Cixí

La emperatriu viuda Cixi (chinenc: 慈禧, pronunciat [ʦʰɯ˧˥ɕɨ˨˩]; pinyin: Cíxǐ, Wade-Giles: Tz'o-hsi) (Pequín, 29 de novembre de 1835-Pequín; 15 de novembre de 1908) va ser la #gobernant regente del Imperi chinenc entre 1861 i 1908 i, com a tal, va ser una figura clau en l'ocàs de la dinastia Qing.

Cixi va ser concubina i posteriorment emperatriu viuda de l'emperador Xianfeng. Dòna de gran ambició, a la mort del seu marit Xianfeng en 1861, Cixi va maniobrar per a fer-se en la regència del seu fill, l'emperador Tongzhi (1861-1875). A la mort d'est, va ser regente del seu nebot, l'emperador Guangxu (1875-1908), al que havia nomenat emperador de forma irregular. Una volta Guangxu va alcançar la majoria d'edat en 1887, Cixi va mantindre les regnes del poder com a cap del clan imperial, i despuix d'un colp palatí en 1898, va fer aprisionar a Guangxu i va reprendre el control directe del poder fins a la seua pròpia mort en 1908. Es creu que el seu nom de pila era Orquídea, passant a ser cridada Noble Dama Lan en ser nomenada concubina imperial. Despuix de conseguir el ranc d'emperatriu viuda, va passar a cridar-se T'zu-Hsi (Cixi), que en chinenc significa Emperatriu del Palau Occidental, en referència al palau que ocupava en la Ciutat Prohibida.

La seua etapa en el poder va coincidir en els anys de decliu de la dinastia Qing. Cixi és una figura controvertida, percebuda a la parell com una gran reformadora i una força reaccionària i conservadora dins de l'imperi Qing. Per un costat, va conseguir estabilisar China després de la segona guerra de l'Opi (1856-1860) i dels estralls causats per la Rebelió Taiping (1850-1864), que havia costat la vida a uns 30 millons de chinencs, i va reafirmar el poder del govern central en un moment en que la dinastia Qing semblava cridada al seu fi. Igualment, el seu govern va tractar de fomentar el creiximent econòmic de China, millorar les relacions en les potències occidentals i reafirmar-se en l'esfera internacional.

No obstant, Cixi no va estar interessada en modernisar China, llevat quan açò li beneficiava personalment. Tota la seua activitat política de Cixi es va centrar en assegurar-se en tot moment la seua permanència en el poder. Receló sempre dels oficials i mandarines reformistes, i dels governadors provincials, als que percebia com una amenaça al seu propi poder. La major part dels intents de modernisació es varen centrar en l'industrialisació de certs sectors, com l'indústria militar o naval i solament varen ser possibles perque varen ser proposts o portats a terme per favorits i sicofantes, com Zeng Guofan, Zuo Zongtang o Li Hongzhang, que a sovint varen usar estes reformes per a lucrarse personalment. Pese a la seua moderada política de modernisació econòmica, Cixi va renegar de qualsevol intent de reforma estructural de l'estat Qing i de la societat China. L'únic intent sério de modernisar l'estat, els cent dies de reformes de l'emperador Guangxu (1898), varen culminar en un colp palatí en el que Cixi va arrestar a l'emperador Guangxu i va prendre el control directe del poder.

Per tot això, Cixi mai va estar interessada en articular una política modernizadora coherent i efectiva, a sovint caracterisada per repentins girs conservadors i reaccionaris, seguits de periodos de reformes parcials o mal plantejades. Fonamentalment, va ser incapaç d'impondre un consens i inclús va cultivar la divisió entre les classes altes i la noblea manchú sobre cóm atallar els problemes de China. Per a finals de el XIX, la societat China estava dividides entre faccions prooccidentales, que exigien modernisar China a l'estil del Japó de la restauració Meiji, i faccions tradicionalistes i antioccidentales que exigien tornar a un periodo de purea confuciana. Espolejada per una gran desconfiança cap a les potències occidentals, les tendències xenòfobes de Cixi i de bona part de l'estament manchú varen culminar en el seu mal ocultat respal a la rebelió dels bóxers (1899-1901), que varen conduir a la pren de Pequín per part de les potències occidentals, la fuga de la Cort Imperial a Xi'an i varen acabar per forçar a Cixi a acceptar modernisar China en una situació de bancarrota nacional.

Va morir en 1908, un dia despuix del seu nebot, l'emperador Guangxu, havent instalat en el tro a Puyi, un nebot-net seu que seria l'últim emperador de China

Biografia

Joventut

Cixi va nàixer en 1835 en el sí d'una família manchú del clan Yehenara. Era filla de Huizheng, qui eixercia de mandarín de baix ranc, i pertanyia a l'Estandart de la Vora Blava, l'estandarts menys prestigiosos dels huit en els que es dividien els clans manchú. La seua mare, també manchú, era de millor família, puix provenia del molt més prestigiós clan Niohoru. Cixi possiblement va nàixer en Pequín, a on el seu pare treballava en aquell moment. Posteriorment, la família es va traslladar a Wuhu, a on Cixi va passar part de la seua infància.

De regrés a Pequín, en 1851 va ser cridada a la Cort junt en la seua germana, a fi de formar part del procés de selecció d'esposes per a l'emperador Xianfeng. Este procés estava reservat a jóvens d'orige manchú, fòra com anara el seu actual estatus social. Cixi va ser una de les poques candidates elegides, possiblement per la seua bellea o absència de tares. Va ser seleccionada com consorte de sext ranc, el més baix, en el nom de Noble Dama Lan (蘭貴人). En calitat de consorte de sext ranc, Cixi no podia aspirar a molt més que a servir a les consortes de major ranc.

Consorte imperial

A diferència de la major part de les dònes manchú de la casa imperial, Cixi era coneguda per la seua habilitat per a llegir i escriure en chinenc i en manchú, i va dedicar part de la seua joventut com concubina en la Ciutat Prohibida a educar-se en els clàssics chinencs com Confucio o Micio. La seua habilitat per a respondre en cites erudites extretes dels clàssics chinencs la va guanyar l'admiració dels mandarines de la Ciutat Prohibida. Al temps, Cixi va començar a cultivar l'amistat dels eunucs de palau.

