Locros

Locros

Locros o Locros Epicefirios (llatí Locri, grec Λοκροί o Λοκροί Ἐπιζεφύριοι) va ser una ciutat de la costa surest de Brucio, no llunt de l'extrem sur, en la regió italiana de Calàbria, en l'actual Locri.

Orígens

Va ser una colónia dels locrios de la Lócrida, pero no se sap de quin grup (epicnémidos, ozolios o opuntios). Estrabón l'atribuïx als ozolios baix un líder cridat Evanto, i critica a Éforo que l'adjudica als opuntios, pero esta última opinió era més generalisada. La tradició relatada per Aristóteles i recolzada per Polibio atribuïa la fundació a un grup d'esclaus que havien fugit en les seues ames convertides en amants en les que ya havien tingut relacions sexuals; una atra tradició arreplegada per Pausanias diu que els lacedemonios varen ajudar a fundar la ciutat de Locros aixina com la de Crotona.

Segons Estrabón la ciutat es va fundar poc despuix que Crotona (710 a. C.) i Siracusa (735 a. C.), per tant cap a l'any 700 a. C. La zona pertanyia als enotrios, natius que varen ser expulsats. Este geógrafo diu que va ser fundada inicialment en la veta Cefirio (veta vaig donar Bruzzano) i despuix traslladada a la seua posterior ubicació 25 km al nort; la veta li va donar el nom que la diferenciava (Epicefirios).

El territori en que es va fundar la colónia, prop del promontori de la veta Bruzzano, estava habitat per poblacions indígenes que Polibio flama sículos. Les necròpolis d'estos habitants varen ser descobertes i excavades per Paolo Orsi en els tossals de la part interior de Locros: en Canale, Ianchina, Patariti i en Stefanelli de Gerace.

Les tombes són en forma de cova artificial excavada en la roca, idèntiques a les tombes sículas. Al principi, tal volta a causa de l'amenaça que representaven estes poblacions, els locrios es varen establir en la veta Bruzzano, que en l'antiguetat es dia Cefirio, en el territori de l'actual ciutat de Bruzzano Zeffirio.

Posteriorment, en l'ajuda militar de Siracusa (ciutat a la que Locros sempre permaneixerà lligada a lo llarc de la seua història posterior), els locrios varen expulsar als indígenes i es varen assentar en la planura anomenada Esopis, a on varen fundar la ciutat.
Conte Polibio que açò va ocórrer gràcies a una artimaña: grecs i indígenes havien establit primer, per mig d'un jurament, que viurien junts en la ciutat mentres dugueren el cap sobre els muscles i chafaren la mateixa terra; pero en el moment del jurament, els grecs havien amagat caps d'all baix els seus vestits i terra en les seues sabates. Despuix de tirar-ho tot, lliures ya del jurament, varen poder gràcies a l'engany ocupar la terra ells sols. Els indígenes varen ser somesos i varen continuar treballant en calitat de siervo les terres dels nous amos.

Història

Pinax de Perséfone i Hades en el tro, santuari de Perséfone de Locros

El primer còdic de lleis va ser el de Zaleuco, el més antic de tots els Estats grecs. A pesar de les faules i llegendes entorn a Zaleuco lo cert és que els locrios posseïen un còdic escrit que és mencionat per diversos autors. En totes les époques va ser considerada com a model de bon govern i d'orde i els seus habitants es distinguien per la seua fidelitat al seu sistema i per la negativa a canviar res. Este còdic segurament va entrar en vigor cap al 660 a. C. i establia un govern aristocràtic (els cent casos) que gojava de certs privilegis per ser considerat descendent dels colon originals i segons la tradició la noblea venia per via femenina.

Despuix va tindre lloc la batalla de la Sagra (VI) en la que dèu mil locrios, segons Estrabón o quinze mil, segons Justino, junt a algunes tropes auxiliars de Regio, varen derrotar a 130.000 crotoniatas i varen fer una gran matança i segons Estrabón això va ser el principi de la decadència de Crotona (a pesar de que fins al sigle següent va ser la principal ciutat de la Magna Grècia). La data de la batalla no és segura, i Justino diu que va succeir abans del 540 a. C., pero entra en contradicció en Estrabón que sembla millor informat. Seguint a l'últim i a Diodoro Sículo la batalla s'hauria lliurat abans del 480 a. C. i despuix del 510 a. C. La ciutat era pròspera pero no important com Síbaris i Crotona. En esta época va fundar les colónies d'Hiponio i Medma, a l'atre costat de la península.

