Anar al contingut

Ciutat Prohibida

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Hall of Supreme Harmony (20241127120000).jpg
Ciutat Prohibida

Artícul bo


La Ciutat Prohibida (en chino, 故宮; pinyin, Gùgōng) és un complex palatí situat en Pequín, capital de China. Durant casi cinccents anys, des de la dinastia Ming fins al final de la dinastia Qing, va ser la residència oficial dels emperadors de China i la seua cort, aixina com centre ceremonial i polític del Govern chinenc. En l'actualitat és una atracció turística que alberga el Museu de l'Antic Palau.

Construït entre 1406 i 1420 per orde de l'emperador Yongle, el complex actual consta de 980 edificis i ocupa una superfície de 72 hectàrees. El conjunt ejemplifica la arquitectura palacial tradicional de China[1] i ha influït en el desenroll cultural i arquitectònic d'Àsia oriental i atres parts del món, per lo que la Ciutat Prohibida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat en 1987.[1] Ademés, està considerat per la Unesco com el major conjunt d'estructures antigues de fusta en el món.

Des de 1925 la Ciutat Prohibida està gestionada pel Museu del Palau, que conta en una extensa colecció d'obres d'art i objectes que varen pertànyer a les coleccions imperials de les dinasties Ming i Qing. Part de l'antiga colecció del museu es troba hui en el Museu Nacional del Palau en Taipéi, puix abdós museus varen pertànyer a la mateixa institució i es varen dividir despuix de la guerra civil chinenca.

Nom

[editar | editar còdic]

El nom comú en espanyol, la «Ciutat Prohibida», és una traducció del nom chinenc Zǐjìn Chéng (紫禁城, lliteralment «Ciutat Púrpura Prohibida»; en manchú, Dabkūri dorgi hoton, lliteralment «Antiga ciutat interior»).[2] El nom de «Zijin Cheng» és una denominació en significat en molts nivells: Zi, o «púrpura», es referix a la Estrela Polar, que en l'antiga China es dia Estrela Ziwei, i en astrologia chinenca era la casa del Emperador Celestial. La regió celestial circumdant, el Recint Ziwei (安德森), era el regne de l'Emperador Celestial i la seua família. La Ciutat Prohibida, com a residència de l'emperador terrestre, era la seua contrapartida terrenal. Jin, o «Prohibida», es referia al fet de que ningú podia entrar o eixir del palau sense el permís de l'emperador. Cheng significa «ciutat amurallada».[3]

En l'actualitat, el lloc és comunament cridat en chinenc com Gùgōng (故宫), que significa «Antic Palau».[4] El museu que alberga el conjunt palacial és conegut lliteralment com «Museu de l'Antic Palau» (en chino, 故宫博物院; pinyin, Gugong Bówùyùan).

Història

[editar | editar còdic]

La Ciutat Prohibida es trobava situada en la Ciutat Imperial durant la dinastia Yuan, fundada pels mongoles. Despuix de l'establiment de la dinastia Ming, l'emperador Hongwu va traslladar la capital des de Pequín en el nort a Nankín en el sur, i va ordenar que els palaus dels Yuan anaren cremats. Quan el seu fill Zhu Vaig donar es va convertir en l'emperador Yongle, va tornar a establir la seua capital en Pequín i allí va començar en 1406 la construcció de lo que es convertiria en la Ciutat Prohibida.[3] La construcció va durar quinze anys, va requerir la participació de més d'un milló de treballadors[5] i va utilisar materials com a troncs sancers de la preciosa fusta phoebe zhennan (楠木 nánmù), procedent de les jungles del suroest de China, i grans blocs de Marbre extrets de pedreres propenques a Pequín.[6] Els sols dels salons principals varen ser pavimentados en «rajoles dorades» (金砖 jīnzhuān), que varen anar especialment cuits en forns de Suzhou.[5]

Des de 1420 fins a 1644 la Ciutat Prohibida va ser la cort de la dinastia Ming, fins que en abril de 1644 va ser capturada per les forces rebels dirigides per Li Zicheng, que es va proclamar emperador de la dinastia Shun.[7] Est va fugir poc despuix davant els eixèrcits combinats de l'antic general Ming Wu Sangui (吳三桂）i les forces manchúés, incendiant parts de la Ciutat Prohibida abans de marchar-se.[8] Per a octubre els manchúes havien conseguit la supremacia en el nort de China i varen celebrar una cerimònia en la Ciutat Prohibida per a proclamar al jove emperador Shunzhi com a governant de tota China baixe la dinastia Qing.[9] Els governants Qing varen canviar els noms d'alguns dels principals edificis de la Ciutat, fent recalcament en «Harmonia» en lloc de «Supremacia»,[10] i varen colocar plaques bilingües en chinenc i manchú.[11]


En 1860, durant la segona guerra de l'Opi, forces anglo-franceses varen prendre el control de la Ciutat Prohibida i la varen ocupar fins al final de la guerra.[10] En 1900 l'emperatriu viuda Cixí va fugir de la Ciutat Prohibida durant el alçament dels bóxers, deixant-la per a que fora ocupada per forces dels països del tractat fins a l'any següent.


