Anar al contingut

Primera guerra sino-japonesa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Primera guerra sino-japonesa


La primera guerra sino-japonesa (coneguda en China com la guerra de Jiawu (en chino tradicional, 甲午战争; en chino simplificado, 甲午战争; pinyin, Jiǎwǔ Zhànzhēng) i en Japó com a guerra Japó-Qing (Nisshin Sensō, Plantilla:Lang-ja), o primera guerra China-Japó, fon un conflicte militar que va succeir des del 25 de juliol de 1894 al 17 d'abril de 1895 entre la dinastia Qing de China i l'Imperi del Japó principalment per l'influència en la península de Corea.[1] Despuix de més de sis mesos d'èxits ininterromputs per part de les forces terrestres i navals japoneses i la pèrdua dels ports de Lüshunkou (Port Arthur) i Weihaiwei, el govern Qing va demanar la pau en febrer de 1895 i va firmar el Tractat de Shimonoseki dos mesos despuix, posant fi a la guerra.

A finals de el XIX, la dinastia Joseon de Corea seguia sent un dels estats tributaris de China, mentres que Japó ho vea com un objectiu d'expansió imperial. En juny de 1894, el govern Qing, a petició de l'emperador coreà Gojong, va enviar 2800 soldats per a ajudar a reprimir la Revolució Llauradora Donghak. Els japonesos varen considerar que açò era una violació de la Convenció de Tientsin de 1885 i varen enviar una força expedicionaria de 8000 soldats, que va desembarcar en Incheon. Este eixèrcit es va traslladar a Seül, va capturar a l'emperador coreà i va establir un govern projaponés el 23 de juliol de 1894 en l'ocupació de Gyeongbokgung. El govern Qing va decidir retirar les seues tropes, pero va rebujar el reconeiximent del govern projaponés, que havia otorgat al Eixèrcit Imperial Japonés el dret a expulsar a l'Eixèrcit Huai chinenc de Corea. Aproximadament 3000 soldats chinencs encara permaneixien en Corea i solament podien ser abastides per mar. El 25 de juliol, l'Armada japonesa va guanyar la batalla de Pungdo i va afonar el vapor Kowshing, que transportava 1200 reforços de Qing. L'1 d'agost es va declarar la guerra.

Despuix de la batalla de Pionyang el 15 de setembre, les tropes chinenques es varen retirar a Manchuria, lo que va permetre als japonesos prendre el control de Corea. Dos dies despuix, la flota de Beiyang va sofrir una derrota decisiva en la batalla del riu Yalu, i els seus barcos supervivents es varen retirar a Port Arthur. En octubre de 1894, l'eixèrcit japonés va invadir Manchuria i va capturar Port Arthur el 21 de novembre. Japó va capturar Weihaiwei en la península de Shandong el 12 de febrer de 1895. Açò els va donar el control sobre els accessos a Pequín, i la cort Qing va iniciar negociacions en Japó a principis de març. La guerra va concloure en el Tractat de Shimonoseki el 17 d'abril, que exigia a China pagar una indemnisació massiva i cedir l'illa de Taiwan, les illes Peixcadors i Liaodong a Japó. Japó també va obtindre una posició predominant en Corea.

La guerra va demostrar el fracàs dels intents de la dinastia Qing de modernisar el seu eixèrcit i defendre's de les amenaces a la seua sobirania, especialment en comparació a l'exitosa Restauració Meiji de Japó. Per primera volta, el domini regional en l'est d'Àsia va passar de China a Japó.[2] El prestigi de la dinastia Qing, junt en la tradició clàssica en China, va sofrir un dur colp. La pèrdua de Corea com a estat tributari va desnugar una protesta pública sense precedents. Dins de China, la derrota va ser un catalisador per a una série d'agitacions polítiques liderades per Sun Yat-sen i Kang Youwei, que varen culminar en la Revolució de 1911 i el fi definitiu del govern dinàstic en China.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Durant els dos sigles que varen precedir a 1854, el Shogunato hi havia llimitat severament el comerç estranger —principalment en nacions europees—, en excepció de Coreja (a través de Tsushima), la China de la dinastia Qing (a través de les illes Ryukyu) i els Països Baixos (a través del lloc comercial de Dejima).[3] En 1854, el comodoro Matthew Perry, per mig de l'amenaça implícita de l'us de la força, va obrir Japó al comerç global, iniciant d'esta manera un periodo de ràpit desenroll del comerç exterior i de la occidentalización del país.[4]

