nom donat pels romans a les zones costeres del sur d'Itàlia i Sicília, que varen anar àmpliament poblades pels grecs.
Les primeres colónies en esta zona varen ser fundades per grecs d'Eubea. En l'illa de Isquia dundaron Pitecusas i posteriorment, front a ella, en terra ferma, varen fundar Cumas i, més al sur, Regio. Atres colónies destacades en el sur d'Itàlia varen ser Tarento, fundada per espartanos; Crotona, Metaponto i Síbaris, fundades per aqueos i Locros Epicefiria, fundada per locrios.
En Sicília varen ser importants les colónies de Naxos, Catana, Leontinos i Zancle, fundades per eubeos; Siracusa, fundada per corintios; Mégara Hiblea, fundada per megarenses i Gela, fundada per rodios i cretenses. A la seua volta, Acragante va ser fundada per colon de Gela i Selinunte per colon de Mégara Hiblea.[7][8]
Mar Jónico i IIiria
[editar | editar còdic]La regió de la mar Jónico i la de Iliria varen ser colonisades estrictament per Corinto. Els corintios varen fundar importants colónies d'ultramar en les rutes marítimes cap al sur d'Itàlia i l'oest, que varen conseguir convertir-les en els principals emporios del costat occidental del Mediterràneu. Les colónies importants de Corinto varen incloure Leucade, Astaco, Anaktorio, Accio, Ambracia i Corfú.
Mar Negra i Propóntide
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Táurica.
Encara que els grecs en un moment donat varen calificar la costa de la mar Negra de «inhòspita», segons fonts antigues varen acabar creant entre 70 i 90 colónies. La colonisació de la mar Negra va estar liderada pels megareos i algunes ciutats jòniques com Mileto, Focea i Teos. Algunes de les colónies més destacades en l'àrea de la mar de Mármara varen ser Abido, Cardia, Cícico i Redesto. L'estret del Bósforo estava controlat per les colónies megarenses de Bizancio i Calcedón. Entorn a la mar Negra poden destacar-se les colónies de Sínope, Heraclea Póntica, Trapezunte, Panticapeo, Borístenes, Istros i Apolonia. La majoria de les colónies de la regió de la mar Negra i Propóntide es varen fundar en el VII
Nort d'Àfrica
[editar | editar còdic]En el nort d'Àfrica, en la península de Cirenaica, colon procedents de Tera varen fundar Cirene, que va evolucionar fins a convertir-se en una ciutat molt poderosa en la regió. Inicialment els colon mantenien bones relacions en els libios pero l'arribada de major número de colon va provocar posteriorment conflictes en ells. En Egipte va ser fundada Náucratis per iniciativa d'un sector de comerciants d'Àsia Menor i d'illes del Egeo. Esta colónia, que estava controlada pel faraó d'Egipte, va aplegar també a ser molt pròspera en canalisar els intercanvis comercials entre grecs i egipcíacs.[7]
Mediterràneu Occidental
[editar | editar còdic]En el costat occidental del Mediterràneu, els foceos varen fundar Massalia en la costa de la Galia. A la seua volta, els masaliotas varen fundar atres colónies, com Emporion en la península ibèrica. Els foceos també varen aplegar a Còrsega, a on varen fundar Alalia.
Anàlisis contemporàneu del procés de colonisació
[editar | editar còdic]El procés de colonisació és un fenomen complex. Es pot argüir que va començar com una seqüela del colapse de la civilisació micénica, com sugerix C. G. Thomas.[9] Segons dit autor, esta civilisació es va caracterisar per la seua desunió política: molts regnes en estat de guerra i elevada competició comercial entre ells. Opina que la «uniformitat cultural» era conseqüència del boyante comerç. Despuix del decliu generalisat únicament uns pocs centres varen conservar la seua població, com Lefkandi i Atenes,[10] en uns atres pel contrari va haver moviments migratoris: poblacions aqueas que es varen traslladar a Cilicia i Chipre,[11] que varen antecedir a l'establiment d'assentaments grecs en la fèrtils planures d'Àsia Menor.[12]
La ciutat de Pompeya, Itàlia encara que mai va ser una polis grega, quan els etruscs suponien una amenaça, es va aliar en els grecs, els qui dominaven la baïa de Nàpols,[13] tornant-se la seua aliada comercial fins a la dominació romana.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Rosa Araceli Santiago Álvarez. «Interacció de poblacions en l'antiga Grècia: alguns eixemples d'especial interés per al Dret internacional privat». Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana i Departament de Dret Privat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Consultat el 27 d'abril de 2010.
- ↑ 2,0 2,1 VV.AA.(2013).Ab initio.(8)
- 51-52.Consultat el 3 de novembre de 2025.
- ↑ Gonzalo Bravo, Història del món antic, pp.203,208-210, Madrit: Aliança (2008), ISBN 978-84-206-8272-6.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 María José Hidalgo de la Vega, Juan José Sayas Abengochea, José Manuel Roldán Hervás (1998): Història de la Grècia Antiga, pp. 104-107. Salamanca, Universitat de Salamanca. ISBN 84-7481-889-3.
- ↑ 5,0 5,1 Luis García Iglésies (2000), Els orígens del poble grec, pp. 256-257, Madrit: Síntesis, ISBN 84-7738-520-3.
- ↑ Tucídides IV,102.
- ↑ 7,0 7,1 María José Hidalgo de la Vega, Juan José Sayas Abengochea, José Manuel Roldán Hervás (1998): Història de la Grècia Antiga, pp.107-110. Salamanca, Universitat de Salamanca. ISBN 84-7481-889-3.
- ↑ Luis García Iglésies (2000), Els orígens del poble grec, pp. 258-260, Madrit: Síntesis, ISBN 84-7738-520-3.
- ↑ C. G. Thomas (1970). A Myceanaean hegemony? A reconsideration, JHS, 40, pp. 184 i sigs.
- ↑ Desborough, V. R. d'A. (1965). The Greek mainland, c. 1150-c. 1000 B. C., pp. 213-228
- ↑ Vermeule. E. T. The fall of Mycenaean empire Archaelogy, n.º 13, pp. 66-75
- ↑ Finley, M. I. (1970) Early greece: the Bronze and Archaic Ages. Londres, p. 94
- ↑ Pompeya [1]
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «colonización griega» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>