En 1854, Cixi va ser elevada a consorte de quint ranc en el títul de Concubina Imperial Yi (懿嬪). La seua elevació en ranc va estar relacionada en l'aparent infertilitat de la parella imperial. La concubina Zhen del clan Nihouru havia segut nomenada emperatriu consorte per l'emperador Xiangfen en 1852, pese a lo que no havia conseguit quedar-se embarassada. La "electora" de Cixi, l'emperatriu viuda Xiaojingcheng, va decidir seguir el consell dels eunucs de palau i elevar a Cixi de ranc a fi de facilitar que esta mantinguera relacions en l'emperador. Despuix de vàries trobades, en 1855 Cixi va quedar embarassada, i el 27 d'abril de 1856 va donar a llum al futur emperador Tongzhi.

Poc despuix de donar a llum, va ser elevada a consorte de quart ranc en el títul de "Consorte Yi" (懿妃). En 1857, quan el seu fill va alcançar l'any d'edat, va ser elevada al tercer ranc com "Noble Consorte Yi" (懿貴妃). Açò la colocava solament per baix de l'Emperatriu Ci'an entre les dònes de la casa de l'Emperador Xianfeng.

La seua habilitat en les lletres, el desinterés de Ci'an i el propi Xianfeng, i la seua ret clientelar d'espies entre els eunucs varen fer que pronte Cixi escomençara a assistir a l'emperador en les tasques de govern, alcançant pronte gran influència en elles.

Quan va esclatar la segona guerra de l'Opi en setembre de 1860, i davant la clara amenaça de que els eixèrcits occidentals invadiren la Ciutat Prohibida, l'emperador Xianfeng, junt en la família imperial i alguns membres destacats de la Cort, varen fugir en l'excusa de que anaven a caçar en la seua residència en Rehe, situat al nort de Pequín més allà de la Gran Muralla. Allí, l'emperador va morir, possiblement a causa de la seua adicció a l'opi, el 22 d'agost de 1861. Encara que para llavors les relacions entre Cixi i Xianfeng s'havien gelat, Cixi va conseguir que, abans de morir, est decretara que s'establiria un consell de regència compost de huit regentes. Est incloïa als poderosos ministres Sushun, Zaiyuan i Duanhua, els tres nobles d'orige manchú, i a Jingshou, Muyin, Kuangyuan, Du Han i Jiao Youying. El príncip Chun i el príncip Kung, abdós ambiciosos germans de l'emperador varen quedar en principi exclosos de la regència, aixina com en un principi les pròpies Cixi i Ci'an, encara que pronte es va exigir que a les emperatrius viudes se'ls concedia la custòdia de l'emperador Tongzhi, i se'ls permetera escoltar des de darrere de les cortines, açò és, eixercir el poder.

Despuix de la mort de Xianfeng, la Cort va esperar tres mesos a una data propícia per a traslladar el cadàver de Xianfeng a les tombes Qing. Mentres, el germà de Xianfeng, el príncip Kung, s'havia fet càrrec del govern de Pequín per a pactar en les potències occidentals el fi de la guerra de l'Opi. En Rehe, Cixi temia la possibilitat d'una conspiració palatina. Segons pareix, el també conseller regente Sushun estava organisant un colp d'Estat per a derrocar a les dos corregentes i fer-se ell en el poder imperial. Per a previndre açò, Cixi i Ci'an es varen aliar en el príncip Kung, qui va fer manar una escolta militar per a protegir a les regentes una volta el corteig fúnebre de Xianfeng es va posar en marcha cap a Pequín.

Cixi es va assegurar d'alvançar-se al catafalco de l'emperador, custodiat per Sushun, i va entrar en Pequín uns dies per davant de Sushun junt en el seu fill Tongzhi i Ci'an. Va amprar este temps per a planejar com procedir en el príncip Kung. Es va decidir l'arrest immediat de Sushun i els seus aliats Zaiyuan i Duanhua, acusats d'alta traïció. En lo que es coneix com el Colp de Xinyou, Cixi va fer eixecutar a Sushun, mentres que Zaiyuan i Duanhua varen ser obligats a suïcidar-se. Cixi i Ci'an varen ser confirmades com regentes, i el príncip Kung com a conseller principal de la regència.

Regència de l'emperador Tongzhi

Aixina, en 1861, Cixi i la també emperatriu viuda Ci'an (慈安), es varen convertir en monarques regentes en nom del fill de Xianfeng, l'emperador Tongzhi (同治), que assumiria el poder imperial en alcançar la majoria d'edat en 1873. Entre 1861 i 1873, les dos emperatrius regentes, assessorades pel príncip Kung, germà de l'emperador fallit, varen eixercir el poder imperial de manera conjunta.

Els primers anys de la regència de Cixi són coneguts com la "Era de Regeneració" o Restauració de Tongzhi, la primera fase del moviment de autofortalecimiento que s'estén entre 1861 i 1898. La rebelió Taiping va ser derrotada en ajuda occidental en 1864, posant fi a 15 anys de guerra civil que havien costat la vida d'uns 30 millons de persones. Les relacions en les potències occidentals es varen estabilisar per mig de la pau imposta pel Tractat de Tianjin (1858) i de la Convenció de Pequín (1860), per mig dels quals China es vea obligada a pagar onerosas reparacions de guerra i obrir relacions diplomàtiques en peu d'igualtat en el Regne Unit, França, Rússia, i els Estats Units d'Amèrica. També es llegalisava el comerç del opi, i es permetia l'entrada de misioneros cristians (baixe la protecció nominal de França). Les potències occidentals estaven interessades en assegurar l'estabilitat interna de China, puix el mercat intern de 400 millons d'habitants era una potencial i fabulosa font de riquea per als comerciants occidentals.

La cort de Pequín, controlada per Cixi, vea en recel i xenofòbia l'obertura comercial dirigida pel príncip Kung, que havia quedat a càrrec de les relacions internacionals com a cap del Zongli Yamen (el recent format Ministeri d'Assunts Exteriors). Els abusos dels misionero occidentals, la reticència de la classe dels mandarines a industrialisar chinenca, i sobretot, el colapse de la Convenció Alcock quan el tractat de Tianjin va ser revisat en 1865 a favor dels interessos chinencs, va supondre el gir de Cixi a postures cada volta més conservadores. Pronte l'emperatriu Cixi es va erigir en garant de la societat tradicional confuciana, i en el símbol unitari de les classes miges i altes de la societat China.