Durant els anys que varen seguir a la Restauració Meiji de 1868 despuix de la caiguda del Shogunato, els japonesos varen enviar delegacions i estudiants a tot lo món per a deprendre i assimilar les arts i les ciències occidentals, en l'objectiu de no solament evitar que Japó caiguera baix la dominació estrangera, sino de permetre al país competir en igualtat de condicions en les potències occidentals.

Conflicte per Corea

[editar | editar còdic]

Com a potència emergent,[5] Japó va voler emular a les occidentals en molts aspectes i seguint esta corrent, va buscar tindre colónies. En la finalitat de protegir els seus propis interessos, va centrar la seua atenció en Corea,[5][6] pensant en anexar-la als seus territoris abans que una atra potència ho fera o, a lo manco, assegurar l'independència efectiva de la península per mig del desenroll dels seus recursos i la reforma del seu govern conforme als interessos japonesos, ya que es pensava que si alguna atra potència es feya en el control de Corea i situava tropes allí, supondria una séria amenaça. Per una atra part, els recursos coreans (jaciments de carbó i mineral de ferro) eren codiciats en Japó per al seu propi desenroll industrial. Per estes raons, entre unes atres, es va decidir posar fi a la milenària sobirania chinenca sobre Corea.

China, per la seua banda, tractava de mantindre el seu control sobre l'últim, major i més antic dels seus Estats vassalls.[5]


El 27 de febrer de 1876, despuix de certs incidents i enfrontaments entre aislacionista coreans i residents japonesos, Japó va impondre el Tractat de Ganghwa de 1876, obligant a Corea a obrir-se al comerç en Japó i atres potències, ademés de proclamar la seua completa independència de China.[7]

Coreja havia segut, per tradició, un Estat vassall de China i va continuar sent-ho durant la dinastia Qing, la mateixa que va eixercir una gran influència sobre els funcionaris conservadors coreans i la família real de la dinastia Joseon. L'opinió pública de Corea estava dividida: mentres que els conservadors volien mantindre la tradicional servitut cap a China, els reformistes volien establir vínculs més estrets en Japó i les nacions occidentals.

China, estant molt debilitada per les derrotes de les guerres de l'Opi en 1839 i 1856, no podia impedir la pèrdua de la seua sobirania sobre Corea, i Japó va aprofitar esta oportunitat per a reemplaçar l'influència chinenca per la seua.

Crisis de 1882

[editar | editar còdic]

En 1882 la península de Corea va experimentar una greu sequia que va provocar l'escassea d'aliments, causant moltes dificultats i la discòrdia entre la població. Corea estava a la vora de la fallida, el Govern era incapaç de solucionar les seues despeses, sobretot els de les seues forces armades. Existia un profunt resentiment entre els soldats de l'Eixèrcit coreà, als que no s'havia pagat durant mesos.

El 23 de juliol una gresca militar va esclatar en Seül; els soldats, en el respal de la població, varen saquejar els graners d'arròs. Al sendemà, el palau real i els quarters de l'Eixèrcit varen ser atacats. La turba va atacar també la delegació japonesa, que va tindre que escapar a Chemulpo i despuix a Nagasaki a bordo del buc d'investigació britànic Flying Fish.


