Geografia regional

La geografia regional és la disciplina o branca de la geografia que s'encarrega de l'estudi sintètic de complexos geogràfics (regions, territoris i paisages). Es considera una part de la geografia, en condició d'igualtat en atres branques o disciplines que conformen les ciències geogràfiques, les quals estudien analíticament diversos fenomens en les seues característiques i distribució (relleu, clima, vegetació, població, organisació econòmica, organisació política, comerç, transports, cultura, etc.)

Resorgix en la seua denominació actual a fins de el XIX, gràcies a filosofia antipositivistas com l'idealisme, neokantisme o criticisme, el historicisme i l'espiritualisme.

L'existència d'esta disciplina o branca dins de la geografia ha segut objecte de debat contemporàneu, ya que alguns geógrafos sostenen que tota la geografia té una dimensió regional. En atres paraules, la geografia es dedica a l'estudi de complexos geogràfics en totes les seues escales (des de localitats i comarques fins a regions, països i grans regions), abordant tant enfocaments sintètics com a temàtics. D'esta manera, les diverses disciplines que componen la geografia general es consideren aproximacions temàtiques i comparatives a l'estudi dels complexos geogràfics. Segons Robert E. Dickinson, «la geografia és fonamentalment la ciència regional o corológica de la superfície terrestre», i Manuel de Terán sosté que «l'importància de la geografia regional és innegable en l'estat actual de la ciència geogràfica. La geografia moderna és essencialment geografia regional, de la mateixa manera que en l'antiguetat ho varen anar la corología i la corografía».

Concepte de regió

El concepte de regió ha tingut una evolució complexa com a noció clau dins de la ciència geogràfica. Poden diferenciar-se vàries conceptualización comunament utilisades en geografia regional entre les que es troben térmens com:

Regió natural, mig natural o ecosistema: En este cas, la combinació de distints elements naturals com el relleu, el clima o la vegetació originen un sistema natural en unes característiques interdependents. Per eixemple, la configuració del relleu depén del clima i viceversa, aixina com la vegetació depén d'abdós.
Regió fisonómica o regió-paisage: Esta regió comprén un domini acotat per la configuració de la superfície terrestre a partir del seu aspecte extern. Les regions-paisage es delimiten tenint en conte les formes naturals, les transformacions realisades en estes per l'acció humana i els artefactes culturals depositats sobre el sol (usos del sol, carreteras, ciutatés, obres d'ingenieria etc.).
Regió humana o geogràfica: Esta àrea es definix per l'àmbit delimitat per un sistema de relacions humanes (econòmiques, polítiques, etc.), pel seu substrat territorial i per les activitats o vida regional. Para André Cholley les regions humanes són definides pels grups humans, és dir que eixos grups humans i els seus modos de vida constituïxen una regió des d'un punt de vista espacial. Per un atre costat, segons Robert E. Dickinson, la regió geogràfica o humana és un «àrea de vida en comuna».

Evolució històrica de la geografia regional

Els precedents de la geografia

Com a antecedent de la geografia regional, pot citar-se tota la tradició de la geografia corográfica que arranca en Grècia, i es va prolongar fins a el XVIII en les geografia universals o de països. Alguns dels autors més representatius són Heródoto, Estrabón, Pomponio Mela i Al-Idrisi.

El sorgiment de la geografia regional moderna

És a finals de el XIX, quan la geografia regional es configura en un perfil més semblat a l'actual. Mentres les corografías i geografia de països estudiaven àmbits delimitats administrativament, o sense cap criteri definit, la geografia acadèmica de finals de el XIX desenrolla el concepte de regió natural. La clau d'este concepte és la delimitació d'un àmbit terrestre, en funció de la combinació de toda una serie de factors naturals (sobretot geològics). Ademés, els grups humans que habiten una regió natural es veuen influenciats per les característiques d'esta. En conseqüència, es desenrolla una nova noció, en traces clarament determinista en la tradició ecològica introduïda per Ratzel. Geógrafos britànics com Mackinder i Herbertson o francesos com L.Gallois, són els que en un primer moment varen desenrollar este concepte. Paralelament, Élisée Reclus va desenrollar, entre 1875 i 1894, la seua gran Geografia Universal, obra mestra en el seu gènero.

Pero realment no serà fins a començos de el XX quan la geografia regional, despuix de la crítica al determinisme ambiental, va a experimentar el seu impuls definitiu, principalment en França i Alemània. El punt clau d'esta transformació és el pas des d'una geografia centrada en la busca de lleis que expliquen l'evolució de les societats en relació en les influències del mig físic, a una geografia centrada en els complexos geogràfics particulars, atenent a les seues característiques específiques, a la seua «personalitat» i a la seua evolució. No obstant, el sorgiment de la geografia regional moderna no presenta un caràcter uniforme i cohesionado. De fet, poden diferenciar-se a lo manco tres orientacions generals:

L'orientació francesa comandada per Vidal de la Blache i els seus discípuls: És una orientació de marcat caràcter pràctic, més centrada en l'estudi empíric de les regions i les comarcas franceses i de les seues possessions colonials, que en la justificació teòrica. De fet, no era un geógrafo sino un historiador, Lucien Febvre, el que li va donar un perfil més definit en este últim aspecte front a les crítiques dels sociòlecs de l'escola d'Émile Durkheim (especialment François Simiand i Marcel Mauss).