Despuix d'haver segut la residència de vintiquatre emperadors —catorze de la dinastia Ming i dèu de la dinastia Qing— la Ciutat Prohibida va deixar de ser el centre polític de China en 1912 en l'abdicació de Puyi, l'últim emperador de China. Baixe un acort en el nou govern de la República de China, Puyi va residir en el pati interior, mentres que l'exterior va ser destinat a l'us públic,[12] fins que va ser expulsat despuix d'un colp d'Estat en 1924.[13] Un any despuix es va crear el Museu del Palau en la Ciutat Prohibida.[14] En 1933 la invasió japonesa de China va obligar a l'evacuació dels tesors nacionals de la Ciutat Prohibida,[15] i encara que partix de la colecció va ser tornada al final de la Segona Guerra Mundial,[16] una atra va ser evacuada a Taiwan en 1947 baixe les órdens de Chiang Kai-shek, que el seu Kuomintang estava perdent la guerra civil chinenca. Esta colecció relativament menuda pero de gran calitat es va mantindre almagasenada fins a 1965, quan va tornar a ser exposta al públic com el núcleu del Museu Nacional del Palau en Taipéi.[17] Despuix de l'establiment de la República Popular China en 1949 la celosia revolucionària va provocar que es feren alguns danys a la Ciutat Prohibida.[18] No obstant, durant la Revolució Cultural es va impedir una major destrucció gràcies a que el primer ministre Zhou Enlai va dispondre un batalló de l'eixèrcit per a custodiar-la.[19]

La Ciutat Prohibida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat en 1987 per la Unesco en la denominació de «Palau Imperial de les dinasties Ming i Qing»,[20] pel seu important paper en el desenroll de la cultura i l'arquitectura chinenques. Actualment és administrada pel Museu del Palau, que està portant a terme un proyecte de restauració de setze anys per a reparar i restaurar tots els edificis i tornar-los al seu estat anterior a 1912.[21] En els últims anys, la presència d'empreses comercials en la Ciutat Prohibida ha causat polèmica,[22] com és el cas de la tenda de la cadena Starbucks, que va obrir en l'any 2000 i va tindre que tancar el 13 de juliol de 2007 davant diverses queixes.[23][24] Els mijos de comunicació chinencs també es varen fer eco en 2006 de la notícia sobre un parell de tendes de recorts que es negaven a admetre ciutadans chinencs en la finalitat de mantindre uns preus elevats per als turistes estrangers.[25]


Descripció

[editar | editar còdic]

La Ciutat Prohibida és el major complex palacial supervivent del món i cobrix 72 hectàreas. Té forma de rectàngul, en 961 metros de nort a sur i 753 m d'est a oest, i conté en l'actualitat 980 edificis en 9999 estàncies. La Ciutat Prohibida va ser dissenyada per a ser el centre de l'antiga ciutat amurallada de Pequín i s'inserta dins d'una zona amurallada major cridada la Ciutat Imperial, que a la seua volta queda dins de la Ciutat Interior, que lindo pel sur en la Ciutat Exterior.


La Ciutat Prohibida seguix sent important en el traçat urbà de la ciutat de Pequín, puix el seu eix central nort-sur és l'eix central de la capital chinenca. Este eix s'estén al sur a través de la Porta de Tian'anmen fins a la Plaça de Tian'anmen, el centre ceremonial de la República Popular China, i fins a la porta Yongdingmen. Cap al nort aplega al Parc Jingshan i les torres Gulou i Zhonglou.[26] Este eix no està exactament alineat de nort a sur, puix es desvia una miqueta més de dos graus, i els investigadors creuen ara que va ser traçat en la dinastia Yuan per a alinear-se en Xanadú, l'atra capital del seu imperi.[27]

Murs i portes

[editar | editar còdic]

La Ciutat Prohibida està rodejada per una muralla de 7,9 metros d'altura i un fos ple d'aigua de 6 metros de profunditat per 52 m d'ample.[28] Els murs tenen 8,6 m d'ample en la seua base i disminuïxen fins a 6,6 m en lo alt.[29] Estos murs servien tant com a muralles defensives com murs de contenció de la Ciutat i varen ser construïts en un núcleu de tapial recobert en tres capes de rajoles especialment cuites per abdós cares i units en morter.[30]

El predomini del color en les muralles provinent les rajoles de la ciutat té lloc des del seu significat; el color roig 红 (hóng) en la cultura oriental li l'adjudiquen a la bona fortuna, lo que es creu usar este color es denomina "començar en el peu dret".[31]

Encara que la seua utilisació esta carregada de simbolisme lligat a l'ideologia socialiste; quan un es torna tan roig, li'l considera un eixemple a ser per la societat en la Cultura de China. Considerant la funció a amprar-se en la ciutat prohibida, l'utilisació d'este material rojós es considera una mostra de força, permanència i una construcció per a contemplar i d'eixemple cultural.[32]

