Rebelió Taiping

Archiu:Taiping2.PNG

Rebelió Taiping

Rebelió Taiping (1851 - 1864)
Jintian – Batalla de Nankín (1853) – Batalla de Nankín (1856) - Tianjing – Batalla de Sanhe - Batalla de Jiangnan - Batalla de Shanghái (1861) - Batalla de Cixi – Batalla de Nankín (1864)

La Rebelió Taiping va ser una guerra civil en grans connotacions religioses i socials, que va ocórrer en China entre els anys de 1850 i 1864, en la que es varen enfrontar les forces imperials de la dinastia Qing i el Regne Celestial de la Gran Pau (en chinenc tradicional: Tàipíng Tuānguó, 太平天國, Wade-Giles: T'ai-p'ing t'ien-kuo), que va ocupar durant el conflicte zones importants del sur de China.

El Regne Celestial de la Gran Pau va ser un estat teocràtic d'orige revolucionari, governat per un professor de l'ètnia hakka cridat Hong Xiuquan, que mesclant diverses doctrines religioses va crear als Adoradores de l'Emperador (ya que el seu nom en chinenc és Bài Shàngdì Huì, sent Shangdi el Deu suprem del shenismo, que traduït al castellà és Emperador), en els quals va conquistar les províncies Anhui, Hubei, Jiangxi, Zhejiang i Jiangsu, de les que es va proclamar rei i com el nou Mesías, sent germà menor de Jesucristo i fill de Shangdi, volia erradicar el cult al dimoni i restablir el Mandat del Cel.

Les fonts més fiables estimen el total de morts va ser de 20 a 30 millons de persones, encara que algunes fonts reclamen que la cantitat de morts va aplegar a 50 millons; aplegant a considerar-se este conflicte com la guerra més sanguinosa prèvia a la Segona Guerra Mundial.

Solament l'intervenció de les potències occidentals a favor de l'Imperi Qing, el repentí suïcidi de Xiuquan en 1864 i l'incapacitat del seu successor, varen ser les raons que varen minvar la rebelió; no obstant, deixava evidència de la volatilitat social i econòmica que sofria China durant la segona mitat de el XIX, que desencadenaria posteriors rebelions i derrocaria el govern Imperial en 1911 en la Revolució de Xinhai.

Antecedents

Durant el XIX, la milenària Chinenca Imperial estava sofrint una série de desastres naturals, problemes econòmics i socials que estaven minvant a la població del país, junt en l'intervenció de les potencies occidentals, lo que estava posant a prova la capacitat del Emperador de China en la seua política de Mandat del Cel, i que implicava el seu poder de governar tot lo món terrenal.

La primera guerra de l'Opi entre 1839 i 1842 en la que China va tindre que cedir Hong Kong als britànics, i l'obertura de China als països europeus, entre atres facilitats per mig del Tractat de Nankín, va demostrar que el poder militar en el país estava obsolet comparat a atres països. La dinastia Qing, qui governava China des de 1644 i que pertanyia a la minoria ètnica manchú, era vista per la majoria ètnica com un govern ineficiente i corrupte.

Este sentiment en contra dels manchúes es va fer més evident en el sur, específicament sobre la classe pobra i rural que se sentia disgustada i que va depositar les seues esperances sobre un visionari carismàtic de la minoria hakka el nom de la qual era Hong Xiuquan.

L'inici

Hong Xiuquan (洪秀全, Wade-Giles: Hung Hsiu-ch'üan; naixcut com Hong Renkun 洪仁坤, nom de cortesano: Huoxiu 火秀) va nàixer l'1 de giner de 1814 en la província de Guangdong, al sur de China, i pertanyia a una pobra família de grangers de l'ètnia hakka. Va ser un estudiant eixemplar, pero quan s'anava a preparar per al examen imperial en 1836, que era l'única forma d'admissió en l'administració i l'eixèrcit imperials, no va poder passar les proves, fallant-les una i una atra volta de manera successiva; en eixe periodo va conéixer a un misionero cristià que dictava charrades sobre varis tractats religiosos. A banda del nestorianismo medieval, el cristianisme catòlic ya estava present de manera tímida en China des de feya varis sigles en la Missió jesuïta en China, no obstant durant el XIX es va acréixer en l'arribada d'misionero protestants que buscaven conseguir adeptes entre el poble chinenc.