En resposta, els japonesos varen enviar quatre bucs de guerra i un batalló de tropes a Seül per a salvaguardar els interessos japonesos i exigir una compensació. Els chinencs també varen desplegar 4500 soldats per a fer front als japonesos. La tensió va disminuir en el Tractat de Chemulpo que va ser firmat en la vesprada del 30 d'agost de 1882. L'acort establia que els conspiradores implicats serien castigats i que es pagaria una indemnisació de cinquanta mil yens a les famílies dels japonesos que varen morir durant l'incident.

El Govern japonés va rebre ademés 500 000.00 yens, una disculpa formal i permís per a establir quarters i estacionar les seues tropes en les seues delegacions en Seül.

Colp d'Estat Gapsin

[editar | editar còdic]

En 1884 un grup de japonesos favorable a les reformes va derrocar per un curt periodo de temps al Governe coreà, prochino i conservador, en un sanguinós colp d'Estat. No obstant, la facció conservadora, en l'ajuda de tropes chinenques al mando del general Yuan Shikai, va conseguir recuperar el control d'una manera igualment sanguinosa en un contracolp.

Este incident va tindre com a resultat no solament la mort d'un gran número d'activistes reformistes, sino també un incendi en la delegació japonesa i la mort de varis dels seus guàrdies ademés de ciutadans japonesos i coreans.


Açò va causar un incident entre Japó i China, que va ser resolt finalment en la Convenció de Tientsin de 1885 en el que les dos parts varen acordar traure a les seues forces expedicionarias de Corea al mateix temps, no enviar instructors militars per a la formació dels militars de Corea, i notificar a l'atra part de bestreta si decidien enviar tropes a Corea.[8] No obstant, els japonesos es varen vore frustrats pels repetits intents dels chinencs de socavar la seua influència en Coreja. Ni China ni Japó varen conseguir dominar des de llavors la talle coreana.[9]

L'incident Kim Ok-gyun

[editar | editar còdic]

En febrer de 1894, té lloc la Revolució Donghak («aprenents orientals») contra el Govern coreà de la Dinastia Joseon, que pronte es va estendre per tot el país.[10] En juny els rebels amenaçaven ya la capital coreana.[10] La situació es va fer cada volta més tensa i el rei de Corea va solicitar el 3 de juny tropes a Li Hongzhang per a esclafar la rebelió Tonghak a través del representant militar chinenc en Corea, el general Yuan Shikai.[10] D'acort en la convenció sino-japonesa de Tianjin, el Govern chinenc va informar al japonés de l'enviament d'unitats militars tres dies més tart; el Govern de Tòquio es va afanyar a enviar a la seua volta tropes per a «protegir la seua embaixada, als seus ciutadans i el seu comerç».[10] El govern chinenc va enviar al general Yuan Shikai com plenipotenciario al front d'un eixèrcit de dos mil huitcents soldats.

El 28 de març de 1894, un revolucionari pro-japonés cridat Kim Ok-gyun, va ser assessinat en Shanghái. Kim havia fugit a Japó despuix de la seua participació en el colp de 1884 i els japonesos havien rebujat les demandes coreanes d'extradició. Al final, va ser dut a Shanghái i assessinat per un companyer coreà cridat Hong Jong-o, en una posada japonesa ubicada en un assentament internacional. El seu cos va ser dut a bordo d'un buc de guerra chinenc a Coreja, a on va ser descuartizado i mostrat com una advertència a atres rebels. El govern japonés indignat, va prendre açò com una afronta directa a la seua dignitat i importància.