Aixina i tot, Cixi percebia l'amenaça occidental, i sabia que la societat agrària tradicional era incapaç de competir en les potències industrials d'occident. Per això, Cixi va decretar per primera volta en l'història Chinenca que China devia deprendre d'Occident i importar coneiximent i tecnologia. Cixi va recolzar obertament els intents de Zeng Guofan, Li Hongzhang i Zuo Zongtang d'industrialisar el sur del país, i en 1862 va decretar l'obertura de la Tongwen Guan, una escola d'idiomes estrangers en Pequín especialisada en ensenyar astronomia, matemàtiques, francés, anglés i rus. També va permetre que grups de jóvens marcharen a Estats Units a estudiar en les seues universitats.

El programa de modernisació pronte es va trobar en dificultats. Per a la major part dels mandarines de la Cort i la pròpia Cixi, lo únic en lo que occident era superior a China era en tecnologia militar, per lo que l'émfasis de tot el programa es va posar en estos aspectes, ignorant tot intent de les potències occidentals per introduir el telégraf i els ferrocarrils en China.

La modernisació militar va ser difícil. Cixi va intentar comprar una flota de barcos de guerra britànics. Quan estos varen aplegar a China, estaven tripulats per mariners occidentals, i el seu comandant, el britànic George Gordon, es va negar a entregar el control de la flota a personal chinenc. La cort, furiosa, va rebujar açò com una broma internacional, i els barcos varen ser tornats al Regne Unit. Açò va impedir que China desenrollara una marina moderna fins a finals de el XIX.

S'ha argumentat que els fracassos en la modernisació de China i les seues relacions en Occident varen fer que Cixi tendira a postures cada volta més conservadores, i que solament estava disposta a escoltar als occidentals quan les seues propostes no infringiren el seu propi control sobre el govern de China. Baixe el pretext de que una via férrea era tan sorollosa que això despertaria als emperadors enterrats prop de la mateixa, Cixi va prohibir la seua construcció. Quan esta va ser alvance en 1877, Cixi va exigir que els trens anaren impulsats per cavalls. Cixi estava especialment alarmada per les idees lliberals dels chinencs que havia estudiat en l'estranger, i sempre va vore en ells una amenaça al seu propi poder. En 1881 Cixi va decidir per això prohibir l'eixida a l'estranger dels súbdits chinencs, i va retirar tot respal als intents estrangers de modernisar China.

Regnat de l'emperador Tongzhi

En 1872 l'emperador Tongzhi va alcançar la majoria d'edat, i va ser casat a instàncies de l'emperatriu viuda Ci'an en l'emperatriu Jiashun. Jianshun era filla del príncip Zheng, un dels huit regentes originals que Cixi i Ci'an havien acusat de formar part del Colp de Xinyou en 1861. Cixi havia ordenat el suïcidi de Zheng, en lo que les tensions entre Jiashun, la filla del mateix, i Cixi varen aflorar pronte. Encara que el matrimoni entre Tongzhi i Jianshun va significar formalment el fi de la regència de Cixi i Ci'an, el férreu control que Cixi eixercia sobre l'administració, el seu propi fill, i els eunucs de palau varen fer que Tongzhi acceptara seguir els consells de Cixi en els assunts d'estat, en lo que de facto estos varen continuar baix el control de Cixi.

L'emperador Tongzhi havia rebut a una rigorosa educació confuciana a instancia de la seua mare. Entre els seus tutors es trobaven destacats erudits, com Li Hongzao, Qi Junzao, Weng Xincun, Weng Tonghe, i Woren. Pese als intents dels tutors imperials per interessar a Tongzhi en els clàssics confucianos, l'emperador sempre va demostrar escàs interés pels estudis. Segons Weng Tonghe, l'emperador no va ser capaç de llegir frases completes en chinenc fins a l'edat de 16 anys. Preocupada per l'incapacitat del seu fill per a estudiar, Cixi ho va pressionar encara més. Aixina, pese a que l'edat tradicional per a ascendir al tro anaren els 14 anys, Tongzhi solament va començar a eixercir el poder oficialment als 18 anys, en 1873, i encara llavors va permetre a la seua mare mantindre les regnes del poder.

Potser en poca sorpresa, l'emperador Tongzhi va demostrar ràpidament la seua incompetència en el tro. Durant el seu breu regnat personal (1873-1875), Tongzhi solament va prendre dos decisions importants. Primerament, va decretar que el Palau d'Estiu, destruït per les tropes angleses i franceses durant la segona guerra de l'Opi, devia ser completament reconstruït en el pretext de ser un regal per a Cixi i Ci'an. S'ha sugerit que el decret de reconstrucció també va ser un intent de desplaçar a Cixi fòra de la Ciutat Prohibida, a fin de que Tongzhi poguera eixercir el poder sense l'influència contínua de la seua mare.

El tesor imperial estava casi buit despuix de dos décades de rebelions i conflictes en les potències occidentals, per lo que Tongzhi va demanar al Departament de Finances que trobara una forma de finançar la costosa reconstrucció. També va animar a la noblea i els mandarines de primer ranc a donar fondos privats per a la reconstrucció, que va escomençar en 1873. Una volta començada, Tongzhi va escomençar a visitar les obres una volta al més, i usant açò com a excusa, passar temps alluntat de la cort dedicat als seus propis plaers.

Les cada volta més llargues absències de l'emperador varen causar preocupació entre els tios de l'emperador, el príncip Kung i el príncip Chun, i els més alts consellers de l'imperi, els qui varen perfilar la seua alarma en un memoràndum escrit per a Tongzhi. En ell, suplicaven a l'emperador que paralisara les obres del Palau d'Estiu, i tornara a atendre els assunts d'estat. Tongzhi, furiós, va emetre el seu segon gran acte polític: un decret imperial en agost de 1874 per mig del com retirava el títul de príncip al príncip Kung i ho degradava a l'estatus de plebeu. Dos dies despuix, va expandir el decret per a incloure en ell al príncip Dun, al príncip Chun, al príncip Fu, a Jingshou, al príncip Qing, a Wenxiang, a Baojun, i als grans consellers Shen Guifen i Li Hongzao.