La reflexió en el pla teòric-gnoseológico vindrà sobretot d'Alemània, de l'escola d'Alfred Hettner. Hettner reduïx la geografia a regional i considera la geografia general com un respal necessari per a l'estudi de les regions. Per a Hettner «únicament quan concebam els fenomens com a propietats dels espais terrestres, estarem fent geografia». Ademés, este autor emmarca la seua visió de la geografia en un esquema clasificatorio de les ciències d'estirp kantiana.

Per una atra part, també en Alemània es consolidarà la concepció de la geografia com a regional, pero entenent la regió com un paisage. Max Sorre ho expressa clarament: la regió és «l'àrea d'extensió d'un paisage». El paisage s'entenia no com el resultat d'una série de processos naturals, sino com l'expressió d'una cultura. Esta via va ser desenrollada especialment per O. Slütter i S. Passarge i posteriorment va ser rebuda en Estats Units de la mà de Carl Sauer. També va anar conscientment desenrollada en França pel citat Max. Sorre, per Jean Brunhes i uns atres.

La geografia regional en els Estats Units

La geografia regional es desenrolla de forma tardana en els Estats Units, a on la tradició ambientalista havia calat fortament. No va ser fins a finals dels anys trenta (Armant Santiago) i principis dels anys quaranta, quan la geografia corológica es va implantar de forma definitiva en les universitats nortamericanes. Els principals impulsors d'este gran canvi seran Carl Sauer, que des de 1925 va seguint la corrent paisagística alemana i R. Hartshorne va seguint el model Hettneriano.

l'escola de Berkeley tindrà un marcat caràcter cultural. La regió entén a abdós, com a àrees i paisages culturals que ha desenrollat la cultura habitant. Ademés, per a Sauer l'atenció als processos i a l'evolució de les cultures i els paisages culturals serà essencial.

En canvi la llínea d'investigació oberta per Hartshorne, va tindre un caràcter menys culturalista i historicista. Ademés la regió no es considera un espai objectiu o real, sino un instrument intelectual per a l'anàlisis geogràfic.

La crisis de la geografia regional despuix de la Segona Guerra Mundial

A partir de finals dels anys quaranta comencen a aparéixer certes crítiques a la geografia regional, estes crítiques incidixen en varis aspectes. Primer, en el nul contingut sintètic de moltes monografies regionals, a pesar de ser est l'objectiu buscat. Estes monografies molt a sovint es resolien com una série de capítuls inconexos que no aplegaven a donar una autèntica interpretació global de l'espai estudiat. És lo que els geógrafos francesos denominen obra à tiroirs (per archivadores). Ademés, molts autors criticaven el caràcter exclusivament sintètic de la geografia regional i advocaven per un acostament temàtic. Ho senyalava Carl Sauer: «No accepte la noció de que cada geógrafo deu ocupar-se de la síntesis regional. La mal cridada doctrina holística em deixa indiferent; ha produït compilació allí a on necessitàvem indagacions». Per un atre costat, el concepte de regió predominant, la regió-paisage, es presentava com a problemàtic. Era un concepte massa formaliste, les regions-paisage eren difícils d'identificar més allà de l'escala comarcal i estava adaptat sobretot per als estudis d'espais rurals en lo que era poc efectiu per a estudiar els espais moderns altament urbanisats i industrialisats i no comprensibles únicament a través de lo concret en el paisage.

El punt àlgit de les crítiques va vindre de la mà d'autors com F. K. Schaefer i el seu famós artícul Excepcionalismo en Geografia. Esta llínea de crítiques va culminar en l'aparició d'una nova geografia centrada en l'estudi de les formes espacials (distribucions de fenomens), es va enfrontar a la geografia tradicional pel seu caràcter ideográfico i historicista. És dir, per estudiar lo únic i irrepetible i per no concentrar-se en l'elaboració de teorias i lleis generals.

La busca d'alternatives. La regió funcional i la regió sistémica

Totes estes crítiques varen dur a molts geógrafos compromesos en la tradició corológica a buscar noves vies d'estudi, tal és el cas de l'aparició de la ciència regional com subdisciplina de l'economia en els anys cinquanta de la mà d'autors com W. Isard. La ciència regional buscava un acostament més analític a l'estudi de les regions, les quals no eren concebudes com a espais-paisage sino com a espais econòmics.

