Pobrea

Pobrea

Dònes llavant roba en una sanga en Bombay, Índia

La pobrea és una situació en la qual no és possible satisfer les necessitats físiques i sicològiques bàsiques d'una persona, per falta de recursos com l'alimentació, la vivenda, l'educació, l'assistència sanitària, l'aigua potable o l'electricitat. La pobrea pot afectar a una persona, a un grup de persones o a tota una regió geogràfica.

També se sol considerar com a pobrea a les situacions en que la falta de mijos econòmics impedix accedir a tals recursos. Situacions com el desocupació, la falta d'ingressos o un nivell baix dels mateixos. Aixina mateix la pobrea pot ser el resultat de processos d'exclusió social, segregació social o marginació (de manera inversa, el que una persona es torne pobra també pot conduir-la a la marginació). En molts països del tercer món, la pobrea es presenta quan no és possible cobrir les necessitats incloses en la canastra bàsica d'aliments o es donen problemes de subdesenroll.

En els estudis i estadístiques socials es distinguix entre pobrea i pobrea extrema (també cridada misèria o indigència), definint-se pobrea extrema com aquella situació en la que una persona no pot accedir a la canastra bàsica d'aliments (CBA) que li permeta consumir una cantitat bàsica de calories per dia, i pobrea com aquella situació en la que una persona no pot accedir a una canastra bàsica de bens i servicis més àmplia (CBT), que inclou, ademés dels aliments, rubros com els servicis públics, la salut, l'educació, la vivenda o la vestimenta. El Banc Mundial ha quantificat abdós llínees, establint des d'octubre de 2015, la llínea de pobrea extrema (indigència) en 1,90 dólars nortamericans ($) per dia i la llínea de pobrea en 3,10 $ diaris.

Segons l'informe de Desenroll Humà de 2014 del Programa de les Nacions Unides per al Desenroll (PNUD), un de cada cinc habitants del món viu en situació de pobrea o pobrea extrema. És dir, 1500 millons de persones no tenen accés a sanejament, aigua potable, electricitat, educació bàsica o al sistema de salut, ademés de soportar carències econòmiques incompatibles en una vida digna.

En la majoria de contexts socials la pobrea es considera alguna cosa negatiu i penós, si be en alguns àmbits de caràcter espiritual o religiós la pobrea voluntària es considera una virtut per implicar la renúncia als bens materials: vote monástico de pobrea. Històricament la pobrea ha segut valorada de molt distinta forma segons l'ideologia o ideologies de cada época; aixinaPlantilla:Qué ocorria en el pensament econòmic medieval. Distinta de la pobrea voluntària és la vida austera o vida senzilla, propenca a posicions tant espirituals com ecologistes: afluixó.

Concepte de pobrea

Tres significats bàsics

L'idea de pobrea pot trobar-se en antics texts de civilisacions que no tenien cap contacte, com la Bíblia judeua, i el Popol Vuh maya-quiché.

El terme espanyol prové etimològicament del terme llatí paupertas, que remet originalment a la condició de 'pauperos' que significa, lliteralment, parir o engendrar poc i s'aplicava al ganado i, per derivació, a la terra pobra, és dir, infértil o de poc rendiment. D'esta accepció de pobrea com a falta de potencialitat o capacitat de produir deriva un concepte distint que apunta a la carència mateixa d'una série de bens i servicis bàsics. És la pobrea absoluta.

També va sorgir tempranamente el concepte de pobrea com a contraposició al de riquea, d'a on prové el concepte de pobrea relativa.

Pobrea com a falta de desenroll humà

L'economiste Amartya Sen, contribuïxc significativament a la medició de la pobrea.