Davant l'alarmant caire dels acontenyiments, Cixi i Ci'an varen fer una aparició pública sense precedents en la Cort, a on varen criticar a l'emperador per haver despedit i degradat als seus principals consellers, i li varen exigir que rescindira el decret. Cixi va aplegar a dir-li al seu fill que "sense el príncip Kung, ni tu ni yo existiríem hui en dia."

Sentint-se desautorizado i incapaç de fer valdre la seua autoritat, Tongzhi va abandonar tot interés pels assunts d'estat. Es rumoreaba que havia contret la #sífilis, i quant menys va escomençar a semblar realment malalt cap a finals de 1874. Els meges imperials varen estendre el rumor de que patia pigota, i varen impondre un tractament tradicional; el diagnòstic de pigota sembla el més factible, donada la prevalença de la mateixa en China, i la sintomatologia de l'emperador. En tot cas, unes poques semanes despuix, el 13 de giner de 1875, l'emperador Tongzhi va fallir. La seua emperatriu, Jiashun, va morir en març de 1875, aplanant el camí per a que Cixi recuperara les regnes del poder.

Elecció de l'emperador Guangxu

El decés repentí de Tongzhi va deixar un buit de poder en la llínea successòria. La costum confuciana exigia que el successor de l'emperador fòra d'una generació inferior a la seua a fi de poder participar en els ritos del cult ancestral. D'un atre modo l'emperador fallit no seria ancestro de l'emperador reinante, i l'ànima de l'emperador fallit no podria descansar en pau.

Açò suponia una gran dificultat per a Cixi, puix tots els parents de Tongzhi elegibles eren fills dels seus enemics polítics, o suponien la pèrdua efectiva del seu control sobre el tro. El mateix dia de la mort de Tongzhi, Cixi va convocar al Gran Consell i va expondre els tres candidats al tro, tots ells membres del clan imperial que, en la seua opinió, eren elegibles:

-Pulun, de dos mesos d'edat, net del fill major de l'emperador Daoguang.

-Zaicheng, fill major del príncip Kung, de 18 anys d'edat.

-Guangxu, fill del príncip Chun i de la pròpia germana de Cixi, de 3 anys d'edat.

Segons la norma confuciana, d'estos tres sol Pulun era elegible per al tro, i per tant primer en la llínea successòria: era fill d'un cosí de Tongzhi, per lo que complia el requisit de pertànyer a la següent generació. No obstant, Cixi ho va descartar immediatament aduint que el pare de Pulun havia segut adoptat pel seu yayo, i pertanyia a una branca menor de la família imperial, de lo que no hi havia cap precedent històric. El príncip Kung va replicar oferint l'eixemple de l'emperador Jiajing de la dinastia Ming, que Cixi va rebujar afirmant que el regnat de Jiajing havia segut un periodo de desastre. La poca influència del pare de Pulun va fer el restant.

Cixi també va descartar al fill del príncip Kung, en este cas aduint que el tro no podia prescindir dels consells del propi príncip Kung qui, d'haver segut el seu fill elegit, la costum confuciana exigia que es retirara de la vida pública posat que un pare no podia postrar-se davant el seu fill, com requeriria el protocol en este cas.

Aixina, Cixi es va decantar obertament perque el Gran Consell nomenava al seu propi nebot Guangxu, fill del príncip Chun. Chun era fill de l'emperador Daoguang (1782-1850) i germanastre de l'emperador Xianfeng, per lo que Guangxu era en principi inelegible per pertànyer a la mateixa generació que el propi Tongzhi. Pese a les protestes d'alguns dels consellers, el Gran Consell va acceptar la successió de Guangxu per 11 vots front als 7 que va rebre Zaicheng i l'únic vot a favor de Pulun. Una volta establida la successió, Cixi va anunciar que adoptaria formalment a Guangxu, i es va assegurar la regència sobre Guangxu per a ella mateixa i Ci'an, garantisant el seu continuat control sobre el govern de China.

L'elecció de Guangxu va escandalisar a bona part dels mandarines i classes educades de l'Imperi Chinenc, por cuanto Guangxu, com a membre de la mateixa generació que Tongzhi, no podia portar a terme els ritos funeraris de l'emperador Tongzhi, l'ànima del qual quedava condenada a l'abandó. Esta falta d'amor filial de Cixi per a en el seu propi fill va estremir a molts dels mandarines, i alguns censores de l'imperi es varen atrevir a escriure memorials al tro reclamant una successió digna per a l'emperador Tongzhi.

Regència de Guangxu (1874-1889)

Cixi, fermament assegurat el seu control sobre el poder, va ignorar estes objeccions, i va reprimir durament tota crítica interna. Poc despuix de l'ascens al tro de Guangxu, Cixi va caure greument malalta i va haver de deixar els assunts d'estat en mans de la seua co-regente Ci'an a lo manco durant l'any 1876. Fins a llavors, Ci'an havia mantingut una tènue amistat i aliança en Cixi. Els assunts d'estat generalment avorrien a Ci'an, qui preferia deixar-los en mà Cixi. La seua repentina irrupció en els mateixos sembla que va estimular a molts cortesanos a convertir a Ci'an en un contrapoder a Cixi, que va continuar de manera tènue una volta Cixi es va haver recuperat de la seua malaltia. Encara que Ci'an no solia intervindre en els assunts d'estat, sí que va influir en nomenaments de governadors i virreyes, a sovint en contra dels desijos de Cixi. Ademés, el jove Guangxu preferia a Ci'an, amable i carinyosa, front a Cixi, dura i exigent. Açò sembla que va estimular una creixent rivalitat entre les dos co-regentes, fins que en 1881, Ci'an va fallir sobtadament. Encara que les habladurías varen acusar a Cixi d'haver-la enverinat, no hi ha proves ni raons específiques per a això. En tot cas, en Cixi va passar a ocupar el poder en solitari, alguna cosa que continuaria fent fins a la seua pròpia mort.