Hi ha una torre en cada una dels seus quatre cantons (I), totes coronades per complexes teulades que presenten setenta y dos pináculos, a imitació de com apareixen representats en les pintures de la dinastia Song el Pabelló del Príncip Teng i el Pabelló de la Grulla Groga.[30] Estes torres són la part més visible de la Ciutat i són protagonistes de numeroses llegendes. Una d'elles diu que els artesans no varen ser capaços de reconstruir una de les torres despuix de ser desmantellada per a restauracions durant la dinastia Qing, i solament va poder ser refeta per l'intervenció del carpintero immortal Lu Ban.[28]


La muralla té quatre portes, una en cada llenç. La principal és la Porta del Sur (A),[33] al nort s'obri la Porta de la Divina Harmonia (B), front al Parc Jingshan. Les de l'est i l'oest es diuen Porta Gloriosa de l'Oest (C) i Porta Gloriosa de l'Est (D). Tots estos accessos estan tancats per portes de dos fulls decorats en files de nou per nou taches dorades, a excepció de la porta de l'est, que solament conta en huit files de taches.[34]

L'accés meridional, el principal, està flanquejat per dos ales que s'alvancen tancant tres costats de la plaça quadrangular (Plaça Wumen) que s'obri davant ella.[35] L'accés té cinc portes, la central de les quals és part de la Via Imperial, un camí empedrado que forma l'eix central de la Ciutat Prohibida i de la pròpia Pequín, i du des de la Porta de China en el sur a Jingshan en el nort. Solament l'emperador podia caminar o cavalcar per la Via Imperial, en l'excepció de l'emperatriu en el dia de la seua boda i dels estudiants d'èxit en el dia del seu Examen Imperial.[34]

Pati exterior

[editar | editar còdic]

Tradicionalment la Ciutat Prohibida es dividix en dos zones: el Pati Exterior (外 朝) o Pati Frontal (前朝) inclou les seccions meridionals i va ser usat per a propòsits ceremoniales; el Pati Interior (内廷) o Palau Atrasser (后宫) alberga les seccions més al nort i va ser la residència de l'emperador i de la seua família, i el lloc dels assunts diaris d'estat. Una llínea roja marca en el mapa de la dreta la divisió aproximada entre estes dos zones. Aixina mateix, la Ciutat Prohibida es va traçar en tres eixos verticals, el més important dels quals és el nort-sur, a on es troben els edificis més importants.[34]

Entrant per la Porta del Sur nos trobem en una gran plaça travessada pel Riu d'Aigua Dorada, que conta en cinc ponts. Al fondo de la plaça s'obri la Porta de l'Harmonia Suprema (F), despuix de la que s'empina el Saló de l'Harmonia Suprema.[36] Uns terrats de marbre blanc de tres nivells s'eleven des de la plaça, i en la seua part superior hi ha tres edificis, el centre del complex palacial: de sur a nort, el Saló de l'Harmonia Suprema (太和殿), el Saló de l'Harmonia Central (中和殿) i el Saló de la Preservació de l'Harmonia (保和殿).[37]


El Saló de l'Harmonia Suprema (G) és el de majors dimensions, puix alcança una altura de trenta metros sobre el nivell de la plaça que ho rodeja, ademés de ser el centre ceremonial del poder imperial i l'estructura de fusta més gran de tota China. Té nou crujir d'ample i cinc pisos d'altura, els números nou i cinc que estan simbòlicament conectats a la majestad de l'emperador.[38] Inserte en una cela en el centre del saló es troba un tro de recarregada decoració en un dragó en espiral de que les seues fauces naixen unes boles de metal a modo de candelabro, cridades «Espill Xuanyuan».[39] En la dinastia Ming l'emperador tenia ací la seua cort per a tractar els assunts d'estat, encara que durant la dinastia Qing, quan se celebraven més reunions d'estat, la seua localisació es va traslladar a un lloc menys ceremonioso i el Saló de l'Harmonia Suprema va quedar reservat per a propòsits més solemnes com a #coronació, #investidura i bodes imperials.[40]

El Saló de l'Harmonia Central és més menut, de planta quadrada, i era usat per l'emperador per a preparar les cerimònies i descansar abans i durant la seua realisació.[41] Despuix d'ell, en el Saló de la Preservació de l'Harmonia s'ensajaven cerimònies i també era el lloc de l'etapa final de l'Examen Imperial.[42] Els tres salons conten en trons imperials, encara que el major i més elaborat de tots és el del Saló de l'Harmonia Suprema.[43]