Mentres que China desijava una retirada simultànea de les tropes chinenques i japoneses una volta sofocada la rebelió, Japó va exigir com a pas previ l'aplicació de reformes governamentals, convençut de que estes aumentarien l'influència japonesa en el país.[10] A mitan de juny, eliminada ya l'amenaça dels rebels al Govern, Japó continuava enviant tropes a Corea.[11] Per a llavors, hi havia uns 1500 soldats chinencs en la península, front als prop de 500 japonesos.[11]


Li va tractar de resoldre pacíficament les diferències en Japó i de recaptar per a això el respal del Regne Unit i Rússia, a pesar de que la seua actitut pacifista no la compartia ni l'emperador ni els seus influents rivals en el Govern chinenc.[11] Estos varen atacar en durea a Li per la seua gestió de la crisis coreana.[12] Li temia tant el poder militar japonés com les conseqüències financeres d'un enfrontament.[12] Les possibles ventages per a China d'una victòria tampoc semblaven clares, i indicaven més un creiximent de l'influència russa en la regió que un reforçament del poder chinenc.[12] Una derrota, pel contrari, tindria importants conseqüències negatives, tant per al prestigi de l'imperi com para el seu programa de reformes.[12] Davant esta perspectiva, Li va tractar de solucionar les diferències en Japó per mig de l'arbitrage de la potències.[12]

A pesar de les seues primeres declaracions, tant Rússia com el Regne Unit es varen mostrar més tart reticents a mediar entre els dos països quan va aumentar la tensió entre abdós.[13] Li, mentres, havia desatés els preparatius bèlics del país, concentrat en els seus esforços per conseguir l'arbitrage.[13] Les mides chinenques, tardanes per a no indisponer a les potències, varen deixar a les tropes chinenques en inferioritat numèrica i estratègica: a mitan de juliol els japonesos contaven en 10 000 hòmens en Corea, front als 2000 chinencs, concentrats ademés en l'indefendible Yashan.[14]

A finals de juny i començos de juliol, Japó semblava preparar-se per a la guerra: va comprar carbó al Regne Unit al mateix temps que prohibia l'exportació del seu i començava a solicitar crèdits de guerra.[15] Poques semanes abans, el Govern japonés havia començat a enviar espies a la regió i havia conseguit dessifrar els còdics telegràfics chinencs.[15]

Les forces japoneses varen ocupar el Palau Real de Seül i varen capturar al rei a principis de juny de 1894, varen establir un Govern en els membres de la facció projaponesa. Encara que les tropes chinenques s'estaven retirant de Coreja, per no ser grata la seua presència, el nou Governe coreà projaponés va concedir a Japó el dret d'expulsar a les tropes chinenques per mig de l'us de la força; al mateix temps Japó aumentava la seua presència militar. China no va reconéixer al nou Governe coreà i açò va donar peu a l'inici de la guerra.

L'incident de Nagasaki

[editar | editar còdic]

Va ser una gresca causada per mariners de la Flota de Beiyang, en arribar a la ciutat portuària de Nagasaki, en 1886. Varis policies japonesos que es varen enfrontar als amotinats varen ser assessinats. La dinastia Qing no es va disculpar en Japó, confiant en el fet de que la seua Armada era molt superior a la de Japó.

En eixe moment, els Qing posseïen alguns dels models més recents de bucs de guerra, com el Dingyuan, per lo que pensaven que l'Armada japonesa no era rival. Ya inclús en el colp d'Estat Gapsin ocorregut feya dos anys, l'eixèrcit de la dinastia Qing havia derrotat als projaponeses recolzats per Japó.

Enfrontaments

[editar | editar còdic]

El 25 de juliol[9] de 1894, l'Armada japonesa va afonar el buc de guerra chinenc Gaosheng sense previ avís, precipitant l'esclat de la guerra entre els dos països.[5] L'enfrontament va supondre la culminació d'una rivalitat de dos décades entre els imperis i va posar a prova les mides modernizadoras que els dos països havien posat en marcha en els últims anys del sigle.[5] L'afonament del buc va privar a China d'uns mil hòmens, dels millors en els que contava en la regió.[15]


China va sofrir una série ininterrompuda de derrotes: Pingrang i Riu Yalu o Mar Groga (setembre de 1894), Lüshunkou (novembre de 1894), Weihaiwei (febrer de 1895).[5] Per a principis d'octubre, les forces japoneses havien conseguit expulsar a les chinenques de Corea i al començament del més següent havien ocupat importants punts del territori chinenc nort-oriental, com el port de Port Arthur.[9]