Reformes i intents de modernisació

Entre tant, l'influència del príncip Kung i atres estadistes de la vella guàrdia s'havia erosionat a favor de arribistas i nobles manchúes d'escassa preparació, i Cixi va ser cada volta més rodejant-se de aduladores i corruptes, com el seu favorit Li Hongzhang, a qui Cixi havia nomenat virrey de Zhili en 1867 i havia segut responsable de bona part de la política exterior des de la caiguda en desgràcia del príncip Kung. Li Hongzhan havia usat el seu càrrec de virrey de la província circumdant a Pequín, i el seu control sobre el port de Tientsin, per a enriquir-se per mig de soborns per part de potències estrangeres, i promovent l'introducció de telégrafs i ferrocarrils. La seua oberta venalidad escandalisava als dignatarios estrangers, pero la seua innata inteligència li varen fer entendre pronte que per a garantisar-se el seu estatus com virrey i estadiste de primer orde, tot lo que tenia que fer era ser extravagantemente generós en Cixi, a la que agasajaba en continus i #car presents.

Li Hongzhang és un eixemple dels oficials d'alt ranc que Cixi favoria per a controlar les grans províncies de China. Estos mandarines, que també incloïen a Zeng Guofan i a Zuo Zongtang i, alguna cosa posteriorment, a Yuan Shikai, havien típicament ascendit en l'escalafó militar durant la rebelió Taiping i la rebelió Nian i, havent-se guanyat el favor imperial, havien sabut presentar-se davant Cixi com a defensors de la China tradicional i del poder del tro del dragó. Cixi havia confiat en ells les províncies clau de China (Li Hongzhang governava Zhili, mentres que Zuo Zongtang estava a càrrec de Fuzhou, i Guofan de Liangjiang) i usava el seu consell, a sovint en oposició al del Zongli Yamen, en tot lo relacionat en les relacions exteriors. En tots els casos, estos mandarines agasajaban a Cixi contínuament en esplèndits regals i no prenien cap decisió sense fer partícip d'ella a Cixi.

Fins a finals de la década de 1860, el consens entre els mandarines i nobles de la cort, en els príncips Kung i Chun al cap, sugeria que la principal desventaja de China front a Occident es devia a l'inferioritat de la seua indústria militar. Cixi havia abraçat esta teoria, puix casava en la seua tendència conservadora: no hi havia necessitat de reformar l'estat, ni de llimitar els poders del tro, sino solament de modernisar l'eixèrcit i l'indústria naval. Aixina, Cixi va deixar en mans d'Li Hongzhang i uns atres nobles i oficials provincials la modernisació militar de China, lo que es va traslladar en un esforç sério per millorar atarassanes, defenses i una armada moderna, a sovint en ajuda i préstams de les potències occidentals: França va sufragar i va ajudar en la construcció de la famosa atarassana de Fuzhou, i el Regne Unit en la creació d'un sistema aduanero i d'una armada moderna. Estos esforços es varen vore llimitats per la falta de recursos de China que estava econòmicament exhausta despuix de la rebelió Taiping i la falta d'interés que Cixi i el tro tenien per les reformes. Pese a això, Cixi va recolzar tibiamente el cridat moviment de autofortalecimiento.

Per a principis de la década de 1870, Li Hongzhang i atres oficials moderats havien conclós que la modernisació militar anava a ser insuficient per a posar a China al nivell de potència mundial que havia tingut [[Qianlong|fins a finals de el XVIII]]. Per mig dels seus contactes en diplomàtics i comerciants occidentals, varen entendre que ademés de l'indústria militar, era necessari desenrollar una infraestructura séria basada en ferrocarrils, telégrafs i bucs mercants, lo que chocava frontalment en els desijos de Cixi, que havia posat a estos oficials a càrrec de les províncies marítimes en l'esperança de que tot intent de occidentalización es llimitara als ports comercials de China.

Usant la seua influència i favor, Li Hongzhang va convéncer successivament a Cixi, a sovint a través de fabulosos regals, de la necessitat de recolzar l'indústria minera del carbó en Manchuria, l'indústria textil de Shanghái, o l'indústria naviera de Tientsin. Per eixemple, a través d'Li Hongzhang, Cixi va rubricar la creació en 1872 de la Companyia Chinenca de Navegació a Vapor, que finalment duria a l'explotació de les mines de carbó de Kaiping, al desenroll de l'indústria textil de Shanghái, i a la creació de la Administració Imperial de Telégrafs.

Estos desenrolls varen ser insuficients i molt llimitats. La poca voluntat de Cixi per a aprovar reformes significava que totes es portaven a terme per mig de corrupció i de nepotisme. L'émfasis en desenrollar certes indústries deixava a un costat la necessitat de crear escoles industrials i d'ingenieria per a formar professionals capaços de dirigir l'expansió industrial, en lo que esta estava molt llimitada a certs sectors per falta de talent local, i a sovint quedava en mans d'occidentals empleats per China, o eren sostingudes per capital estranger.

De fet, Cixi era obertament hostil a qualsevol intent de reforma o obertura educativa, que vea com una amenaça a la societat confuciana tradicional, i per això al seu férreu control sobre tots els estrats de l'administració China. Pese a això, després de la revisió de la Convenció de Pequín, Cixi havia accedit a permetre que un número llimitat d'estudiants marcharen a Estats Units a estudiar en universitats americanes. Yung Wing, el primer graduat universitari chinenc de l'història, va conseguir que Cixi aprovara per mig del príncip Kung i del Zongli Yamen, la creació d'una escola de traductors de texts tècnics coneguda com la Tongwenguan. Dirigida per un americà, William Martin (1827-1916), la Tongwenguan va passar a ensenyar ciències i matemàtiques occidentals entre 1869 i 1895. Cixi recelaba obertament de l'ensenyança de ciències, pero va accedir a que s'ensenyaren matemàtiques convençuda segons pareix de que això permetria dispondre de #horòscop més precisos.

Cixi es trobava de facto aïllada del restant del món en la Ciutat Prohibida, dependent dels memorials que enviaven els mandarines provincials, els quals a sovint mentien o ometien detalls i events a fi d'evitar caure en desgràcia davant Cixi. A la seua escassa comprensió del món modern s'afegien la falta de reformistes dins de la cort imperial, el poc interés de Cixi per les reformes, i la falta de recursos econòmics del tesor imperial, en lo que Cixi estava en gran mida en mans d'una série de nobles i oficials tan interessats en mantindre el seu propi poder com ella mateixa, i totalment contraris a reformar de forma sistemàtica l'estat Qing. Açò es vea favorit per la pròpia venalidad de Cixi (qui va aplegar a acumular una fortuna d'uns 25 millons de taeles d'argent), que la feyen molt predisposta a acceptar regals i soborns a canvi de favors i decisions polítiques.

