Costa Rica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
República de Costa Rica
Bandera de Costa Rica Escut de Costa Rica
Bandera Escut
Lema: '¡Vivan siempre el trabajo y la paz!
himne nacional: Himne nacional de Costa Rica
 
Situació de Costa Rica
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
San José
Blason de San José (Costa Rica).svg


9_56_0_N_84_5_0_W 9°56′0″N 84°5′0″O
Idioma oficial Espanyol
Forma de govern República presidencialista
Luis Guillermo Solís Rivera
Independència
 •  • Firma de l'acta
 • Primera  constitució
del Imperi Espanyol
15 de setembre de 1821

Pacte de Concòrdia
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 129º
51100 km2
0,7
516 km
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 123º
4937755 (2014)
93,9 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total (2013)
 • PIB per càpita
Lloc 87º
US$ 49.600 millons
n/d
PIB (PPA)
 • Total (2012)
 • PIB per càpita
Lloc 87º
US$ 57.955 millons
n/d
IDH (2013) 0,763 (68º) – Alt
Moneda Colón costarricense (₡)
‎Gentilici
Fus horari UTC-6
Domini Internet .cr
Prefix telefònic +506
Prefix radiofònic TIA-TIZ, TEA-TEZ
Còdic ISO 188 / CRI / CR
Membre de: ONU, OEA, ODECA, SICA, Aliança del Pacífic, G-77, OEI, Grup de Riu, AEC, CELAC, Parlatino

Costa Rica és una república d'Amèrica Central, que llimita al nort en Nicaragua, a l'est en el mar Carip, al sur-est en Panamà i al sur i a l'oest en l'oceà Pacífic. La capital és San José, en poc més de 300.000 habitants. Les ciutats que formen part de la famosa "Àrea Metropolitana" són, junt a San José, Heredia, Cartago i Alajuela. Cal resaltar la província de Limón com la de més riquea cultural.

En una sòlida i longeva democràcia, d'entre les més funcionals del món, Costa Rica és el quinquagèsim país més ric del món segons senyes del Fondo Monetari Internacional i un dels més estables d'Amèrica, obtenint resultats generalment favorables en tots els índexs de desenroll i competitivitat. Aünat a açò, posseïx diverses polítiques a la vanguarda per a la protecció de l'ambient i és una nació desmilitariçada per voluntat pròpia des de 1948, mantenint un elevat nivell de prosperitat d'acort al Institut Legatum, i sent considerada la societat més feliç del planeta, durant més d'una década, segons New Economics Foundation.

De forma paralela, el país actualment afronta importants reptes en el seu desenroll relacionats en la seua desgastada infraestructura vial i de transport, les quals presenten una complicada capacitat per a millorar a curt determini; el dèficit fiscal, la sostenibilitat i eficàcia del seu Estat benefactor, l'estancament en el combat a la pobrea, la tendència a l'alça en les seues taxes de delinqüència, desocupació i desigualtat; aixina com profunts problemes ecològics relacionats en pràctiques agrícoles nocives, mala gestió de residus i contaminació de cossos d'aigua.

Història[editar | editar còdic]

Temps prehispànics[editar | editar còdic]

Artícul principal → Història prehispànica de Costa Rica.
Vore també: Art precolombí de Costa Rica, Monument Nacional Guayabo, i Esferes de pedra de Costa Rica

L'evidència més antiga d'ocupacions humanes en Costa Rica s'associa a l'arribada de grups de caçadors-recolectors al voltant de 12.200 anys, en la troballa en el cantó de Siquirres de 66 assentaments humans, en a on es varen recuperar elements funeraris, petroglifs, basaments de vivendes, calçades, ferramentes de pedra, cantereria, els quals daten del Paleoíndi i que corresponen a l'ètnia cabécar, constituint-se en el lloc arqueològic més antic de Centroamèrica. De 10000 a 7000 anys a.C. daten antigues evidències arqueològiques (fabricació de ferramentes de pedra) localisades en la Vall de Turrialba, en presència de puntes de llança tipo Clovis (nortamericana) i coa de peix (suramericana). L'agricultura incipient apareix cap a 5000 a.C., principalment donada per tubèrculs i raïls. Per al primer i segon milenis a.C. ya existien comunitats agrícoles sedentaries, menudes i disperses. Cap a 2000-3000 a.C., apareix l'us més antic que es coneix de la ceràmica, en fragments de gorcs, vaixells cilíndrics, platons, tecomates i atres formes de vaixells, decorades en tècniques com a incisos, estampats i modelacions.