Locros és mencionada per Heródoto en 493 a. C., quan allí es varen detindre els colon de Samos que anaven a Sicília, i despuix en 484 a. C. quan Píndaro diu que era una ciutat molt pròspera.

A pesar de la seua aliança en Regio contra Crotona, en general era hostil a Regio i aliada de Siracusa. Anaxilas d'Regio va voler destruir Locros pero Hierón I de Siracusa ho va impedir.

En l'época de la guerra del Peloponeso, en la primera expedició ateniense a Sicília, era aliada de Siracusa i estava enfrontada a Regio. Va lluitar contra el general ateniense Laques i contra Pitodoro, quan este va reemplaçar a l'anterior, pero despuix es va firmar un tractat de pau. No obstant, es va negar a admetre a la flota ateniense en la següent expedició en 415 a. C. Més vesprada va enviar alguns barcos auxiliars a Esparta en la lluita final contra els atenienses.

Archiu:Shuvalov Painter erotic scene Antikensammlung Berlin caps block 29 .jpg

Escena eròtica entre un jove i una hetera. Detall d'un enócoe àtic de figures roges, provinent de Locros (c. 430 a. C.)

L'aliança en Siracusa es va fer més estreta en l'época de Dionisio I. Este es va casar en Dóride, filla de Jéneto, un dels principals ciutadans de Locros. Siracusa va cedir més vesprada a Locros el territori de Caulonia, ciutat que havia destruït en el 389 a. C. i al següent any va afegir part del territori d'Esciletio i el d'Hiponio. Esta última la va perdre front als cartagineses en 379 a. C.

Dionisio II, expulsat de Siracusa, es va retirar a Locros en 356 a. C. a on la seua gent es va apoderar de la ciutadella i es va fer en el poder en el 352 a. C., que va eixercir d'una manera cruel. A la veta de sis anys, en absència de Dionisio, un tumult popular va expulsar a la guarnició i la viuda i les filles del tirà varen ser martirisades.

Despuix d'açò, varen tindre lloc contínues guerres en els brucios. La ciutat no és mencionada fins a l'arribada de Pirro d'Epiro, época en la que Locros, Regio i atres ciutats ya s'havien lloc baix protecció de Roma i inclús havien segut admeses guarnicions romanes. Pero en l'arribada de Pirro un moviment popular va expulsar a la guarnició i va proclamar el seu adheriment a ell. La guarnició que el rei epirota va deixar en la ciutat mentres anava a Sicília va cometre tants abusos que un nou moviment popular la va expulsar de la ciutat. Al seu regrés de Sicília, Pirro va castigar severament a la ciutat i es va apoderar d'una bona part dels tesors del temple de Proserpina, el principal santuari de la ciutat. La llegenda diu que una tempestat va castigar a Pirro i li va fer tornar el tesor, pero segurament això no va ser més que un rumor.

Quan Pirro va partir, Locros va ser somesa a Roma una atra volta i aixina va permanéixer fins a la segona guerra púnica, quan es va declarar contra Roma i a favor de Cartago, en 216 a. C., despuix de la batalla de Cannas. Una guarnició cartaginesa es va establir en la ciutat, la llibertat de la qual va ser garantisada per un tractat «entre iguals». En 208 a. C. va ser sitiada pel cònsul romà Crispinus, pero l'arribada d'Aníbal li va obligar a alçar el sege.

En 205 a. C. Escipión l'Africà, a punt d'eixir cap a Àfrica, va poder ocupar la ciutat, gràcies a la traïció d'alguns dels seus habitants. Va deixar el mando de la ciutat a la seua llegat Quint Pleminio. L'actitut d'est, cruel i avariciosa, va provocar un tumult que solament va poder ser detinguda per l'intervenció del propi Escipión; pero el general va prendre partit pel seu llegat que va permanéixer al mando. Com les crueltat i exacció varen continuar, el poble va apelar al Senat Romà i pese a la forta oposició dels amics de Escipión, el senat es va pronunciar a favor de Locros, va condenar a Pleminio i va tornar a la ciutat les seues lleis i la seua llibertat. El temple de Proserpina, que havia segut saquejat per Pleminio, va haver de ser restaurat a costa de l'erari públic.

Despuix, Locros no apareix en cap fet històric rellevant. La ciutat era important, pero de fet subordinada a Roma, pese a la seua nominal llibertat. Cicerón va ser patró de la ciutat, pero no es coneix l'orige del patronat ni els seus térmens.