En el centre de les rampes que conduïxen als terrats dels costats nort i sur existixen rampes ceremoniales, part de la Via Imperial, decorades en recarregats i simbòlics bajorrelieves. La rampa nort, despuix del Saló de la Preservació de l'Harmonia, està tallada en una sola peça de pedra de 16,5 metros de llarc, 3 m d'ample, 1,7 m de gruixa i doscentes tonellades de pes, lo que la convertix en la major talla de tota China.[5] La rampa sur, front al Saló de l'Harmonia Suprema, és encara més llarga pero està composta de dos lloses de pedra l'unió de la qual està ingeniosamente dissimulada en els bajorrelieves, alguna cosa que es va descobrir en el XX quan la deterioració secular va fer més visible la seua juntura.[44]

Cap al suroest i el surest del Pati Exterior estan els salons de l'Eminència Militar (H) i de la Glòria Lliterària (J). El primer va ser utilisat en vàries ocasions per l'emperador per a rebre als seus ministres i celebrar corts, i més vesprada amprat per a albergar la pròpia imprenta del palau. El segon va estar reservat per a llectures ceremoniales dels reputats erudits confucianistas i en periodos posteriors va ser l'oficina de la Gran Secretaria. Ací també es va almagasenar una còpia del Siku Quanshu, la major colecció de llibres de l'història chinenca. Al noreste es troben els Tres Palaus del Sur (南三所) (K), residència del príncip hereu.[36]

Pati interior

[editar | editar còdic]

El Pati Interior està separat de l'Exterior per una plaça rectangular traçada de manera perpendicular a l'eix principal de la Ciutat Prohibida. Era la residència de l'emperador i de la seua família, i en la dinastia Qing els emperadors varen viure i varen treballar allí en exclusiva, deixant el Pati Exterior únicament per a propòsits ceremoniales.[45]

En el centre del pati interior hi ha un atre conjunt de tres salons (L). Des del sur, són el Palau de la Purea Celestial (乾清宮), el Saló de l'Unió i el Palau de la Tranquilitat Terrenal. Més menuts que els salons del Pati Exterior, varen ser la residència oficial de l'emperador i l'emperatriu. L'emperador, en representació del Yang i els Cels, ocupava el Palau de la Purea Celestial. L'emperatriu, que representava el Yin i la Terra, residia en el Palau de la Tranquilitat Terrenal. Entre ells es trobava el Saló de l'Unió, a on el Yin i el Yang es mesclen per a produir harmonia.[46]


El Palau de la Purea Celestial és un edifici en dos ràfols construït sobre un terrat de marbre d'un sol nivell i està conectat en la Porta de la Purea Celestial cap al sur per una passarela elevada. En la dinastia Ming va ser la residència de l'emperador, pero a partir de l'emperador Yongzheng de la dinastia Qing, el sobirà va residir en el més menut Saló del Cultiu Mental, siti a l'oest, per respecte a la memòria de l'emperador Kangxi.[28] El Palau de la Purea Celestial, que conta en un tro fixat al sostre i decorat en un atre dragó en espiral, es va convertir més vesprada en el saló d'audiències de l'emperador.[47] Sobre el tro pender un cartell que resa «Justícia i Honor» (正大光明; zhèngdàguāngmíng).[48]

El Palau de la Tranquilitat Terrenal (坤宁宫) també és un edifici cobert en dos ràfols, en nou crujir d'ample i tres pisos d'altura. Durant la dinastia Ming va ser la residència de l'emperatriu, mentres que en la Qing una gran part del palau va ser convertit per al cult chamanista pels nous governants manchúes. Des del regnat de l'emperador Yongzheng l'emperatriu es va mudar al Palau, encara que dos habitacions del Palau de la Tranquilitat Terrenal es varen mantindre per a ser usats en la nit de bodes de l'emperador.[49]

Entre estos dos palaus està el Saló de l'Unió, de planta quadrada i coberta piramidal. Ací estan almagasenats els vinticinc Sagells Imperials de la dinastia Qing, aixina com atres objectes ceremoniales. Darrere d'estes tres sales es troba el Jardí Imperial (M). Relativament menut i de disseny compacte, este jardí, no obstant, conté diverses mostres d'elaborat paisagisme.[50] Al nort del jardí està la Porta de la Divina Harmonia, la porta nort del palau. Distribuïdes a l'est i a l'oest de les tres sales principals hi ha una série de patis secundaris i palaus menors a on vivien els fills i concubinas de l'emperador.

Directament cap a l'oest trobem el Saló del Cultiu Mental (N), que originalment era un palau menor pero es va convertir de facto en residència i oficina de l'emperador des de Yongzheng. En les últimes décades de la dinastia Qing les emperatrius viudes, inclosa Cixí, celebraven corts en la zona este del saló. Situades al voltant del Saló del Cultiu Mental es troben les oficines del Gran Consell i atres organismes clau del govern.[51]


La secció noreste del Pati Interior està ocupada pel Palau de la Longevitat Tranquila (宁寿宫) (O), un complex construït per l'emperador Qianlong en previsió de la seua jubilació. Reflectix l'actualisació de la Ciutat Prohibida i conta en un pati interior i un atre exterior, aixina com jardins i temples. L'entrada al Palau de la Longevitat Tranquila està marcada per un gran mur de rajoletas que representa a nou dragons.[52] Esta secció de la Ciutat Prohibida està sent restaurada gràcies a la colaboració entre el Museu del Palau i el Fondo Mundial de Monuments, un proyecte a llarc determini que s'espera terminar en 2017.