Entre 300 a.C. i 500 d.C. hi ha un canvi d'una organisació tribal a una societat cacical, en la construcció de basaments en vores rodades, montículs, forns, pous d'almagasenament, i estatuaria. El dacsa aplega a consolidar-se com el cultiu principal en algunes regions, mentres que en unes atres es dona un sistema mixt, ademés de l'us de recursos costers (peixca) i cacera. En este periodo apareix la producció i us d'artefactes de jade i atres pedres verdes, metats ceremonials, arremates de pedra per a bastons i ceràmiques especials, s'inicia l'us d'objectes de metal (coure i or). Els cridats metats trípodes de panell colgant són una manifestació sobreixent i única de l'art precolombí costarriqueny, decorats en elements animals i humans. La seua manufactura s'inicia en la part tardana d'este periodo (0-500a.C.). Entre 300 i 800 d.C. apareixen els primers cacicats complexos, en presència de llogarets grans i obres d'infraestructura (basaments, calçades i montículs funeraris). Hi ha jerarquisació d'assentaments, en llogarets principals i poblats secundaris, formació de llinages de poder hereditari i especialisació de llabors, en aparició d'un cacic en el llogaret principal i cacics secundaris en llogarets subordinats.

A partir de 800 d.C. i fins a l'arribada dels espanyols en el sigle XVI, es va presentar un increment en el tamany i complexitat del disseny intern dels llogarets, i les diferències regionals es varen accentuar. La presència de numerosos cementeris, simples i complexos, obres d'infraestructura massives, diversitat de bens domèstics, desenroll d'orfebreria, intercanvi regional i conflictes entre cacicats per territoris i recursos són elements característics d'esta época. La jerarquisació social inclou individus principals com el cacic i el chaman, i el poble comú format per artesans i agricultors. El or va substituí al jade com a símbol de ranc, en especial en les regions Central i Diquís. En la regió del Valle del Díquis, es fabriquen les esferes de pedra distintives de la regió, en la delta dels rius Térraba i Sierpe, les quals es postula que varen ser utilisades com a símbol de ranc i marcadors territorials. Atres obres de pedra inclouen figures de bulto de formes humanes i animals, metats en forma de jaguar i estàtues antropomorfes. Les zones sur i atlàntica del país varen tindre influència suramericana, per la presència de grups que parlen llengües chibches. L'actual província de Guanacaste es va convertir en la frontera sur de Mesoamèrica en l'arribada dels choroteguess per al periodo comprés entre els anys 900 al 1000 d.C. Els assentaments humans en la Costa Rica prehispànica varen complir una funció de pont cultural entre el Sur i el Nort del continent, i l'orfebreria i l'artesania policromada en fanc, varen tindre un ampli desenroll i bellíssims resultats.

Exploració i conquista - sigle XVI[editar | editar còdic]

Artícul principal → Conquista de Costa Rica.
La conquista de Costa Rica fon un procés llent i dividit en dos etapes, que es va prolongar per casi tres quartos de sigle a causa de diversos factors. En l'image, "El rescat de Dulcehe", de Tomás Povedano.