Convertida en municipi en el I, va sobreviure com a chicotet centre d'escassa importància fins a l'antiguetat tardana. D'esta época són alguns monuments com la chicoteta iglésia paleocristiana de la localitat de Quote Sant Francesco.

Testimonis importants de la presència romana són, en canvi, cert número de grans viles disseminades pel territori, com la descoberta i excavada en la veïna localitat de Casignana.

Procopio la menciona encara en el VI i provablement no va ser destruïda fins a el VIII o IX pels pirates sarracenos.

Natius de la ciutat varen ser:

• Jenócrito, poeta
• Erasipo, poeta
• Téano, poeta líric
• Timeo, filòsof pitagórico
• Equécrates, filòsof pitagórico, en algunes fonts, ya que unes atres ho senyalen com a natural de Fliunte.
• Acrión, filòsof pitagórico
• Eunomo, músic
• Eutimo, atleta

El territori de la ciutat era extens i va ser molt aumentat per Dionisio I de Siracusa. Estava separat d'Regio (al suroest) pel riu Halex o Alice, i de Caulonia, al nort, pel Sagra (que podria ser identificat en el modern Alaro o en el Torbido). Les seues colónies de Hiponio i Medma es trobaven a l'atre costat de la península.

Excavacions i restants arqueològics

Archiu:Ionic temple locri. caps block 60

Pla del temple jònic

Restants del temple jònic

Restants de la porta del Propileu

El lloc de la ciutat, en algunes ruïnes, s'ha trobat a uns 7 km de Gerace. Les muralles es poden seguir i van des de la costa a la Torre vaig donar Gerace (a l'esquerra de la riera de Sant Ilario fins a la primera montanya anomenada antigament Monte Esopis). Les muralles tenen uns 3 km de llarc i la mitat d'ample; també es conserven els restants d'un temple dorico.

Les primeres excavacions arqueològiques de gran magnitut en Locros varen ser realisades a principis de el XX per Paolo Orsi, qui va explorar la major part de les necròpolis de la ciutat (especialment les de la ciutat de Lucifero, prop del riu del mateix nom) i el santuari de Perséfone, en el descobriment dels famosos pinakes en el barranc de la Mannella.

Orsi va explorar, ademés, el santuari dels Dióscuros en Marasa i el de Zeus prop de la casa Marafioti. En els anys 40, P. E. Arias va traure a la llum el gran teatre de Locros. Despuix de la Segona Guerra Mundial s'han portat a terme importants investigacions a càrrec de l'Escola d'Arqueologia de Roma, baixe la direcció de Oliverio, en l'àrea de Centocamere, a on s'han descobert illes de cases de la ciutat helenística i la famosa stoa arcaica en forma de U.

La troballa més important de la década de 1950 va ser el descobriment casual de la teca (un depòsit al nivell del sol) del santuari de Zeus en la localitat de Capella dell'idra que contenia làmines de bronze en el registre de les actes administratives del santuari de Zeus.

A partir de 1960 les investigacions, principalment de caràcter topogràfic, urbanístic i arquitectònic, han segut continuades per l'Universitat de Torí (baixe la direcció de G. Gullini i M. Barra) i per la Superintendencia Arqueològica de Calàbria.

Topografia

Les llínees fonamentals de la topografia de Locros varen ser traçades ya per Paolo Orsis. La ciutat es troba en la part més plana de la franja llitoral, a l'esquerra del torrent Portigliola. La muralla, visible en gran part i en algun tram ben conservada, li conferix forma de quadrilàter, en els costats llarcs perpendiculars a la costa, que en l'interior, apleguen fins als tossals seguint el recorregut ondulat dels tres cims de la Mannella, Abbadessa i Castellace.
Als peus d'estos tossals hi ha una sendera que encara conserva el nom antic de drómos, que podria traduir-se per passejada. En la seua orientació este-oest travessa la ciutat en sentit travesser d'un extrem a un atre, diferenciant clarament la zona dels tossals de la de la planura.

En la part de dalt del drómos es troben els edificis públics, els santuaris i les fortificacions. En la part de la planura, en canvi, es varen construir els barris residencials.

Santuari de Marasá

En la part suroriental de Locros, prop de la muralla, es troba el santuari de Marasa, a on ha aparegut un temple de finals de el VII, en zócalo de pedra i revestiment de plaques de terracota i en decoració polícromas.