Fracàs modernizador

Per a principis de la década de 1880, conforme la regència de Guangxu tocava al seu fi, estava clar que China havia fracassat en industrialisar-se i modernisar-se. Les indústries chinenques era poc competitives, dependents dels occidentals i existien en base en monopolis que evitaven l'aparició d'una ret industrial més densa. L'estat seguia governat d'una forma completament centralista: el tro del dragó, en Cixi al cap, supervisava tota acció portada a terme pels mandarines provincials. L'administració es renovava per mig del Sistema d'examen imperial chinenc, que emfatisava el coneiximent dels clàssics lliteraris i filosòfics confucianos, pese a la necessitat cada volta més palesa de tindre oficials versats en matèries pràctiques com a dret internacional, finances, o comerç. La recaptació d'imposts, basats en imposts agrícoles i de capitació, seguia estancada en estructures fiscals que dataven del regnat de l'emperador Qianlong, i era totalment inadequada a les necessitats d'un estat modern. Cixi favoria esta forma de l'estat perque li garantisava el poder absolut, i el restant d'oficials ho recolzaven perque els garantisava la seua pròpia supervivència política.

El fracàs chinenc es va fer palés a partir de 1882. Després del Incident de Imo, Japó va tractar d'invadir Coreja, tradicionalment un estat vassall de China. Els japonesos varen instigar una série de tumults interns que tractaven d'impondre reformes prooccidentales en Corea en ajuda dels japonesos. Usant al seu aliat, el lluent general Yuan Shikai, Li Hongzhan va facilitar l'invasió chinenca de Corea per a restablir l'orde, i assegurar-se el vassallage continuat de Corea. Encara que Cixi va aprovar la jugada, esta es va desenrollar en detriment de la Guerra franc-chinenca (1884-1885), puix les tropes enviades a Corea varen ser desviades de la seua intervenció en el sur de China, a on es lliurava un conflicte obert en França pel control de Vietnam i els passos fronteriços. Despuix de la Batalla de Fuzhou en 1884, l'atarassana principal dels Qing en el sur de China va ser arrasat per França, i Cixi va decidir abandonar el teatre d'operacions del sur, que considerava perdut, a favor del de Corea. Aixina, va permetre als francesos prendre el control de Formosa (actual Taiwan), i Cixi es va centrar en la seua qüestionable victòria en Corea. El cost de la derrota en el sur de China va ser gran. Ademés de Formosa, Cixi va perdre el control de Vietnam i Birmània, que havien segut vassalls de China fins a uns pocs anys abans. Igualment, la fragilitat China va quedar contrastada en l'ambició de Japó, que estava immers en les reformes Meiji.

Regnat de Guangxu (1889-1908)

Tècnicament, Guangxu havia d'ascendir al tro als 16 anys, en 1887. Pel seu prestigi i poder, Cixi va ser "dissuadida" pels oficials de la cort, en Weng Tonghe i el príncip Chun al cap, de que posponguera l'ascensió de Guangxu a lo manco dos anys, aduint la joventut i inexperiencia de l'emperador. Cixi, en pretesos recels, va acceptar este "consell" i va llegitimar el seu continuat control sobre el tro per mig d'un instrument llegal que la permetia ajudar a Guangxu de manera indefinida.

Pese a això, Guangxu va començar a adquirir poc a poc més responsabilitats. En 1886 va presidir la seua primera cerimònia del llaurat en el Temple de l'Agricultura, i va escomençar a comentar els documents imperials. En 1887, Cixi li va permetre escomençar a emetre edictes.

En 1889, Guangxu es va casar, i com a cap de la seua pròpia casa, va ascendir al tro. Els seus esponsales varen ser precedits d'un fòc que va consumir la Porta de la Suprema Harmonía de la Ciutat Prohibida, i una série d'inundacions i males collites que varen ser interpretats com presagios de la pèrdua del Mandat del Cel de la dinastia Qing. L'esposa principal de Guangxu va ser seleccionada per Cixi. L'honor va recaure en Jingfen, coneguda com la emperatriu Longyu, que era neboda de Cixi i per tant prima del propi Guangxu. Cixi també va elegir a les atres dos consortes imperials, la Consorte Zhen i la Consorte Jin. Guangxu es encaprichó de Zhen en detriment de l'emperatriu Longyu, lo que va enfurir a Cixi. En 1894, usant el seu ranc de cap de la casa imperial, Cixi va degradar a Zhen i a Jin, i es diu que les va fer assotar. Cixi les acusava d'haver intentat influir en política.

Retir (1889-1898)

Quan Guangxu es desposó el 5 de març de 1889, Cixi es va retirar oficialment de la seua segona regència, pero va seguir com a cap del clan imperial. Molts oficials i nobles varen seguir agasajándola i demanant el seu consell, a sovint a costa del propi emperador. Inicialment, es va retirar a viure a la zona nort de la Ciutat Prohibida, al palau reservat a les viudes imperials, pero pronte Guangxu la va invitar a mudar-se al Palau d'Estiu en les afores de Pequín, que havia escomençat a restaurar a fi d'acomodar-la.

Pese al seu retir, Guangxu i el restant d'oficials varen continuar visitant-la tots els mesos, i consultant en ella tota gran decisió. Weng Tonghe va observar que mentres l'emperador bregava en els assunts ordinaris de l'administració, el Gran Consell es dedicava als assunts més complexos, i els grans assunts d'estat eren sempre consultats en Cixi.

En 1894 va esclatar la primera guerra sino-japonesa, instigada per Japó a fi de anexionarse Taiwan. L'anexió de Taiwan seguia a una política expansionista japonesa ya vista despuix del Incident de Imo de 1882, i de l'anexió del Regne de Ryūkyū en 1874. Cixi va insistir en dirigir la política militar en este conflicte, a sovint negant o desautorizando a l'emperador. Va insistir igualment en tindre accés als memorials secrets de palau, una pràctica que va continuar fins a 1898, quan es va fer innecessària.