Cristóbal Colón va aplegar a la costa atlàntica de Costa Rica el 25 de setembre de 1502, en el seu quart viage, visitant la illa Uvita (cridada Quiribrí pels indígenes i batejada L'Horta per Colón), i el poblat de Cariay. Segons els diaris escrits per Colón, en el territori existia molt or, lo que va impulsar als aventurers a mamprendre atres exploracions i va servir de pol d'atracció per als coloniçadors. A les expedicions inicials de Diego de Nicuesa i Alonso de Ojeda sobre el llitoral atlàntic, va seguir la de Vasc Núñez de Balboa, qui va descobrir l'Oceà Pacífic en 1513 després de travessar el istme de Panamà. En 1519, Gaspar d'Espinosa junt a Juan de Castañeda, Alonso Martín de Don Benito i Hernán Ponce de León varen descobrir el golf Dolç i el golf de Nicoya. Gil González Ávila va recórrer el llitoral Pacífic costarriqueny, va arribar a Nicoya i va continuar cap a Nicaragua, a on va ser obsequiat ricament pel cacic Nicarao.

Les riquees trobades per González Dávila varen fer que el governador de Panamà, Pedrarias Dávila, enviara una missió al mando de Francisco Hernández de Còrdova, qui vorejant el llitoral Pacífic va desembarcar en el riu Gran de Tárcoles i va fundar la Vila de Brusseles en 1524, sent esta la primera població hispana en territori costarriqueny. En 1534 Felipe Gutiérrez va obtindre permís per a conquistar la Governació de Veragua i en 1538, Hernán Sánchez de Badajoz es va convertir en alvançat i mariscal de Costa Rica, va fundar l'efímera ciutat de Badajoz en Talamanca i el port de Sant Marcos. En 1540, Diego de Gutiérrez va recórrer el llitoral caribeny fins a aplegar al riu Sant Joan. Va fundar les poblacions de Santiago i Sant Francisco en el territori de Cartago. Va capturar després als cacics Camaquire i Cocorí per a demanar recompensa (a pesar de que fon ben rebut pels aborigens), i despuix d'internar-se en les planures de Santa Clara per a eixir a la Cordillera Central, fon emboscat i va morir. Despuix d'açò, no va haver més expedicions al país per un lapsus de dèu anys.

En giner de 1561, Juan de Cavallón va recórrer Nicoya i va entrar en el Entanque Central, a on va fundar Castell de Garcimuñoz, la primera població de la Vall Central. A Juan de Cavallón se li considera com el primer conquistador ibèric de Costa Rica, si ben no va poder eixercir un control absolut de la població indígena i es va vore envolt en una lluita contra el cacic Garabito, rei dels huetares, per a poder adquirir quemenjars. El regne de Garabito s'estenia des del riu Virilla fins a les costes del Pacífic (Jacó i Tilarán) i des de la cordillera Volcànica Central fins al riu Sant Joan, i la seua influència en el país era enorme, encara entre els seus enemics els chorotegues, que controlaven Nicoya. Garabito, símbol de la resistència huetar, no es va enfrontar obertament als espanyols, sino que va usar tàctiques de guerrilla, en emboscades i incursions ràpides en els campaments i les poblacions espanyoles.

En 1562, Juan Vázquez de Coronat va recórrer els quatre costats del territori costarriqueny i va participar en dos expedicions, la primera, penetrant en Nicoya des de Nicaragua, fins a Garcimuñoz, després Quepos i Vedat, en el Pacífic Central. Va ser nomenat alcalde major de Costa Rica i Nova Cartago eixe any. En la segona expedició, va recórrer la desembocadura del riu Gran de Térraba fins a la cordillera de Talamanca, va aplegar a les planures del Carib i després a Garcimuñoz, la qual va traslladar al Valle del Guarco en 1564 i va renomenar com Cartago. A Vázquez de Coronat se li coneix com el verdader conquistador de Costa Rica pel paper pacificador que va eixercitar al costat dels indígenes, guanyant-se la seua confiança i adheriment, amprant el diàlec en lloc de la violència i entaulant amistat entre espanyols i aborige, ademés de que va ser el que va tindre un major coneiximent del territori costarriqueny. Més vesprada, va ser nomenat governador i alvançat de la Província de Costa Rica, pero no va assumir el càrrec en morir en el naufragi de la seua nau en 1565. En la seua absència, els soldats espanyols varen iniciar la repressió dels indígenes, que es varen alçar en tot el país i varen sitiar Cartago en 1566, per #lo que es va nomenar a un nou governador, Perafán de Rivera, qui va lliberar Cartago en 1568, i un any despuix, va sometre a encomana als indígenes i va repartir la terra entre els conquistadors, iniciant d'esta manera el periodo colonial.