Des de la geografia es va elaborar un nou concepte de regió coneguda com a regió funcional, polarisada o urbana. La personalitat regional no prové d'una uniformitat fisonómica o paisagística (regió-paisage), sino d'un sistema de relacions funcionals que s'establixen entre les diverses parts del conjunt. En 1962 Etienne Juillard va publicar en Annales de Géographie el seu famós artícul «La regió, essai de definition». Segons Juillard: «Existixen dos principis d'unitat regional; un es basa en un criteri d'uniformitat, és el paisage; l'atre en un criteri de cohesió, en l'acció coordinada d'un centre. Els territoris individualisats segons este últim criteri es caracterisen menys per la seua fisonomia que per la seua funció. Parlant d'espai funcional». B. Kayser ho expressava també en claritat: «Una regió és un espai llimitat, inscrit en un marc natural dau, que respon a tres característiques essencials: els vínculs entre els seus habitants, la seua organisació entorn a un centre en certa autonomia, i la seua integració funcional en una economia global».

Finalment, l'incorporació de l'enfocament sistémico en geografia regional va culminar en l'elaboració del concepte de regió sistémica, derivat de la teoria de sistemes de Ludwig von Bertalanffy. La regió es conceptúa com un sistema regulat pels fluix materials i immaterials de bens, persones, informació. Ademés, la concepció sistémica incorpora la visió dinàmica del sistema. El sistema territorial evoluciona d'acort als condicionamientos i contradiccions internes i externes.

Per lo tant, existix una evolució molt important des d'una geografia regional de cort fisonómico i paisagístic a una geografia regional que incorpora les relacions socials i els fluix circulatoris en la conceptualización de la regió. Les regions no necessiten per lo tant ser ents homogéneus, sino que la seua unitat, generalment heterogénea, depén més be de complementarietats i de relacions funcionals.

No obstant, totes estes innovacions conceptuals, desenrollades sobretot en l'escola francesa, no varen impedir la contínua crisis de la geografia regional. Les crítiques de la geografia quantitativa varen dur a la geografia regional a una posició secundària respecte a atres tradicions i corrents més puixants (geografia radical, comportamental, etc.). En Espanya, a on la geografia regional s'havia desenrollat tardíament despuix de la guerra civil en successives monografies (la primera d'elles serà la de Salvador Llobet i Reverter sobre el Montseny de 1947), estes deixen de realisar-se a finals dels anys 70. Es produïx llavors un gran desenroll de la geografia general, de les distintes disciplines temàtiques, provocant en moltes ocasions una gran dispersió en els programes d'investigació i una especialisació dels investigadors pero sense un clar marc unificador.

La recuperació de la geografia regional/Nova geografia regional

Si be la geografia regional mai ha deixat de ser cultivada en l'Europa continental (França, Espanya, Portugal, Alemània, etc.), a partir dels anys huitanta començarà a ser recuperada també per la geografia anglosaxona, especialment a través del concepte de lloc (plau) definit per Doreen Massey com la combinació d'identitat, institucions locals i vínculs globals.

L'interés pels espais locals, regionals i nacionals sempre ha estat present tant a nivell popular com a acadèmic. Ademés, l'orientació regional sembla l'única capaç d'unificar la gran multiplicitat d'investigacions temàtiques enormement divergents que es realisen en la geografia general tant física com humana. Per supost esta recuperació de la geografia regional no es fa de forma homogénea, ya que existixen diversos acostaments i diverses renovacions, de les quals podrien senyalar-se les següents:

Una recuperació de cort tradicional, seguint els esquemes de la geografia clàssica. En general els espais estudiats són els territoris administratius i l'estudi regional s'aborda com una yuxtaposició de capítuls temàtics sobre el mig ecològic, la població, l'economia o les infraestructures. També es produïx una revalorisació del concepte de regió com a paisage.
Des de la geografia humaniste es concep el marc local i regional com un àmbit d'experiència lligat a l'individu. El lloc és l'espai en el que es viu, i el civitio és el marc d'identitat.
Des de la geografia de cort marxista i estructural, els espais locals, regionals i nacionals es conceben com estructures socials i ecològiques. Els individus reproduïxen estes estructures o les transformen, al mateix temps que la seua acció està condicionada per elles. Açò vol dir que els espais geogràfics no són immutables o naturals, sino essencialment una construcció social que es transforma contínuament en les seues característiques (organisació demogràfica, econòmica, social, mig ecològic i construït, etc.).

Per últim, atres acostaments reivindiquen la necessitat d'una perspectiva o enfocament regional, pero sense recuperar la geografia regional en sentit clàssic. És dir, s'accepta que l'acostament temàtic i especialisat és tan important com el sintètic i holístico, pero tenint en conte que l'objecte central són els espais geogràfics en tota la seua complexitat.

Vore també

Referències

ALBERONI, Francesco, Moviment i institució. Teoria general. Editora Nacional, Madrit, 1977.
MALDONADO CRUZ i uns atres (2008), Les matemàtiques de la ciència regional.
OLMO MATA, R. (1987), Sobre els estudis de geografia agrària en Espanya (1940-1970). Revista Ería, pp. 25-42.
ORTEGA VALCÁRCEL, J. (2000), Els horisons de la geografia. Teoria de la Geografia. Ariel Geografia.
TERÁN, M. de, (1960), La situació actual de la Geografia i les possibilitats del seu futur. Enciclopèdia Llabor, IV: 28-39. Barcelona.

Este artícul conté una traducció derivada de «Geografía regional» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.