Religió

[editar | editar còdic]

La religió era una part important de la vida de la cort imperial. En la dinastia Qing el Palau de la Tranquilitat Terrenal es va convertir en un lloc per a les cerimònies chamanistas manchúes. Al mateix temps, la religió nativa taoísta chinenca va seguir tenint un paper important a lo llarc de les dinasties Ming i Qing, i per al seu cult hi havia dos temples taoístas, un en el jardí imperial i un atre en la zona central del pati interior.[53] Una atra religió important en el palau de la dinastia Qing va ser el budisme. En el pati interior es varen crear varis temples i santuaris, entre ells el del budisme tibetà o lamaísmo. La iconografia budista també va proliferar en la decoració interior de molts edificis,[54] de lo que és bona mostra el Pabelló de la Pluja de Flores, puix conté numeroses estàtues budistes, icons i mana-las distribuïts d'acort a propòsits rituals.[55]

Afores

[editar | editar còdic]

La Ciutat Prohibida està rodejada en tres dels seus costats per jardins imperials. Al nort es troba el Parc Jingshan, un tossal artificial creat en la terra extreta del fos i els #llac propencs.[56] A l'oest es troba Zhongnanhai, un antic jardí entorn a dos #llac conectats que en l'actualitat servix com la sèu central del Partit Comuniste de China i el Consell d'Estat de la República Popular China. Cap al noroest lindo el Parc Beihai, un lloc molt popular entre els pekineses també centrat per un llac comunicat en els dos del sur.


En el sur de la Ciutat Prohibida hi ha dos importants santuaris, el Santuari Imperial de la Família (太庙 Tàimiào) i el Santuari Imperial d'Estat (太社稷 Tàishèjì), a on l'emperador podia venerar els esperits dels seus ancestros i l'esperit de la nació, respectivament. Hui són el Saló Cultural del Poble Treballador de Pequín[57] i el Parc Zhongshan, este últim en commemoració de Sun Yat-sen. També cap al sur es troben dos propenques i idèntiques portes dispostes en l'eix central que du a l'accés principal de la Ciutat: la Porta Vertical (端门 Duānmén) i la més famosa Porta de Tian'anmen, decorada en un retrat de Mao Zedong en el seu centre i cartells a abdós costats que resen «Llarga vida a la República Popular China» i «Llarga vida a la gran unitat dels pobles del món». La Porta de Tian'anmen conecta el recint de la Ciutat Prohibida en el modern i simbòlic centre de l'estat chinenc, la Plaça de Tian'anmen.


Encara que el desenroll urbà està ara estrictament controlat en les afores de la Ciutat Prohibida, durant el passat sigle els incontrolats derrocaments i #reconstrucció, a voltes políticament motivades, han canviat el caràcter de les àrees que rodegen el conjunt palacial. Des de l'any 2000 el govern municipal de Pequín ha treballat per a evitar que les institucions governamentals i militars ocupen alguns edificis històrics, i ha establit un parc al voltant de les restants partixes de la muralla de la Ciutat Imperial. En 2004 una ordenança relativa a l'altura dels edificis i les restriccions en l'ordenació urbana va ser renovada per a establir l'àrea de la Ciutat Imperial i del nort de la Ciutat com una zona d'aïllament per a la Ciutat Prohibida.[58] Un any despuix la Ciutat Imperial i Beihai (com a part d'extensió del Palau d'Estiu) es varen incloure en la llista per a ser pròxims enclavaments Patrimoni de la Humanitat en Pequín.[59]

Simbolisme

[editar | editar còdic]

Durant les dinasties de Shang, Tang, Zhou i Qin, els emperadors seleccionaven colors com a símbol, basats en la teoria dels cinc elements, els quals corresponien als colors negre, roig, blau verdoso, blanc i groc (els colors de la naturalea).

El disseny de la Ciutat Prohibida, des del seu pla general al més menut detall, va anar meticulosament ideat per a reflectir principis filosòfics i religiosos, i sobretot com a símbol de la majestad del poder imperial. Alguns eixemples notables de disseny simbòlic són:

  • El groc és el color de l'emperador. Per això, casi totes les teulades de la Ciutat Prohibida tenen teixixques vidriadas de color groc, i solament hi ha dos excepcions: la biblioteca en el Pabelló de la Profunditat Lliterària (文渊阁), que té teixixques negres perque eixe color s'associa en el aigua i per tant prevenen incendis, i les residències del príncip hereu, que conten en teixixques verts perque eixe color s'associa en la fusta i, per tant, en el creiximent.[38]