Periodo virregnal (1573-1821)[editar | editar còdic]

Costa Rica fon des de 1574 la dependència més austral de la Capitania General de Guatemala, part del Virregnat de Nova Espanya, situació en la que va permanéixer fins a la seua independència. La lluntea de la ciutat de Guatemala, el reduït número d'oficials del govern i de representants de l'Iglésia, i la seua carència de riquees agrícoles o mineres, varen provocar que es trobara en total abandó per part de les autoritats espanyoles, la qual cosa va facilitar que es desenrollara en molta major autonomia que atres províncies de Centroamèrica. L'interés relatiu que varen mostrar els colonisadors ibèrics cap a esta regió va modificar algunes de les situacions característiques que es varen donar en atres nacions, dotant a Costa Rica d'algunes peculiaritats. Alguns estudiosos sostenen que partix de l'idiosincràsia nacional es va formar durant esta época virregnal, en a on les privacions de tipo material eren el comú per a tots i al no haver una forta mà d'obra indígena i africana, tant el Governador Provincial com el més humil dels llauradors, esclaus i amerindis, tenien que velar cadascú pel seu sustente i pel de les seues famílies, creant-se aixina una societat més igualitari i menys regida per castes. Atres estudis demostren que en la Costa Rica colonial, i sobretot, a partir de el sigle XVII, es va escomençar a cimentar una marcada diferenciació social, en una èlit comercial i terratinent que manejava a antoix els fils de l'economia i la política interna.

En la finalitat de concentrar a una població cada volta més dispersa, les autoritats civils i eclesiàstiques varen ordenar la fundació d'iglésies, oratoris i parròquies en la Vall Central: Vila Vella (1707, actual Heredia); Vila Nova de la Boca del Mont (1738, actual San José); Vila Bella (1782, actual Alajuela). En el Pacífic, Escampe (Costa Rica) fon la ciutat més important, que es fon despoblant pels atacs pirates, per lo que molta població es va traslladar cap a la vall de Bagaces, donant lloc a la població de Canyes en 1751. Cap a la segona mitat del sigle XVIII, es va iniciar l'activitat en el port de Puntarenas, principalment per a comerciar tabac, pero no fon declarat oficialment port fins a 1814. En Nicoya, l'activitat ganadera en Nicaragua va permetre una forta influència d'eixa província en tota la regió fins a la vall del Tempisque, la qual, no obstant, contava en una població dispersa, per lo que en 1769 es va fundar una ermita en un important creuament de camins, que va donar lloc a la ciutat de Llibèria.

En 1812, sent governador Tomás d'Acosta i Hurtado de Mendoza, es nomena al presbíter Florencio del Castell com a diputat a les Corts de Càdis per la província de Costa Rica i el Partit de Nicoya, açò per l'exigua població d'abdós dependències com per a nomenar un representant cada u. Durant este periodo, s'introduïx el café en la Vall Central, el qual serà vital per al futur desenroll de l'estat després de l'independència.

Independència i República: Estat Patriarcal (1821-1848)[editar | editar còdic]

Costa Rica es va independisar del Imperi espanyol el 15 de setembre de 1821, junt al restant de la Capitania General de Guatemala. Despuix de rebre el pronunciament de la ciutat de León, establit en l'"Acta dels Nuvolats", l'ajuntament de Cartago va emetre el acta del 29 d'octubre, va declarar l'independència i, l'1 de decembre, una Junta de Llegats va promulgar el Pacte de Concòrdia, la primera Constitució, en la que va constituir la seua pròpia forma de govern, a càrrec d'una Junta Superior Gubernativa, es varen reconéixer els drets civils dels habitants, es va abolir l'esclavitut i es va proclamar la llibertat de comerç. Costa Rica va formar part de la República Federal de Centroamèrica (1823), pero la seua participació (1823-1842) va ser prou marginal. Costa Rica va buscar solucionar els seus problemes per sí mateixa: per a 1825, contava en la seua pròpia moneda, cap d'Estat, Assamblea Llegislativa i Cort Suprema de Justícia. Entre 1825 i 1833, mentres la República Federal es debat en l'anarquia política i la guerra civil (1826-1829), Costa Rica viu un periodo de relativa estabilitat política. L'Estat va guanyar territori en la anexió del Partit de Nicoya al país, el 25 de juliol de 1824, pero també va perdre en la ocupació de Boques del Bou de 1836 per la República de la Nova Granada.

