Terracota

Terracota

Bust en terracota, obra d'Ignacio Pinazo Martínez, conservat en el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias González Martí

Terracota o terra cuita (del italià terra cotta) és un terme alfarero que designa tant l'argila modelada i endurida al forn, com el producte ceràmic resultant, en especial les estatuillas de fanc cuit. El seu eixemple més impressionant ho constituïxen els huit mil guerrers de terracota del mausoleu de Qin Shi Huang, descoberts en 1974 en China.

Evolució històrica

La Venus de Dolní Věstonice, un dels eixemples més antics d'us de ceràmica en el Paleolític Superior. Va ser trobada en la República Checa.

Des de la prehistòria, la fàbrica en terracota s'ha usat per a fer cacharrería domèstica, escultures i decoració arquitectònica. Els eixemples més antics, abans inclús de la generalisació de la ceràmica domèstica, es remonten a algunes venus de l'época gravetiense, datades fa casi 30 000 anys, com la coneguda Venus de Dolní Věstonice. Es conserven singulars eixemples, com les estatuillas femenines de terracota en les excavacions de Mohenjo-Daro, Pakistan (3000-1500 a. C.); o Reina de la Nit, també cridat ‘Relleu Burney’, en Mesopotamia, una placa de terracota datada al voltant de 1950 a. C.

Les excavacions arqueològiques documenten que la terracota s'usava ya des del quart mileni a. C. en Merimde, com demostren les ushebti, estatuillas mortuorias del Antic Egipte. Aixina mateix, en Mesoamérica, la majoria de les figurillas olmecas es varen fabricar en terracota.

El Sarcòfec dels esposos, elaborat en terracota pintada, art etrusc, Vila Giulia, Roma, 600 a C.

Del periodo helenístico poden destacar-se les figuritas de Tanagra beocias; foses en mòles i fabricades en série, la seua abundància i varietat de motius demostren la seua popularitat com a objectes decoratius o religiosos. Un us similar té la gama de estatuillas romanes, i en concret, en la península itálica, la producció de terracotas del art etrusc durant els sigles III i II a. C., aplegant a generar estàtues com el Apolo de Veyes —casi de tamany natural—, o el Sarcòfec dels esposos. En el capítul romà no cal oblidar els cridats relleus de Campana, que formaven frisos en l'exterior dels edificis, substituint a la pedra com a material de treball.

De la terracota produïda en el Lluntà Oriente poden trobar-se en varis museus occidentals figures budistes, posteriors als guerrers de terracota del mausoleu de Qin Shi Huang, d'un tipo de terracota pintada i vidriada, com els «luohans» de Yixian. També cal mencionar les tombes de la dinastia Han, construïdes en rajoles que en la paret interior estaven decorats en una cara, en tècniques que incloïen relleus molejats. Aixina mateix en tombes de periodos posteriors abunden les figures d'esperits protectors, animals i sirvientes per a l'atra vida, inclosos els famosos cavalls de la dinastia T'ang (encara que estes obres no solen denominar-se terracotas).

Motius de terracota en el temple de Kantanagar (Dinajpur, Bangladés)

També en Orient, i ademés dels citats guerrers del mausoleu de Qin Shi Huang, cal destacar en el context de l'escultura índia, l'us intensiu de la terracota des de la civilisació de la vall del Indo, i l'ocupació de mòles a partir de el I abans de Crist, que va permetre la construcció de figures relativament grans, casi de tamany natural, especialment durant la dinastia Gupta (entre 320 i 550 d. C.) i els sigles següents. Algunes tradicions locals han conservat la fàbrica d'escultura en terracota com és el cas dels populars cavalls de Bankura, en la Bengala Occidental.

En alguns estudis sobre l'escultura precolonial de l'oest d'Àfrica es documenta l'us extensiu de la terracota. S'ha registrat en l'art de la cultura Nok del centre i nort-centre de Nigèria, aixina com en l'eix cultural Ife-Benin, en l'oest i sur de Nigèria (en eixemples de sorprenent naturalisme), i en especial en la ceràmica del poble Igbo, a l'est de Nigèria, provables precursores de l'obra de bronze en la zona.