  • Els salons principals dels patis interior i exterior estan tots disposts en grups de tres, la forma del trigrama Qian que representa el Cel. Per un atre costat, les residències del pati interior estan agrupades de sis en sis, la forma del trigrama Kun que representa la Terra.[28]
  • Les cresterías de les teulades estan decorades en llínees d'estàtues liderades per un home que cavalca un au fénix i és seguit per un dragó imperial. El número d'estes estàtues representa l'estatus de l'edifici, puix un edifici secundari té tres o cinc. El Saló de l'Harmonia Suprema té dèu, l'únic edifici de tot el país al que es permetia açò en temps imperials. Com a resultat, la seua dècima estàtua, cridada «Hangshi» o «dècima», (行十 Hángshí)[60] és també única en la Ciutat Prohibida.[61]


  • El disseny d'edificis respecta les antigues costums establides en el Clàssic dels Ritos, per lo que els temples ancestrals estan front al palau, les zones d'almagasenament en la part frontal del complex i les zones residencials en la part atrassera.[62]
  • Després de la Dinastia Ming els seus descendents tenien permés l'utilisació del color roig per a les seues vivendes i el color groc en les seues teulades. Pero la gent comuna se li adjudicava per a les seues casa les rajoles blaves o rajoletes, o de parets blanques en teulades negres.[63]

Coleccions

[editar | editar còdic]

Les coleccions del Museu del Palau es basen en la colecció imperial Qing. D'acort en els resultats d'una auditoria de 1925,[64] la Ciutat Prohibida almagasenava 1,17 millons d'objectes. Ademés, les biblioteques imperials albergaven una de les majors coleccions de llibres antics i documents varis de tot el país, inclosos papers dels governs de les dinasties Ming i Qing.

Des de 1933 l'amenaça de la invasió japonesa va obligar a l'evacuació de les parts més importants de la colecció del Museu. Despuix del final de la Segona Guerra Mundial en 1945 esta colecció va ser tornada a Nankín, pero en la victòria dels comunistes en la posterior guerra civil chinenca en 1949, el govern nacionaliste va decidir enviar una selecció d'esta colecció a l'illa de Taiwan. De les 13 427 caixes d'objectes evacuades, 2972 es troben en l'actualitat en el Museu Nacional del Palau en Taipéi. Casi dèu mil caixes varen ser tornades a Pequín, pero 2221 continuen hui almagasenades baix càrrec del Museu de Nankín.[17] Despuix de 1949 el Museu va portar a terme una nova auditoria, aixina com una busca exhaustiva en la Ciutat Prohibida, descobrint un número important d'objectes. Ademés, el govern va prendre peces d'atres museus de tot el país per a repondre la colecció del Museu Nacional del Palau, que també va comprar algunes i va rebre donacions privades.[65]


En l'actualitat el Museu del Palau té més d'un milló d'obres d'art úniques i d'incalculable valor en la seua colecció permanent,[66][67] entre les que s'inclouen pintures, ceràmiques, inscripcions, objectes de bronze o documents de la cort. Segons un inventari de la colecció realisat entre els anys 2004 i 2010, el Museu del Palau té un total de 1 807 558 objectes, dels que 1 684 490 són peces designades com a «relíquies culturals valioses» protegides a nivell nacional.[68]

Ceràmica


El Museu del Palau té 340 000 peces de ceràmica i porcelana, entre les que s'inclouen les coleccions imperials de la dinastia Tang i de la dinastia Song, aixina com peces encarregades pel palau i, a voltes, per l'emperador personalment. El Museu del Palau té també al voltant de 320 000 peces de porcelana de la colecció imperial. El restant està casi tot almagasenat en el Museu Nacional del Palau en Taipéi i el Museu de Nankín.[69]

Pintures


El Museu del Palau té prop de 50 000 pintures. D'estes, més de quatrecentes daten d'abans de la dinastia Yuan (1271-1368), lo que la convertix en la colecció més gran d'este tipo en China.[69] La colecció es basa en la colecció del palau de les dinasties Ming i Qing. L'interés personal d'emperadors com Qianlong va dur a que el palau atesorara una de les més importants coleccions de pintura de l'història chinenca. No obstant, una part important d'esta colecció es va perdre en els anys. Despuix de la seua abdicació, Puyi va traure moltes pintures del palau, que es varen perdre o varen destruir, i en 1948 molts objectes varen ser duts a Taiwan. La colecció ha segut posteriorment completada a través de donacions, compres i transferències d'atres museus.