El 3 de març de 1823, es va formar el primer Congrés en diputats de les quatre ciutats principals de la Vall Central. Les localismes varen dur a un enfrontament pel poder entre les ciutats conservadores de Cartago i Heredia, partidàries d'unir-se al Primer Imperi Mexicà, i les ciutats lliberals i republicanes de San José i Alajuela. La batalla d'Ochomogo (5 d'abril de 1823) va resultar en la victòria dels republicans, dirigits per Gregorio José Ramírez, i el trasllat de la capital a Sant Josep. Ramírez va tornar el poder als pocs dies, i es va nomenar una nova Junta Gubernativa que va governar fins a 1824, any en que es va nomenar al primer cap d'Estat, Juan Mora Fernández (1824-1833), josefí lliberal en àmplia experiència administrativa, baix el govern del qual es va introduir la imprenta, es va establir la primera casa de moneda i es va reorganisar la Casa d'Ensenyança de Sant Tomás, considerada la primera universitat de Costa Rica; es va promulgar una nova constitució, la Llei Fonamental de l'Estat Lliure de Costa Rica (1825), aixina com la Llei Aprilia, que donava autonomia al país dins de la República Federal.

A Mora li va succeir José Rafael de Gallecs en 1833, en el govern dels quals va entrar en vigència la Llei de l'Ambulància, que rotava la capital del país entre les quatre principals ciutats de la Vall Central. Esta llei fon derogada pel seu successor, Braulio Carrillo (1835-1837, 1838-1842), lo que va detonar la Guerra de la Lliga, la segona guerra civil de Costa Rica, en la que la victòria josefina va afiançar a la ciutat com a capital. Carrillo va impondre l'orde del país: va enfortir les institucions públiques, va crear el pagament d'imposts, va impulsar el cultiu del café, va promulgar la Llei Contra la Vagancia i el respecte a les autoritats. Derrotat per Manuel Aguilar Chacón en les eleccions de 1837, Carrillo ho va derrocar en 1838. En el seu segon mandat, va establir còdics en matèria penal, civil i de procediments, fonamentals per al país, i va promulgar el Decret de Bases i Garanties, en el qual es va proclamar Cap Vitalici. El 15 de novembre de 1838 va separar al país de manera definitiva de la República Federal i ho va proclamar estat lliure, sobirà i independent. En 1842, els adversaris polítics de Carrillo varen convocar al país a Francisco Morazán, qui ho va derrocar. Morazán va intentar usar a Costa Rica com a base militar per a reconstruir la República Federal, dissolta en 1839, per lo que fon depost i fusilat en Sant Josep el 15 de setembre de 1842. Li va succeir José María Alfaro (1842-1844, 1846-1847), i despuix d'ell Francisco María Oreamuno (1844-1846), primer cap d'Estat electe per sufragi directe.

En 1847 fon elegit José María Castro Madriz (1847-1849, 1866-1868), doctor en lleis que va aplegar a ocupar la presidència dels tres poders de la República. Home cult, va propiciar l'educació de la dòna, la llibertat de prensa i la gestió per a crear la primera diòcesis en Costa Rica en 1850, en monsenyor Anselmo Llorente i Lafuente com el primer bisbe de Costa Rica. El 31 d'agost de 1848 va promulgar una nova constitució en la que va declarar a Costa Rica com a nació sobirana i independent de qualsevol atre estat, nomenant-la definitivament com a República de Costa Rica. El 29 de setembre de 1848 va dotar al país de la primera bandera tricolor, obra de la seua esposa, Pacífica Fernández, i les bases de l'actual escut. La Constitució de 1848 va establir un Poder Eixecutiu fort front al Llegislatiu, permetent al país agilitat per a nomenar funcionaris públics, accelerant la centralisació del poder i obrint camí al país per a la seua conversió cap a un Estat modern.