L'enfocament més modern sobre la pobrea du el sagell de l'economiste i premie Nobel Amartya Sen, i s'inspira en l'accepció primigènia de pobrea com a falta de capacitat de produir o de realisar el seu potencial productiu. En este enfocament l'émfasis està posat no tant en el resultat (ser pobre en el sentit de no dispondre d'ingressos o bens suficients) sino en el ser pobre com a impossibilitat d'alcançar un mínim de realisació vital per vore's privat de les capacitats, possibilitats, i drets bàsics per a fer-ho. Esta forma de vore la pobrea s'inspira, com Sen mateixa ho destaca, en la filosofia aristotèlica que definix la “bona vida” com aquella en que s'han realisat o florit totes les capacitats tancades en la naturalea dels sers humans (que segons Aristóteles poden ser molt diverses, com aquella que du a alguns a ser senyors i a uns atres a ser esclaus). Esta concepció és part de l'ontologia o doctrina del ser d'Aristóteles, a on les coses tenen una naturalea que determina i fixa les finalitat o plenitut del seu desenroll. Aixina, en la política nos diu que “la naturalea d'una cosa és precisament el seu fi, i lo que és cada u dels sers quan ha alcançat el seu complet desenvolvimiento es diu que és la seua pròpia naturalea”. El ple florecimiento humà requerix, segons Aristóteles, de la polis o ciutat, com a conjunt organisat i autosuficient de sers humans que han realisat les seues diverses naturalea i les posen al servici uns d'uns atres.

Este concepte de pobrea, actualisat per Amartya Sen i despullat de les seues traces incompatibles en una societat basada en l'igualtat bàsica dels sers humans, podria ser definit com a pobrea de desenroll humà. Est és l'enfocament que ha segut instrumentalizado pel Programa de les Nacions Unides per al Desenroll (PNUD), establint una série de criteris de satisfacció de necessitats bàsiques —esperança de vida, guanys educacionals i ingresse, que són la base de l'aixina cridat Índex de Desenroll Humà (IDH)— que formarien la base de recursos i habilitats que permeten el “desenroll humà, definit com el procés d'ampliació de les opcions de les persones i millora de les capacitats humanes (la diversitat de coses que les persones poden fer o ser en la vida) i les llibertats”. A partir d'això, el PNUD ha elaborat un Índex de Pobrea Humana (IPH) que es descriu de la següent manera: “En lloc d'utilisar els ingressos per a medir la pobrea, el IPH medix les dimensions més bàsiques en que es manifesten les privacions: una vida curta, falta d'educació bàsica i falta d'accés als recursos públics i privats”.

El problema d'este intent de instrumentalizar l'enfocament de Sen radica en la reducció dels seus elements determinants a algunes variables –com expectativa de vida, escolarisació o ingrés disponible– que si be són relativament fàcils de medir deixen fòra de l'anàlisis del desenroll a atres components essencials del mateix com poden ser la llibertat individual o els drets democràtics. Es reduïx aixina la perspectiva de la pobrea d'una manera que el mateix Sen ha considerat inacceptable: “La pobrea econòmica no és l'única que empobrix la vida humana. Per a identificar als pobres devem tindre en conte, per eixemple, la privació dels ciutadans de règims autoritaris, des de Sudan a Corea del Nort, als que es neguen la llibertat política i els drets civils”.

Açò mostra la dificultat de instrumentalizar satisfactòriament l'ampli enfocament de Sen i pot dur a absurts com aplegar a considerar que els qui viuen baix règims fortament autoritaris o simplement totalitaris gogen de major “desenroll humà” que els qui viuen en societats que respecten els drets i les llibertats humanes. Aixina, segons l'informe de 2009 de el PNUD, Kuwait permetria a la seua població un desenroll humà més alt que, per eixemple, Portugal o la República Checa, i Cuba s'ubica a este respecto en millor posició que Costa Rica o Romania.

Pobrea absoluta

Un home sense llar en París, França

Artícul principal → Pobrea extrema.