Objectes de bronze

La colecció de bronzes del Museu del Palau es remonta a la primerenca dinastia Shang. De les prop de 10 000 peces que la componen, 1 600 estan datades com a anteriors al periodo Qin (221 a. C.). Una part important d'esta colecció són objectes ceremoniales de bronze de la cort imperial.[69]

Rellonges

El Museu del Palau té una de les majors coleccions de rellongeés mecànics dels sigles XVIII i XIX existents en el món, en més de mil peces, tant chinenques com realisades en l'estranger. Els rellonges chinencs varen ser realisades en els tallers del propi palau, en Cantón o en Suzhou, mentres que els foràneus provenen del Regne Unit, França, Estats Units, Suïssa o Japó, encara que la majoria són britànics.[69]

Jade


El jade té un lloc únic en la cultura de China.[70] La colecció del museu, en la seua majoria procedent de la colecció imperial, inclou unes 30 000 peces. La colecció d'obres anteriors a la dinastia Yuan inclou vàries peces de fama mundial i objectes procedents de recents excavacions arqueològiques. Els més antics daten del Neolític, mentres que els de les dinasties Ming i Qing eren d'us palatí, en alguns casos tributs aplegats de tot l'imperi i de més allà.[69]

Objectes de palau

Ademés d'obres d'art, una gran part de la colecció del museu es compon de peces de la cort imperial, lo que inclou elements utilisats per la família imperial i el palau en la vida diària, aixina com diversos objectes ceremoniales i burocràtics importants per a l'administració del govern. Esta àmplia colecció ilustra la vida quotidiana i els protocols ceremoniales de l'época imperial.[69]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 «UNESCO World Heritage List: Imperial Palaces of the Ming and Qing Dynasties in Beijing and Shenyang». UNESCO. Consultat el 26 de giner de 2012.
  2. ↑ GeoJournal.20(4)
    359–364.
  3. ↑ 3,0 3,1 Yu, 1984, p. 18.
  4. ↑ «Gùgōng» també s'usa per a atres palaus imperials, com el Palau Mukden de Shenyang.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Yang, 2003, p. 15.
  6. ↑
    1. REDIRECCIÓN Plantilla:Cita video
  7. ↑ Yang, 2003, p. 69.
  8. ↑ p. 3734, Wu, Han (1980). 朝鲜李朝实录中的中国史料 (Material històric chinenc en els Anals de la dinastia Joseon Yi), Pequín: Zhonghua Book Company.
  9. ↑ «», New China Daily (en chinenc).
  10. ↑ 10,0 10,1
    1. REDIRECCIÓN Plantilla:Cita video
  11. ↑ «[1]», People Net. Consultat el 12 de juliol de 2007 (en Chinenc).
  12. ↑ Yang, 2003, p. 137.
  13. ↑ Yan, Chongnian (2004). «国民—战犯—公民 (Nacional - Criminals de Guerra - Ciutadans)», 正说清朝十二帝 (Històries Reals dels dotze Emperadors Qing) (en chinenc), Pequín: Zhonghua Book Company. ISBN 7-101-04445-X.
  14. ↑ Cao Kun. «[2]», Beijing Llegal Evening, People Net. Consultat el 29 de giner de 2012 (en chinenc).
  15. ↑ Veja el mapa de les rutes d'evacuació en: «National Palace Museum – Tradition & Continuity». Museu del Palau Nacional. Archivat des d'el original, el 20 de març de 2007. Consultat el 9 de febrer de 2012.
  16. ↑ «National Palace Museum – Tradition & Continuity». Museu del Palau Nacional. Archivat des d'el original, el 20 de març de 2007. Consultat el 9 de febrer de 2012.
  17. ↑ 17,0 17,1 «[3]», Jiangnan Claves, People Net. Consultat el 29 de giner de 2012 (en chinenc).
  18. ↑ «[4]», Yangcheng Evening News, Eastday. Consultat el 29 de giner de 1012 (en chinenc).
  19. ↑ «[5]», CPC Documents, People Net. Consultat el 29 de giner de 2012 (en chinenc).
  20. ↑ La Ciutat Prohibida va ser llistada com «Palau Imperial de les dinasties Ming i Qing» (document oficial). En 2004 el Palau Mukden en Shenyang va ser afegit com a extensió de la propietat, que llavors va passar a cridar-se «Palaus Imperials de les dinasties Ming i Qing en Pequín i Shenyang»: «UNESCO World Heritage List: Imperial Palaces of the Ming and Qing Dynasties in Beijing and Shenyang». Consultat el 29 de giner de 2012.
  21. ↑ Palace Museum. «Forbidden City restoration project website». Archivat des d'el original, el 21 d'abril de 2007. Consultat el 29 de giner de 2012.
  22. ↑ «[6]», People Net. Consultat el 29 de giner de 2012 (en chinenc).; vore també el post original en el blog: here (en chinenc).