Estat Oligàrquic (1840-1870)[editar | editar còdic]

Campanya Nacional de 1856 - 1857[editar | editar còdic]

Estat lliberal (1870 - 1940)[editar | editar còdic]

Estat Reformiste (1940 - 1948)[editar | editar còdic]

Guerra Civil de 1948[editar | editar còdic]

Segona República i Estat Benefactor (1949-1979)[editar | editar còdic]

Crisis econòmica de 1980 i canvi del model de desenroll (finals del sigle XX)[editar | editar còdic]

El nou mileni - sigle XXI[editar | editar còdic]

Govern i política[editar | editar còdic]

Costa Rica està regida per la constitució política del 7 de novembre de 1949, en la qual s'establix un sistema presidencialiste i un estat unitari.

Poder eixecutiu[editar | editar còdic]

És eixercit pel president de la República, qui és elegit per vot popular directe, secret i universal per a un periodo de 4 anys. Entre les facultats del president està el nomenament dels presidents de les Institucions Autònomes, nomenament o destitució de ministres i diplomàtics costarriquenys, vetar lleis, firmar decrets, indult de penes, assuet nacional i duel o luto nacional. La Presidència actual és ocupada per Rodrigo Chaves, des del 8 de maig de 2022. Li acompanyen dos vicepresidents també elegits per vot popular: Stephan Brunner i Mary Munive, abdós també des del 8 de maig de 2022.

Poder llegislatiu[editar | editar còdic]

Recau en la Assamblea Llegislativa de Costa Rica, la qual és un orgue unicameral en 57 diputats, encarregat d'aprovar, reformar o derogar lleis i decrets. Els llegisladors són elegits per vot popular directe, secret i universal durant un periodo de 4 anys i tenen caràcter provincial.

Poder judicial[editar | editar còdic]

Està conformat per la Cort Suprema de Justícia.

La Cort està composta per 22 magistrats electes per l'Assamblea Llegislativa durant un periodo de 8 anys.

Sobre la Cort Suprema de Justícia recau el nomenament dels Magistrats que conformen el Tribunal Suprem d'Eleccions.

Poder electoral[editar | editar còdic]

En Costa Rica les eleccions generals (president i diputats a l'Assamblea Llegislativa) són realisades cada quatre anys i les municipals (Alcaldes, Regidors, Síndic, Regidors de Districte i Intendents, a on corresponga elegir està última figura) des de l'any 2016 es realisen cada 4 anys, pero sense coincidir en les eleccions generals (dos anys despuix d'estes), i són organisades pel Tribunal Suprem d'Eleccions de Costa Rica, creat en 1949 per l'actual Constitució Política. El Tribunal Suprem d'Eleccions és l'Orgue Constitucional superior en matèria electoral i per lo tant responsable de l'organisació, direcció i vigilància dels actes relatius al sufragi. Goja d'independència en l'eixercite del seu comés.

Partits polítics[editar | editar còdic]

Els partits en representació parlamentària en el país són (en orde alfabètic): Frente Amplio, Liberación Nacional, Liberal Progresista, Nueva República, Progreso Social Democrático (en el govern) i Unidad Social Cristiana. En total hi ha 19 partits a escala nacional, 18 provincial i 55 cantonal per a un total de 161 partits polítics inscrits.

Índex de democràcia[editar | editar còdic]

El Democracy Index (índex de democràcia) és la classificació elaborada per l'Unitat d'Inteligència de The Economist, a través de la qual es pretén determinar el ranc de democràcia en 167 països.

Costa Rica és —junt en Uruguay— l'únic país de Llatinoamèrica considerat com una democràcia plena, ubicat entre els 20 millors sistemes democràtics de tot el planeta i alcançant elevades puntuacions en varis costs de l'estudi, superiors als de la majoria de països de l'Unió Europea.