A esta forma prèvia de vore la pobrea, centrada en les capacitats per a realisar les pròpies potencialitats, s'opon una atra definició igualment antiga: aquella que veu la pobrea i la condició de pobra (pauper) com un estat de privació o falta de recursos per a poder adquirir una “canastra de bens i servicis” necessària per a viure una vida mínimament saludable. Este enfocament va ser sistematisat al començament de el XX pel britànic Seebohm Rowntree en Poverty: A Study of Town Life (1901), un estudi pioner sobre la pobrea que es transformaria en el punt de partida i referència dels futurs estudis sobre el tema. La raó d'això és doble. Per una part, este estudi es basa en una àmplia investigació empírica realisada en York, la ciutat natal de Rowntree, que va comprendre res menys que 11 560 famílies, lo que equivalia a unes dos terceres parts de totes les famílies de York. La segona raó és que per a dur avant la seua investigació, Rowntree va elaborar una série de conceptes i métodos de medició que passarien a formar instruments centrals en pràcticament tots els estudis posteriors sobre el tema. Entre estos instruments es destaca l'elaboració d'una “llínea de pobrea”, que no solament incloïa l'alimentació, sino ademés l'accés a la vivenda, a penyores de vestir adequades i atres objectes absolutament necessaris per a mantindre lo que Rowntree va cridar “un funcionament purament físic”. Açò li va permetre definir dos tipos de pobrea, la “pobrea primària” i la “pobrea secundària”. En pobrea primària vivien aquelles “famílies l'ingrés total de les quals no era suficient per a obtindre el mínim necessari per a mantindre un funcionament purament físic”. En pobrea secundària vivien les famílies que podien alcançar eixe mínim, pero no disponien d'excedents.

Martin Ravallion economiste de la pobrea, qui contribuïxc significativament a la medició de pobrea.

Este enfocament de falta de recursos és el barem més amprat mundialment per a determinar l'extensió de la pobrea, tal com ho mostren els còmput realisats pel Banc Mundial sobre la base d'una “llínea internacional de pobrea”. Esta llínea va ser tradicionalment fixada en 2 dólars nortamericans ($) de 1985 per càpita, en paritat de poder adquisitiu, per a definir la pobrea i en 1 dólar per a definir la pobrea extrema, absoluta o aguda. En agost de 2008, la llínea de pobrea extrema va ser reajustada a 1,25 $. Esta cantitat reflectix el promig de l'ingrés mínim necessari per a sobreviure en els dèu a vint països més pobres del món. En octubre de 2015 el Banc Mundial va actualisar el llindar internacional de pobrea a 1,90 $/dia.

Pobrea relativa

Artícul principal → Pobrea relativa.

Front a este criteri o forma de medir la pobrea ha existit un atre enfocament igualment clàssic que apunta a la possibilitat d'adquirir una canastra de bens i servicis que puguen assegurar una vida digna d'acort a les convencions i estàndarts d'una societat determinada. En este cas tenim l'aixina cridada pobrea relativa, que varia en el desenroll social que va determinant, en cada época i societat, aquell mínim de consum baix el qual més que vore amenaçada la supervivència cau en un estat d'exclusió o impossibilitat de participar en la vida social. L'eixemple clàssic d'esta forma de pobrea va ser donat per Adam Smith en La riquea de les nacions en escriure:

“Per mercaderies necessàries entenc no solament les indispensables per al sustente de la vida, sino totes aquelles la carència de les quals és, segons les costums d'un país, alguna cosa indecoroso entre les persones de bona reputació, inclús entre les de classe inferior. En rigor, una camisa de lli no és necessària per a viure. Els grecs i els romans varen viure d'una manera molt confortable a pesar de que no varen conéixer el lli. Pero en els nostres dies, en la major part d'Europa, un honrat jornalero s'avergonyiria si tinguera que presentar-se en públic sense una camisa de lli. La seua falta denotaria eixe deshonroso grau de pobrea en el que es presumix que ningú podria caure sino a causa d'una conducta en extrem dissipada”.