L'esclat de la guerra en 1894 va coincidir en el 60 natalici de Cixi. Cixi havia volgut celebrar-ho per tot lo alt, segons el model del 70 i 80 natalici de l'Emperatriu Xiaoshengxian (la mare de l'emperador Qianlong). Els plans incloïen una marcha triumfal entre la Ciutat Prohibida i el Palau d'Estiu, #decoració festives en Pequín, representacions teatrals i convits públics, #amnistia a presoners, i la restitució de mandarines degradats. No obstant, la guerra en Japó va obligar a cancelar els actes, i Cixi es va haver d'acontentar en una celebració molt més modesta i barata en la Ciutat Prohibida.

La guerra sino-japonesa va desembocar en desastre. La Flota de Beiyang, orgull de les reformes navals chinenques, va anar completament destruïda pels japonesos. China va haver de rendir-se, cedir Taiwan, i renegar del vassallage de Corea, que va passar a l'òrbita de Japó.

La derrota va posar en dubte l'actitut conservadora de Cixi. Guangxu, influenciat per oficials reformistes com Kang Youwei, Tan Sitong i Liang Qichao, va aplegar a la conclusió de que China havia d'adaptar-se als temps moderns, adoptant un sistema de monarquia constitucional segons el model japonés i alemà.

Convençut de la necessitat de reformar l'estat, en 1898 Guangxu va llançar la Reforma dels Cent Dies. Este procés incloïa l'abolició del sistema d'exàmens imperials, la reforma territorial i agrària de China, la creació d'escoles tècniques i d'universitats, l'escolarisació de tots els chinencs i la reforma constitucional de China cap a una monarquia parlamentària.

Les reformes varen ser abruptes, mal plantejades, i carents de respals entre l'èlit cortesana i la burocràcia mandarina. Sobretot, varen alarmar a Cixi, qui temia que les reformes dugueren a grans desórdens, i que ademés acabaren per dissoldre el poder del tro imperial i el seu propi. La reacció immediata de molts nobles manchú, com el príncip Qing, el general Ronglu o el ministre Yuxian, va ser la d'acodir a Cixi alegant que el Ming-Shi (Oficina de Reformes) estava conspirant contra el tro. Els rumors de traïció del propi emperador Guangxu varen escomençar a córrer, sobretot despuix de la suposta arribada a Pequín de l'ex primer ministre de Japó Ito Hirobumi l'11 de setembre de 1898. L'arribada de Hirobumi a Pequín junt en la casi simultànea arribada de l'misionero Timothy Richard a la capital va alarmar als quadros mandarines conservadors, temerosos de que en el respal de Kang Youwei, Hirobumi i Richard anaven a forçar una aliança entre el Regne Unit, China, Japó i els Estats Units. Yang Shenxiu va ser més llunt, sugerint en un memorial al tro datat el 20 de setembre de 1898 una federació en estos països per mig de la qual China renunciaria a la seua pròpia sobirania, deixant a China baix la tutela d'estes potències a fi de modernisar-la i permetre-la renàixer de les seues cendres.

El temor a les reformes i, sobretot, a perdre les regnes del poder, varen dur a Cixi a sancionar un colp d'Estat contra Gaungxu. El 21 de setembre de 1898, el general Ronglu va arrestar a Guangxu i ho va dur al Terrat de l'Oceà, un pabelló palatí en una illa del llac sur de la zona oest de la Ciutat Prohibida, unit al restant del complex palatí per mig d'un únic pont. Cixi va emetre al mateix temps un edicte declarant a Guangxu totalment incapacitat per al tro, i el regnat de Guangxu va aplegar al seu fi. Cixi ajustició a molts dels reformistes, encara que Kang va fugir al sur de China i va passar a residir en Shanghái baix la protecció del Regne Unit. Inicialment, Cixi planejava forçar a Guangxu a abdicar, pero les protestes de l'embaixador britànic i la dificultat de trobar a un successor manejable al varen dissuadir d'això pronte. Aixina, Cixi es va acontentar en mantindre a Guangxu baix arrest, i baix la ficció de que continuava regnant baix la tutela de Cixi.

Rebelió dels Bóxers i Etapa Final

D'esta forma, Cixi va reprendre el poder en un colp d'Estat mentres que l'emperador Guangxu va quedar confinat en palau, apartat del poder real.

En 1899, un any despuix de reprendre el poder, l'emperatriu va tindre que bregar en la rebelió dels bóxers, una sublevació de caràcter conservador i xenòfop, a la que finalment, sobretot despuix de la mort de l'embaixador d'Alemània, va decidir recolzar indirectament o, més be, va intentar instrumentalizar. Va permetre que la rebelió s'estenguera pel nort de China en el càlcul de que forçaria l'expulsió de les potències occidentals del país, i a sabiendas de que els bóxer recolzaven el govern del Fill del Cel. Aixina, va instruir a Ronglu i demés generals a permetre que els rebels bóxer alvançaren cap a Pequín.

Finalment, Cixi va perdre el control de la rebelió. Els bóxer no tenien una agenda pròpia més allà de la seua xenofòbia. Volien venjar-se dels dimonis estrangers, i per això tenien ampli respal d'alguns governadors provincials, pero eren brutals en els seus métodos, i no tenien cap desig de modernisar l'estat des de dins. En aplegar a Pequín, Cixi esperava que prengueren ràpidament el barri de les #llegació occidentals, expulsant als embaixadors estrangers. Pero els bóxer, pobremente armats i mal organisats, es varen trobar en l'oposició armada de les milícies que els occidentals havien organisat per al seu defensa. Cixi inicialment va favorir als bóxer, impedint que els diplomàtics estrangers pogueren eixir del barri de les #llegació o abastir-se. Conforme va quedar clar que els bóxers no anaven a prendre fàcilment les #llegació, i davant les notícies de que un eixèrcit de recobre venia des de Tientsin, Cixi va canviar de política, i va escomençar un acostament en les potències occidentals. Va manar a protegir el barri de les #llegació estrangeres i els canons s'apuntaven varis centímetros més dalt de lo que devien tal forma que no va haver danys de gran tamany; inclús els va manar fruta i aliments frescs. Despuix de 55 dies de lloc, l'eixèrcit de recobre va aplegar a Pequín, i va dissoldre la rebelió. Les tropes de les potències estrangeres varen capturar Pequín, i varen amenaçar en prendre la Ciutat Prohibida. Desprovista de tropes suficients per a defendre's, Cixi i el seu tall varen decidir fugir de la Ciutat Prohibida el 15 d'agost de 1900, i refugiar-se en l'interior del país per a escapar de ser capturats per les potències occidentals. El gran temor de Cixi és que els aliats reinstalaran a Guangxu en el poder i China es convertira en el seu protectorat.