En 1837, en fallar novament la prova d'admissió Xiuquan sofrix d'una crisis nerviosa; des de llavors va tindre visions en les que un home vell li dia que la gent ya no rendia cult a ell i que estaven oferint cult als dimonis; en un atre trance en 1843, el mateix home va nomenar a Xiuquan com a caçador de dimonis. Xiuquan va creure que l'home de les visions era Shangdi, l'Emperador Celestial, i que un home jove que li acompanyava en les visions era Jesucristo, el seu Germà Major. Va considerar que era el segon fill, el Germà Menor i que havia segut enviat per l'Emperador a la Terra per a erradicar als dimonis (manchués) i el cult al dimoni (dinastia Qing), restablint aixina el Mandat del Cel.

A partir d'eixe moment comença a destruir les seues estàtues i llibres confucianistas i imperials, degut a que segons ell la doctrina de Confucio havia segut pervertida pels manchúes per a tiranizar China. Açò va ser considerat un sacrilegi al confucianisme i va ser atacat pels seguidors d'esta doctrina; per això es va retirar a Guangxi, a on va conéixer a Issachar Jacox Roberts, un ministre baptista nortamericà. Feng Yunshan i atres parents varen fundar una nova secta iconoclasta cridada Els Adoradores de Shangdi (拜上帝會), i que tenia com a missió destruir tots els íconos en la regió de Guangdong.

Este moviment va començar a obtindre major reconeiximent per la hambruna i la desídia que estava sofrint China en la década de 1840, i que estava originant la formació de moviments contraris a l'imperi chinenc, els qui s'encarregaven de donar veu i defendre als més necessitats. És aixina que el grup de Els Adoradores de l'Emperador, al moment de destruir tots els símbols manchués, varen identificar al govern manchú com el dimoni. Xiuquan prendria pronte l'idea de fundar un regne celestial en la Terra i derrocar al règim manchú per a completar la seua llabor.

No obstant, va prendre en conte que per a iniciar la rebelió devia atraure l'atenció del govern imperial chinenc contra la llabor dels Adoradores de l'Emperador. Va predicar la seua paraula davant els miners que extreen carbó en la Montanya Zijin, convertint-los a la seua secta, ya que Xiuquan era un membre de l'ètnia hakka de la mateixa manera que ells.

A finals de la década de 1840, va reorganisar la seua secta en una organisació militar; i en els bens de tots els membres (ya que la secta obligava a tots a despullar-se dels bens terrenals) varen obtindre una reserva d'armes. Va demanar la confecció de dos grans espases de tres chi (尺) de llarc i espases en un pes de nou jin (斤), i que serien cridades "Espases que eixecuten el vici" (斬妖劍), i que creïa que serien les armes que destruirien el confucianisme en China. Posteriorment, Xiuquan va ser atacat en 1850 per membres governamentals imperials, i esta oportunitat va ser propícia per a iniciar la seua nova etapa en la lluita religiosa.

El començ de la rebelió

Ara que el govern imperial Qing observava que Els Adoradores de l'Emperador ya no eren un grup de manifestants, sino que per a la década de 1850 havia alcançat un nivell de guerrilla, Hong Xiuquan va iniciar el seu primer tumult l'11 de giner de 1851, en Jintian (actual ciutat de Guiping), a l'est de la província de Guangxi. Esta acció, coneguda com el Alçament de Jintian, (金田起義) va movilisar a una força de dèu mil hòmens al mando de Xiuquan, que varen conseguir sometre a les forces imperials en dita ciutat. Este moviment va desencadenar l'inici formal de la Rebelió Taiping (Taiping en chinenc significa "gran pau").

Poc despuix, en agost de 1851, es proclama el Regne Celestial de la Gran Pau, i Xiuquan seria el líder absolut en el títul de Rei Celestial (天王). El principal objectiu d'esta nació era oferir la pau i la prosperitat en China per mig d'un canvi no solament religiós, sino també administratiu, econòmic i militar.

El Regne Celestial de la Gran Pau

Política i govern

La major autoritat del regne era el Rei Celestial, càrrec que va ostentar Hong Xiuquan des de 1851. No obstant, el territori va ser repartit entre varis governants que varen rebre els títuls de reiés o príncips, tots ells membres propencs o familiars del Rei Celestial. Els primers membres varen ser cinc reis assignats de la següent manera:

• Rei del Sur (南王): Assignat a Feng Yunshan (馮雲山); amic íntim de Xiuquan i membre fundador dels Adoradores de l'Emperador. En maig de 1852, quan marchava a la ciutat de Quanzhou, en la província de Fujian, un francotirador imperial Qing ho va ferir i va morir al més següent.
• Rei de l'Est (東王): Assignat a Yang Xiuqing (楊秀清); antic venedor de llenya, es va unir a la secta en 1848 despuix de tindre visions divines, i clamava curar miraculosament als creents. Despuix de l'alçament de Jiantin va ser convertit en comandant en cap de l'eixèrcit. La conquista de Nankín en 1853 i el retir de Xiuquan varen fer nomenar-ho primer ministre del Regne Celestial, i en un dels membres més poderosos de la rebelió. No obstant va tindre conflictes sérios en Hong sobre les polítiques religioses contra el confucianisme i l'iconoclastia, i va ser assessinat per seguidors de Hong en setembre de 1856, iniciant una porga contra els seguidors de Yang i debilitant la rebelió.
• Rei de l'Oest (西王): Assignat a Xiao Chaogu (蕭朝貴); germà d'armes de Xiuquan, va morir en el lloc de Changsha en 1852.
• Rei del Nort (北王): Assignat a Wei Changhui (韋昌輝); es va unir a la secta, i la seua família va donar alberc al grup dels Adoradores d'Emperador en la ciutat de Jiantin. Va aprofitar l'assessinat del Rei de l'Est per a apoderar-se dels seus territoris; no obstant també va ser assessinat per seguidors del Rei Yi en 1856.
• Rei Yi (翼王): Assignat a Shi Dakai (石達開); un dels líders més capaços del regne, estava opost en la baralla contínua entre els seguidors de Xiuquan. Va alçar un eixèrcit de 100.000 hòmens fòra de la capital del regne en 1857 i va lluitar vanamente per sis anys en el centre de China contra l'eixèrcit imperial Qing, que ho superava en número; finalment en 1863 va ser capturat pels Qing i eixecutat junt en el seu eixèrcit.

En la repentina mort dels reis, els nous líders que els reemplaçarien serien cridats "Príncips":

• Príncip Zhong (忠王): Assignat a Li Xiucheng (李秀成); va ser un lealista al regne, general de l'eixèrcit i va tindre vàries victòries abans de ser nomenat Príncip. Va ser eixecutat en 1864 despuix de ser interrogat pel general de l'Imperi Qing Zeng Guofan.

• Príncip Ying (英王): Assignat a Chen Yucheng (陳玉成); també va ser general de l'eixèrcit i va demostrar bones habilitats tàctiques en sofocar la disputa dels Reis Taiping en 1856. També va tindre operacions exitoses contra la ciutat de Nankín entre 1856 i 1858, que ho varen fer guanyar el títul de Príncip en 1859. En l'ajuda d'Li Xiucheng va organisar un segon lloc contra Nankín en 1860, i va organisar una alvançada cap al nort en 1861, pero la debilitat de l'eixèrcit els va forçar a retirar-se. Despuix de dita derrota va ser traïcionat i eixecutat per les forces imperials Qing en maig de 1862.
• Príncip Gan (干王): Assignat a Hong Rengan (洪仁玕); cosí de Xiuquan, va acaparar prou poder dins del regne i era considerat com "Primer Ministre del Regne". Quan Xiuquan va establir Nankín com a capital del regne, va nomenar a Rengan per a que ho assistira en el seu govern, ya que existia una disputa interna dins del regne entre seguidors religiosos i generals de l'eixèrcit, lo que havia causat la mort de 20.000 persones. El seu poder solament era superat per Xiuquan i el seu grau d'educació era més elevat que el restant dels líders, ya que no s'havia adherit a la causa a l'inici de la rebelió, hi havia conseguit contactes en les potències occidentals i propugnava per una centralisació i occidentalización del regne. Estes idees ho han fet considerar com el primer nacionaliste chinenc i són mencionades en escrits del Kuomintang i del Partit Comuniste de China. No obstant estes reformes no varen ser implementades i no posseïa un poder militar com el del Príncip Zhong. En una missió que pretenia reprendre l'àrea del curs alt del riu Yangtsé, es va negar a seguir les órdens del seu cosí i es va retirar a Nankín. Açò va ser aprofitat per les forces Qing per a eixercir un lloc sobre la ciutat i provocar el colapse de la rebelió i la mort de Xiuquan en 1864. Rengan i atres líders de la rebelió varen fugir de Nankín i va servir com regente d'Hong Tianguifu, fill de Xiuquan i nou Rei Celestial. No obstant en el mateix any varen ser capturats i sentenciats a mort; Rengan va ser l'únic príncip que mantenia la seua llealtat a la rebelió i no es va retractar.
• Príncip Fu (福王): Assignat a Hong Renda (洪仁達); segon germà major de Xiuquan, eixecutat en 1864 per l'Imperi Qing.
• Príncip An (安王): Assignat a Hong Renfa (洪仁發); germà major de Xiuquan.
• Príncip Yong (勇王): Assignat a Hong Rengui (洪仁貴).
• Príncip Fu (福王): Assignat a Hong Renfu (洪仁富).
• Tian Gui o Tien Kuei (田貴): Eixecutat en 1864.