El risc d'esta forma de vore la pobrea i, en general, de tota l'idea de la pobrea relativa ha segut ben apuntat per Amartya Sen, qui fa un cridat a no perdre de vista el “núcleu irreductible de privació absoluta en la nostra idea de pobrea”. El risc és aplegar a una relativización total de “la pobrea” seguint la famosa frase de Mollie Orshansky sobre que “la pobrea, com la bellea, està en l'ull de qui la percep”. Ademés, les expectatives socials es mouen constantment en la mida en que una societat es desenrolla, elevant successivament la nostra vara de medir el llindar de lo que Smith cridava “eixe deshonroso grau de pobrea”. D'esta manera es pot relativizar i fins a banalizar el concepte de pobrea, fins al punt de dir que, per eixemple, en Estats Units hi ha un percentage major de pobres que, en els països del Àfrica subsahariana. També es pot aplegar a la conclusió de que la pobrea aumenta en aumentar el benestar general d'una societat, ya que les expectatives sobre el “mínim socialment acceptable” poden aumentar més ràpidament que el benestar real de la població.

Pobrea relativa com a desigualtat

Artícul principal → Desigualtat d'ingrés.

Una atra forma molt comuna d'usar el concepte de pobrea relativa és simplement fer-ho sinònim d'una certa mida de la distribució de l'ingrés en un país donat. Esta pobrea relativa aparent acostuma a ser definida a partir d'un llindar d'ingrés medit com a percentage de l'ingrés mig del país respectiu. Aixina, per eixemple, és usual cridar pobres o “en risc de pobrea” a tots aquells que disponen de menys del 60 % de l'ingrés disponible mig de la societat en que viuen. Actualment s'accepten comunament tres categories derivades d'esta forma de medir la pobrea: la població que dispon entre un 50 i un 60 % de l'ingrés mig és catalogada com “en risc de pobrea”, aquella que dispon entre 40 i 50 % d'eixe ingrés és catalogada com a “pobre” i la que dispon de menys del 40 % es trobaria en “pobrea extrema”. En 2007 dins de l'Unió Europea, que usa justament estos percentages, el 6 % de la seua població estava en una condició de “pobrea extrema” (menys del 40 % de l'ingrés disponible mig), esta sifra s'elevava al 10 % si usem la llínea del 50 % (pobrea) i al 17 % si la llínea s'ubica en el 60 % de l'ingrés mig. Esta és el mateix tipo de medició de la pobrea usada en Espanya i segons el qual un 20,8 % dels espanyols es trobava en una situació de “pobrea relativa” o “risc de pobrea” l'any 2010. No obstant, el poc sentit que té este tipo de medicions de la pobrea relativa aparent es fa evident quan constatem que en 2007 un luxemburgués es trobava, segons la UE, “en risc de pobrea” podent dispondre d'un ingrés de fins a 17 575 euros anuals, mentres que el risc de pobrea d'un rumà escomençava en a penes la dècima part, és dir, en 1765 euros anuals del mateix poder adquisitiu. Esta forma de definir la pobrea pot dur a resultats inclús més absurts, com ser el poder constatar un gran aument de la pobrea (relativa aparent) durant époques de forta disminució de la pobrea (absoluta). Est és, per eixemple, el cas de China durant els últims tres decenis, durant els quals un creiximent econòmic espectacular ha tret a més de 600 millons de chinencs de la pobrea (absoluta) pero al mateix temps, en raó d'una major desigualtat en la distribució de l'ingrés, ha aumentat ràpidament el número de pobres (relatius). En bons contes, en esta mida de la pobrea relativa aparent podríem aplegar a considerar al país més pobre de la terra com un país sense pobres si la seua distribució de l'ingrés anara lo suficientment parella.

Pobrea relativa com a privació

Este mateix risc corre un atre dels enfocaments més influents sobre la pobrea, aquell que usa el terme de deprivation (privació) per a definir la pobrea. Es tracta d'una mida relativa, que indica l'absència de certs atributs, recursos o estatus que atres persones posseïxen. La privació relativa pot ser definida de manera objectiva, com una medició del contingut real o material d'eixe “tindre menys que uns atres”, pero també de manera subjectiva, atenent fonamentalment al sentiment de tindre menys que uns atres. Com tal podria ser cridada una mida de l'enveja humana i de fet, aplicant este criteri, pràcticament qualsevol podria ser definit com a pobre. Ara be, per a transformar alguna cosa tan relatiu en un indicador que realment tinga alguna cosa que vore en la pobrea o la vulnerabilitat es requerix buscar un llindar de privació o de distància respecte del nivell de vida normal d'una societat que impedixca mínims satisfactoris d'actuació o participació social. Peter Townsend apunta al respecte que és fonamental “definir l'estil de vida generalment compartit o aprovat en cada societat i evaluar si [...] hi ha un punt en l'escala de la distribució de recursos per baix del com les famílies troben dificultats creixents [...] per a compartir les costums, activitats i dietes que conformen eixe estil de vida”.