  23. ↑ Mellissa Allison. «[7]», The Seattle Claves. Consultat el 29 de giner de 2012. (en anglés)
  24. ↑ Reuters. «[8]», CNN. Consultat el 29 de giner de 2012. (en anglés)
  25. ↑ «[9]», Xinhua Net. Consultat el 29 de giner de 2012 (en chinenc).
  26. ↑ «[10]», People Net. Consultat el 29 de giner de 2012 (en chinenc).
  27. ↑ «探秘北京中轴线 (Explorant el misteri de l'eix central de Pequín)», Science Claves, Acadèmia Chinenca de les Ciències. Consultat el 9 de febrer de 2012 (en chinenc).
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Plantilla:Cita video
  29. ↑ Yang, 2003, p. 25.
  30. ↑ 30,0 30,1 Yu, 1984, p. 32.
  31. ↑ Johnson (giner de 2021). «Symbolism in the Forbidden City», [chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://www.asianstudies.org/wp-content/uploads/symbolism-in-the-forbidden-city-the-magnificent-design-distinct-colors-and-lucky-numbers-of-chinenques-imperial-palace.pdf Ciutat Prohibida: el palau en el cor de la cultura chinenca] (en anglés), assuoline, p. 14. ISBN 9781614289265.
  32. ↑ «El significat dels colors en China» (en és). Sapore vaig donar Cina. Consultat el 2022-09-08.
  33. ↑ Tècnicament la Porta de Tiananmen no és part de la Ciutat Prohibida, és un accés de la Ciutat Imperial.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 Yu, 1984, p. 25.
  35. ↑ Yu, 1984, p. 33.
  36. ↑ 36,0 36,1 Yu, 1984, p. 49.
  37. ↑ Yu, 1984, p. 48.
  38. ↑ 38,0 38,1 Museu del Palau. «Yin, Yang and the Five Elements in the Forbidden City» (en chinenc). Consultat el 31 de giner de 2012.
  39. ↑ Yu, 1984, p. 253.
  40. ↑ Museu del Palau. «太和殿 (Hall of Supreme Harmony)» (en chinenc). Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2007. Consultat el 31 de giner de 2012.
  41. ↑ Museu del Palau. «中和殿 (Hall of Central Harmony)» (en chinenc). Archivat des d'el original, el 30 de maig de 2007. Consultat el 31 de giner de 2012.
  42. ↑ Museu del Palau. «保和殿 (Hall of Preserving Harmony)» (en chinenc). Archivat des d'el original, el 30 de setembre de 2007. Consultat el 31 de giner de 2012.
  43. ↑ Yu, 1984, p. 70.
  44. ↑ Yu, 1984, p. 213.
  45. ↑ Yu, 1984, p. 73.
  46. ↑ Yu, 1984, p. 75.
  47. ↑ Yu, 1984, p. 78.
  48. ↑ Yang, 2003, p. 51.
  49. ↑ Yu, 1984, pp. 80-83.
  50. ↑ Yu, 1984, p. 121.
  51. ↑ Yu, 1984, p. 87.
  52. ↑ Yu, 1984, p. 115.
  53. ↑ Yu, 1984, p. 176.
  54. ↑ Yu, 1984, p. 177.
  55. ↑ Yu, 1984, pp. 189-193.
  56. ↑ Yu, 1984, p. 20.
  57. ↑ «Working People's Cultural Palace». China.org.cn. Consultat el 31 de giner de 2012.
  58. ↑ «Forbidden City Buffer Zone Pla submitted to World Heritage conference», Xinhua Net. Consultat el 31 de giner de 2012 (en chinenc).
  59. ↑ «[11]», Xinhua Net. Consultat el 31 de giner de 2012 (en chinenc).
  60. ↑ China Central Television, The Palace Museum. «Gugong: "III. Rites under Heaven "». CCTV.
  61. ↑ Museu del Palau. «Hall of Supreme Harmony» (en chinenc). Consultat el 31 de giner de 2012.
  62. ↑ «[12]», The Journal of the Society of Architectural Historians.
  63. ↑ «Els secrets de la Ciutat Prohibida de Beijing i l'orige del seu nom» (en és-és). infobae. Consultat el 2022-09-08.
  64. ↑ Wen, Lianxi (ed.) (1925). 故宫物品点查报告 [Palace items auditing report], Pequín: Caretaker Committee of the Qing Dynasty Imperial Family. Reimpreso en 2004: Xianzhuang Book Company. ISBN 7-80106-238-8.
  65. ↑ «[13]», Guangming Daily, Xinhua Net. Consultat el 31 de giner de 2012 (en chinenc).
  66. ↑ «The Palace Museum». China.org.
  67. ↑ Jackie Craven. «Forbidden City in Beijing, China». About.com: Architecture. Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2010. Consultat el 31 de giner de 2012.
  68. ↑ «[14]», China Daily, Xinhua News Agency. Consultat el 31 de giner de 2012.
  69. ↑ 69,0 69,1 69,2 69,3 69,4 69,5 Museu del Palau. «Exhibitions - Permanent Exhibitions» (en anglés). Archivat des d'el original, el 10 de novembre de 2014. Consultat el 31 de giner de 2012.
  70. ↑ Laufer, Berthold (1912). Jade: A Study in Chinese Archeology & Religion, Gloucestor MA: Reimpreso en1989: Peter Smith Pub Inc. ISBN 978-0844652146.

Bibliografia adicional

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ciutat_Prohibida&oldid=623676»