Relacions exteriors[editar | editar còdic]

Costa Rica és membre fundador de la Organisació de les Nacions Unides, sosté relacions diplomàtiques en casi tots els països de Amèrica i Europa. En tres ocasions ha segut part del Consell de Seguritat de les Nacions Unides: 1974-1975, 1997-1998 i 2008-2009. No és membre del Parlament Centroamericà.

Costa Rica enfronta realitats molt distintes en les relacions diplomàtiques en els seus dos països veïns. La situació més complicada és la llarga disputa que sosté en Nicaragua pel dret de navegació del Riu Sant Joan. En Panamà, abdós països tenen relacions cordials i amistoses, i una frontera oberta.

Les relaciones en Estats Units, principal soci comercial, daten de l'any 1851. El país ha segut visitat per sèt presidents d'Estats Units: Hoover (1928), Kennedy (1963), Johnson (1968), Reagan (1982), Bush (1989), Clinton (1997) i Obama (2013). Les relaciones en Mèxic daten de 1831 i en Brasil des de 1907. Les relaciones en Cuba varen estar interrompudes per qüestions polítiques entre els anys 1961 i 2009. L'embaixada en La Habana va ser reoberta en 2009, i en l'any 2015 Luis Guillermo Solís es va convertir en el primer president en realisar una visita oficial a Cuba des de la ruptura de relacions. El país va deure enfrontar la [[crisis migratòria cubana de 2015-2016]], lo que va motivar el seu retir polític del SICA, encara que va mantindre les seues responsabilitats comercials i econòmiques.

Seguritat[editar | editar còdic]

Despuix de la guerra civil de l'any 1948, Costa Rica va abolir el seu eixèrcit l'1 de decembre d'eixe any, abolició que va ser perpetuada en l'artícul 12 de la Constitució Política de 1949. Este mateix artícul contempla la formació d'un eixèrcit ya siga per conveni continental o per a la defensa nacional, el qual sempre estarà subordinat al poder civil. Costa Rica conte, des de 1983, en una Llei de Neutralitat que l'inhibix de participar en conflictes bèlics de forma perpètua, activa i no armada, i en l'any 2014 va aprovar una Llei de Proclamació de la Pau com a Dret Humà i de Costa Rica com a País Neutral, en la que establix que el país deu prendre una posició neutral en conflictes armats internacionals, ademés de que obliga a l'Estat a incloure dins dels seus programes educatius continguts que cultiven la cultura de pau.

La seguritat ciutadana del país recau en el Ministeri de Seguritat Pública, el qual també és l'encarregat de la defensa de la sobirania nacional en cas de ser necessari, encara que la política exterior del país en cas de conflictes internacionals s'ha orientat cap al dret internacional. El Ministeri de Seguritat Pública està dividit en vàries Direccions: Força Pública, Servici Nacional de Guardacostes, Vigilància Aérea, Policia de Control de Drogues, Escola Nacional de Policia, Armament, Reserva i Servicis de Seguritat Privada. Costa Rica destina el 0.69 % del Producte Intern Brut (29.240 millons de dólars), i el 0.03 % del presupost nacional, per a la seguritat nacional.

Organisació territorial[editar | editar còdic]

Geografia[editar | editar còdic]

Relleu[editar | editar còdic]

Hidrografia[editar | editar còdic]

Clima[editar | editar còdic]

Biodiversitat i recursos naturals[editar | editar còdic]

Economia[editar | editar còdic]

Turisme[editar | editar còdic]

Agricultura[editar | editar còdic]

Infraestructura[editar | editar còdic]

Transports[editar | editar còdic]

Mijos de comunicació[editar | editar còdic]

Prensa escrita[editar | editar còdic]

Televisió[editar | editar còdic]

Radi[editar | editar còdic]

Energia i producció elèctrica[editar | editar còdic]

Demografia[editar | editar còdic]

Etnografia[editar | editar còdic]