D'esta manera, estaríem pràcticament de regrés en la pobrea relativa, tal com per Adam Smith la va tractar. No obstant, l'us d'este concepte pot tindre un valor important si ho apliquem en el sentit més clàssic del terme, aquell de privació relativa subjectiva elaborat per Robert Merton, ya que entrega elements importants per a entendre la dinàmica de la formació de la consciència i els conflictes socials, els que partixen del sentiment de privació més que de la privació o la pobrea en sí mateixes. Un atre autor clàssic que va resumir molt ben esta idea és Karl Marx en escriure: «Siga gran o chicoteta una casa, mentres les que la rodegen són també chicotetes complix totes les exigències socials d'una vivenda, pero, si junt a una casa chicoteta sorgix un palau, la que fins a llavors era casa s'encull fins a quedar convertida en una barraca […] i per molt que, en el transcurs de la civilisació, la seua casa guanye en altura, si el palau veí seguix creixent en la mateixa o inclús en major proporció, l'habitant de la casa relativament chicoteta s'anirà sentint cada volta més desazonado, més descontent, més agobiat entre les seues quatre parets».

Pobrea moderada

Segons les llínees de pobrea moderada establides en 2016 pel Banc Mundial, una persona en un país d'ingressos mig-baixos és moderadament pobre si els seus ingressos estan entre 1,90 i 3,20 $ diaris; en un país d'ingressos mig-alts, si estan entre 1,90 i 5,50 $ diaris; i en un país d'ingressos alts, si estan entre 1,90 i 21,70 $ diaris. El Consell Nacional d'Evaluació de la Política de Desenroll Social (CONEVAL) de Mèxic considera moderadament pobre a una persona si és pobra, pero no extremadament pobra, per lo que el percentage de població que sofrix pobrea moderada s'obté restant al percentage de pobres el de pobres extrems.

Pobrea severa

La pobrea severa és un indicador referit a països desenrollats que reflectix el percentage de persones que viuen en llars en una renda disponible inferior al 40 % de la renda mijana.

Un concepte equivalent és la carència material severa o privació material severa: el percentage de persones que viuen en llars en a lo manco 4 carències d'una llista de 9 necessitats bàsiques. Estes necessitats són: al corrent de pagament de la vivenda (ya siga lloguer o hipoteca), temperatura adequada, capacitat d'afrontar despeses imprevists, menjar de carn pollet o peixcat cada dos dies, a lo manco una semana a l'any de vacacions, coche, llavadora, televisió i teléfon.

Pobrea conjuntural

La pobrea conjuntural és un tipo de pobrea transitòria que afecta a les persones de manera temporal per circumstàncies externes i específiques que alteren bruscament la seua situació econòmica, com a crisis econòmiques (recessions, inflació descontrolada, acomiadaments massius), desastres naturals (terremots, huracans, inundacions), problemes de salut (malalties greus o accidents) o conflictes socials i polítics (guerres, disturbis, canvis polítics).

La pobrea conjuntural és reversible, ya que les persones afectades poden eixir d'ella una volta que s'estabilisen les condicions que la varen provocar, com trobar una nova ocupació despuix d'una recessió. Ademés, no totes les persones són igualment vulnerables a esta situació; aquelles en aforros, rets de respal social o accés a mecanismes de protecció social (segurs de desocupació, servicis d'assistència) tenen menys provabilitats de caure en la pobrea conjuntural o poden recuperar-se més ràpidament.