En els territoris controlats, el Regne Celestial va establir un règim teocràtic i altament militarisat. Es varen fer canvis radicals en la forma de viure de les persones de la regió:

1. La base d'estudi per als exàmens imperials per als oficials canviaria dels preceptes confucionistas als shenistas.
2. La propietat privada seria abolida i tot terreny era propietat i distribuït pel regne.
3. Es va establir un calendari solar que va reemplaçar al calendari llunar clàssic.
4. No existiria una societat per classes i els sexes varen ser declarats iguals. Va ser el primer règim chinenc en admetre a les dònes per a l'examen imperial.
5. Es va promoure la monogàmia i es va prohibir la poligàmia i el concubinato.
6. Es va prohibir l'embenat de peus, que era una costum molt difosa en China.
7. Es va prohibir ademés el consum d'opi, els jocs d'encert, el tabac, l'alcohol, l'esclavitut i la prostitució.

L'aplicació real d'estes lleis no es va portar a terme, a pesar de les mides brutals per a impondre-les, ya que el govern es va centrar de manera total en l'administració i la manutenció de l'eixèrcit, deixant l'administració civil en condicions precàries. A dures penes estes lleis varen ser establides en les ciutats més poblades, pero en les zones rurals no hi havia control. A pesar de que la poligàmia estava prohibida, Hong Xiuquan tenia 88 concubinas. Igual va ocórrer en els oficials de major ranc, que mantenien concubinas i vivien com a reis de facto.

Llei agrària

Varen promulgar una llei agrària molt radical que dia:

Tota terra baix el Cel serà cultivada en comú pel poble baix el Cel... La terra serà cultivada per tots, l'arròs menjat per tots, els vestits duts per tots, els diners gastats per tots. No hi haurà més desigualtats i ningú estarà sense aliment ni combustible.

En aplicació de la llei, «les collites devien ser almagasenades en graners comunitaris ("graners celests")» i, per un atre costat, «la producció artesanal estava assegurada per batallons "celests" d'artesans de l'Estat».

Religió

El Regne Celestial de la Gran Pau era shenista, es veen sí mateixos com els restauradores de la fe chinenca original, servint-se del cristianisme com a base per a portar-ho a terme, ya que el Mandat del Cel taoísta i la Parusía cristiana representaven el restabliment del benestar en China, que a ulls del Regne havia segut destruït pels manchués. Encara que Xiuquan va desenrollar una interpretació lliterària de la Bíblia i la va molejar a la seua forma. Rebujava la doctrina de la Trinitat i designava que el Pare, l'Emperador, era el Deu verdader. Jesucristo era el primer Fill del Pare, mentres que el propi Xiuquan era el segon Fill del Pare. l'Esperit Sant para Xiuquan, no era més que un "Sant Vent" (es creu que açò es va deure a la pobra traducció al chinenc dels misionero cristians); de fet, Yang Xiuqing va assumir el títul de "Sant Vent Consolador".

Sobre la base de les seues llectures i revelacions personals, Xiuquan va afegir un tercer grup de llibres (en adició al Antic Testament i Nou Testament) en la Bíblia del règim Taiping.

L'Eixèrcit de l'Amor

La principal fortalea de la rebelió era l'eixèrcit, que es caracterisava per un alt nivell de disciplina i fanatisme. Els membres de l'eixèrcit vestien un uniforme de jaqueta roja i pantaló blau i tenien un cabell llarc — en l'idioma chinenc eren coneguts com Chángmáo (長毛, lliteralment "cabell llarc"). Este eixèrcit es distinguia ademés per la gran cantitat de dònes que servien en ell, alguna cosa que no era res comuna en els eixèrcits de el XIX.

El combat que realisaven era extremadament brutal i sanguinós, en poca artilleria pero en grans forces equipades en armes menudes. En 1856, els membres de l'eixèrcit aplegaven al milló. L'estratègia de conquista es basava en la pren de les grans ciutats, consolidació del control de les ciutats i després marchaven a les afores per a combatre en les forces imperials. No existixen sifres oficials sobre la cantitat exacta de les forces en el seu #clímax, pero se supon que oscilava entre 2,5 i 3 millons de soldats en 1860.

Existia una organisació descrita del següent modo:

• 1 general
• 5 coronelés
• 25 capitans
• 125 tinents
• 500 sargents
• 2500 vetes
• 10 000 soldats rasos

Estos membres varen ser posats en eixèrcits de varis tamanys. En adició a les forces principals organisadores mencionades anteriorment, existien decenes de mills (possiblement centenars de mills) de grups pro-rebels que combatien dins de l'eixèrcit o com a irregulars.

Vore també

• Tercera batalla de Nankín