Migració[editar | editar còdic]

Idioma[editar | editar còdic]

Religió[editar | editar còdic]

Salut[editar | editar còdic]

Educació[editar | editar còdic]

Principals ciutats[editar | editar còdic]

Cultura[editar | editar còdic]

Identitat costarriquenya[editar | editar còdic]

Escultura[editar | editar còdic]

Pintura[editar | editar còdic]

Arquitectura[editar | editar còdic]

Cine[editar | editar còdic]

Teatre[editar | editar còdic]

Dansa i ballet clàssic[editar | editar còdic]

Música[editar | editar còdic]

Lliteratura[editar | editar còdic]

Gastronomia[editar | editar còdic]

Folclore[editar | editar còdic]

Música folklòrica[editar | editar còdic]

Trages típics[editar | editar còdic]

Llegendes, supersticions i tradicions[editar | editar còdic]

Expressions populars[editar | editar còdic]

Patrimoni de la Humanitat[editar | editar còdic]

Illa del Coco[editar | editar còdic]

Parc Internacional l'Amistat[editar | editar còdic]

Tradició del boyeo i les carretas[editar | editar còdic]

Esferes de pedra[editar | editar còdic]

Patrimoni nacional[editar | editar còdic]

Ceràmica nicoyana[editar | editar còdic]

Festivitats[editar | editar còdic]

Ciència i tecnologia[editar | editar còdic]

Deports[editar | editar còdic]

Vejau també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Aguilar Bulgarelli, Óscar (2004). [1], EUNED. ISBN 9968-313-50-5.
  • Botey Sobrado, Ana María (2002). , Editorial de la Universidad de Costa Rica. ISBN 9977-67-694-1.
  • Gispert, Carlos (2002). Carlos Gispert (ed.). , Editorial Océano. ISBN 84-494-1881-X.
  • Keller, Marius; Niestroy, Ingeborg; García Schmidt, Armando; Esche, Andreas (2013). , Verlag Bertelsmann Stiftung, Gütersloh. ISBN 978-3-86793-491-6.
  • Meléndez Chaverri, Carlos (2010). , Editorial Siermann. ISBN 978-9968-553-89-6.
  • Molina, Iván. , Editorial Universidad de Costa Rica.
  • Obregón Loría, Rafael (1991). , Museo Histórico Cultural Juan Santamaría. ISBN 9977-953-13-9.
  • Oconitrillo García, Eduardo. , EUNED. ISBN 9968-313-60-2.[2]
  • Quesada Soto, Álvaro. , Editorial Costa Rica. ISBN 9977-23-893-6.
  • Rivas Ríos, Francisco. , Editorial Siermann. ISBN 978-9968-553-91-9.
  • Ross, Marjorie. , EUNED. ISBN 9968-31-128-6.
  • Salazar Salvatierra, Rodrigo (1992). , Editorial Tecnológica de Costa Rica. ISBN 9977-660-506.
  • , Universidad Estatal a Distancia. ISBN 9968-31-171-5.
  • Zamora Acosta, Elías[3]. , Universidad de Sevilla, Publicaciones del Seminario de Antropología Americana. ISBN 978-84-7405-176-6.
  • Zeledón Cartín, Elías (1998). [4], Editorial de la Universidad Nacional. ISBN 9977-65-13-37.

Bibliografia complementària[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons

Referències[editar | editar còdic]


 
Països d'Amèrica
Americas (orthographic projection).svg
Amèrica del Nort: Canadà    Estats Units    Mèxic

Amèrica Central: Belize    Costa Rica    El Salvador    Guatemala    Hondures    Nicaragua    Panamà
Carip: Antigua i Barbuda    Bahames    Barbados    Cuba    Dominica    República Dominicana    Granada    Haití    Jamaica   Sant Cristòfol i Nevis    Sant Vicent i les Granadines    Santa Llúcia    Trinitat i Tobago
Amèrica del Sur: Argentina    Bolívia   Brasil    Chile    Colòmbia    Equador    Guyana    Paraguai    Perú    Surinam    Uruguai    Veneçuela