Història

La pobrea en les societats preindustriales

Vore també: Economia de subsistència

La pobrea no és alguna cosa nou en l'història de la humanitat. La seua causa fonamental radica en la baixa productivitat del treball en les societats preindustriales, a la qual cosa cal sumar la desigual distribució de la riquea i l'ingrés. Viure en una condició de premura material va ser la situació normal del gènero humà fins que els progressos tecnològics de l'era moderna varen fer possible, per a les àmplies majories, tindre accés a nivells de consum, salut, educació i benestar en general impensables en époques anteriors. Segons els càlculs de l'historiador econòmic Angus Maddison la renda per càpita promig en les societats tradicionals ha oscilat entorn als 400/500 dólars (dólars nortamericans de 1990 d'igual poder adquisitiu) anuals per persona. Açò equival a lo que hui, internacionalment, es considera la llínea de pobrea extrema. Encara per a economistes clàssics com David Ricardo la pobrea, definida com un nivell de consum que bàsicament assegurava la subsistència, era el destí natural de les classes treballadores industrials. Thomas Malthus profetizó, en el seu célebre Ensaig sobre el principi de la població publicat en 1798, la necessària pobrea de la gran massa dels sers humans donada la tendència de la humanitat a reproduir-se més allà de les possibilitats de l'agricultura de produir aliments a un ritme que igualara la rapidea del creiximent poblacional. A mitan de el XIX, Karl Marx va basar el seu pronòstic sobre la necessària caiguda del capitalisme en la pauperización del proletariat industrial, fet que ell considerava com una “llei férrea” del desenrolle capitaliste. No obstant, ya Marx vea esta pauperización com un fet bàsicament social, determinat no per la falta de mijos, sino per la distribució desigual dels resultats de la producció. És per això que la seua utopia comunista, filla de l'optimisme tecnològic que va cundiendo durant el XIX, postula l'eixida definitiva de la humanitat del seu estat de necessitat.

Progrés i sorgiment de la pobrea com a problema social

Archiu:De aardappeleters - s0005 CAPS 46 - Van Gogh Museum.jpg

Els menjadors de creïlles quadro de Vincent van Gogh. Mostra a una família de proletarios que viu en pobrea extrema durant la Segona Revolució Industrial.

Fins a començos de el XIX la pobrea era considerada com la norma de la vida humana, tal com lo eren les malalties devastadores, la falta d'educació o de llibertat religiosa i política. Esta normalitat va començar a canviar durant la segona mitat de el XIX, quan es va ser fent evident que l'industrialisació iniciada en Gran Bretanya i després replicada en diverses parts d'Europa occidental estava fent possible un significatiu mejoramiento dels nivells generals de vida. Va ser sorgint aixina, paulatinament, una nova normalitat: la del benestar com a condició no solament desijable sino també possible de la vida humana. En el seu estudi clàssic de 1901, Poverty: A Study of Town Life, Seebohm Rowntree aplega a la conclusió de que el 27,84 % de la població de la ciutat York, en Anglaterra, vivia baix la llínea de pobrea, lo que venia a confirmar un estudi publicat en 1886 per Charles Booth sobre la pobrea en Londres. Estos resultats varen ser chocants per a una opinió pública que ya començava a vore el benestar com a normalitat. No obstant, la perspectiva optimista de Rowntree és evident i queda plenament reflectida en les paraules finals de la seua célebre obra: “L'obscura ombra de la filosofia maltusiana pertany al passat i cap visió sobre l'estat final de les coses seria actualment acceptada si en la mateixa una multitut d'hòmens i dònes està condenada, per una llei inevitable, a una lluita tan dura per l'existència com para atrofiar o destruir les parts més elevades de la seua naturalea”. Posteriorment, Rowntree va realisar dos nous estudis en York que varen mostrar en claritat una tendència cap a la disminució de la pobrea fins a aplegar a transformar-se en un fenomen marginal. En el seu estudi de 1936, Poverty and Progress, la pobrea havia disminuït al 18 % i en el de 1950, Poverty and the Welfare State, a tan sol l'1,5 %. Açò a pesar de que Rowntree havia ampliat la “canastra de bens” que determinava la llínea de pobrea. Estos estudis no solament coincidien en la visió optimista del propi Rowntree, sino també en l'idea, cada volta més dominant durant les décades posteriors a la Segona Guerra Mundial, de que la pobrea era un fet residual destinat a desaparéixer com a frut del ràpit progrés econòmic i les intervencions del Estat del benestar.