L'escultura de terracota —llevat una estatuilla de la verge en l'entorn de Bohemio— no apareix pràcticament en l'art medieval europeu fins a finals del sigle xiv, en alguns tallers germans del gòtic internacional. Abunden no obstant els eixemples en l'àmbit del Renaixença italiana, estenent-se pronte pel restant del continent. En Florencia, varen destacar els treballs del taller de la família Luca della Robbia, especialistes en terracota esmaltada i pintada, i de l'escultor Pietro Torrigiano, també actiu en Espanya. En Anglaterra poden citar-se els busts dels emperadors romans que adornen el Palau de Hampton Court, obra de Giovanni dona Maiano cap a 1521, que en el seu orige estaven policromados.

Ya en el sigle xviii, en Occident especialment, es va recuperar la terracota no esmaltada —fins a eixe moment relegada a les maquetes d'argila—, en la fabricació de chicotetes escultures i busts de retrats, en un procés i en uns materials més econòmics que la porcelana. En França va destacar Claude Michel (1738-1814), conegut com Clodion, i en Anglaterra, el retratiste-escultor flamenc John Michael Rysbrack (1694-1770) que aplegaria a especialisar-se en busts de terracota. I ya en el sigle xix, s'han valorat els dissenys de l'escultor francés Albert-Ernest Carrier-Belleuse.

En l'arquitectura

Terracotas decorant les teulades de la Ciutat Prohibida

La teixixca de terracota en baste o policromada apareix en molt diverses zones del planeta cobrint de gelat i adornant edificis de diferents estils, incloent en ocasions elements escultòrics més elaborats que les teixixques de sostre pla. Continuen cridant l'atenció eixemples d'esta fàbrica en temples de l'Índia (Bengala Occidental en especial) alternant la decoració esculpida en la construcció de rajola principal, tot en el mateix material d'argila cuita, com en el citat eixemple de Kantanagar.

En el sigle xix, alguns arquitectes varen recuperar la decoració en terracota dels edificis com a complement de la ceràmica vidriada i de les teulades policromados. En Espanya es conserven molt variats eixemples de treball en Catalunya i destacats conjunts en ciutats com Sevilla o Madrit. En Estats Units, l'arquitecte Louis Sullivan va conseguir dissenys que haurien segut impossibles d'eixecutar en qualsevol un atre mig. La terracota i les rajoletes es varen utilisar aixina mateix en els edificis victorians de Birmingham, en Anglaterra. Encara que des del segon quart del sigle xx, l'us generalisat del formigó en l'arquitectura modernista va marginar l'us de la terracota en la construcció, com a treball alfarero seguix produint objectes d'artesania en gran part del món.

Producció i propietats

Caraces de terracota procedents de la Ciutat íbera de Ullastret, Espanya.

Escultures de terracota de Bankura, Bengala Occidental, Índia

La terracota cuita resulta permeable als líquits, pero un poliment de la superfície de l'objecte abans de la cocció pot disminuir la seua porosidad i una capa d'esmalt pot fer que siga impermeable despuix de la cocció. La temperatura de cocció en el forn alfarero oscila entre els 1000 °C i els 600 °C, a lo manco en els eixemples històrics i arqueològics. El contingut de ferro, reaccionant en l'oxigen durant la cocció, li dona al cos cuit un color rojós ‘terracota’, encara que també pot presentar tons de groc, taronja, beige, roig, rosa, grisa o marró.

Tradicionalment, en el món antic es va utilisar per a fabricar conductes d'aigua a pressió, rajoles per a forns i tests, i en la decoració d'edificis. També varen aplegar a fabricar-se recipients i llànties d'oli. Per a fabricar objectes de terracota pintada o policromada s'aplica de forma tradicional una fina capa d'algeps abans de decorar-la. L'escultura de terracota en Occident, com les figurillas gregues i romanes pot presentar-se en estat cru.