Cixi, Guangxu i la cort varen fugir primer cap a la Gran Muralla, esperant poder refugiar-se en Rehe, com fera Xiangfeng en 1860. No obstant, els varen aplegar notícies de que Rússia havia invadit Manchuria, en lo que varen canviar de direcció i es varen dirigir en gran penúria cap a Xi'an, en l'interior de China. La decisió de fugir a Xi'an estava motivada per raons historicistas, puix Xi'an era una capital històrica de China, i havia segut la capital dels Qin, com a militars, puix estava protegida de la planura del riu Groc per les montanyes de Shaanxi.

A fi de mantindre la ficció de que controlava encara el país, Cixi va insistir en convertir la seua fugida en un "tour d'inspecció" de les províncies, al modo dels que havien protagonisat els ilustres emperadors Qianlong o Kangxi. Durant el mateix, Cixi va poder observar per primera volta la pobrea rural i les condicions de vida miserables dels seus súbdits, i es va queixar amargament als seus ministres d'haver-li ocultat la situació. La cort va aplegar a Xi'an per a octubre de 1900, i Cixi va decidir esperar per a vore cóm es desenrollaven els acontenyiments. Els aliats, sense órdens de perseguir o capturar a l'emperatriu viuda, havien decidit permanéixer en Pequín, i varen usar la seua presència militar per a protegir els interessos occidentals en la zona de Pequín i Tientsin, que havia quedat baix el seu control. Rússia havia invadit Manchuria, i controlava des de setembre de 1900 tot Liaodong i Jilin. Alguns governadors del sur de China, incloent a Li Hongzhang, Yuan Shikai i Zhang Zhidong, varen decidir crear una lliga d'autoprotecció en la que contrarrestar tot intent d'invasió aliada, i sofocar el tumult dels bóxer. En particular, Yuan Shikai, com a governador de Shandong, va reprimir en durea als bóxer, i posteriorment va desplegar les seues tropes en Zhili, que va capturar a lo llarc de 1901, i a on va restaurar l'orde. Refugiada en Xi'an, Cixi havia quedat aïllada dels acontenyiments, i va anar solament gràcies a la llegitimitat del tro que va conseguir sobreviure políticament al desastre.

Davant el temor de que es produïra un impasse, en el sur de China controlat pels virreyes i governadors provincials, i el nort per senyors de la guerra i els aliats, Cixi va decidir accedir a l'obertura de conversacions diplomàtiques per a reconduir el conflicte. Les potències occidentals, poc desijoses d'ocupar China, varen forçar la firma del Protocol Bóxer el 7 de setembre de 1901, exigint una indemnisació de 450 millons de taeles d'argent, ademés de garanties de protecció dels occidentals, i de reformes estructurals séries en China, incloent l'abolició del Zongli Yamen i la creació d'un Ministeri d'Assunts Exteriors. Cixi va accedir als térmens del Protocol Bóxer perque comportava molt poc cost polític per a ella: els térmens eren onerosos, pero la permetien seguir en les regnes del poder, i no estava frontalment oposta a moltes de les reformes que imponien. Despuix de la firma del tractat, Cixi va instruir a Yuan Shikai que pacificara tot el nort de China.

En 1902, una volta el trauma de la humiliació varen haver passat, Cixi va decidir retornar a la Ciutat Prohibida. Les indemnisacions de guerra varen ser pagades entregant el control i la recaptació de les #aduana als aliats. Encara que el seu poder efectiu es va reduir considerablement despuix de les derrotes militars front a Japó i les potències occidentals, Cixi mantindria el control de l'Imperi fins a la seua mort.

Despuix del seu regrés a Pequín, Cixi es va mostrar molt manco contrària a la modernisació de China, i molt més amistosa en els occidentals. Moltes de les reformes dels cent dies de Guangxu varen ser implementades en este periodo per la pròpia Cixi. En 1905, a instàncies de Yuan Shikai, Cixi va abolir el sistema d'exàmens imperials que havia imperat en China des de l'any 606. En 1906 va crear un Ministeri d'Educació i un sistema d'educació primària, secundària, i terciaria segons el model japonés. Eixe mateix any, va promulgar els "Principis d'una Constitució", a fi de convertir l'estat en una monarquia constitucional en un parlament que havia de ser constituït en 1917. Va aprovar la reforma de l'eixèrcit, acabant en el predomini manchú.

En els seus últims anys, va escomençar a organisar recepcions en els jardins de la Ciutat Prohibida, a on invitava a les esposes dels diplomàtics estrangers. Es va deixar retratar per artistes occidentals, i es va mostrar molt impressionada per noves tecnologies com la llum elèctrica o el teléfon.

El 14 de novembre de 1908 va morir l'emperador Guangxu, segons alguns enverinat per órdens seues. Des de feya algunes semanes, Cixi havia presentir la seua mort, i en la salut afectada, podria haver decidit enverinar a Guangxu a fi d'evitar que este poguera tornar a governar. Al sendemà, el 15 de novembre de 1908, Cixi va elegir a Puyi, un nebot de Guangxu, com a emperador, i va confiar la regència a l'Emperatriu viuda Longyu. Va morir eixe mateix dia.

Distincions honorífiques

• Dama Gran Cordonera de l'Orde de la Preciosa Corona (Imperi de Japó).

Vore també

• La dòna en l'antiga China

Bibliografia

• Marina Warner (1972). The Dragon Empress: Life and Claves of Tz'o-hsi 1835–1908. Weidenfeld & Nicolson.
• Jung Chan. Empress Dowager Cixi: The Concubine Who Launched Modern China. (NY: Knopf, 2013). ISBN 9780307271600.
• Min, Anchee (2008). L'última emperatriu. Grijalbo
• Min, Anchee (2004). La ciutat prohibida. Grijalbo
• Moreno García, Julia (1992). L'Extrem Orient, Sigle XX. #Síntesis

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cixí.