Redescubrimiento de la pobrea

La visió optimista respecte de l'eliminació pràcticament automàtica de la pobrea va començar a ser desafiada en el país que era l'epicentre mateix del desenroll i l'afluència econòmica: Estats Units. Moviments afroamericanos militants i violents tumults urbans varen obligar a tornar la mirada cap al pati atrasser de l'abundància: els 40 millons de pobres que a fins dels anys 1950 hi havia en Estats Units, lo que constituïa casi una quarta part de la seua població. Entre els afroamericanos (blacks en l'estadística oficial) el percentage de persones vivint baix la llínea de pobrea nortamericana alcançava res menys que el 55 %. Este redescubrimiento de la pobrea va ser acompanyat per una série d'estudis clàssics sobre el tema, com els d'Oscar Lewis (1959, 1961 i 1968) que varen desenrollar el concepte de “cultura de la pobrea”, el de John Kenneth Galbraith (1958) sobre lo que ell va cridar “la societat opulenta” i el de Michael Harrington titulat The Other America: Poverty in the United States (1962). En el seu discurs sobre “l'estat de la nació” de giner de 1964, el president Lyndon B. Johnson va fer de la lluita contra la pobrea una part central del seu programa de govern baix el dramàtic nom de “Guerra contra la pobrea” (War on Poverty). Açò va dur, eixe mateix any, a l'aprovació d'una llei al respecte (Economic Opportunity Act) pel Congrés en la conseqüent creació d'un ent federal (Office of Economic Opportunity) dedicat a la lluita contra la pobrea. Despuix d'esta iniciativa els estudis sobre la pobrea en Estats Units varen aumentar de manera exponencial, pero la situació inicial —caracterisada pel chocant redescubrimiento de la pobrea— be pot ser descrita usant les paraules de Daniel Bell de 1968: «… quan el tema de la pobrea va sorgir, ningú estava realment preparat, ningú tenia cap tipo de senyes, ningú sabia qué fer».

Paradòxicament, el redescubrimiento de la pobrea es va produir en un periodo de ràpida disminució de la mateixa tant en Estats Units com en atres societats alvançades. D'acort a l'estadística oficial nortamericana, la pobrea va disminuir de 39,5 millons de persones en 1959 a 24,1 millons en 1969. Per això, el verdader choc va aplegar en els anys 70 quan es va constatar que l'incidència de la pobrea començava de nou a créixer, aplegant a més de 35 millons de pobres en 1983, lo que corresponia al 15,2 % de la població d'Estats Units. Pero esta era solament l'expressió quantitativa d'un fenomen extremadament complex: la patologia de l'exclusió social o marginalitat —segons el concepte habitualment usat en eixos temps per a descriure este fenomen— que prenia formes noves i cada volta més perilloses d'expressar-se, en un enorme increment de les taxes de criminalitat, la drogadicció, els naiximent extramaritales, les famílies de mares soles i la dependència de les ajudes socials. La pren de consciència sobre lo que va ser cridat “la nova pobrea” va aplegar a Europa més tart que a Estats Units, pero el choc no va ser menor. Les primeres estimacions de l'amplitut de la pobrea en la Comunitat Europea varen donar una sifra de 30 millons per a 1975, sifra que després es voria incrementada pel fi del plena ocupació i el començ d'una llarga fase de desenroll europeu caracterisada per una escassa creació de llocs de treball i un conseqüent aument de l'exclusió laboral. Per a 2007, Eurostat calculava que en l'Unió Europea existien uns 80 millons de pobres, és dir, persones que “carixen dels recursos necessaris per a cobrir les seues necessitats bàsiques”.