En març de 1895, les forces japoneses ya amenaçaven la capital chinenca, Pequín, i al més següent el Govern chinenc va tindre que solicitar la pau, que incloïa térmens humillantes per a l'imperi.[5]

A pesar d'estes derrotes, al començ les unitats chinenques estaven ben armades, en alguns aspectes com els rifles (Mauser front als Murata japonesos) millor que els seus enemics.[16] En artilleria els japonesos disponien d'una llaugera ventaja.[16] L'estratègia principal dels mandos chinencs va ser defensiva; la falta de movilitat de les unitats i la tradició militar chinenca favorien la defensa front a l'atac.[17] una de les principals debilitats de les tropes chinenques era la seua falta d'instrucció: a sovint ben armats, els soldats en ocasions no sabien utilisar les seues armes.[18] Davant la falta d'un cos d'oficials adequadament format, China havia descuidat l'instrucció de les seues tropes, que era molt inferior a la dels japonesos.[19] Esta deficiència també influïa en la falta de disciplina, en contrast en la de les forces japoneses, alabada pels observadors estrangers.[20]


Les desercions varen supondre un greu problema per a les unitats chinenques durant tota la guerra.[21] Ademés, en prou dels enfrontaments de la guerra els japonesos varen contar en superioritat numèrica front als chinencs, a pesar de que l'Eixèrcit chinenc era vàries voltes més gran que el japonés.[22] Aixina mateix, bona part de l'Eixèrcit chinenc no tenia valor militar algun i constava d'unitats antiquades; el nou Eixèrcit de Beiyang contava en uns 25 000-30 000 hòmens en 1893, pero tenia dificultats financeres per a créixer.[23]

En la batalla de Pingrang, capturat pels japonesos despuix d'un atac des del nort que va desbaratar les defenses chinenques, els chinencs varen abandonar abundant armament.[24] Est solament va començar a escassejar i ser antiquat cap al final de la guerra, quan els japonesos havien derrotat ya a les millors unitats de l'Eixèrcit chinenc.[25] En esta batalla uns 20 000 chinencs es varen enfrontar a una força llaugerament superior de japonesos (23 800).[22]

En el sege de Lushun, els japonesos varen contar en vint mil hòmens front als sèt mil defensors chinencs.[22]

Fi de la guerra

[editar | editar còdic]

Negociacions de pau

[editar | editar còdic]

A principis de 1895, el Govern chinenc va enviar una delegació per a tractar en els japonesos.[9] A mitan d'abril, va acceptar les condicions del Tractat de Shimonoseki que va posar fi a la lluita.[9] Entre elles es contava la cessió a Japó de Formosa i de les propenques illes dels Peixcadors i de gran part de la península de Liaodong, inclós Port Arthur.[9] L'autonomia coreana també va quedar confirmada, lo que en realitat va servir per a acréixer l'influència japonesa en la península.[9]

Algunes potències europees —Rússia, Alemània i França—, no obstant, varen obligar a Japó a renunciar als territoris en Liaodong al començament del més de maig.[9] L'intervenció de Rússia va causar resentiment i va transformar a l'imperi veí en el principal rival de Japó en la regió.[26]

Indemnisacions de guerra

[editar | editar còdic]

Despuix de la guerra, segons l'erudit chinenc Jin Xide, el govern Qing va pagar un total de 340 000 000 taels d'argent a Japó en reparacions i trofeus de guerra. Açò era equivalent a (llavors) 510 000 000 yenés japonesos, unes 6.4 voltes els ingressos del govern japonés. De la mateixa manera, l'erudit japonés Ryoko Iechika, va calcular que el govern Qing va pagar un total de $21 000 000 (prop d'un terç dels ingressos del govern Qing) en reparacions de guerra a Japó, o al voltant de 320 000 000 yens japonesos, equivalent a dos anys i mig d'ingressos del Govern japonés.

