Hambruna

Fotografia de persones sofrint els efectes de la hambruna en Índia cap a (1877).

Hambruna per règim polític

Archiu:CAPS 0 CAPS 1 CAPS 2 - El Hambre en Madrid (Museo Municipal de Madrid, c. 1818).jpg

Pintura titulada La fam en Madrit, 1818, de José Aparicio. L'obra representa la fam patida pels ciutadans de Madrit durant la ocupació napoleònica, en concret representa a un grup de ciutadans rebujant l'ajuda dels soldats invasores.

La hambruna és una situació que es dona quan un país o zona geogràfica no posseïx suficients aliments i recursos per a proveir d'aliments a la població, elevant la taxa de mortalitat pel fam i a la desnutrición.

Segons el Proyecte Fam de les Nacions Unides, al voltant de 24 000 persones moren cada dia de fam o de causes relacionades en la fam. Tenint en conte que el total de morts diàries per qualsevol causa és d'aproximadament 150 000 persones, les morts per fam alcancen el 16 % del total. Un 75 % dels fallits són chiquets menors de cinc mesos. El Institut de desenroll i política alimentària afirma que la hambruna i les guerras causen solament un 10 % de les morts. La majoria de les morts per fam es deuen a desnutrición crònica. Les famílies no conseguixen suficients aliments per diferents causes, com pobrea, guerres o catàstrofe naturals. L'Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) estima que entre 1970 i 1980 la fam crònica va afectar a 842 000 000 de persones en el món.

En Europa va haver un llarc periodo de hambruna a principis de el XVII. En aquella época les ciutats estaven creixent en rapidea i, en els anys de males collites, els habitants dels núcleus urbans en major poder adquisitiu, podien comprar aliments mentres gran part de la població, entre ella els propis agricultors, no podien.

Definicions

Segons el Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides, la hambruna es declara quan la malnutrición és generalisada i quan les persones han escomençat a morir d'inanició per falta d'accés a aliments nutritius suficients. Els criteris de Classificació Integrada de les Fases de la Seguritat Alimentària definixen la Fase 5 de hambruna d'inseguritat alimentària aguda com aquella que es produïx quan:

• A lo manco el 20% de les llars d'una zona s'enfronten a una escassea extrema d'aliments en una capacitat llimitada per a fer front a la situació; i
• La prevalença de la malnutrición aguda en chiquets supera el 30%; i
• La taxa de mortalitat supera les dos persones per cada 10 000 habitants al dia.

Si solament es dona la primera condició, es pot afirmar que més del 20% de la població està en Fase 5 (catàstrofe), pero l'àrea no es pot classificar oficialment com a hambruna. Si se superen dos dels tres llindars i es creu que és provable que el tercer també s'haja superat, es considera hambruna en evidència raonable.

La declaració d'una hambruna no comporta obligacions vinculants per a la ONU o els Estats membres, pero servix per a centrar l'atenció mundial en el problema.

Història

L'aparició cíclica de hambruna ha segut un pilar de les societats dedicades a la agricultura de subsistència des de les albors de la pròpia agricultura. La freqüència i intensitat de les hambruna ha fluctuat a lo llarc de l'història, depenent dels canvis en la demanda d'aliments, com el creiximent de la població, i els canvis en l'oferta causats per les canviants condicions climàtiques. La hambruna es va eliminar per primera volta en els Països Baixos i Anglaterra durant el XVII, per la comercialisació de l'agricultura i a l'aplicació de tècniques millorades per a aumentar el rendiment dels cultius.

Disminució de la fam

Entre els sigles XVI i XVII, el sistema feudal europeu va començar a desintegrar-se, i els agricultors més pròspers varen començar a cercar les seues terres, millorant aixina els seus rendiments per a vendre l'excedent de les seues collites i obtindre beneficis. Estos terratinents capitalistes pagaven als seus jornaleros en diners, la qual cosa va fomentar la comercialisació de l'agricultura i va transformar la economia rural. En l'emergent mercat laboral, cada volta es valoraven més les tècniques alvançades que permetien aumentar la productivitat del treball. Per als agricultors, era rendable maximizar la producció en les seues terres, en la finalitat de vendre l'excedent en les zones en major demanda. Aixina, en adoptar tècniques millorades, conseguien obtindre cada any un superàvit garantisat de la seua collita.

Els llauradors de subsistència també es varen vore forçats a comercialisar les seues activitats per l'aument dels imposts. Els imposts en diners que devien pagar-se als governs centrals obligaven als llauradors a produir collites per a vendre, ya que l'intercanvi directe o trueque no bastava per a complir en estes obligacions fiscals. Per a això, alguns llauradors varen recórrer a cultius industrials (com el lli i el cànem), mentres que uns atres varen aumentar la producció de cultius bàsics. Aixina, conseguien satisfer tant les seues necessitats de subsistència com les seues obligacions fiscals. Els ingressos monetaris permetien als llauradors adquirir productes manufacturados i atres artículs no disponibles en el seu entorn immediat.

Durant el XVI, els alvanços en tècniques agrícoles i socials varen fomentar una major producció d'aliments, encara que estos progressos es varen accelerar notablement a principis de el XVII. En la década de 1590, estos canvis ya estaven alvançats en la rica i comercialisada província d'Holanda, lo que va permetre a la seua població resistir una crisis de hambruna que va afectar a gran part d'Europa Occidental. Per a llavors, Holanda havia desenrollat un dels sistemes agrícoles més comercialisats d'Europa. Ademés de cultius d'aliments, l'agricultura holandesa incloïa productes industrials, com el Lúpulo, necessari per a l'indústria de la cervesa. L'especialisació agrícola i l'eficiència varen incrementar ràpidament, lo que va possibilitar una urbanisació accelerada en els Països Baixos a finals de el XVI i principis de el XVII. La major productivitat de la seua agricultura va ser clau per a l'aument de la riquea de la regió i va garantisar un suministrament constant d'aliments.

Cap a 1650, l'agricultura anglesa també s'havia comercialisat a gran escala. L'última hambruna en temps de pau en Anglaterra va ocórrer en 1623-24. Encara que va haver periodos d'escassea, mai varen tornar a ocórrer hambruna greus. Les terres comunals per a pastoreig varen ser cercades per a us privat, consolidant-se aixina explotacions agrícoles eficients a gran escala. Atres alvanços tècnics varen incloure el drenage de pantans, una major eficiència en l'us dels camps i l'introducció de cultius comercials. Estos progressos agrícoles varen resultar en un aument de la prosperitat en Anglaterra i varen fomentar una urbanisació cada volta major. A finals de el XVII, l'agricultura anglesa es destacava com la més productiva d'Europa. Tant en Anglaterra com en els Països Baixos, la població es va estabilisar entre 1650 i 1750, el mateix periodo en el que varen ocórrer transformacions radicals en l'agricultura. No obstant, en atres regions d'Europa, les hambruna varen continuar sent un problema recurrent. En Europa de l'Est, per eixemple, les hambruna varen persistir fins a el XX.