L'edifici és de planta estreta i allargada, en columnata central de fusta. En una segona fase, que es data a mitan de el VI, este edifici va ser reestructurat: es va respectar l'orientació de l'anterior i se li va afegir una peristasis de fusta de 6 per 13 columnes, que s'ha supost que eren d'orde dòric.

En el segon quart de el V, el temple arcaic va ser destruït i substituït per un atre, un grandiós períptero jònic (6 per 17 columnes), en distinta orientació, del que queden els restants del zócalo i una columna. A este temple pertanyen les estàtues dels Dióscuros, trobades per Orsis, que decoraven el frontón.

Excavacions recents han localisat l'altar del temple. En el costat oriental del santuari s'ha descobert la fortificació d'época helenística en la torre, denominada vaig donar Parapezza pel nom de la localitat.

Temple de Zeus

En la part de dalt del drómos es troba el temple de Zeus, del que Orsi va trobar un capitel dòric, hui conegut només a través de dibuixos, alguns elements arquitectònics del entablamento i un pentaglifo. Del temple no ha quedat res. A pocs metros de distància, De Franciscis va descobrir la teca cilíndrica de pedra en la que es varen trobar les làmines de bronze.

Teatre grec

Teatre grec de Locros.

A l'oest del temple de Zeus està situat el teatre, que en la seua primera fase data de el IV, pero que va sofrir numeroses remodelacions en époques successives. La cávea aprofita la pendent natural del tossal, i les grades estan tallades en la blana roca local.

El teatre consta de sèt sectors, dividits per chicotetes escales i, en sentit horisontal, per una ampla franja (diázoma).

Atres construccions

Orsi va identificar en la part alta del tossal, en Mannella, el santuari d'Atenea, i en el barranc entre Abbadsesa i Castellace, el famós santuari de Perséfone, que va proporcionar els millers de pinakes (plaques de terracota) en les representacions en relleu obtingudes en mòles en les que figuren escenes referents al cult de la deesa i al món femení.

L'àrea millor explorada i coneguda és la de Centocamere. En la part oriental es troba la gran stoa en forma d'O, emmarcada en dos rencs de chicotetes habitacions i un braç travesser. En una primera fase, les habitacions eren només 5 (finals de el VII). En un segon moment, cap a mediats de el VI, es va reestructurar el monument creant-se 11 habitacions a cada costat. En l'interior de l'espai definit per la stoa es varen trobar 371 pous votivos, que gràcies als testimonis epigràfics, permeten atribuir el conjunt al cult d'Afrodita. En la part que mira a la montanya, la stoa va ser protegida en Época Arcaica per un mur de contenció de grans blocs quadrats.

A l'oest de la stoa, els barris residencials permeten establir que Locri tenia ya una estructura regular en el VI Dita estructura s'obtenia en eixos viaris de 4–4,50 m d'esgambi perpendiculars a la costa, que es creuen en àngul recte en amples carrers (de casi 14 m) que corren paraleles a la costa.´
Esta retícula crea unes illes de cases d'un esgambi mig de 27-28 m. En la franja que estava compresa entre les illes de cases de planta regular i la muralla (datables en el III) es varen edificar diverses illes de cases de forma irregular que varen ser condicionades precisament pel perímetro de la muralla.
Esta zona que va ser urbanisada en época tardana, era tal volta l'àgora, en funció de mercat, i estava situada prop del port i en les proximitats del temple de Afrodita. En el II va ser englobada en l'interior de la muralla que s'estenia a lo llarc de 7,5 km. L'excavació del barri residencial de Centocamere ha permés ademés establir que el barri era de caràcter artesanal, a jujar pel gran número de forns de cocció per a ceràmica que s'han trobat.

Referències

Bibliografia

• (1823) Locri epizefiri. L’area della «porta portuense» (en it).
• de Franciscis (1972). Stato i società in Locri Epizefirii (en it), L’archivio dell’Olympieion locrese.
• (1992) F. Costabile (ed.). Polis ed Olympieion a Locri Epizefiri. Costituzione, Economia i Finanze vaig donar una città della Magna Grècia (en it), Soveria Mannelli.
• Redfield, J. M. (2003). The Locrian Maidens. Love and Death in Greek Italy (en en).

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Locros.
• Província de Reggio Calàbria - Itinerari de Locri a Gerace

• Geografia homérica - Situació de Locros
• Città vaig donar Locri (en italià)
• Locri Epizefiri (en italià)
• La Storia vaig donar Locri Epizefiri (en italià)