El Banc Rus-Chinenc, fundat en 1895 en San Petersburgo en capital rus i francés, va ser el que va prestar diners a China i va emetre abonaments de l'Estat per a finançar a China en el pagament de l'indemnisació a Japó despuix de la primera guerra sino-japonesa.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Kim, Samuel S. (2006). The Two Koreas and the Great Powers, Cambridge University Press, p. 2. doi:10.1017/cbo9780511510496. ISBN 978-0-521-66899-6. «Japan was at the forefront of hegemonic wars in a quest to extend the Japanese hegemony over Korea to the entire Àsia-Pacific region – the Sino–Japanese War of 1894–95 to gain dominance in Korea.»
  2. ↑ Paine, 2003, p. 3.
  3. ↑ Steinberg et al., Yokote, p. 5.
  4. ↑ Steinberg et al., Yokote, pp. 11-12.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Fung, 1996, p. 1007.
  6. ↑ Steinberg et al., Yokote, p. 19.
  7. ↑ Steinberg et al., Yokote, pp. 18-19.
  8. ↑ Steinberg et al., Yokote, p. 18.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 Steinberg et al., Yokote, p. 20.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Fung, 1996, p. 1010.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Fung, 1996, p. 1011.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Fung, 1996, p. 1012.
  13. ↑ 13,0 13,1 Fung, 1996, p. 1013.
  14. ↑ Fung, 1996, p. 1014.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Fung, 1996, p. 1015.
  16. ↑ 16,0 16,1 Fung, 1996, p. 1016.
  17. ↑ Fung, 1996, p. 1019.
  18. ↑ Fung, 1996, p. 1022.
  19. ↑ Fung, 1996, p. 1023.
  20. ↑ Fung, 1996, p. 1024.
  21. ↑ Fung, 1996, p. 1025.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Fung, 1996, p. 1026.
  23. ↑ Fung, 1996, p. 1028.
  24. ↑ Fung, 1996, p. 1017.
  25. ↑ Fung, 1996, p. 1018.
  26. ↑ Steinberg et al., Yokote, pp. 20-21.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Jansen, Marius B. (2000). The Making of Modern Japan. Cambridge: Harvard University Press. 10-ISBN 0674003349/13-ISBN 9780674003347; OCLC 44090600
  • Chamberlin, William Henry. Japan Over Àsia, 1937, Little, Brown, and Company, Boston.
  • Colliers (Ed.), The Russo-Japanese War, 1904, P.F. Collier & Són, New York.
  • Kodansha Japan An Illustrated Encyclopedia, 1993, Kodansha Press, Tòquio ISBN 4-06-205938-X
  • Lone, Stewart. Japan's First Modern War: Army and Society in the Conflict with China, 1894–1895, 1994, St. Martin's Press, New York.
  • Mutsu, Munemitsu. (1982). Kenkenroku (trans. Gordon Mark Berger). Tòquio: University of Toyko Press. 10-ISBN 0860083063/13-ISBN 9780860083061; OCLC 252084846
  • Paine, S.C.M. The Sino-Japanese War of 1894–1895: Perception, Power, and Primacy, 2003, Cambridge University Press, Cambridge, MA, 412 pp.
  • Sedwick, F.R. (R.F.A.). The Russo-Japanese War, 1909, The Macmillan Company, NY, 192 pp.
  • Theiss, Frank. The Voyage of Forgotten Men, 1937, Bobbs-Merrill Company, 1st Ed., Indianapolis & New York.
  • Warner, Dennis and Peggy. The Tide At Sunrise, 1974, Charterhouse, New York.
  • Urdang, Laurence/Flexner, Stuart, Berg. The Random House Dictionary of the English Language, College Edition. Random House, New York, (1969).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Primera_guerra_sino-japonesa&oldid=738680»